La vista no és l’únic sentit que ens permet de reconèixer i gaudir un paisatge. Ens el fan interioritzar també la temperatura, el vent, el so de les fulles dels arbres o de trepitjar la terra, el cant dels ocells, l’olor de la vegetació enmig d’un bosc o en un camí entre camps de flors… Per a qui no hi veu, tota aquesta natura es manifesta igualment fent via dalt d’un tàndem, la bicicleta de dues places que, en aquest cas, una persona amb plena capacitat visual pedala i condueix. L’invident, al seient del darrere, pedala tant o més per avançar plegats pel camí.

És la manera que l’associació Mou-te en Bici de la capital gironina va considerar la més òptima perquè persones cegues poguessin sortir a voltar amb bicicleta. La combinació no podia ser més equilibrada: al davant, els pilots; i al darrere, els motors. Així és com s’identifiquen al grup. Les persones cegues són els motors: aporten la força de les cames pedalant al darrere. I al davant, els pilots guien per passar per on toca i arribar sempre a bon port. Motors i pilots es necessiten: “És un treball en equip, l’un sense l’altre no té gaire sentit”, comenta Teresa Planas. Veïna de Salt, ara fa un any que es va jubilar i, cercant opcions de fer activitat física, va trobar l’associació Mou-te en Bici. S’hi va inscriure per sortir amb colla a fer esport a la natura, sense saber-ne res, de Pedalem en Tàndem, la proposta inclusiva d’aquest grup d’aficionats al ciclisme per al desenvolupament físic i cognitiu d’invidents. Ara la Teresa pilota un dels deu tàndems que tenen: “M’agrada molt pels bons moments que compartim a les sortides. S’hi desdibuixa la discapacitat, perquè entre tots ens ajudem.”

Xavier Corominas Mainegre presideix l’associació Mou-te en Bici, que ara fa trenta anys que ell mateix va ajudar a fundar a Girona per promoure-hi l’ús de la bicicleta. Un dia, va coincidir a la sortida del Centre Cívic Can Ninetes de Girona amb un grup de persones invidents que havien anat a exposar coses que trobaven a faltar a la ciutat per a moure-s’hi millor. Corominas va recordar, aleshores, que al Consorci de les Vies Verdes de Girona hi havia tres tàndems i els va proposar de sortir a fer rutes amb aquest mitjà de transport, acompanyats per membres de l’associació Mou-te en Bici.

Va ser dit i fet. Van establir el dimecres per a les sortides i s’hi va anar apuntant gent, tant voluntaris per fer de pilots com invidents per ser motors en aquesta activitat altruista. En sis anys han aconseguit una desena de tàndems, als quals en alguna ocasió se n’afegeixen cinc més que, amb la mateixa motivació i missió, surten també d’excursió un dia la setmana a Banyoles.

Xavier Corominas, satisfet de com s’ha anat consolidant aquesta “experiència pràcticament única”, diu: “Ara estaria bé que la ciutat de Girona, que ja ha esdevingut un pol d’atracció de ciclistes professionals i aficionats, pogués tenir la seva Casa de la Bicicleta, un espai per a fer la rebuda internacional i alhora que potenciés el ciclista local.” Ara mateix, l’associació que presideix guarda els tàndems “en diferents llocs escampats”: “I voldríem un lloc per a centralitzar-ho tot.”

És la petició d’un espai que facilitaria la feina als voluntaris de Mou-te en Bici que fan possible que una desena de persones que no hi veuen puguin tornar a sortir amb bici. Roser Crivillé n’és una, d’ençà del primer dia. No és cega de naixement: una miopia magna li va anar reduint la vista amb els anys. Quan Corominas els va fer la proposta de sortir amb els tàndems, ella ja feia molts anys que no pujava a una bicicleta. Estava entusiasmada de poder-hi tornar ara que pràcticament els seus ulls només perceben el contrast de llum i ombres. Surt molt a caminar amb amics per la natura, però pedalar per camins rurals i tan ben acompanyada fa que el dimecres hagi esdevingut, per a ella i la resta de la colla, un dia ben especial.

Ruta amb parades descriptives

La cita setmanal es detalla al grup de WhatsApp que pilots i motors comparteixen. Dimecres, cap a quarts de nou, els pilots voluntaris passen a cercar els tàndems i a recollir, cadascú, el motor que seurà al seient del darrere, abans d’anar cap al lloc de reunió fixat per a trobar-se tot el grup.

Sortiran a pedalar, per exemple, per alguna de les vies verdes de la zona, pels antics passos de ferrocarril o per camins de pastor avui en desús, recuperats per poder-los recórrer amb bicicleta, a cavall o a peu. La via verda de Banyoles a Girona és una de les que solen fer amb tàndem. També poden seguir el camí ral de Girona fins al poble de Sant Gregori, que es pot allargar a Sant Julià del Llor i Bonmatí, en un itinerari d’una hora aproximadament. Les vies verdes del Carrilet de Sant Feliu i l’antic camí de Salt, Aiguaviva, Vilablareix i l’Estanyol són opcions també molt agraïdes. “Són pistes en molt bones condicions. I per als més atrevits, podem fer la baixada de la Via Verda d’Olot fins a Girona i la pujada al santuari dels Àngels, al massís de les Gavarres”, comenta Corominas.

Malgrat que durant tot el trajecte els pilots poden anar comentant amb els motors detalls d’on passen, de tant en tant, sobretot en certs indrets estratègics del recorregut, anuncien una parada per a descriure el lloc on són. Parlen de les característiques de l’entorn, de la tipologia dels arbres, dels ocells que canten, de com baixa el riu, de si s’han fet millores concretes en algun indret per on passen… 

Teresa Palaí no es perd cap sortida. Va entrar al grup el 2021. “M’omple sobretot el contacte amb la natura, gaudir del silenci, el so del frec de la roda amb el terra, sentir els ocells, les olors, la brisa, la sensació de velocitat, la sensació meravellosa de llibertat i la complicitat que es crea entre els companys i companyes.” Això sí: “Requereix una bona coordinació amb el pilot. Però el mateix pedalar ja et dóna molta informació.” D’ençà que tenia nou anys que té pèrdua progressiva de la vista, però va ser a partir dels cinquanta quan va tenir la davallada més important. “Ara només veig embalums i llum, però ja no puc apreciar els colors. Hi veig a través d’una boira molt espessa, ja no puc escriure amb bolígraf i l’ordinador és el que em va dient què escric.” Utilitza un dispositiu connectat a l’ordinador i s’ajuda també del sistema Braille.

Aquest és el dia a dia dels motors dels tàndems que cada dimecres posen rumb a unes hores d’exercici i companyonia en plena natura. Entre anar i tornar, poden arribar a recórrer una cinquantena de quilòmetres. I, això sí, un altre gran al·licient de la sortida setmanal és compartir taula fent un bon esmorzar de forquilla. 

Com explica la Roser: “No només som grup consolidat quant a sortir cada setmana, sinó que les nostres relacions ja són diferents, també. Tots sabem qui viu sol o qui ha canviat de casa. Ens coneixem més i sabem més coses del nostre entorn . I si algú ha tingut una tendinitis, li preguntes com està i si podrà tornar aviat. Un grup d’esmorzars i pedalades no seria, ara mateix, la nostra descripció: ara som més que un grup que fa això. El vincle, el coneixement i la confiança fan que sigui diferent.”

Confiança plena

Una bicicleta, dos seients i molta confiança, sobretot al seient del darrere, és l’experiència que qualsevol de nosaltres pot viure si puja en un tàndem i s’embena els ulls. És allò que va voler fer un dia Xavier Corominas: viure l’experiència d’avançar amb la bicicleta sense veure-hi. I ho va trobar un experiment molt enriquidor. “Nosaltres llisquem pel paisatge, som protagonistes de l’avanç que fem sobre el tàndem, tant com qui ens guia, amb qui sentim una confiança plena. Per a nosaltres té molt de valor, això”, diu la Roser.

Assumpta Fontanals és l’últim fitxatge de la colla. És companya de Roser Crivillé en un grup de lectura: “Com que la Roser sempre parlava de les sortides amb el tàndem, m’hi vaig interessar. Vaig pensar que a mi també m’agradaria, perquè anar amb bici sempre m’ha agradat.” Fontanals explica que, a tres anys, anava amb bicicleta sense rodes i li encantava: “De jove, la continuava agafant i em refiava del cotxe que portava al costat, però a catorze anys vaig tenir un espant. Ara, amb el tàndem, he pogut recuperar aquesta activitat i en gaudeixo moltíssim. M’apassiona i ja pensava que no podria anar mai més amb bici. Agraeixo molt la dedicació dels pilots i animo tothom a afegir-s’hi.” L’Assumpta viu a Caldes de Malavella i el seu marit l’acompanya cada dimecres al lloc de sortida a Girona i hi torna per recollir-la. 

Excursió a Barcelona

Dimecres passat, en compte de fer la sortida pel voltant de Girona, el grup va anar a pedalar a Barcelona. Amb un minibús amb remolc per als tàndems, van arribar a la capital catalana i primer van fer una pedalada del Fòrum fins a l’hotel Vela, tot seguint el front marítim. Després van compartir un dinar a la seu de l’ONCE, acompanyats pel delegat territorial de la institució, Enric Botí, que va agrair la iniciativa, sobretot als pilots voluntaris. “Gràcies per cuidar el que significa ser una persona cega”, els va dir, abans de definir perfectament la idea del tàndem: “Tàndem és fer les coses a mitges, i confiança.”

Després de dinar, els tàndems van reprendre la marxa pel carrer del Consell de Cent fins al passeig de Sant Joan i avall, passant per l’arc de Triomf, van arribar al parlament, on els esperaven per fer-hi una visita guiada.

Pedalant per Barcelona s’adonaven de les diferències respecte del seu entorn habitual. “A Girona podem parlar amb el pilot i de seguida sentim els ocells i el riu”, comentaven. A les terres que els són més familiars, de seguida que passen per un camp que acaba de ser fertilitzat amb fems l’identifiquen. A Barcelona, vora el mar, Roser Crivillé comenta: “Quan érem a prop de l’hotel Vela, vam sentir una olor de peix fresc i bo. Algú preparava un bon suquet de peix: saps aquell peix que et fan els pescadors a la platja, quan l’acaben de pescar? Això sentim nosaltres, particularment, quan anem amb tàndem.”

Una vegada van entrar als carrers de Barcelona més transitats, la cosa va canviar. Molt soroll i poques olors per a recrear-s’hi. A la foto de grup hi havia Josep Reixach, fill de Besalú, a qui tothom s’adreça amb el nom de Jep. És guitarrista i cantant i fa més de trenta anys que viatja amb la seva orquestra, La Montecarlo. A vuit anys li van detectar una malaltia ocular degenerativa. Ara, ja a la seixantena, només percep llums i ombres, i allò que fins als trenta anys havia pogut fer, anar amb bicicleta de manera autònoma, ara ho fa com a motor dels tàndems de Mou-te en Bici.

Al costat d’en Jep, Josep Ruiz, de Vilabertran, destaca que tothom a la colla ja coneix la personalitat dels uns i els altres, i la bona convivència que estableix aquest coneixement: “Hem fet un club molt maco, cadascú amb la seva manera de pensar.” “Ep! Que també ha vingut gent a provar-ho i no s’hi ha quedat, eh!” El grup té un pilot que dues vegades l’any o tres els acompanya: “El Coco Garibaldi és argentí. Té dues filles, metgesses, que treballen a Barcelona i cada cop que les ve a veure, passa per Girona a fer una sortida amb nosaltres. Ens va descobrir cercant per internet iniciatives com la nostra, perquè ell a l’Argentina també forma part d’un grup que surt amb tàndems i persones amb discapacitat a gaudir d’excursions a la natura”, explica en Jordi, un altre dels pilots.

A la jornada de Barcelona s’hi va afegir Anna Costa Magnet, que participa en el grup de tàndem que l’ONCE té a Barcelona: “Ara mateix –explica– està en recomposició i no podem fer sortides amb freqüència per falta de guies.” “Animo moltíssim tothom que llegeixi aquest reportatge i gaudeixi de pedalar a venir a provar l’experiència de pilot.”