29.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 30.03.2023 - 09:42
La sacsejada que ha fet Clara Ponsatí en el tauler polític català té moltes facetes, no totes de la mateixa importància, però totes remarcables. Miraré de fer-ne una espècie d’inventari.
1. Torna a flotar en l’ambient la via unilateral i l’independentisme desacomplexat
Clara Ponsatí va prendre la decisió de tornar a Barcelona de manera unilateral, sense tenir gens en compte l’estat espanyol. Però no és tan sols això el que va passar ahir, ni allò que importa. Perquè Ponsatí, especialment en la conferència de premsa, va ser directa, políticament aguda i incisiva i va deixar clar com és i què ha de fer qualsevol via alternativa al pacte a la baixa amb Espanya.
En relació amb això, hi ha un moment especialment clar, que és quan diu: “No he vingut a pactar amb l’estat, sinó a continuar el combat per la independència.” I marca, per si no s’havia entès prou, una línia nítida entre el comportament i la posició política de la consellera Meritxell Serret i el seu. Fent això, i fent-ho de la manera que ho va fer, moltíssima gent es va sentir, de sobte, neta de la toxina aquesta propagada per terra, mar i aire que diu que és irreal parlar avui de fer efectiva la independència o d’actuar unilateralment per aconseguir-la. D’aquesta manera, doncs, va fer recuperar a molta gent una connexió que probablement no experimentava de feia anys.
2. Afloren les contradiccions
Una acció tan rotunda com la de Clara Ponsatí també implica per força que afloren totes les contradiccions imaginables i en totes direccions. Per exemple, hi ha la reacció d’Esquerra Republicana i els seus satèl·lits intentant de fer veure que allò passava a causa de la seua opció política pel diàleg amb Espanya, denunciada precisament i de manera contundent per Ponsatí. Fa temps que ERC insisteix en l’ús de la vella tàctica manipuladora d’exposar les conseqüències com si fossen la causa, un tipus particularment perillós de fal·làcia lògica. Perillós per ell mateix, però també per a qui el fa servir, que sol acabar parant boig a còpia de dir coses contradictòries que no poden tenir un fil conductor lògic.
I així, per exemple, aquestes últimes hores hem vist defensar en públic la demencial actuació dels Mossos d’Esquadra –que la CUP ja ha demanat que s’aclaresca al parlament– per part de gent que, d’entrada, hauries de suposar que està d’acord amb aquell axioma de Hanna Arendt, que afirma que el problema de la humanitat no són els autòcrates sinó aquells que obeeixen cegament. Però, com que han de defensar un conseller que té moltes coses a aclarir sobre aquest fosc afer i ho fan només perquè és el seu conseller, ara resulta que hom pot arribar a afirmar que la policia de Catalunya ha d’obeir cegament qualsevol ordre d’un jutge –sense adonar-se que, en dir això, per exemple, fan miques el bon criteri que els Mossos van adoptar el primer d’octubre de 2017.
Però les contradiccions afloren en totes direccions i també es van fer ben visibles en l’intent que féu la part de Junts més allunyada de tot allò que representa Ponsatí d’aprofitar-se del que acabava de fer. Veure com polítics que són als antípodes de Ponsatí i d’allò que ella representa intentaven d’aparèixer en la foto com si comprassen un espot electoral feia pensar. Ponsatí és eurodiputada de Junts, sí, però no hi milita ni ha amagat mai la seua incompatibilitat amb bona part del partit, incompatibilitat que de vegades ha evidenciat, per exemple, anant a les eleccions locals amb Primàries.
3. Es genera incomoditat en els poders espanyol i autonòmic
L’acció de Clara Ponsatí ha tingut un efecte també molt clar, i ha dut incomoditat tant al poder polític i judicial espanyol com al poder autonòmic català –si és que això existeix. I més els n’espera, encara. Perquè l’eurodiputada ja ha anunciat que el 24 d’abril no anirà a Espanya i aleshores ja veurem si Llarena s’atreveix a detenir-la, ara que ja sap pel famós punt 100 de la sentència sobre Lluís Puig que el judici que va organitzar és completament il·legal.
El factor sorpresa pot ser adduït d’alguna manera per explicar l’estupor que es va fer tan visible sobretot a Madrid, tan bon punt se sabé la notícia. Però crec que en realitat la cosa va bastant més enllà. A la Moncloa estaven segurs d’haver dinamitat el procés d’independència i d’haver matat la mobilització al carrer i el debat intel·lectual i tot. Però el descontrol, en el bon sentit de la paraula, provocat pel gest de Ponsatí de sobte sembla que els ha fet veure que això de doblegar l’independentisme no és tan senzill com es pensaven i que hi ha vida autònoma fora de les catifes dels palaus. Una percepció que, segons que es veu, també havia pres cos al Palau de la Generalitat.
4. I s’avança a Europa
Finalment –i per a mi l’element més important de tots– hi ha el fet que a Europa, cinc anys després de començar l’exili, cada volta ens acostem més a l’objectiu de desarmar la violència espanyola tot aprofitant la via de construcció constitucional europea pel Tribunal de Justícia –ho vaig explicar en aquest editorial, això.
Com raonava molt bé ahir Josep Casulleras Nualart, això que ha fet Ponsatí ha estat dur de la teoria a la pràctica el debat sobre la persecució política contra l’independentisme català. I ha centrat també el debat sobre l’abast de la immunitat que tenen els eurodiputats. Dues coses especialment instrumentals per a la construcció d’aquesta via europea a la independència que es va dissenyar l’octubre del 2017 amb el famós “pla Dòmino” –i que tan sols amb el fanatisme més encegador es pot provar de negar que avança de manera seriosa.
És clar, en relació amb això, que l’aparició a Barcelona de Clara Ponsatí i la seua negativa a presentar-se davant Llarena forma part d’una operació que no la implica sols a ella sinó també, almenys, Toni Comín i Carles Puigdemont, amb tot allò que podria arribar a significar el seu retorn.
Ara, això no és a parer meu el fet més important. El més important és que quan la justícia europea reconeix, després de cinc anys de litigi estratègic, que hi ha una discriminació contra un grup objectivament identificable de persones, el pas següent –impossible d’evitar per les institucions judicials europees sense trair-se a elles mateixes per primera vegada en la història– és trobar la manera constitucional d’eliminar aquesta discriminació. Que serà una tasca difícil i d’anys, però que Ponsatí ha accelerat quan ha demostrat d’una manera impossible d’eludir que Espanya es mou en un intolerable Brexit judicial –per a usar l’encertada referència que féu ahir Diana Riba.
[Sobre això, com expliquem en aquest article, és molt significatiu que el Parlament Europeu haja acceptat de discutir la demanda d’empara, cosa que l’octubre del 2019 no va voler fer.]
En resum, això que va fer dimarts Clara Ponsatí és política amb majúscules.
PS. Diumenge es fan les eleccions nacionals a Andorra. Dins el seguiment en fem a VilaWeb avui publiquem l’entrevista al candidat de Concòrdia, Cerni Escalé, que defensa que cal legalitzar l’avortament. Ahir vam publicar l’entrevista amb el candidat socialista Pere López, que va denunciar que a Andorra hi falten metges a causa del cost de l’habitatge, i demà publicarem l’entrevista al candidat de Demòcrates i actual cap de govern, Xavier Espot. Avui també publiquem un dossier sobre les propostes de tots els partits andorrans sobre el català i com enfortir-lo. Dossier que posa en relleu la importància de tenir un estat propi i ser lliure a l’hora de prendre les decisions que consideres més convenients.
El problema que tenim aquí és que d’on no n’hi ha no en raja.
Comparar la senyora Ponsatí amb la colla que tenim al govern és com comparar el National Geographic amb el Nodo