El Tribunal Suprem espanyol posa en perill les pintures murals de Sixena

El 25 de gener de 2018 el jutjat de primera instància d’Osca va deixar sense efecte la petició de traslladar les pintures murals de Sixena abans no se’n sabés la resolució final, com pretenia el govern de l’Aragó i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena. El litigi havia començat el 2013. Pel camí, l’Audiència Provincial d’Osca va sentenciar a favor del govern de l’Aragó i de l’Ajuntament de Sixena i això va portar el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i la Generalitat de Catalunya a recórrer al Tribunal Suprem espanyol.

Avui, set anys i mig després, el Tribunal Suprem ha rebutjat els recursos interposats per la Generalitat de Catalunya i el MNAC i ha donat la raó al govern de l’Aragó, cosa que obliga a tornar les pintures al monestir de Santa Maria de Sixena. El Suprem ha esbandit el problema amb una rapidesa inusual –tan sols ha tardat dues setmanes a dictar sentència–, tenint en compte la importància d’aquest patrimoni artístic i amb una documentació tècnica i científica enorme i avalada per organismes i experts internacionals de primer ordre que asseguren que tècnicament és impossible de moure les pintures del lloc actual sense malmetre-les irremeiablement. Però les consideracions tècniques el Suprem no les ha tingudes en compte.

El text del Suprem no té en consideració el perjudici que poden tenir les pintures amb el trasllat i se centra a defensar que el museu no n’és el propietari. Diu que no les va comprar mai, sinó que hi van arribar en qualitat de dipòsit, no de propietat. I que la persona que va cedir les pintures no tenia els poders per a fer-ho en nom del monestir de Sixena. El Suprem també contradiu l’argument del MNAC i la Generalitat, que al·legaven que havia prescrit la capacitat de reivindicar aquestes pintures.

La consellera de Cultura catalana, Sònia Hernàndez ha comparegut davant els mitjans de comunicació per demanar prudència: “Analitzem la sentència amb profunditat. La prioritat és la preservació del patrimoni.” Ha explicat que la sentència l’havia rebuda el MNAC i que la decisió es prendria en el si del patronat del museu, on hi ha representants de totes les administracions. Després el director del MNAC, Pepe Serra, ha fet unes declaracions en la mateixa línia que la consellera. Serra també ha dit: “Hi haurà temps per a fer valoracions, però en un primer moment sí que vull refermar que la preocupació única del museu ha estat sempre la conservació, la protecció d’aquestes pintures, i això s’ha fet sempre d’una manera impecable durant dècades, al màxim nivell tècnic i amb els requisits internacionals de primera línia. Alhora, són pintures que es troben en un museu públic i a l’abast universal. Hem fet la custòdia d’una peça sobre la qual no s’ha discutit mai la propietat. El museu ha fet la custòdia d’una pintura incendiada, molt malmesa, que el museu va salvar i ha sabut conservar d’una manera extraordinària.”

Les pintures de Santa Maria de Sixena s’exposaren al Museu d’Art de Catalunya a partir del 1961. Es van traslladar al Palau Nacional, quan es va inaugurar el Museu Nacional d’Art de Catalunya, a començament de la dècada dels noranta, i el 1995 es va establir la museografia i les condicions de conservació definitives durant la direcció del museògraf Eduard Carbonell.

Aquestes pintures, que el foc i després la intempèrie van malmetre, es conserven gràcies a la quietud i a unes condicions ambientals òptimes. Els experts asseguren que qualsevol moviment les pot danyar irremeiablement. Alhora, les condicions en què es troba el monestir són també completament desaconsellades per a la conservació d’aquesta joia del romànic. Veus internacionals de prestigi inqüestionable han estat contundents durant el litigi assegurant que són obres que han afrontat una història i unes vicissituds tals que avui ja no és possible de moure-les, tècnicament parlant. S’hi ha referit, per exemple, el restaurador de la Capella Sixtina, Gianluigi Colalucci, o la doctora Simona Sajeva, de la Sorbona de París, una de les màximes autoritats en conservació de pintura mural, que coincideix amb el diagnòstic de Colalucci.

L’extensíssima documentació tècnica que el MNAC va aplegar fins al 2018 diu: “Tots els informes científics aportats pel museu desaconsellen una operació d’aquesta magnitud, que implicaria un perjudici irreparable per a unes pintures del 1200 que van ser devastades pel foc durant la guerra civil i que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya, el museu de referència per a l’art medieval a l’estat espanyol.”

Els estudis científics aportats i en què recolza el MNAC han estat fets per l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC; el Laboratori de Microbiologia Aplicada i Mediambiental de la UAB; centres científics i tecnològics de la UB; l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de la UPC; el Centre Innotex de la UPC; el Laboratori de Conservació-Restauració de l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. A més, el patronat del museu també va demanar estudis a experts, com ara l’enginyera experta en conservació de pintura mural Simona Sajeva. I també s’han aportat els resultats analítics de l’estudi fet el 2007 i el 2010 pel Smithsonian Museum Conservation Institute, a més dels estudis i les anàlisis del museu mateix, que no ha deixat d’estudiar les pintures durant els anys que fa que les custodia.

Les pintures murals del monestir de Sixena són les de més riquesa iconogràfica de la col·lecció d’art romànic que conserva i salvaguarda el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Se’n manté el valor tot i l’estat, atès que van resultar molt malmeses durant la guerra de 1936-39, perquè el monestir es va cremar. Sortosament, el restaurador Josep Maria Gudiol i Ricart les va poder salvar, arrencant-les i portant-les al museu barceloní, tot i que en va salvar allò que va poder, allò que quedava de la crema. Va fer un treball de salvaguarda, perquè, a causa del foc, els pigments van quedar completament alterats.

El valor artístic excepcional, tant per la temàtica com per la tècnica, prové del fet que són considerades unes pintures pont entre el final del romànic i el principi del gòtic. Són la baula que vincula les pintures procedents de les comarques del Pirineu, d’una marcada influència bizantina, amb el corrent artístic que s’imposa després, que enllaça amb la il·lustració de manuscrits, de la miniatura anglesa que també marcava l’època als altres territoris. Cal entendre que les pintures murals de Sixena formen part del conjunt d’art romànic més important del món que s’exposa com a col·lecció pública al MNAC i que contribueix a resseguir-ne l’evolució. I és en el si d’aquest context i d’aquesta col·lecció que es poden entendre les pintures de Sixena.

La Generalitat i el patronat del MNAC tenien el convenciment que guanyarien el litigi al Suprem, perquè, argumentaven, el retorn de les pintures murals a Sixena faria trontollar bona part del patrimoni artístic dels museus de l’estat espanyol. I, per una altra banda, consideraven que si perdien el litigi la sentència no seria executable, per la impossibilitat de moure les pintures sense degradar-les.

Precisament, la directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, Mireia Mestre, màxima autoritat del país en restauració i bona coneixedora d’aquestes pintures –perquè va ser la cap de l’àrea de restauració del MNAC fins el 2022–, ha parlat per a Televisió de Catalunya posant l’accent en dos aspectes de la sentència: per una banda, ha dit que s’hauria de veure si aquesta sentència és executable: “Els restauradors tenen codis ètics que diuen que quan es posa en risc el patrimoni que s’intervé, no s’ha de fer l’actuació, no s’ha de dur a terme el projecte.” Ha estat molt clara quan ha assegurat que executar la sentència implicarà la degradació irreversible de les pintures. En definitiva, ha reconegut que la sentència és “aberrant” i que hi ha “uns límits claríssims, els límits tècnics”.

També en aquesta línia s’ha manifestat a VilaWeb l’historiador de l’art Albert Velasco, que era conservador del Museu de Lleida el desembre del 2017, quan la policia es va endur un conjunt de peces de Sixena també arran d’una sentència del Suprem espanyol. A Velasco, que coneix el cas en primera persona, no l’ha sorprès la sentència del Tribunal Suprem, sobretot per la manera com havien anat les del jutjat de primera instància d’Osca i, després, l’Audiència Provincial d’Osca. “Aquesta sentència –ha dit– és una derrota no solament de les institucions catalanes, sinó de la civilització, perquè no té en compte qüestions de tipus disciplinari vinculades a la història de l’art, la conservació preventiva i la museologia. És una derrota per a aquestes disciplines que no s’han tingut en compte en una sentència que únicament tracta de qüestions processals i vinculades a la propietat.”

I la propietat, com ja ha manifestat el director del MNAC, no l’havien posat mai en dubte ni el museu ni la Generalitat. Sobre aquest aspecte, Velasco ha recordat alguns elements importants: “La propietat de les pintures era de les monges de Sixena i, fins abans de començar aquest litigi, a elles ja els estava bé que estiguessin al MNAC. De fet, el 1992 van signar un document amb la Generalitat, en què reconeixien la seva voluntat que les pintures romanguessin per sempre a Barcelona, al MNAC. Però què va passar? Que aquest contracte en el judici de primera instància va ser estripat per la jutgessa. Una altra clau del judici és que el tribunal va desautoritzar la fusió de la comunitat de les monges de Sixena amb la comunitat de Valldoreix, que es va fer el 1971. I, per tant, el contracte del 1992 que havia signat la priora de Valldoreix no tenia validesa perquè ella no era la representant legal del monestir de Sixena. Afegim-hi encara que una monja de Vitòria que es diu Virginia Calatayud es converteix d’avui per demà, d’una manera sospitosa, en la representant legal dels béns de Sixena i comissària pontifícia de tots els monestirs de l’orde a l’estat espanyol. És ella qui va cedir els drets legals al govern de l’Aragó per poder litigar.”

La quantitat de disbarats que han anat lligats al litigi de les pintures i peces del monestir de Sixena i la politització del cas ja de bon començament han evitat que es tinguessin en compte i prevalguessin les opinions d’experts i les condicions tècniques de les pintures, tendència que ha mantingut el Tribunal Suprem espanyol amb aquesta manca de rigor tècnic que conté la sentència. I això, avui, més enllà de la indignació, fa que ningú no pugui preveure’n el final ni descartar cap acció irreparable.