El 2 de febrer, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) acollia l’ingrés com a membre numerari del geògraf Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb el discurs ‘El paisatge, entre el subjecte i l’objecte’. Joan Nogué no va decebre en les seves reflexions i arguments, i va anunciar que el 29 de març deixarà la direcció de l’Observatori, que encapçala des de fa dotze anys. Aquesta decisió em va trasbalsar, la veritat.

Joan Nogué és una de les persones més lúcides i avantguardistes que conec. Des de les diferents aproximacions al concepte de paisatge, m’ha fet entendre que aquest és un terreny adobat per a la revolució de la vida social i de les humanitats en general. Poques coses són tan importants com el paisatge, perquè d’ell se’n deriva el nostre ser individual i col·lectiu i, en bona mesura, el nostre benestar. I pocs termes tan determinants com el paisatge són tan poc coneguts per a la majoria de la nostra societat (tenim una manca de cultura en aquest sentit esfereïdora) i contra el qual s’han produït els abusos més aberrants, que alhora ens han marcat tant la nostra vida. Us convido a llegir el discurs íntegre que va fer: ‘El paisatge, entre el subjecte i l’objecte’. Jo, aquí, encara que ho faré extens, només en destacaré alguns aspectes.

D’entrada, Joan Nogué deixa ben clar que la importància del paisatge radica en la transversalitat i polisèmia del concepte, per la seva intrínseca dimensió cultural i social. Perquè el paisatge es troba a mig camí entre el subjecte i l’objecte. Diu: ‘Del filòsof i escriptor xinès Lin Yutang (1895-1976), un dels principals introductors de la filosofia oriental al món occidental, prové aquest simple aforisme: «La meitat de la bellesa d’un paisatge depèn del mateix paisatge, i l’altra meitat del qui el contempla». Escriptors, poetes i pensadors han entès perfectament aquesta significació dual del paisatge […] A nosaltres, però (vull dir als acadèmics i investigadors), ens ha costat una mica més entendre-ho així i actuar en conseqüència, potser condicionats pels rígids compartiments estancs dels nostres plans d’estudi i departaments universitaris. Però el fet és que el paisatge, el concepte de paisatge, inclou ambdues dimensions, intrínsecament relacionades. Una és de caràcter més aviat personal, subjectiu, individual, íntim: no a tots ens atrauen els mateixos paisatges, i, suposant que fos així (que no ho és), no ens atraurien de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat, en el mateix sentit.’

L’altra dimensió és la col·lectiva, de la qual explica: ‘De la mateixa manera que compartim col·lectivament determinats valors socials, també compartim col·lectivament determinats valors del paisatge, la qual cosa no és incompatible amb el gaudi individualitzat i particularitzat d’aquest mateix paisatge. Així, doncs, malgrat la diversitat ingent de percepcions individualitzades, som perfectament capaços de detectar i consensuar socialment i col·lectivament determinats valors en el paisatge.’

I assegura: ‘I això és així perquè partim d’una matèria primera innegable, inqüestionable. No tenim davant nostre només una construcció mental, una entelèquia, sinó un objecte; és a dir, quelcom material, tangible, que es pot tocar, escoltar, trepitjar. Per això sempre he defensat que cal entendre el paisatge, alhora, com una realitat física i la representació que culturalment en fem; com la fesomia externa i visible d’una determinada porció de la superfície terrestre i la percepció individual i social que genera; com un tangible geogràfic i la seva interpretació intangible. Ni una cosa davant de l’altra ni més important que l’altra, sinó alhora, al mateix nivell. El paisatge és, alhora, el significant i el significat, el continent i el contingut, la realitat i la ficció.’

I atenció a aquest paràgraf: ‘Si el paisatge «real» és dual, el concepte que se’n deriva també. I és precisament aquesta dualitat, és a dir, el reconeixement que el paisatge pot generar, simultàniament, emocions individuals i ser dipositari de valors científicament reconeguts i socialment consensuats, el que enriqueix la temàtica del paisatge i ens porta una mica més enllà per afirmar que l’acceptació d’aquesta dimensió més individual i subjectiva del paisatge no és incompatible amb la gestió col·lectiva —és a dir, pública— dels seus valors, un cop identificats, caracteritzats i consensuats democràticament.’

I aquí és dur: ‘Amb una certa sorpresa m’he adonat aquests darrers anys de la manipulació que determinats actors del territori han fet de les reflexions acadèmiques al voltant de la dimensió subjectiva del paisatge, a les quals m’he referit. L’argument és molt senzill, però ha fet forat: si el paisatge és quelcom subjectiu i de pura apreciació personal, no pot ser objecte de cap mena d’ordenació ni de gestió, i menys des de l’àmbit públic.’

Perquè diu: ‘Tinc la impressió que, en entendre el paisatge com un producte social construït sobre una materialitat manifesta (tornant a la dualitat comentada anteriorment), en entendre’l, si hom prefereix dir-ho d’aquesta manera, com el resultat d’una transformació col·lectiva i cultural de la natura –i jo defenso que l’entenguem així–, hem donat arguments als qui consideren que, atès que la transformació i l’evolució són inherents a tots els paisatges, sempre i en qualsevol lloc, i que això del paisatge és un tema de caràcter subjectiu, no escauen les consideracions de caràcter ètic (i encara menys les de caràcter estètic) sobre el tipus de transformació que s’esdevé en un determinat paisatge. Heus aquí la porta oberta al «tot s’hi val», una porta que, avui dia, a ningú no se li ocorreria d’obrir, posem per cas, en parlar de natura, d’ecologia i de medi ambient, però que sí que s’obre sovint quan parlem de paisatge. No prevèiem ni imaginàvem la lectura i l’ús –el mal ús– que aquesta concepció del paisatge podia tenir en determinats sectors que han apostat decididament per un cert «campi qui pugui» en l’àmbit de les polítiques territorials. No és cert que tot paisatge sigui capaç d’integrar i assimilar qualsevol modificació territorial originada per les societats del moment: algunes modificacions brusques, violentes, manifestament mediocres, fracturen territoris i malmeten paisatges, ras i curt. Que l’argument resumit en la frase «tot és qüestió d’acostumar-s’hi» s’utilitzi sovint per intentar demostrar el contrari mostra no només la pobresa argumental dels qui el fan servir, sinó un punt de cinisme inacceptable. Les societats humanes es poden acostumar a tot: a la banalitat, a la mediocritat…, fins i tot a les injustícies. Aquest no és el quid de la qüestió.’ I diu que en aquest punt no es pot ser relativista, que el seu pas per l’Observatori del Paisatge li ha fet entendre-ho així.

Joan Nogué.

Continua: ‘Quan s’intervé en el paisatge, el repte no rau en la seva transformació, sinó en el caràcter i la intensitat d’aquesta transformació. El projectista, el constructor, el dissenyador d’infraestructures de tota mena ha d’aprendre a actuar sobre el paisatge sense trencar-ne el caràcter essencial, sense eliminar-ne aquells trets que li donen continuïtat històrica; sense destruir-lo, en definitiva. No sempre se sap alterar, modificar, intervenir sense destruir. Quan es destrueix un paisatge, es destrueix la identitat d’aquell lloc. I destruir la identitat d’un lloc —i més encara quan s’és incapaç de substituir-la per una altra de, com a mínim, igual vàlua— és èticament reprovable, tan reprovable com minvar la biodiversitat del planeta.’

Després de citar el geògraf anarquista Élisée Reclus i de parlar de la relació entre ètica i estètica en qüestió de paisatge, Joan Nogué continua dient: ‘Els valors del paisatge són perfectament objectivables i van molt més enllà que els naturals: en tant que és reflex d’una identitat socioterritorial, el paisatge està impregnat de valors socials, culturals, històrics, espirituals i estètics, entre d’altres. Alguns d’aquests valors tenen un caràcter intangible, però no per això són menys rellevants. I sabem perfectament quan degradem o anorreem aquests valors.’

‘Els catàlegs de paisatge, previstos en la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya de 2005 i desplegats per l’Observatori del Paisatge de Catalunya sota l’excel·lent coordinació de Pere Sala, són la prova que això és perfectament possible. Aquests documents ens han permès conèixer com són els paisatges catalans, quins valors tenen, com evolucionen en funció de les actuals dinàmiques econòmiques, socials i ambientals i, a través dels objectius de qualitat paisatgística, consensuar quin tipus de paisatge volem i com podem assolir-lo. Els catàlegs —un instrument innovador, pioner a l’Estat espanyol— inventarien els valors paisatgístics presents en la seva àrea; enumeren les activitats i els processos que incideixen o han incidit de manera més notòria en la configuració actual del paisatge; assenyalen els principals recorreguts i els espais des dels quals es percep el paisatge; delimiten les unitats de paisatge, enteses com a àrees estructuralment, funcionalment i/o visualment coherents sobre les quals pot recaure un règim diferenciat de protecció, gestió o ordenació; defineixen objectius de qualitat paisatgística per a cada unitat de paisatge, i, finalment, proposen mesures i accions necessàries per assolir els objectius de qualitat esmentats. Els catàlegs inclouen laboriosos processos de participació ciutadana pensats per captar la percepció i la vivència del paisatge en cadascuna d’aquestes unitats de paisatge i són, definitivament, la demostració fefaent que és possible catalogar i consensuar socialment la divisió del país en unitats de paisatge, la seva denominació i els seus valors.’ No em digueu que aquest treball ingent no és avantguarda i és construcció de país cívic, ètic, de futur, enfrontat a l’especulació, cercant el bé comú.

Tot seguit ho diu així de clar: ‘És per tot plegat que l’ordenació i la gestió del paisatge, això és, la intervenció de l’Administració pública en el paisatge, no només són legítimes, sinó necessàries i imprescindibles, com ho són l’ordenació i la gestió del medi ambient i del territori en general. És curiós d’observar que, fins i tot des de sectors suposadament progressistes en aquests assumptes, s’accepta sense cap problema la gestió del medi ambient i del territori, però es qüestiona la del paisatge. Intueixo que aquest rebuig frontal al·ludit respon a un mar de fons més ampli que ens exigirà estar molt amatents en el futur. En tant que és un concepte relativament nou en l’àmbit de l’ordenació territorial, el paisatge corre el risc de ser usat i manipulat per un ampli ventall d’interessos i de sectors, no sempre convergents. Alguns no escatimen esforços a l’hora d’afeblir la potència del discurs paisatgístic tot ressaltant-ne, exclusivament, la seva dimensió ja no estètica, en el sentit filosòfic del terme, sinó simplement cosmètica, apropant-lo a la pura jardineria. Això els permet rentar la cara a projectes sense cap ni peus i a despropòsits de tota mena i, com han fet abans amb altres conceptes com el de sostenibilitat, contribueix a banalitzar i simplificar l’enorme potencial del paisatge en l’àmbit de la gestió i l’ordenació del territori.’

I en aquest punt, Joan Nogué va introduir la idea de bé comú, un terme situar ‘entre la propietat privada i la propietat estatal (o pública, si ho preferiu), que no sempre —ni de bon tros— té el caràcter de bé comú.’ I tot i les dificultats, aquest concepte s’obrirà camí perquè  ‘la crisi actual ha posat de manifest que no era cert que no hi hagués altres alternatives, altres formes d’organització i de control social d’allò que és comú. Està emergint una altra narrativa de l’espai públic i del paisatge basada en la idea de bé comú, i aquesta és una molt bona notícia.’

I enfilant el final del discurs, Nogué va assegurar: ‘Estem assistint a una clara revaloració del paper dels llocs en un context de màxima globalització, així com a un interès renovat per una nova manera d’entendre el territori que sigui capaç de connectar allò que és particular amb allò que és general, global.’ Així: ‘L’espai geogràfic, incloent-hi l’urbà, no és només un espai geomètric, topològic; és, sobretot, un espai existencial, format per llocs la materialitat tangible dels quals està tenyida, impregnada, d’elements immaterials i intangibles que converteixen cada lloc en quelcom únic i intransferible. (…) Els llocs, a qualsevol escala, són essencials per a la nostra estabilitat emocional perquè actuen com un vincle, com un punt de contacte i d’interacció entre els fenòmens globals i l’experiència individual. L’espai geogràfic és, en essència, un espai existencial, una immensa i atapeïda xarxa de llocs «viscuts», tots diferents.’

Joan Nogué es pregunta: ‘Què està passant? D’on ve aquest interès per repensar i intervenir en els espais de la vida quotidiana? Per què sorgeix aquest interès pel «governo del paesaggio», manllevant una expressió dels col·legues italians que ha fet fortuna? Per què el paisatge, que no és més que el rostre del territori, el rostre dels llocs, adquireix cada vegada més un rol de primer ordre, socialment i culturalment?’

I, lluny de defugir la resposta, aventura: ‘Des del meu punt de vista, la raó fonamental és que estem assistint a un canvi de paradigma, en el sentit més ampli de la paraula. Les clàssiques estructures materials i ideològiques que crèiem infal·libles s’estan esquerdant, estan perdent la seva aura de solidesa i de consistència. Els pilars del sistema de producció i de consum hegemònics mostren escletxes i el model de creixement, els valors socials imperants, la competència i l’individualisme regnants es veuen qüestionats per noves actituds davant el treball, davant els recursos naturals, davant els espais de la vida quotidiana, davant el paisatge. Es reclama una vida més plena de sentit, en la qual l’individu sigui amo del seu destí, controli el seu propi temps, s’alimenti de manera més sana i sigui feliç. Alguna cosa passa, alguna cosa es mou en els àmbits cultural, social i fins i tot ètic. I és aquest «quelcom», aquest canvi de paradigma assenyalat el que en bona part explica aquesta nova mirada cap al paisatge, adreçada ara, sobretot, cap als paisatges de la vida quotidiana. (…) I això implica, en l’àmbit de les polítiques de paisatge, incidir molt més en l’ordenació i la gestió que no pas en la protecció. També en aquest punt, certament, hi ha un canvi de paradigma.’

Ara, no deixa d’advertir dels perills i com s’ha fet invisible el poder davant la globalització: ‘El poder, avui, és cada cop més invisible, menys identificable: s’ha desplaçat d’uns actors i protagonistes clarament visibles a uns conglomerats anònims, que no tenen una localització precisa. La invisibilitat és el resultat d’un procés complex en el qual conflueixen la mobilitat, la volatilitat, les fusions, la multiplicació de realitats inèdites, la desaparició de blocs explicatius, les aliances insòlites i la confluència d’interessos de difícil comprensió. La distribució del poder és més volàtil; la determinació de les causes i de les responsabilitats, més complexa; els interlocutors són inestables; les presències, virtuals, i els enemics, difusos. En definitiva, la representació és equívoca i les evidències, enganyoses.’

I assegura: ‘Es tracta de retornar al territori exigint noves formes de democràcia i de participació ciutadana, com ho fan la immensa majoria dels nous moviments socials en defensa del territori i del paisatge estesos per tot el país. Es tracta de retornar al lloc per la via de la resistència i de la crítica. Retornant-hi per aquesta via, retornem a la política en el sentit més ampli i profund de la paraula: la gestió col·lectiva, transparent i democràtica d’allò públic, del lloc. Retornar a la política a través del retorn al territori implica lluitar per aconseguir una nova cultura socioambiental de l’ordenació territorial que doni prioritat a la cohesió social, a la gestió prudent dels recursos naturals, a un tractament nou i imaginatiu del paisatge i a una nova forma de govern i de gestió del territori basada en el diàleg. És indispensable millorar la governabilitat de les polítiques territorials, la qual cosa implica tenir en compte els processos no estructurats de participació ciutadana i repensar a fons els processos participatius ja existents, incidint molt més en la cooperació, la participació i la gestió concertada.’

Bravo, Joan Nogué. Bravo!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb