El vi i la immortalitat

A tocar de la celebració de Tots Sants, prenem les reflexions de Joan Gómez Pallarès sobre la idea d’immortalitat lligada al vi

VilaWeb
Sarcòfag romà amb escena de verema.
Montserrat Serra
13.10.2018 - 20:01

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Setmana de defuncions. Unes prematures, d’altres inesperades. Visita al cementiri. I Tots Sants a tocar. En aquest estat de torbament, m’ha vingut al cap el petit assaig magnífic que suposa la introducció de la Guia de Vinos naturales en Espanya, que va publicar ara ja fa cinc anys Joan Gómez Pallarès. El catedràtic de filologia clàssica i especialista en el món del vi (primera figura pel que fa als vins naturals), ara ha tret una segona edició ampliadíssima d’aquesta guia, amb la incorporació de 28 nous cellers. D’aquesta nova aportació en parlarem un altre dia a bastament. Però avui vull recuperar el meravellós relat que fa Gómez Pallarès sobre el paper que juga la vinya i el vi en els rituals mortuoris des dels nostres clàssics, mostrant i demostrant que el vi, vincle amb la natura i la terra, és l’element i el símbol més lligat a la immortalitat, des dels romans.

Joan Gómez Pallarès explica que va començar a estudiar la decoració dels sarcòfags romans per entendre la importància que aquella civilització donava a les quatre estacions i, per tant, a la natura i a la terra, ja que es representaven en totes les manifestacions de la vida. Segons el catedràtic, en els sarcòfags, les quatre estacions representaven la línia del temps, la continuïtat de les coses que romanen.

«Els romans tenien tan interioritzada aquesta relació amb la naturalesa i la terra que les quatre estacions arribaven a representar, precisament en els sarcòfags decorats, aquest desig íntim d’immortalitat que qualsevol ésser viu té. Així, la perpetuació del record del difunt, en forma d’ofrenes anuals (d’aquí neix la nostra tradició foral de Tots Sants) pròpia de cada estació, garanteix la seva immortalitat. Mentre algú el recordi, ell no morirà del tot. La mort veritable, per a un romà, arribava amb l’oblit…»

Cada estació tenia els seus símbols i la tardor es representava amb un noiet que fa la verema i trepitja el raïm amb alegria, per a produir el primer most. Arribats en aquest punt, Gómez Pallarès s’endinsa en el pinyol del text i de la idea que vol transmetre:

«Aleshores vaig entendre el perquè de la presència dels ceps, del raïm i del most en la iconografia dels morts a Roma. Són símbols de tardor, sí, però sobretot són el producte de la terra que més s’acosta a la idea de continuïtat ininterrompuda, a aquell concepte de ‘immortalitat’, a aquella vinculació amb un treball que, en cada estació, requereix activitats concretes i específiques a la vinya, i que no paren mai. Aquest producte és el vi, per descomptat. Beure vi a Roma, sobretot en una cerimònia funerària i en honor al difunt, era el símbol més gran de connexió amb la terra. Beus allò que ets, […] et beus la terra. […] Beure vi, en aquest sentit, sempre ha estat, i és, una de les formes més naturals, espontànies i lúcides de tornar a un paisatge, a un territori, a una cultura. A la tradició de la qual venim però que hem oblidat gairebé per complet.»

Gràcies mestre.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes