Bildu eixampla l’esquerda i fa trontollar l’hegemonia del PNB

El PNB ha tremolat durant setmanes, i encara més la nit electoral. L’objectiu era que Bildu no pogués presumir d’haver guanyat ni en vots ni en escons, i l’estira-i-arronsa es deu haver viscut amb nerviosisme a Sabin Etxea, la seu del partit. Ara respiren alleugerits: totes dues forces han empatat a 27 escons, però, gràcies a un esplèndid resultat a Biscaia, el PNB ha salvat la situació amb un 3% més de vot que no pas Bildu. La jugada del president del PNB, Andoni Ortuzar, que al novembre defenestrà per sorpresa Íñigo Urkullu –president d’ençà de 2012– ha sortit bé. Imanol Pradales, un politòleg i sociòleg poc conegut, que fins ara gestionava les infrastructures a la diputació foral de Biscaia, i alumne d’Urkullu a l’escola quan era petit, governarà si pacta amb els socialistes, cosa que sembla probable, perquè ja governen plegats.

Pradales ha resistit, però ha perdut quatre escons. La victòria grossa de les eleccions és per a Bildu, que ha obert una esquerda enorme en la llarga hegemonia del PNB, una hegemonia que per primera vegada sembla possible de trencar. Vista amb perspectiva, l’evolució, tan fulgurant, és extraordinària. L’any 2009, el gruix de l’esquerra independentista es trobava proscrit de les eleccions. Lluitant contra ETA a cop de prohibicions democràtiques, la justícia espanyola havia impedit a unes quantes candidatures abertzales que es presentessin a les eleccions. Després d’un recurs de la fiscalia i del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar llavors les llistes de Democràcia Tres Milions i Askatasuna. Els ciutadans van protestar amb cent mil vots nuls, i el socialista Patxi López va ser president amb els vots del PP i UPyD. Tot això ja és lluny.

D’ençà del 2012, amb ETA ja extinta, Bildu ha construït maó sobre maó un partit fort, amb un discurs socialdemòcrata, de to molt més moderat que l’acostumat, i amb clara vocació de govern. Sense abandonar el discurs sobiranista, Bildu ha renunciat a tota retòrica de confrontació. El candidat en aquestes eleccions, Pello Otxandiano, explicà fa poc que el partit havia entès “que el camí a la independència té estacions intermèdies”. A Madrid han seguit una política de col·laboració absoluta amb el PSOE de Pedro Sánchez. A Catalunya ja fa molts anys que decidiren que l’aliança estratègica era amb Esquerra Republicana, i no pas amb la CUP –malgrat la pasta de moniato que van imprimir en moltes cares de l’esquerra independentista. Ara, Bildu i ERC concorreran conjuntament a les europees, amb el suport del BNG, que també ha crescut seguint una estratègia de picar pedra semblant.

Bildu ha esmerçat molts esforços a contraposar-se al PNB amb un model socioeconòmic diferent, parlant molt més de polítiques i propostes programàtiques que no pas de cap gran narrativa. Els debats de la campanya orbitaven entorn de la política econòmica industrial, de l’habitatge i la crisi del lloguer, de les llistes d’espera del sistema sanitari, de la reforma de la fiscalitat i de la policia. El resultat d’aquestes eleccions és un dit als llavis closos de la premsa espanyola que, l’última setmana, va mirar de frenar la tendència a l’alça de Bildu fent llenya d’unes declaracions d’Otxandiano, que va evitar de titllar ETA de banda terrorista. El 2024, ETA no determina eleccions al País Basc. No apareix als canals principals de la conversa política, per més que hi insisteixin les rotatives de Madrid i els grans partits espanyols. Res d’ETA. Bildu és una força que, com va dir Arnaldo Otegi al seu discurs, suma més de 400.000 vots a Navarra i al País Basc.

En aquestes eleccions, els mapes i la demoscòpia demostren l’abast del nou comportament electoral al País Basc. El canvi de to de Bildu li ha fet aconseguir victòries que fa un temps semblaven gairebé impossibles. La batllia de Pamplona, que va recuperar fa poc. Una diferència de prop d’un 9% dels vots amb el PNB a Guipúscoa. La primera posició en vots i escons a la demarcació d’Àlaba, on fa quatre anys van ser tercera força, darrere del PP. En territoris alabesos on no fa pas tant guanyaven populars i socialistes, avui la suma de Bildu i el PNB és ferma. A les tres demarcacions, la suma del PNB i Bildu supera els dos terços de vots i diputats. La cicatrització dels marcs condicionats per ETA es percep substancialment en el vot dels joves que, tal com indicaven les enquestes, semblen en bona part abocats a l’erupció abertzale. La renovació de cares –tots els candidats eren nous– ha contribuït al relat del canvi de cicle.

La resistència del PNB també troba part de l’explicació en el paper galdós de l’esquerra d’obediència espanyola. Sumar, que es presentava al parlament basc per primera vegada, va patir tota la nit per aconseguir un sol escó i al final el va assolir per un marge molt estret. Podem, que hi concorria separat, ja és extraparlamentari després d’haver perdut els 6 escons que tenia –i oblidar del tot els 11 que havia arribat a atènyer el 2016. Podem ha perdut 48.400 vots i Podem i Sumar plegats n’han perduts 13.300. La diferència entre el PNB i Bildu és de 28.800 vots. Els vots obtinguts per Sumar i Podem són 58.800. Uns marges molt estrets que han decantat el pòdium electoral. El País Basc reprodueix, doncs, un fenomen que a poc a poc es consolida: les esquerres sobiranistes agafen impuls en cada elecció autonòmica i arraconen els experiments de mirada madrilenya. A Galícia, el BNG obtingué fa dos mesos el millor resultat de la seva història; les marees i famílies al votant de Podem ja fa més de quatre anys que no entren al parlament.

L’altra interpretació que relliga les eleccions basques i les gallegues és que la lògica de les eleccions del 23 de juliol s’explicava sobretot pel context de polarització que sabé traçar Pedro Sánchez. Aleshores, els socialistes van guanyar al País Basc, on van passar davant el PNB i Bildu en vots. Ara han millorat de 10 escons a 12 i seran determinants, però els 25 de Patxi López qui sap on són, qui sap on paren. A Galícia, si fa no fa igual: van avançar el BNG tant el PP, com el PSOE, com fins i tot Sumar, que després no obtingué ni un sol diputat a les autonòmiques. Una dada molt important perquè en prenguin nota els corredors de la cursa electoral catalana, que ja s’escalfen, a punt d’arrencar l’embranzida aquesta setmana mateix. Tres conclusions, doncs. Una, Bildu ha sabut créixer, però el PNB aguanta. Dues, Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo respiren tranquils, sense grans modificacions als plans, atents a Catalunya. I tres, els resultats a les espanyoles són únics de les espanyoles. Tot torna a ser obert.