Ens fem un embolic amb els divuit mesos

  • «La condició suprema del dia de la proclamació de la independència és que la Generalitat siga capaç d'assumir, des d'aquell moment, el control del territori, de cap a cap. Aquesta és la condició real i no el calendari. Però els divuit mesos han de ser el barem que ens permeta de valorar si el progrés és real o no i si estem preparats o no.»

Vicent Partal
28.01.2016 - 22:00
Actualització: 01.02.2016 - 02:01
VilaWeb

Fa uns quants dies que ens discutim sobre els famosos divuit mesos de la desconnexió. Sobre què passarà al cap dels divuit mesos, sobre si es proclamarà la independència o no i de quina manera es farà. I, en veient el nerviosisme que expressa alguna gent, a mi em fa la sensació que més aviat ens fem un petit embolic. En dos sentits. Tant pel que fa al termini, com pel que fa a allò que realment passarà.

Quant al termini, em sembla que no hauríem de sacralitzar la data, sempre que el govern i el parlament siguen conscients que divuit mesos és el barem que ens permetrà de saber si les coses es van fent bé o malament. Divuit mesos és prou temps per a crear i activar la majoria dels instruments que ens calen per a funcionar com un estat. Però no tots. I, a més, cal tenir en compte que no hi som sols, al camp; que davant hi ha l’altre equip que també juga. Què vull dir, amb això? Que no crec que passe res si són vint mesos ni si acabem abans. Sempre que, i vull remarcar això, sempre que els progressos siguen visibles i indiscutibles. El govern i el parlament han de treballar com si efectivament els divuit mesos fossen el final. Amb un calendari basat en això i que servesca per a constatar públicament que les etapes es va cobrint i que els avanços són rotunds. Si és així, crec que ningú no discutirà si calen dos mesos més o dos mesos menys. Però si va passant el temps i parlem molt i fem poc, aleshores sí que hi haurà un problema clar de credibilitat, i de malestar, quan arribe l’estiu del 2017.

Sobre la declaració o la proclamació, i si s’ha de fer al cap de divuit mesos o més endavant, crec que també cal una mica de repòs. El fet important no és pas la declaració o la proclamació en si: el fet important és el control del territori. Quan declarem o proclamem la independència hem d’estar segurs que el territori del Principat resta sota el control indiscutible del govern de la Generalitat. Podrà haver-hi algunes excepcions petites i justificades –els edificis de l’estat espanyol, per exemple–, però el dia a dia del país i la gent ha d’estar sota el control de la Generalitat i les institucions catalanes i no ha de poder haver-hi interferències espanyoles. Altrament, la declaració no serveix de res i de fet només ens menarà a un ridícul internacional. I tant hi fa, en aquest sentit, si la proclamem d’ací a divuit mesos o d’ací a divuit anys.

El problema real, de què ens hem de preocupar i de què s’ha de preocupar molt i molt el govern i el parlament és aquest: que en el moment que es proclame la independència al parlament, el país assumesca i respecte la nova situació institucional. En aquest punt no podem improvisar.

I sobre això vull recordar que la independència és un procés, un procés en què no hi ha un dia màgic a partir del qual tot és diferent. Però que, en canvi, hi ha passos parcials que van fent cada vegada més ampla la desconnexió entre Catalunya i Espanya. És allò que la ciència política anomena ‘independència de facto’, un estadi en què ja hem entrat. Hi vam entrar amb la votació del 9-N i tindrà un impuls enorme el dia que el parlament comence a estudiar les tres lleis impugnades preventivament per l’estat espanyol. El dia que es faça visible això que alguns prefereixen encara denominar ‘desobediència’.

Tanmateix, que el procés no tinga dies màgics no vol dir que el dia de la proclamació de la independència siga poc important. No dic pas això, en absolut. Dic que la condició suprema del dia de la proclamació de la independència és que la Generalitat siga capaç d’assumir, des d’aquell moment, el control del territori, de cap a cap. Aquesta és la condició real i no el calendari. Però, novament, els divuit mesos han de ser el barem que ens permeta de valorar si el progrés és real o no i si estem preparats o no. Si estem preparats, si la feina s’ha fet quan tocava i només es tracta de trobar el moment ideal en termes polítics, no crec que assumir una pròrroga raonable siga cap problema per a ningú. Però només, només, si és així. Arribats al punt on som, ja resultaria inexplicable i intolerable un retard del procés per qualsevol altra causa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any