Avui fa deu anys de l’anunci de l’alto-el-foc d’ETA, que acabà obrint la porta a la seua dissolució. ETA sempre havia apel·lat a una negociació política amb l’estat espanyol com a via per a acabar l’activitat armada. Erigint-se en representant del poble basc i amb l’objectiu de trobar una solució del conflicte nacional. En algun moment l’estat espanyol va arribar a assumir aquests mateixos paràmetres –recordeu, sobretot, Aznar proclamant que negociaria amb el “Moviment Basc d’Alliberament Nacional“–, però al final no ha estat així que s’ha arribat a l’abandonament de les armes.

ETA va abandonar les armes perquè, i quan, va ser conscient del rebuig que la seua actuació violenta rebia d’una part molt substancial del poble que deia defensar. I quan la violència de l’estat va posar finalment Batasuna contra les cordes –Ramon Jauregi se’n vantava ahir, a Catalunya Ràdio, dient que empresonar Otegi havia estat tan eficaç. Però també quan el món va canviar tant que l’entorn es va tornar hostil, amb la fi de la guerra a Irlanda i el començament dels atemptats gihadistes.

De manera que, malgrat la retòrica de l’esquerra abertzale, la veritat és que al País Basc no assistim a cap procés de pau, de res que es puga comparar amb Irlanda, Sud-àfrica o Colòmbia. Ben al contrari: per desgràcia assistim al triomf de la violència, el triomf de la violència d’estat. I és per això que l’estat espanyol no solament no fa res d’allò que se sol fer en un procés de pau –alliberar els presoners de l’altre bàndol, per exemple–, sinó que encara es permet el luxe de continuar amenaçant i extorquint.

La victòria de la violència de l’estat, la victòria ideològica de l’estat, és tan rotunda en aquest cas, de fet, que en el comunicat llegit l’altre dia per Arnaldo Otegi l’esquerra abertzale ja ni tan sols prova de salvar els mínims, com és ara marcant la diferència entre l’ETA que fou una reacció legítima a la dictadura de Franco i l’ETA posterior a la mort de Franco. D’aquesta manera, ens trobem una paradoxa evident: Carrero Blanco, per a posar l’exemple més paradigmàtic i extrem, és una víctima d’ETA. Hauríem d’entendre, doncs, que l’atemptat contra ell no havia d’haver tingut lloc? I, parodiant el famós debat sobre la bala de Hitler, avui ens hauríem de demanar a nosaltres quin preu hauria tingut això? On seríem tots plegats si la dictadura –no únicament el règim, sinó també la dictadura– hagués sobreviscut a la mort natural de Franco? I quin seria el preu pagat pels ciutadans de tenir un Carrero manant, posem per cas, fins el 1984, quan hauria fet vuitanta anys?

Aquestes paradoxes històriques sempre són molt delicades, és clar. Perquè moralment van al moll de l’os de la nostra consciència i perquè són un camp de mines intel·lectual al qual t’has d’acostar amb molt de respecte i amb peus de plom. Ho intente de fer així. Però he de reivindicar que Hannah Arendt o Sir David Fraser han elaborat models pel que fa al nazisme, que no sé si es podrien invocar directament com a precedents d’aquest mateix debat, però que, siga com siga, s’hi assemblen molt.

Parle molt especialment de la crítica de Fraser contra els qui pretenen separar el règim nazi de l’estat alemany, amb la voluntat de convertir l’Holocaust sols en la bogeria d’uns pocs SS; i no en allò que en realitat va ser, una política d’estat, alimentada pels poders de l’estat. I, amb aquesta perspectiva, crec que és lícit que ens preguntem avui sobre la continuïtat de l’estat espanyol, anterior i posterior a la mort de Franco, i sobre quines implicacions tan profundes té això en el debat present. En un debat que en canvi ells ens volen presentar de manera tan clínicament asèptica.

I ho dic perquè ens han forçat tant a oblidar quin és el paper de la memòria que ara resulta que no gosem ni recordar què va ser l’ETA antifranquista. Però si ens limitem a viure en el present, i ho vivim tot solament amb el prisma actual, ja em direu qui podrà entendre res quan li expliquen que el primer ministre socialdemòcrata suec Olof Palme es passejava pels carrers d’Estocolm amb una guardiola demanant diners per als presoners d’ETA. O com es llegiran aquells pamflets vibrants que Jean-Paul Sartre va escriure repetidament en favor de l’organització basca. O qui entendrà que Serrat hagués de passar un any en exili a Mèxic i se’n prohibís la música per haver condemnat l’assassinat dels militants d’ETA i del FRAP.

Olof Palme amb la guardiola amb què demanava diners per als presoners d’ETA. El text de la pancarta diu “Per la llibertat d’Espanya”.

La maniobra de l’estat, per això mateix i amb la superioritat de la seua violència, torna a consistir a aplanar el debat. A fer fora de la discussió la intel·ligència i el pensament racional i deixar-ho tot a les mans de les emocions més manipulables. I és per aquesta raó que no l’hauríem d’acceptar. A banda que resulta que tot plegat no és sols un simple exercici acadèmic.

Perquè tota aquesta gran operació d’acorralament del pensament dissident també té conseqüències sobre això que som avui, perquè és, sobretot, un debat sobre els valors. La violència, per a Palme o per Sartre, i supose que també per a Serrat, no era cap problema. Perquè el problema, l’únic problema, era la democràcia, el respecte als drets humans i el respecte a les minories nacionals que Espanya violava sistemàticament. Ara, en canvi, la inversió dels valors afavorida per aquest acostament acrític al problema de la violència és total. I resulta que, amb democràcia o sense, amb dictadura o sense, amb Franco o sense –com si tot això fos igual–, es veu que ens hauríem de creure que el problema no era, i encara menys ho seria avui, la democràcia, els drets humans o els drets de les minories nacionals que Espanya ha violat i viola per sistema, sinó la manera concreta com alguna gent s’hi oposava. O s’hi oposa. En definitiva, ens volen fer creure que el problema no era, no ha estat mai i no pot ser l’estat. Ni tan sols quan era una dictadura plenament reconeguda com a tal.

I, és clar, una volta has caigut en la trampa d’aquest relat esbiaixat i interessat de la història, d’ací no pot eixir res més que una legitimació reforçada, brutal, de l’estat. Faça què faça. I que conste que no parle d’una legitimació teòrica, perquè no parlem de passat i prou –parlar del passat no és mai parlar del passat i prou.

Parle ben concretament del fet que la violència ha donat tants rèdits a Espanya, li ha anat i li va tan bé d’exercir-la, que fins i tot aconsegueix que per a una part dels moviments independentistes, allò que generacions de bascs i de catalans havien proposat, i treballat, com un conflicte nacional que s’havia de resoldre amb decisions definitives i vinculades a la llei internacional, de sobte abaixe tant el seu horitzó que sols parlen d’hegemonies autonòmiques i de polítiques d’aliances a Madrid. D’aliances, per a acabar-ho d’adobar, amb el PSOE de les tortures i els GAL, àdhuc sense necessitat ni tan sols que aquest partit faça cap pas per a reconèixer els seus crims ni reconèixer això que en diem que és la plurinacionalitat de l’actual estat espanyol.

 

Només a VilaWeb

Sobre el final d’ETA, avui us presentem aquesta anàlisi i recuperem un article de Josep Rexach que dóna claus molt interessants: “La dissolució d’ETA en cinc capítols: l’assoliment d’una pau unilateral“. També podeu trobar una entrevista a Elsa Artadi, feta per Andreu Barnils, i un excel·lent perfil de Félix Bolaños, el nou home fort de la Moncloa, elaborat per Oriol Bäbler. Us expliquem també què hi ha al darrere de la manifestació contra Ada Colau convocada per a demà pel col·lectiu Barcelona Imparable; i en aquest article detallem com i per què les eleccions al Consell per la República són unes eleccions diferents.

A València ha causat sensació la decisió d’un jutge d’encausar tots els regidors de Rita Barberà, acusats d’emblanquinament de capitals. Oimés perquè el PP encara la reivindicà en l’acte de fa pocs dies a la plaça de Bous. Esperança Camps en parla en aquest article d’opinió. I avui també podeu llegir, entre més continguts, les opinions de Julià de Jòdar (“L’avorrida rutina de les renúncies“) i Gemma Pascual (“Nosaltres les simonianes“), a més de l’anàlisi econòmica de Jordi Goula (“L’exportació fins a l’agost supera d’un 6% la del 2019“).

 

Si podem fer VilaWeb i opinar de manera contundent, arribant a tanta gent, és gràcies als subscriptors. Si vols defensar-nos, defensar el nostre compromís periodístic i cívic, et demanem per favor que te’n faces subscriptor en aquesta pàgina.

La fotografia

Despús-anit totes les estàtues de Nàpols, i n’hi ha moltes, van aparèixer amb carassetes de cartó, totes amb una cinta negra que els tapava la boca. Tot ahir hi hagué una gran especulació sobre el significat de l’acció i finalment s’ha sabut que havia estat cosa dels activistes d’Extinction Rebellion. La fotografia és de Ciro Fusco.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.