02.02.2023 - 21:40
El 1992, quan es va publicar la versió oficial del Tractat de Maastricht, que instaurava la Unió Europea, em va sorprendre de comprovar que en el volum el nombre de pàgines dedicades a desplegar el tractat era sensiblement inferior –molt inferior, de fet– al nombre de pàgines dedicades a parlar de les exempcions que feia cada estat. N’hi havia de ben variades i exòtiques. Recorde que Dinamarca, per exemple, assumia la llibertat de moviments i instal·lació dels ciutadans de la Unió, però prohibia de manera explícita als ciutadans alemanys –i només als alemanys– de comprar cases a la costa. En vaig parlar amb el meu vell amic Jens Linden, un dels periodistes més reconeguts de Dinamarca. Per a mi allò era la prova que els estats volien posar tantes traves com poguessen al compliment d’aquell tractat fundador de la Unió Europea. Ell en canvi opinava, i els anys li han donat la raó, que els estats eren molt conscients que s’havia acabat la seua independència i la seua sobirania i per això intentaven salvar tot allò que podien abans no fos massa tard.
Han passat trenta anys d’aquella conversa i avui les coses són molt clares. En aquell moment, per exemple, que jo em pogués instal·lar a viure a Copenhaguen amb els mateixos drets que un danès era una hipòtesi torbadora per a molts. Avui quants catalans deuen viure a Dinamarca, amb tots els drets reconeguts, i quants danesos als Països Catalans?
El temps, efectivament, ha aclarit moltes coses i avui vivim en un entorn “nacional” europeu que, sobretot per a les generacions més joves, és una conquesta indiscutible. La nació europea, espere que s’entenga la provocació, és cada dia més viva i més palpable. I ací teniu, per exemple, el govern català a l’exili per a constatar-ho. Què seria del president Puigdemont i dels consellers Puig, Comín i Ponsatí sense el seu component europeu? Sense els drets que poden exercir precisament perquè són nacionals europeus?
La pregunta és si se n’adonen, d’això, els estats europeus. I la resposta és que depèn del cas. Els més seriosos, els que tenen a la sala de màquines la gent més preparada i atenta a la realitat, ho saben de sobres i, per tant, ja no oposen resistència a aquesta realitat implacable. Els de la perifèria més indocumentada, Espanya per exemple, continuen convençuts que encara són un estat, a la manera dels estats d’abans del tractat de Maastricht i dels successius d’Amsterdam i Niça. Però ja no ho són, perquè la “constitución que nos dimos entre todos”, concretament ara, avui, és el tractat de Lisboa. I el paperot aquell prenyat durant la transició sota amenaces, doncs, en tot cas, ha passat a ser un estatut d’autonomia. Potent, però estatut al cap i a la fi.
I dic això a propòsit de la històrica sentència del TJUE de dimarts i de les reaccions que ha suscitat. Perquè al darrere de les incomprensibles reaccions de la política i els mitjans espanyols hi ha no tan sols la seua llegendària ignorància de què passa més enllà dels Pirineus, sinó sobretot la seua incapacitat d’entendre que ells ja no són una nació, que ja no són una nació-estat amb els atributs que la definien, i que ara han d’obeir un poder central que mana més que ells. I si bé en la política del dia a dia, pel dèficit democràtic de la Unió, això potser no es nota tant, en economia o en justícia –i cada dia més també en política exterior– les proves s’acumulen sobre la taula.
Tanmateix, en trobarem poques de la contundència del cop sobre la taula que el TJUE ha fet aquesta setmana. A Espanya la justícia és una eina, en termes polítics, incomparablement més important per a la defensa d’un projecte polític i l’atac a la dissidència que en cap de les democràcies veïnes. Tots sabem, per exemple, que sense la distorsió descomunal del sistema legal espanyol que s’ha fet aquests anys, el regne dels Borbons no hauria pogut frenar –momentàniament– la revolta catalana. I això Europa ho ha entès i ho corregeix. No perquè ens tinga simpatia als catalans, ni per res d’això. Simplement perquè no pot tolerar un comportament descontrolat d’un dels seus subordinats i perquè té l’obligació de mantenir la coherència dels drets i les llibertats dins la nació europea. No sé si els espanyols això, que Europa té el seu 155 i el fa servir, ho arribaran a entendre mai, però del fet que ho entenguem nosaltres es derivarà bona part de la nova oportunitat que s’apunta en l’horitzó.
Vicent,
gràcies pel teu optimisme.