El triomf de la violència, deu anys després de la fi d’ETA

No hi ha cap procés de pau. Per desgràcia, tan sols assistim al triomf de la violència, al triomf de la violència d'estat

Vicent Partal
20.10.2021 - 07:40
Actualització: 20.10.2021 - 09:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui fa deu anys de l’anunci de l’alto-el-foc d’ETA, que acabà obrint la porta a la seua dissolució. ETA sempre havia apel·lat a una negociació política amb l’estat espanyol com a via per a acabar l’activitat armada. Erigint-se en representant del poble basc i amb l’objectiu de trobar una solució del conflicte nacional. En algun moment l’estat espanyol va arribar a assumir aquests mateixos paràmetres –recordeu, sobretot, Aznar proclamant que negociaria amb el “Moviment Basc d’Alliberament Nacional“–, però al final no ha estat així que s’ha arribat a l’abandonament de les armes.

ETA va abandonar les armes perquè, i quan, va ser conscient del rebuig que la seua actuació violenta rebia d’una part molt substancial del poble que deia defensar. I quan la violència de l’estat va posar finalment Batasuna contra les cordes –Ramon Jauregi se’n vantava ahir, a Catalunya Ràdio, dient que empresonar Otegi havia estat tan eficaç. Però també quan el món va canviar tant que l’entorn es va tornar hostil, amb la fi de la guerra a Irlanda i el començament dels atemptats gihadistes.

De manera que, malgrat la retòrica de l’esquerra abertzale, la veritat és que al País Basc no assistim a cap procés de pau, de res que es puga comparar amb Irlanda, Sud-àfrica o Colòmbia. Ben al contrari: per desgràcia assistim al triomf de la violència, el triomf de la violència d’estat. I és per això que l’estat espanyol no solament no fa res d’allò que se sol fer en un procés de pau –alliberar els presoners de l’altre bàndol, per exemple–, sinó que encara es permet el luxe de continuar amenaçant i extorquint.

La victòria de la violència de l’estat, la victòria ideològica de l’estat, és tan rotunda en aquest cas, de fet, que en el comunicat llegit l’altre dia per Arnaldo Otegi l’esquerra abertzale ja ni tan sols prova de salvar els mínims, com és ara marcant la diferència entre l’ETA que fou una reacció legítima a la dictadura de Franco i l’ETA posterior a la mort de Franco. D’aquesta manera, ens trobem una paradoxa evident: Carrero Blanco, per a posar l’exemple més paradigmàtic i extrem, és una víctima d’ETA. Hauríem d’entendre, doncs, que l’atemptat contra ell no havia d’haver tingut lloc? I, parodiant el famós debat sobre la bala de Hitler, avui ens hauríem de demanar a nosaltres quin preu hauria tingut això? On seríem tots plegats si la dictadura –no únicament el règim, sinó també la dictadura– hagués sobreviscut a la mort natural de Franco? I quin seria el preu pagat pels ciutadans de tenir un Carrero manant, posem per cas, fins el 1984, quan hauria fet vuitanta anys?

Aquestes paradoxes històriques sempre són molt delicades, és clar. Perquè moralment van al moll de l’os de la nostra consciència i perquè són un camp de mines intel·lectual al qual t’has d’acostar amb molt de respecte i amb peus de plom. Ho intente de fer així. Però he de reivindicar que Hannah Arendt o Sir David Fraser han elaborat models pel que fa al nazisme, que no sé si es podrien invocar directament com a precedents d’aquest mateix debat, però que, siga com siga, s’hi assemblen molt.

Parle molt especialment de la crítica de Fraser contra els qui pretenen separar el règim nazi de l’estat alemany, amb la voluntat de convertir l’Holocaust sols en la bogeria d’uns pocs SS; i no en allò que en realitat va ser, una política d’estat, alimentada pels poders de l’estat. I, amb aquesta perspectiva, crec que és lícit que ens preguntem avui sobre la continuïtat de l’estat espanyol, anterior i posterior a la mort de Franco, i sobre quines implicacions tan profundes té això en el debat present. En un debat que en canvi ells ens volen presentar de manera tan clínicament asèptica.

I ho dic perquè ens han forçat tant a oblidar quin és el paper de la memòria que ara resulta que no gosem ni recordar què va ser l’ETA antifranquista. Però si ens limitem a viure en el present, i ho vivim tot solament amb el prisma actual, ja em direu qui podrà entendre res quan li expliquen que el primer ministre socialdemòcrata suec Olof Palme es passejava pels carrers d’Estocolm amb una guardiola demanant diners per als presoners d’ETA. O com es llegiran aquells pamflets vibrants que Jean-Paul Sartre va escriure repetidament en favor de l’organització basca. O qui entendrà que Serrat hagués de passar un any en exili a Mèxic i se’n prohibís la música per haver condemnat l’assassinat dels militants d’ETA i del FRAP.

Olof Palme amb la guardiola amb què demanava diners per als presoners d’ETA. El text de la pancarta diu “Per la llibertat d’Espanya”.

La maniobra de l’estat, per això mateix i amb la superioritat de la seua violència, torna a consistir a aplanar el debat. A fer fora de la discussió la intel·ligència i el pensament racional i deixar-ho tot a les mans de les emocions més manipulables. I és per aquesta raó que no l’hauríem d’acceptar. A banda que resulta que tot plegat no és sols un simple exercici acadèmic.

Perquè tota aquesta gran operació d’acorralament del pensament dissident també té conseqüències sobre això que som avui, perquè és, sobretot, un debat sobre els valors. La violència, per a Palme o per Sartre, i supose que també per a Serrat, no era cap problema. Perquè el problema, l’únic problema, era la democràcia, el respecte als drets humans i el respecte a les minories nacionals que Espanya violava sistemàticament. Ara, en canvi, la inversió dels valors afavorida per aquest acostament acrític al problema de la violència és total. I resulta que, amb democràcia o sense, amb dictadura o sense, amb Franco o sense –com si tot això fos igual–, es veu que ens hauríem de creure que el problema no era, i encara menys ho seria avui, la democràcia, els drets humans o els drets de les minories nacionals que Espanya ha violat i viola per sistema, sinó la manera concreta com alguna gent s’hi oposava. O s’hi oposa. En definitiva, ens volen fer creure que el problema no era, no ha estat mai i no pot ser l’estat. Ni tan sols quan era una dictadura plenament reconeguda com a tal.

I, és clar, una volta has caigut en la trampa d’aquest relat esbiaixat i interessat de la història, d’ací no pot eixir res més que una legitimació reforçada, brutal, de l’estat. Faça què faça. I que conste que no parle d’una legitimació teòrica, perquè no parlem de passat i prou –parlar del passat no és mai parlar del passat i prou.

Parle ben concretament del fet que la violència ha donat tants rèdits a Espanya, li ha anat i li va tan bé d’exercir-la, que fins i tot aconsegueix que per a una part dels moviments independentistes, allò que generacions de bascs i de catalans havien proposat, i treballat, com un conflicte nacional que s’havia de resoldre amb decisions definitives i vinculades a la llei internacional, de sobte abaixe tant el seu horitzó que sols parlen d’hegemonies autonòmiques i de polítiques d’aliances a Madrid. D’aliances, per a acabar-ho d’adobar, amb el PSOE de les tortures i els GAL, àdhuc sense necessitat ni tan sols que aquest partit faça cap pas per a reconèixer els seus crims ni reconèixer això que en diem que és la plurinacionalitat de l’actual estat espanyol.

 

Només a VilaWeb

Sobre el final d’ETA, avui us presentem aquesta anàlisi i recuperem un article de Josep Rexach que dóna claus molt interessants: “La dissolució d’ETA en cinc capítols: l’assoliment d’una pau unilateral“. També podeu trobar una entrevista a Elsa Artadi, feta per Andreu Barnils, i un excel·lent perfil de Félix Bolaños, el nou home fort de la Moncloa, elaborat per Oriol Bäbler. Us expliquem també què hi ha al darrere de la manifestació contra Ada Colau convocada per a demà pel col·lectiu Barcelona Imparable; i en aquest article detallem com i per què les eleccions al Consell per la República són unes eleccions diferents.

A València ha causat sensació la decisió d’un jutge d’encausar tots els regidors de Rita Barberà, acusats d’emblanquinament de capitals. Oimés perquè el PP encara la reivindicà en l’acte de fa pocs dies a la plaça de Bous. Esperança Camps en parla en aquest article d’opinió. I avui també podeu llegir, entre més continguts, les opinions de Julià de Jòdar (“L’avorrida rutina de les renúncies“) i Gemma Pascual (“Nosaltres les simonianes“), a més de l’anàlisi econòmica de Jordi Goula (“L’exportació fins a l’agost supera d’un 6% la del 2019“).

 

Si podem fer VilaWeb i opinar de manera contundent, arribant a tanta gent, és gràcies als subscriptors. Si vols defensar-nos, defensar el nostre compromís periodístic i cívic, et demanem per favor que te’n faces subscriptor en aquesta pàgina.

La fotografia

Despús-anit totes les estàtues de Nàpols, i n’hi ha moltes, van aparèixer amb carassetes de cartó, totes amb una cinta negra que els tapava la boca. Tot ahir hi hagué una gran especulació sobre el significat de l’acció i finalment s’ha sabut que havia estat cosa dels activistes d’Extinction Rebellion. La fotografia és de Ciro Fusco.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
19.10.2021  ·  22:12

Espanya, o millor dit Castella, mai ha arribat al Renaixement. Continua ancorada a la Edat Mitjana. I sí; només amb la violència ha sobreviscut fins avui. Tal i com té el pervindre, és normal que augmente molt la seua violència. Retrocedeix a tots els fronts. S’acabarà enfonsant, però s’endurà per davant tot allò que podrà. Només cal veure els seus polítics, vantant-se d’haver guanyat i d’haver mantingut un règim com el franquista sense quasi canvis al temps que pidolen uns diners per a arribar a finals d’any que ni arriben ni arribaran.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
19.10.2021  ·  22:23

No entenc l’Otegi, ni en Junqueras, ni tants altres.
Si no és que ells tenen un objectiu “trencador”, que a hores d’ara se m’escapa, sembla que assistim al campionat mundial de baixades de pantalons.
El futur ens ho aclarirà, oi?

joan rovira
joan rovira
19.10.2021  ·  22:35

L’estat espanyol no vol la pau perquè deixaria d’existir.
Un dubte és quants espanyols la volen?
I les institucions d’arreu?
Incògnites, encara.
I els col·laboracionistes?
Una certesa que dificulta fer el camí.
Perquè sí a la República catalana és el destí inajornable.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
19.10.2021  ·  22:51

Estic d’acord amb l’editorial. Vull puntualitzar una idea: no s’ha de parlar d”atemptats gihadistes”sinó d’atemptats islamistes. Perquè es refereix a l’ús polític de la religió. El gihad és l’esforç que ha de fer un bon musulmà per complir amb les obligacions.

Núria Coma
Núria Coma
19.10.2021  ·  23:02

Extraordinari editorial.
Quanta claredat i veritat amb un tema tan espès, complexe i transgiversat fins l’infinit.
Moltíssimes gràcies per aquesta anàlisi i enfoc del tema d’ETA que ens has permès llegir avui. Enlloc més, ningú més s’hi acostarà el més mínim.
És un privilegi. Gràcies

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
19.10.2021  ·  23:06

Insisteixo un cop més (i ja van uns quants) en l’error que es comet quan algú afirma representar un col·lectiu de persones. Sense un procés formal per destil·lar el pensament d’aquest col·lectiu humà, el pretext de representació és només això: un pretext.

Aquest pretext es fa servir per brandar un poder enfront d’un al poder. Però aquest brandament funcioba com un farol al póker. Si guanyes el pols ningú et reclamarà que demostris que anaves de farol. Si perds el pols, tothom veurà que anaves de farol.

Florenci Maymó
Florenci Maymó
19.10.2021  ·  23:09

Vicent!
Molt encertada l’anàlisi d’avui.
Llàstima que el resultat al que arribes i comparteixo sigui tant mesquí.

Carles Serra
Carles Serra
19.10.2021  ·  23:18

Gràcies Vicent per l’editorial; el drama de tot lo que ens comentés, és veure que aquesta realitat d’EspaÑa i dels seus partits com el PSO€ , muntan amb els nostres impostos el GAL, ja que dir fotre calç viva a uns joves que lluitaven per la llibertat de la seva nació i així la llista de despropòsits i crueltats és llarguíssima; però malgrat aquesta realitat Vicent, partits/polítics encara que
ens diguin que són historiadors com el cas d’en Junqueres, de poc li serveix.
Però aquest exemple també el podríem posar en el temps de la República espaÑola, que en Tarradellas a esquenes del president Companys, és reunia amb el capità general de Catalunya, el faixista Batet, avui la seva néta presidenta del congrés espaÑol per part del PSO€, doncs en Tarradellas li informava de tots els passos que feia en Companys i el govern de Catalunya, aquest Tarradellas el màxim responsable d’ER, que a l’exili va fer tot lo possible amb els republicans espaÑols per tornar a la autonomia.
Igual com va fer el mossèn, el màxim responsable d’ER, esquenes del president Puigdemont és reunia amb la Franquista Santamaria, de què li devia informar? quins compromisos devia adquirir?
Quan has llegit la nostra història, et trobes que es ben galdosa, plena de traïcions i d’interessos partidistes.

Alberto Giménez
Alberto Giménez
19.10.2021  ·  23:28

La política perenne de no negociar mai res, no reconèixer mai res, o guanya o perd. Es va perdre Cuba se sol dir, una altra forma seria dir que Cuba va guanyar la seva independència, més de 400 anys després, mai és tard si la dita és bona diu el refrany. No reconeixen encara avui els crims de el feixisme franquista, és la seva fórmula per a tot, no inicien negociacions ni processos de pau perquè això comportaria haver de reconèixer totes les violències i ja se sap que Guernica el van cremar els rojos, això van dir. I avui Alemanya ha demanat disculpes pel bombardeig de Guernica, Espanya no, el govern alemany no és el de l’nazisme, serà que l’estat espanyol segueix sent franquista?

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
19.10.2021  ·  23:44

La discusió sobre la violència, si és legitima o no per defensar els drets de algú, acostuma a ser plena de hipocresia i trampes barroeres. Cal enfocar-la de una altre manera: la violència només es solucionarà si s’instaura un respecte total i absolut als drets humans bàsics i proclamats oficialment per la ONU, que representa tota la humanitat en conjunt. Només si hi ha justícia hi haurà pau i la violència deixarà de tenir sentit (Ho va dir Joan XXIII en una encíclica famosa). I sense respecte als drets humans no hi pot haver justícia. Però alerta: o es respecten tots , TOTS, els drets humans a l’hora i sempre o no anirem enlloc! Perquè el trencament de un sol dret humà és violència, i la violència crida a més violència.

Per desgràcia España ha sigut i és enemiga declarada dels drets humans, i ho demostra continuament. Cert és que desgraciadament no és l’unic estat que comet aquest gravíssim error. Però sí dels més constants a fer-ho, fins a l’extrem que si no ho fa queda desarmada davant els problemes i és incapaç de trovar cap solució. I no només amb el conflicte amb catalunya sinó amb tota mena de conflictes: des dels politics als econòmics i als socials. El problema és com regenerar els conceptes com capgirar les rutines violents. Com demostrar que la justícia és el que es fa a Europa i no el que es fa aquí. I que anem de dret a la irracionalitat i el salvatjisme.

Albert Alcántara
Albert Alcántara
20.10.2021  ·  00:26

Gran editorial, Sr. Partal. Gràcies!

Jaume Riu
Jaume Riu
20.10.2021  ·  00:28

LA VIOLÈNCIA D’ESTAT
En la crítica de Fraser contra els qui pretenen separar el règim nazi de l’estat alemany amb la voluntat de convertir l’Holocaust sols en la bogeria d’uns pocs SS, hi ha el punt de vista més revolucionari que ens porta a desmuntar el relat d’una part de l’independentisme “distret”
Contra l’independentisme, a l’altra banda no hi ha cap partit polític, no hi ha cap Tribunal, no hi ha cap govern ni cap president, doncs tots aquests només distreuen.
Contra l’independentisme només hi ha la violència d’estat, i el cap d’estat és el rei.
Aquesta és la idea clau.
A l’altra banda d’una taula de diàleg s’hi hauria d’asseure l’estat, i no s’hauria de perdre el temps amb “distraccions”.
Avui l’editorial amb el triomf de la violència té un titol oportú i estimulant per reflexionar, i un text revolucionari per anar als fonaments. Gràcies.

Àngel Bosque
Àngel Bosque
20.10.2021  ·  03:02

En referència a Josep Usó, i com a nét de castellans, aclarir una cosa, ni Espaya és Castella ni Castella és Espanya. I per aclarir la questió afeigeix-ho un manifest d’Izquierda Castellana bastant aclaridor (Perdó per la redundància):

La conquista de México y la colonización interior de Castilla por parte del proyecto imperial de Carlos V fueron procesos simultáneos y complementarios
16 octubre, 2021 IzCa
En los últimos tiempos hemos asistido a un debate sobre el proceso de colonización de los territorios de lo que hoy se conoce como América Latina, especialmente Mesoamérica. El debate, que se reproduce cíclicamente, tuvo en esta ocasión como desencadenante las declaraciones del Presidente de los Estados Unidos de México, Manuel López Obrador, precisamente en relación con el 500 aniversario de la conquista de México (Tenochtitlán). Este demandó una reflexión autocrítica por parte de los herederos de las instituciones que tuvieron responsabilidad directa en aquellos acontecimientos, sin duda crueles e ilegítimos -como todos los procesos de conquista-, entre ellos la Iglesia Católica y el Reino de España. El papa Francisco hizo, como cabeza de la Iglesia, una declaración con un cierto nivel de autocrítica, pero el Estado español -el Reino de España- consideró la prudente demanda del señor López Obrador como una afrenta a la historia hispana y, o no respondió, o respondió de forma abrupta e insultante por boca de los representantes más reaccionarios de la sociedad española. Una vez más, inteligencia y educación están reñidas con el españolismo más rancio, que sigue a pie juntillas la línea de pensamiento expuesta por Millán-Astray en el acto de conmemoración del “Día de la Raza” en el Paraninfo de la Universidad de Salamanca en respuesta a las palabras previas del que era aún su rector, Miguel de Unamuno (“vencer no es convencer”) con el “abajo la intelectualidad”, además de otras diversas amenazas de muerte a profesores, catalanistas y otros sectores de “la anti-España”, amenazas que por cierto fueron cumplidas a rajatabla.
No pretendemos en este editorial contribuir a una imagen de la América precolombina idílica, exenta de opresiones de clase, de género o de dominación entre pueblos. Todas esas cuestiones existían en Mesoamérica y los aztecas ejercían un dominio imperialista sobre otros pueblos de la zona, lo que facilitó la alianza de estos con Hernán Cortés, siendo una circunstancia clave para posibilitar su victoria. Por supuesto, también era una sociedad patriarcal; el fenómeno de Malinche (una de las muchas esclavas, aunque con una importantísima singularidad, entregada a Cortés) difícilmente se hubiera producido de no haber sido así. Pero todos los pueblos tienen derecho a su soberanía y a construir su propia historia. Entre los objetivos principales de los conquistadores estaba el hacerse con los metales preciosos y otras riquezas de esos territorios, incorporándolos por todos los métodos, incluyendo la fuerza, al proyecto imperial de Carlos V de Habsburgo.
Nos parecería correcto que las instituciones españolas, especialmente la Monarquía, se autocriticaran por su línea de acción en el proceso de colonización de las Américas -y otros procesos coloniales-, pero estamos seguros de que tal cosa no va a ocurrir, porque va en contra de su propia naturaleza. Por nuestra parte tampoco vamos a entrar en esa cuestión directamente, sino que vamos a intentar aportar elementos que ayuden a comprender de la forma lo más rigurosa posible, que tiene uno de sus principales impulsos iniciales precisamente en la conquista de México y que hace 500 años se da de manera simultánea a otro episodio clave en ese proceso de construcción imperial: la conquista y colonización de Castilla por las tropas imperiales. Ambas cuestiones, aunque geográficamente distantes, son históricamente coincidentes y tienen una estrechísima vinculación política y económica. Tal como hemos reiterado, son dos de los frentes principales en los que el proceso de construcción imperial de Carlos de Habsburgo libra sus batallas.
En la primavera de 1521 acontece una de las principales batallas de la Guerra Comunera, la de Villalar. En la primavera-verano de 1521 se libran las principales batallas que llevarán finalmente a la derrota del imperio azteca.
Carlos V de Habsburgo y sus aliados impulsan el primer imperio capitalista global en su fase mercantil, en el que confluyen territorios europeos, América, África y más tardíamente Asia, sobre todo a partir de la conquista de Filipinas. Ese proyecto se impone a sangre y fuego; y el pueblo, la nación castellana, es sacrificada en aras de la construcción de ese proyecto imperial. La guerra comunera fue la articulación de la resistencia global que la mayoría del pueblo castellano levantó contra el mencionado proyecto imperial, que pasaba por liquidar a Castilla como poder políticamente soberano y económicamente autocentrado y ponerlo con toda su potencialidad al servicio de las aspiraciones de Carlos V y su Corte.
El movimiento comunero llegó al poder en una gran parte del territorio castellano, elaboró un proyecto constitucional (la Ley Perpetua) e introdujo normas en los diferentes ámbitos de la administración, como la fiscalidad-hacienda, la Justicia e incluso impulsó una reforma en la administración eclesiástica. El movimiento comunero levantó un ejército poderoso como expresión de que lo que estaba en juego era una lucha a vida o muerte entre Castilla y el proyecto imperial de Carlos V de Habsburgo, tejiendo alianzas políticas para sustentar esa contienda. Algunos nobles que en sus inicios apoyaron al movimiento comunero se cambiaron de bando a lo largo del proceso, siguiendo estrictamente sus intereses de clase. Ciertos patriciados urbanos, como el burgalés, estrechamente vinculados a la exportación de la lana, una cuestión económica de gran importancia en aquella confrontación (la libre exportación de lana a Flandes repercutía de forma grave a la industria textil castellana), se pasaron al campo imperial, demostrando una vez más que las burguesías exportadoras-mercantilistas defienden sus intereses económicos por encima de cualquier consideración patriótica, como puede verse en muchos otros procesos revolucionarios. La actitud proimperial del patriciado burgalés se vio recompensada por la devaluación inducida desde la Corona decretada en 1523, aunque esta realmente no se puso en marcha hasta unos años más tarde.
Doña María Pacheco de Padilla después de Villalar, Vicente Borrás y Mompó (Museo del Prado)
La represión imperial sobre el movimiento comunero fue brutal; aunque no hay estadísticas, sí que conocemos hechos suficientemente elocuentes que documentan de forma notoria esta cuestión: el incendio de la iglesia de Mora, con cientos de vecinos que habían buscado refugio dentro; la quema de la ciudad de Medina del Campo por negarse a entregar la artillería a los imperiales para que atacasen la ciudad de Segovia (acontecimiento que se conmemora en ambas ciudades cada año); las ejecuciones sumarias de dirigentes de la Revolución comunera, cuyo episodio más conocido son las de Padilla, Bravo y Maldonado el 24 de abril de 1521 en Villalar; las expropiaciones del patrimonio de aquellas personas acusadas de dar apoyo a la revolución comunera… En 1522, después de la caída de Toledo, fueron ejecutados más de cien comuneros, entre ellos el obispo Acuña y Pedro Maldonado. Cuando Carlos V decreta el perdón general sobre los participantes en la Revolución comunera excluye nada menos que a 300 personas de tal medida de gracia, lo que da una idea de las dimensiones de la represión. María de Pacheco, la “Leona de Castilla”, una de las dirigentes más reconocidas del movimiento comunero, pudo exiliarse a Oporto, en donde permaneció hasta su muerte, pese a los numerosos intentos por parte de Carlos V para que fuese extraditada.
Con la derrota del pueblo se inició un claro proceso de colonización de Castilla a favor del proyecto imperial, que implicó descabezarla políticamente -en un sentido literal- y someterla de forma casi absoluta en el plano económico, incluyendo las exigencias de reparación a las ciudades castellanas que se habían levantado en Comunidad con la notable carga financiera que ello supuso (para algunas, como el caso de Segovia, esto fue simplemente letal). La dependencia económica, el desmantelamiento industrial, el desvío de fondos a las guerras imperiales desangró a Castilla y supuso el inicio de su decadencia.
Dos bandos frente a frente: los imperiales y la Castilla comunera. El sector antipatriótico castellano (la mayor parte de la nobleza y burguesía mercantil) que apoyó al bando imperial fue a su vez el que se prestó, utilizando formalmente las instituciones castellanas ya vaciadas de toda soberanía, a colaborar con la puesta en pie del proyecto de Carlos V.
Hay dos elementos de gran importancia, sobre los que hablaremos brevemente, que engrasan y ofrecen herramientas a la puesta en marcha del proceso imperial de colonización interior de Castilla: el oro y la plata expoliados de América (en una primera etapa de las islas del Caribe -Española, Cuba y Puerto Rico- y en una segunda etapa en la que se incorpora México y posteriormente al Perú) y la génesis de construcción de Madrid como capital administrativa del Imperio.
La expoliación de los metales y las riquezas de Mesoamérica, Perú y los demás territorios americanos, era el objetivo principal de la conquista; esta, aunque formalmente se hacía en nombre de Castilla, no tenía repercusión en ella. Los frutos del expolio se dedicaban a las guerras que la construcción del Imperio Habsburgo acarreaba y que Castilla había rechazado desde el inicio. Los principales beneficiarios de ese saqueo serán los cortesanos de la Corte de Carlos V y muy en especial los banqueros: los Fugger, los Welser, etc.
Importaciones de oro y plata americanos. Hamilton, El tesoro americano y la revolución de los precios en España. 1501-1650, p. 47.
Es de interés ver cómo la Revolución comunera tuvo un gran impacto en el expolio de los metales preciosos americanos. Adjuntamos la tabla aportada por Earl J. Hamilton en su obra El tesoro americano y la revolución de los precios en España. 1501-1650, referencia principal sobre el tema. En ella se refleja la caída de importaciones en el quinquenio 1516-1521 y un desplome brutal en el de 1521-1525, que se recupera a partir de 1526-1530 y que se quintuplica en el quinquenio de 1536-1540, con el inicio de la expoliación de los metales procesos de México; en el último cuarto de siglo hay un aumento espectacular que ha de ponerse en relación con el expolio del Perú. En el periodo que transcurre desde 1503 hasta 1660 se calculan unas importaciones que alcanzan la cifra de 447.820.932 pesos.
Madrid era por aquel entonces una ciudad de cierta importancia en la Corona de Castilla, aunque Toledo era la ciudad de mayor rango e historia. Sin embargo, Toledo tenía un pecado imperdonable para Carlos V y el poder imperial: fue la última ciudad en la que se mantuvo el poder comunero y María de Pacheco, la más importante lideresa comunera, no falleció hasta 1531. Fue por aquellos años en que se decidió crear, de forma perversamente planificada, una ciudad de servicios en la que se pudiera asentar la amplísima Corte imperial y su amplio personal de servicio; los primeros tenían un muy alto nivel adquisitivo y los segundos supusieron una importante demanda de género y vestimenta ajustada a su nivel social, a diferencia de la de los miembros de la Corte, que procedían sobre todo de la importación. Esta cuestión generó un nuevo frente de colonización interior de Castilla. Todo el territorio que rodeaba la villa tenía como función producir bienes, alimentos especialmente, para el consumo de esa población parasitaria, desabasteciendo las necesidades propias de esos territorios e induciendo un insoportable encarecimiento de los productos para la gente del común. La madrileñización de Castilla, que fue ampliando sus límites en círculos concéntricos -y ahí seguimos- se pone en marcha en esos momentos.
Hay un tercer elemento en la interrelación entre el proceso de la Revolución comunera en Castilla y los procesos de resistencia imperial en América Latina y que tiene una relación directa con el exilio comunero, después de su derrota, al “Nuevo Continente”. A pesar de que desde el poder imperial se intentó impedir ese exilio, este fue significativo. No es de extrañar que de forma temprana en los territorios americanos se levantasen movimientos que adoptaron el nombre de revoluciones comuneras; la más temprana fue en los territorios que hoy forman Paraguay (1537), aunque quizás la más conocida e investigada fue la de Colombia de 1781.
Desde la perspectiva del movimiento comunero del siglo XXI no deja de sorprendernos que estas reflexiones no se tengan en cuenta desde ningún otro campo que no sea el nuestro, es decir, en síntesis, la característica de víctimas del proyecto imperial de Carlos V de Habsburgo tanto de la Castilla comunera como de los pueblos de Mesoamérica y otros. Es claro que ese proyecto imperialista tiene herederos, en algunos casos vergonzantes (aquellos que se dan golpes de pecho 500 años después de los hechos) y en otros, herederos que no tienen el menor recato en seguir reivindicando hasta los episodios más crueles de la conquista y la colonización. Esos son los que siguen profundizando en la madrileñización de Castilla y en la entrega de la soberanía del conjunto de pueblos del Estado español al proyecto de la Unión Europea, que no deja de representar cuestiones similares a las que representó el proyecto imperial de Carlos V.
Izquierda Castellana, 16 de octubre de 2021

Joan López
Joan López
20.10.2021  ·  05:47

Ep !!! Que ja tenim rodalies de Lleida.
Bè era ironìa.
Ex-cellent editorial avui.

Bonaventura Casanova
Bonaventura Casanova
20.10.2021  ·  06:02

Tot plegat sols és la conseqüència d’haver estat derrotats. Ja ho diuen, la història la escriu el guanyador. Bildu com ERC, ara més pragmàtics, com van ser PNB i CiU, assumeixen la derrota i procuren sobreviure.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
20.10.2021  ·  06:55

La primera víctima en un atemptat d’ETA va ser Melitón Manzanas, cap policial a Guipúscoa durant més de vint anys que va ser conegut per les seves tortures a militants bascos. Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la Gestapo lliurant-los jueus i altres fugitius del nazisme.

Aquest personatge té concedida la condecoració que dóna el govern espanyol a les víctimes per terrorisme.
És evident que aquest personatge era un engranatge important de l’estat espanyol (no del govern, sinó de l’estat) en la seva tasca de mantenir la seva unitat. No va fer res que no fos autoritzat per l’estat i per tant l’estat n’és responsable.
Ha demanat mai perdó Espanya per les activitats d’aquest personatge? No, ni ho farà.
Un espanyol, sigui de dretes i esquerres, difícilment reconeix un error i encara més rarament demanarà perdó de forma sincera. Un exemple? Repasseu hemeroteques i veureu com fa uns anys els governs alemany i francès van demanar perdó per la seva col·laboració en la detenció i lliurament a Espanya del MHPG Companys, Espanya no té cap intenció de fer-ho. I això que convindrem en que els estats alemany i francès actuals poden ser com siguin però han tallat moltíssim més els vincles amb els règims de llavors que no pas l’espanyol amb la dictadura franquista.

Casos com el de Melitón Manzanas n’hi ha a cabassos. I l’estat espanyols els barreja amb víctimes innocents assassinades per accions que, aquestes sí, van ser injustificables com les d’Hipercor, les famílies de les quals mereixen que se’ls demani perdó per una banda i que no siguin fetes servir per l’estat per una altra.

El que li passa a l’esquerra abertzale és que actualment l’única cosa a la que pot aspirar és a millora de la situació dels presos i a una retòrica del peix al cove amb tints esquerrans. I esperar que tot plegat ho puguin mostrar com un pacte honorable, no com una derrota d’una lluita de dècades.

Però amb Espanya no hi ha pacte. O els guanyes o no pararan fins a humiliar-te. I potser, potser, si et sotmets podran ser una mica condescendents i la humiliació serà matisada amb un cert paternalisme.

Això és el que no van entendre els polítics catalans que no es van atrevir a arribar fins al final amb la independència i ara s’exclamen de la repressió per totes bandes, des de l’exili a la presó i passant pels embargaments del tribunal de comptes.

jordi Rovira
jordi Rovira
20.10.2021  ·  06:56

Una nota apressada només: el triomf de la violència d’estat és com la lava del volcà canari. Vull dir que surt en la mesura que té la força i la confiança per emergir, fins canviar el paisatge. En aquest article, l’editorial ens respon una pregunta cabdal: per què l’estat espanyol comença la guerra contra Catalunya, tot i els esforços evidents dels sectors catalans més acostats al règim del 78?

Josep Maria Miquel
Josep Maria Miquel
20.10.2021  ·  07:06

Quant temps ha estat a la presó Otegi?

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
20.10.2021  ·  07:22

La violència no es limita a l´estat espanyol. Aquest estat franquista està recolzat per un poble que crida a por ellos, que gaudeix amb la tortura del toro(però el toro no pateix) I un poble ignorant que encara no ha entès que la democràcia i la no violència és la base d´una societat civilitzada.

Albert Miret
Albert Miret
20.10.2021  ·  07:55

Boníssim editorial. El problema espanyol no té cap solució democràtica. Aquesta pretensió és com si volguéssim transformar Espanya en un país nòrdic. Pot fingir, però no canviarà. S’assembla una mica al comportament d’un gos entrenat per a mossegar i matar, quan la gossada pretén agafar-li una mica de menjar i per a fer-ho el vol convèncer de què no mati gaire. El gos rabiós, amb el temps i veient que la gossada el va acorralant, s’alia amb dos o tres botiflers d’ells perquè el defensin de la resta. A canvi els deixarà acostar a la menjadora condicionalment. Però ni quan hi vagi l’amo espantat en veure que cada vegada els gossos estan més prims , el gos serà capaç de donar-ne una mica a la gossada, perquè tot el seu rebost és fruit del robatori de molts anys del menjar dels altres. Davant d’aquesta situació, l’amo prefereix dissimular i mirar cap a una altra banda perquè li fa por enfrontar-se al gos assassí.
És el que està fent la covarda Unió Europea amb els gossos ferotges espanyols, polonesos i hongaresos, sense entendre que permetent-ho farà que s’afegeixin més gossos ferotges a la llista dels botxins. I és que els gossos rabiosos no han estat mai democràtics, ni ho seran, perquè s’haurien de guanyar el rebost de cada un, i van aprendre ja fa molts i molts anys que és molt més fàcil robar-lo per la força al veí.

Salvador Molins
Salvador Molins
20.10.2021  ·  08:38

Uns van abandonar les armes, els altres no tenen el que caldria per abandonar la seva pròpia secular violència. Als nadius d’amèrica els tallaven un peu si es revoltaven contra les seves fetxigues, el mateix feien als nadius de les Illes Canàries. La seva venjança sempre és superior, … us recorda alguna cosa això? Pol Pot potser? Els nazis potser? No coneixen el perdó sols la venjança. Si m’en mates un, jo t’en mato deu, …

Davant d’aquest odi concentrat només hi ha una possible victòria … La nostra Independència viscuda ja des del moment de la seva Declaració, la DUI catalana del 27 d’octubre del 2017, viscuda avui, cada dia i cada hora, encara que de moment no estigui implementada. Que hagin d’anar dient pel món “que el diàlogo no romperà Espanya” i coses semblants, que saben que sí que l’invent se’ls pot escunyar. Va caure l’apartheid, va caure el Mur de Berlin i va caure Pol Pot. Que es vagin dient, “ja ho veurem què passarà?”, que almenys els quedi l’ai al cor.

El que no hem d’acceptar mai els Independentistes que després de votar afirmativament el 1r d’octubre del 2017 i ara conseqüents i amb raons de causa i lleialtat a Catalunya, ens estem censant a la nova i naixent República, és el que ha escrit potser amb un altre sentit, Bonaventura Casanova 20.10.2021 | 06:02 “Tot plegat sols és la conseqüència d’haver estat derrotats. Ja ho diuen, la història la escriu el guanyador. Bildu com ERC, ara més pragmàtics, com van ser PNB i CiU, assumeixen la derrota i procuren sobreviure.” Nosaltres no volem ser derrotats per això lluitarem i persistirem en la lluita fins derrotar aquest odi espanyol secular, alliberar-nos en un futur no gaire llunyà d’aquest maleït drac de set caps. Censem-nos, doncs, tots a la República Catalana Independent i fem camí lluny d’aquesta “odiosa gent”!

Joan Cuscó
Joan Cuscó
20.10.2021  ·  09:08

Un editorial amb un llistó molt alt i molt valent Sr. Partal.
Gràcies.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
20.10.2021  ·  09:23

Estic d’acord amb la editorial, espanya no ha deixat de ser violenta.

La violència engendra violència, i el cop d’estat del dictador Franco va engendrar una violència que, matissada o actualitzada als temps, encara dura avui dia en un gobierno espanyol feixista i que mai ha rendit comptes pels crims dels darrers 85 anys.

Una espanya genocida que, amb paraules de la Ayuso i els seus companys del PP i VOX, i també PSOE, va criticar al Papa Francesc quan va demanar perdó per les barbaritats genocides comeses a Amèrica. Això ja ho diu tot de quina espanya està avui al poder (m’agrada pensar que hi ha alguns que se senten espanyols i reconeixen el país violent on viuen).

Per tot això, no entenc a què ve ara les declaracions d’Otegui. Realment no ho entenc, les entendria si fossin un mea culpa de totes les parts, sense exclussions, dels franquistes, dels naZionalistes espanyols, del PSOE de Felipe González, etc, etc.

L’únic pel que están servint aquestes declaracions és per blanquejar la violència de l’estat espanyol, per a fer créixer la complaença de molts violents institucionals, i per humiliar els pobles que no volen ser exterminats per la violenta espanya. No porten enlloc més, i per això les trobo, les declaracions, si són unilaterals, fora de lloc.

Crec en el bonic ideal de resoldre els conflictes entre pobles, que es respectin mútuament, amb el diàleg. Però si mirem la història, no trobo casos en que el poble que ha volgut ser lliure i decidir per si mateix, ho hagi aconseguit sense lluitar amb l’opressor, amb el colonitzador. Casos com nord-americà front els anglesos, tota la Amèrica del sud front els espanyols, Bòsnia front els serbis, Algèria front els francesos, etc, etc.
Malauradament aquesta és la realitat, i els estats imperialistes, com l’espanyol, són de mena violents i no entenen més que la força. La negociació la neguen sempre si no és una rendició incondicional de l’oprimit.

Per tant, per mi, Otegui ha pixat fora del test, a no ser que hi hagi motivacions ara ocultes que ho aclareixin en el futur.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
20.10.2021  ·  09:37

Els Catalans i Bascos independentistes (i qualsevol altre independentisme amb entitat que pugui emergir a l’estat espanyol) han estat, són i seran els principals enemics de l’espanya imperial i eterna.

Una espanya que per no tenir motius tangibles d’orgull patri (doncs porta segles en irreversible decadència i mai ha conegut, com a poble, res que no sigui la pobresa estructural i endèmica) ha de somiar amb el que creu va ser i ja no és (o potser, mai ha estat).

espanya portava segles perdent totes les guerres en les que, picant-se el pit i menystenint l’enemic, veia com el seu imperi anava desapareixent fins la gran desfeta de 1898. A partir de llavors, el colonialisme es restringeix a l’estat espanyol (i el protectorat marroquí, les altres “províncies” africanes són anecdòtiques) i això explica l’extrema violència dins les fronteres espanyoles (clímax amb la Guerra Civil) i la tradició colpista del S.XX (molt lligada amb el conflicte marroquí i la lluita pel manteniment de les elits colonials com a propietàries del model econòmic, social i polític).

Així doncs, sense atrevir-se amb enemics estrangers (que sempre guanyaran, només cal veure el resultat de la “guerra judicial” amb Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Escòcia, Itàlia, UE. O l’actitud i resultats dels confrontaments esportius fins la dècada dels 90), espanya ha d’alliberar la violència pròpia d’un estat acomplexat, frustrat i humiliat contra els enemics interns, infinitament més vulnerables i indefensos (amb l’excepció d’ETA, en els darrers 60 anys).

I com que ETA va crear l’escenari bèl·lic que tant excita l’espanya profunda i als seus poders fàctics, amb ETA van intentar guanyar (per fi) la guerra que l’imaginari espanyol necessitava per tancar (mínimament i puntual) l’hemorràgia de la humiliació històrica.

És aquesta mentalitat imperial i colonialista d’aquest estat “invasor” el que encara manté en peu el país “frankenstein” que és espanya, i el que explica la forma en que l’estat resol els problemes identitaris i els conflictes contra la “metròpoli” que es deriven.

El que no entenc és per què els catalans no aprofitem la debilitat d’espanya (com tants d’altres han fet amb èxit) i passem a formar part de la llista immensa de nacions alliberades.
Arribats a aquest punt, no entenc com som capaços de suportar un govern de la Generalitat col·laboracionista amb l’estat.
No entenc com podem seguir vivint amb el maltractador a casa.
Una bona campanya informativa (Internet, xarxes socials, fars comunicatius com VilaWeb, conferències post-pandèmiques, etc.) faria arribar una imatge més clara d’aquest colonialisme i maltractament cultural, social i econòmic (dèficits històrics fiscals i d’inversió), a més de la farsa política, i recarregaria d’energia el procés d’Independència.

Pep Agulló
Pep Agulló
20.10.2021  ·  09:41

DELS GAL AL CLAN DE LA TOGA: VIOLÈNCIA CONTÍNUA

Quan hom parla de la violència en termes absoluts s’hauria de preguntar fins on ha calat el relat acrític de l’Estat. S’hauria de qüestionar des de quina trinxera parla.

Un intel·lectual combatent del feixisme deia que de la violència (sempre referida a classes oprimides?) només en poden sortir dictadures. La Revolució Francesa, la Rusa, etc. s’oblidava de que no hi ha fronteres al món “civilitzat” que no s’hagin marcat amb sang.

La lluita armada d’ETA va ser l’estendard per a molts combatents que ho veiem com un far potent contra la barbàrie franquista. Igual com ho van ser els maquis després de la guerra. La lluita armada va ser una forma de fer política que sempre ha tingut greus conseqüències per a la població. Un alt preu a pagar però que té també uns resultats, encara que minsos si es perd. Si no de què el concert basc… La lluita paga!

Però aquesta violència va ser derrotada per la de l’Estat i aquí rau el problema. Veure l’Otegi parlant de procés de pau fa tristesa. Reprimit, empresonat, humiliat, i encara fent veure que parla de tu a tu a l’Estat criminal, és la imatge patètica de la derrota.

De la guerra bruta a la justícia bruta. Dels GAL al clan de la toga. Mateixa violència per altres mitjans. I el PSOE la mateixa tintoreria per emblanquir-la.

Per tot plegat, llegint ahir l’article d’Ot Bou, em fa mal de veure, no ja les claudicacions agressives dels Junqueristes, sinó la sibil·lina contraargumentació d’alguns del seu passat, donant-li aquesta necessària continuïtat en un nou relat, quan en realitat és una claudicació maquillada. També em fan tristesa en Cuixart i la Rovira.

Manllevo la frase de comentari de Joan Rovira: “I els col·laboracionistes? Una certesa que dificulta fer el camí.”

PS. Magnífica i aclaridora editorial.

Ventura Passols
Ventura Passols
20.10.2021  ·  09:46

Aviat haurem de celebrar? Els 100 anys de fleixisme, a l’Spanish! Potser els agrada i tot. Organitzem l’efemeride! A veure si els hi cau la cara de vergonya amb la merda d’estat que tenen i que ens han endossat!

PERE SIO
PERE SIO
20.10.2021  ·  10:16

ETA amb totes les seves llums i obres ha marcat i condicionat la política a Espanya. Els bascos no tindrien l’autonomia política i econòmica que avui tenen sense l’existència d’ETA que va marcar seriosament la Transició. Ningú sap com estaria l’Espanya franquista, encara viva avui, sense la mor de Carrero Blanco.
A Espanya no hi ha cap veritable acord de pau perquè no l’interessa a cap dels dos grans partits. Al PSOE no li convé remenar el tema dels GAL, terrorisme d’Estat i al PP perquè l’existència d’ETA li donava vots i justificava la repressió.
Espanya no canvia ni negocia mai.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
20.10.2021  ·  10:40

Per espanya la violència és una victoria per ells com més abaixis el cap més patades un rep crec que desgraciadament passa aixo constanment

Octavi ENGUITA
Octavi ENGUITA
20.10.2021  ·  10:41

Espanya pot perfectament acabar sent un pais com a la série “el cuanto de la criada”.
Simplement, feixistes psicopates al poder.
…i mentrestant els pobles indis barallant-se entre ells i imitant el gran amo.

Molt i molt trist, ja fa 11 anys que vam haver de marxar del pais per intentar garantir es formaria com a ciutada i no com a esclau d’un régim assasi quan li cal i quan no per plaer…

Oscar Bernades
Oscar Bernades
20.10.2021  ·  10:59

Espanya és un país que de la política no n’obté cap benefici, i aleshores és mou en una dinàmica d’estricta força, no és molt refinat, però li funciona. I els altres estats ja la coneixen i saben de quin peu calça. La transició és moralment censurable, però totalment efectiva, quan es vol garantir la continuïtat de l’estat i la impunitat i inatacabilitat de les situacions creades per ell durant el règim franquista.

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
20.10.2021  ·  11:52

Dur editorial perquè ens posa davant el mirall.
Espanya és un Estat que no sols vol la victòria sinó el total desballestament dels seus “enemics”.
Durant molt anys vaig pensar que una altra Espanya era possible: una Espanya on es respectés que la cultura catalana ha de tenir el mateix nivell de reconeixement que la castellana i les altres identitats que així ho desitgin.
Tristament ja fa molt que no crec que Espanya pugui evolucionar cap a aquesta mena de model. Estic absolutament convençut que tenen raó els que, de l’altra bandol, parlen de que sense Catalunya no pot existir. I és així perquè la pura concepció d’Espanya s’aguanta sobre el sotmetiment de Catalunya, principalment, i la resta de realitats nacionals.
Reencuento, taula de diàleg, etc. Són conceptes tan irreals com aquell “follet del federalisme” que només veia aquell antic dirigent del PSC.

Victoria Pedrola
Victoria Pedrola
20.10.2021  ·  12:10

Molt bon article i valent Sr Partal.
Moltes gracies a vostè i als comentaris dels subscriptors, Qque en molts casos acaben d’engrandir l’arrticle. Enviant i visca Catalunya lliure… Però sense unitat…. Difícilment ens podrem alliberar. Haurem de passar per sobre d’alguns polítics. Gràcies

Rafael Benavent
Rafael Benavent
20.10.2021  ·  12:13

Efectivament, com dius, Vicent, ” acostant-nos amb molt de respecte i peus de plom”…., cal denunciar la violència d’Estat. De l’Estat potent i prepotent espanyol, immune i impune amb tot el que ha estat , no sols contra els bascos, sinó contra tota formiga que “atempte” contra la seua Unitat Imposada. I seguint amb peus de plom: D’entrada, obviant el que haguérem estat en un possible futur hipotètic amb Fraga, cap Independència paga la mort d’una vida humana . Com tampoc la paga cap Unitat Imposada. Pel que, tanmateix, aL temps que s’està condemnant la violència d’ETA, trobe faltar un relat de les causes (per tots sabudes i ara, interessadament, sobresegudes) que la van portar on la van portar. Parodiant: Tota ràbia causada, té una causa i un causant. Un gos no es torna rabiós sense motiu. Amb Espanya, tota reivindicació per deslliurar-nos-en d’ella, mai serà atesa a les bones. ÉS EL PROBLEMA. Ella és el problema.”Taula de diàleg”, sona molt bé en quant a música. Pèrò si d’entrada, jutge i part et prohibeix palar de la lletra i dels continguts que a tu t’interessen …

Josep Soler
Josep Soler
20.10.2021  ·  12:59

Mentre llegia aquest article tenia un ull a l’entrevista que la Sra. Nierga li feia a la Sra. Maixabel Lasa. M’ha semblat un agran dona. Després em entrat amb les “opinions” dels eterns entesos tertulians i no m’ha sorprès apreciar, que la directora de l’ARA, estava tant o mes aprop de l’Estat, que el Sr. Fernàndez Deu, del mateix PP.
Per edat he tingut ocasió, des del seu començament, de seguir la trajectòria de ETA. i he de confessar que la decepció amb aquesta organització, va començar amb l’atemptat d’Hipercor, l’assassinat del Miguel Angel Blanco i francament la de l’Ernest Lluch.
Probablement amb l’Hipercor va ser quan es va començar de de decantar la balança, però no va ser fins l’atemptat de l’Onze de Setembre a Nova York, quan el Mossad i els serveis d’intel·ligència americans, van posar a disposició dels estats, tota classe d’ informació sobre aquest tipus de moviments al mon. De no ser per aquesta circumstancia, jo diria que, i en funció de com s’actua dins l’Estat espanyol amb l’independentisme (no tant, però força recolzat pels Estat Francès i l’Italià) , jo diria que ETA no s’hauria extingit encara.

Victor Serra
Victor Serra
20.10.2021  ·  13:13

Un editorial molt interessant, però jo crec que el moment actual precisament demostra una derrota de la violència. A ETA no la va derrotar principalment l’Estat espanyol, sino la pèrdua de suport i l’afartament de la societat basca. Que l’Estat espanyol util.litza la violència i no sap fer res més ? d’acord. Però els problemes basc i català segueixen aquí i són molt lluny de solucionar-se . No han guanyat ni guanyaran així. A mi em faria més por que ens intentéssin engatussar amb una autonomia real . Això sí que ens faria perdre pistonada. Però amb repressió i violència ?

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
20.10.2021  ·  13:29

Enmig de Copes i Sers i partits i repartits, espanyols i assimilats, comentant que no n’hi tenen prou, que s’han d’humiliar més, mentre de l’altra banda no donen cap pas -per quan el desarmament i dissolució de la GC i la PN en pro d’una policia civil i democràtica?, per quan la solució al problema dels presos?, per quan la fi del cas Altsasu i la discriminació de la diferència?- l’editorial de Vicent és la fita necessària. Molt bé, company. Només l’amnistia i la fi de la repressió pot donar pas a aclarir la casuística de cada fet individual i a la veritat a que tenen dret els familiars de les víctimes de totes dues bandes.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
20.10.2021  ·  14:33

Bon editorial. Ensenya a tothom com és i serà l’Estat espanyol.

He dit mil vegades que si no tenim present la història passada i present de violència serà impossible arribar a bon port.

Si Junqueras i Jordi Sànchez s’han agenollat és senzillament per no recordar quatre segles de violència, quatre segles de genocidi cultural i quatre segles de catalans traïdors a la Nació catalana.

joan Miravitlles
joan Miravitlles
20.10.2021  ·  22:48

Un gran article , dels que fan pensar. Desitjo que segueixis escrivint sobre temes difícils amb tanta lucidesa. Enhorabona

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes