Com la porcellana de Yolanda Díaz perilla d’esberlar-se a Europa

Ot Bou Costa
03.06.2024 - 21:25
Actualització: 04.06.2024 - 13:59
VilaWeb

A Yolanda Díaz no li acaben de sortir els comptes, ni tampoc li reten gaire les batalles que decideix de lliurar. El 23 de juliol va resistir traient el fetge per la boca: malgrat un resultat molt bo a Catalunya, al conjunt de l’estat va baixar de 35 escons a 31, respecte de Podem el 2019, i restà per sota de Vox –cosa que va decebre l’objectiu que s’havia posat. I això malgrat que havia aconseguit uns pactes inaudits, amb Més per Mallorca i Compromís, que li permeteren de resistir a les Illes i al País Valencià, i fins i tot amb els vells sectors de l’espai enutjats amb Pablo Iglesias, com Íñigo Errejón, que se n’havia anat a fundar Més Madrid i, ara, després de l’aliança estratègica amb Díaz, és portaveu de Sumar. Aquell equilibri de porcellana no ha aguantat gaire bé les envestides. Malagradosos amb la composició del nou govern de Pedro Sánchez i el fet que se n’exclogués Irene Montero, ex-ministra d’Igualtat, els cinc diputats de Podem se n’han anat al grup mixt i ara aborden les eleccions europees com una ofensiva per a encarar-se a Díaz, a qui consideren massa tova amb les posicions del PSOE.

Sumar ha fracassat estrepitosament en les tres eleccions que hi ha hagut d’ençà del juliol de l’any passat. A Galícia, terra natal de Díaz, la força enorme del BNG, que va trencar el seu topall històric i va aconseguir 25 diputats, va deixar Sumar fora del parlament, amb un irrisori 1,9%. Al País Basc, el ball atzarós dels darrers escons per la llei d’Hondt li va permetre de mantenir-ne un, malgrat un escàs 3,3% dels vots. En tots dos casos, Sumar tenia dues pedres a la sabata: la primera era una esquerra sobiranista en molt bona forma –Bildu també va fer el seu màxim–, i la segona era que Podem s’hi presentà separat, amb uns resultats ínfims: un 0,3% del vot a Galícia i un 2,3% al País Basc. No és tan clar que el problema fos circumstancial, però. A Catalunya, Esquerra Republicana era en caiguda lliure, el PSC era ben fort i Podem va decidir de no presentar-se. Així i tot, amb la fórmula Comuns Sumar, que concorria per primera vegada amb aquest nom, Jéssica Albiach va perdre dos escons. Un mal resultat a les europees pot afeblir considerablement la posició de Díaz dins el govern espanyol.

Ara, l’entrada en joc de Podem ha radicalitzat la retòrica de Sumar. Montero posa el dit a l’ull de Díaz quan li retreu aquests dies que tan sols Podem aconsegueix d’empènyer el PSOE cap a polítiques d’esquerra. Díaz, que se’n ressent, i que veu com els sondatges dibuixen sovint un empat entre Podem i Sumar, n’ha pres nota i ha decidit de fer una campanya de molta confrontació amb els socialistes. La vice-presidenta segona de Pedro Sánchez ataca constantment la gran coalició de socialdemòcrates, populars i liberals a Brussel·les; fa responsables els socialistes d’alertar “que ve el llop” per a després pactar-hi l’últim gran acord migratori que endureix, per exemple, les condicions d’asil; i els acusa d’haver pactat entre tots un nou “austericidi” amb l’actualització de les normes fiscals comunitàries. “Ells, que són molt esquerrans, molt esquerrans, i que diuen que cal sortir a votar perquè si no torna l’extrema dreta, governen amb els altres a Europa. El mateix PSOE que governa amb mi, conformant l’excepció ibèrica, governa amb el PP a Europa”, repetia ahir.

Respecte de Podem, en canvi, la política és d’empatia i ara, diuen, de voluntat de col·laboració, malgrat la tensió d’alt voltatge que es va viure quan es negociava la coalició del juliol proppassat i després, encara, quan Podem sospesava si anar-se’n al grup mixt i Ada Colau els amenaçà dient que perdrien els drets econòmics que pertocaven a la coalició. Ara que la necessitat ho requereix, tot allò sembla lluny. El número 2 de la llista de Sumar, que fa de cap de cartell a Catalunya, Jaume Asens, ha arribat a proposar a Podem que aquestes eleccions serveixin per a posar fil a l’agulla i trobar una nova manera de confluir. També ho ha fet Gerardo Pisarello, ex-regidor a Barcelona i ara diputat a Madrid. Montero, però, els demana humilitat i s’afanya a treure’s les puces de sobre. “Fins ara ja hem demostrat que som molt conscients que hem de treballar plegats –va dir–, però hi ha moltes maneres de col·laborar.” Mentre Montero hi posa aquest to fred però amable, tanmateix, els aparells de propaganda de Podem són molt durs amb Sumar. El diari Red, que dirigeix Pablo Iglesias, llança dards contra Díaz cada dia, i ell mateix ha dit avui en una entrevista que refer la unitat demana que plegui Díaz.

Un empat de Sumar i Podem, o fins i tot un avançament de Montero, que rompria tots els pronòstics, podria obrir la capsa de Pandora. Al país ja hi ha els primers indicis que la fràgil porcellana que va unir tot un trencaclosques polític el 23 de juliol es podria esberlar si diumenge vinent les coses no van bé. Un any després de la pèrdua del govern de progrés a les Illes i del govern del Botànic al País Valencià, els camins de Més per Mallorca i de Compromís s’han separat. L’assemblea de militants de Més va decidir de fer un canvi d’aliança i presentar-se a les eleccions europees amb Ara Repúbliques –la candidatura on hi ha precisament Esquerra Republicana, Bildu i el BNG. Tenen complicat d’entrar-hi i no han renyit pas amb Sumar a Madrid, on per primera vegada la fórmula els procurà un diputat, però el rumb deixa entreveure una primera escletxa, oimés tenint en compte que són dos d’aquests partits els que han causat les derrotes més amargues de Díaz. Compromís, en canvi, s’hi manté, i l’ex-conseller Vicent Marzà és el número 3 de la llista, però malda per fer una campanya molt independent de Sumar, bo i repetint que les europees seran un plebiscit per al govern del president Carlos Mazón.

La proposta

Sense poder-se enfrontar a la inèrcia que duu la campanya d’aquestes eleccions europees sistemàticament a la política interna, Jaume Asens ha obert avui la porta perquè els Comuns votin un candidat d’Esquerra Republicana per a presidir el Parlament de Catalunya, cosa que s’haurà de decidir l’endemà mateix, quan comença la legislatura. Sembla que l’opció va agafant cos i podria reeixir, perquè els republicans s’hi han començat a posar bé –adduint que cal un president que garanteixi els drets dels diputats com, per exemple, Ruben Wagensberg, exiliat a Suïssa– i la CUP també va dir l’altre dia que volia una legislatura més “antirepressiva”. L’elecció d’un president del parlament no funciona per majoria absoluta, sinó per qui obté més vots que la resta, però caldria el suport de Junts perquè l’opció anés endavant.

La imatge

Un resum molt eloqüent de les dues aigües en què es mou Compromís, aliat amb Sumar amb l’excusa que tenia por de desaparèixer a Madrid, però, alhora, reivindicant que és una cosa diferent, és el cartell que acompanya Marzà als actes, en dos blocs: un del carabassa de Compromís, un del rosat de Sumar. Dues ànimes migpartides ben bé per la meitat?

Fotografia: Biel Alino

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor