El PP i la singularitat de Carles Puigdemont

  • A Puigdemont tant li fa qui mane a Madrid –que això és un afer intern espanyol–, sinó que li importa de quina manera els seus set vots poden fer avançar el procés d'independència de Catalunya. I per això els ofereix simultàniament al PSOE i al PP

Vicent Partal
11.02.2024 - 21:40
Actualització: 12.02.2024 - 18:26
VilaWeb
Carles Puigdemont a l'Alguer, després de ser detingut.
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

El cap de setmana ha estat marcat pel tomb sobtat del discurs del PP sobre els possibles pactes amb Junts i sobre la figura del president Puigdemont.

En un gest que sembla una voladura controlada, dissabte al vespre el PP va fer córrer entre la premsa espanyola que havien parlat amb Junts d’una possible investidura de Feijóo, finalment no reeixida, però que tenen una agenda que inclou allò que anomenen una “reconciliació” amb Catalunya. Reconciliació que sembla que ha de tenir com a mesura destacada l’oferiment d’un indult al president Puigdemont.

El tomb és molt inesperat i sorprenent, sobretot perquè va acompanyat del reconeixement que Puigdemont no podrà ser condemnat per terrorisme –una cosa tan absurda que finalment la reconeixen ells mateixos i tot. I això sí que és xocant, perquè arriba enmig d’una brutal cacera de bruixes maccarthista que la dreta espanyola ha desfermat contra ell pertot arreu i sense gens ni mica de vergonya –com es va veure al Parlament Europeu amb la declaració sobre les presumptes ingerències russes.

[Quan dic “voladura controlada” vull dir que potser el PP sabia que, en la setmana decisiva de les eleccions gallegues, algú podia explicar coses que no li convenien i que els deixarien com uns cínics i uns hipòcrites, més encara. I que, per tant, han preferit explicar-ho ells mateixos.]

Que Junts i el PP havien parlat de la investidura ja se sabia. Que Junts havia posat sobre la taula exactament les mateixes condicions al PP que al PSOE també ho sabíem i, a més, era ben lògic. En canvi, encara no se sabia què oferia el PP i ara ho comencem a saber: de primer un indult, inacceptable per Puigdemont, tal com és presentat. Però ja veurem si no acaben eixint més coses.

L’episodi, que ha neguitejat molta gent, torna a remarcar la singularitat de Carles Puigdemont en el panorama polític català.

Puigdemont és un independentista de sempre, que, en la millor tradició del separatisme, veu Espanya com un tot. Puigdemont no s’imagina que hi ha una Espanya bona i una de dolenta, per entendre’ns. Ni creu que el futur de Catalunya haja d’incloure cap mena de pacte amb cap partit ni cap ideologia ni cap poder espanyol. I és, a més, un lector compulsiu i un apassionat de la història que es comporta com una mena d’esponja vital, de manera que assumeix en el propi cos les experiències de tot el passat del catalanisme. Són característiques que vénen de lluny, però que l’exili ha reforçat i ha acrescut.

Per això ara, quan ho ha pogut fer, ha imposat a Espanya una negociació tan diferent de les que els espanyols estaven avesats a tenir. No de partit a partit, no de candidat a candidat, ni de simpatia ideològica a simpatia ideològica, sinó de nació a nació.

A Puigdemont, tenint els vots decisius en la butxaca, tant li fa qui mane a Madrid –que això és un afer intern espanyol–, sinó que li importa de quina manera els seus set vots poden fer avançar el procés d’independència de Catalunya. I per això els ofereix simultàniament al PSOE i al PP. Amb les mateixes condicions, que són les que ell creu que ens poden fer avançar ara. I sense por per l’assetjament mediàtic i polític que, com explicava en la carta de dijous, tenia clar que acabaria havent-hi.

Hi ha un detall que a mi em sembla significatiu: l’altre dia, en la primera votació de la llei d’amnistia, Junts s’hauria pogut abstenir, en compte de votar que no, i el resultat hauria estat el mateix. Però tinc la sospita que van acabar votant que no perquè el PSOE s’adonàs que a ells no els fa gens de por votar allò que vota el PP i Vox i que, per tant, no cal que els socialistes espanyols perden el temps amb els seus xantatges tradicionals. Aquesta actitud autocentrada, aquesta manera de veure el món partint dels interessos de Catalunya –més enllà del partit i d’ell mateix–, això el distingeix i el fa un personatge tan singular enmig del mediocre procés polític català.

Això i una capacitat de resistència i autocontrol importants, però que ara, segurament, és posada a prova més que mai.

Ell pot anar equivocat o encertat en les coses que fa, en la manera com les fa i en l’organització del seu projecte, però Carles Puigdemont té al cap la independència i la república. La hi tenia als anys vuitanta, quan ens vàrem conèixer a la redacció del Punt. La hi tenia quan el van fer president de la Generalitat. La hi tenia el Primer d’Octubre, quan es va canviar de cotxe sota un pont per despistar la Guàrdia Civil i quan va desoir aquells seus consellers que li demanaren de frenar el referèndum. La hi tenia el 10 d’octubre quan va cometre el seu gran error, i el 27 d’octubre, quan va cometre el seu gran encert. La hi tenia quan se n’anà a l’exili. La hi tenia quan el van detenir i empresonar a Alemanya i a Itàlia. La hi tenia quan li van dir a Estrasburg que no era eurodiputat i li van explicar que a l’aeroport hi havia un avió enviat pel govern de Pedro Sánchez amb la intenció de segrestar-lo. La hi tenia quan va saber que els ciutadans li havien posat a les mans els set vots decisius per a la legislatura espanyola.

Com que nosaltres som un país anàrquic i al·lèrgic al poder –i caïnita també–, tots aquests anys d’exili i resistència, moltíssima gent li ha negat el paper que té com a president del Primer d’Octubre, com a representant de la legitimitat republicana. I així, durant set anys, hem anat deixant passar les oportunitats. Però com que resulta que Carles Puigdemont i Casamajó és qui és i representa què representa, una vegada i una altra passen coses que el tornen a col·locar al centre de l’escena. Aquest cap de setmana, el PP i el seu canvi de guió sobtat.

 

PS1. Aquesta setmana farà tres anys de l’empresonament de Pablo Hasel. Aquell ingrés va despertar una onada de solidaritat, acompanyada d’una gran repressió. En aquest article repassem què els ha passat, als qui la van haver de suportar.

PS2. Lou Hevly és un personatge molt interessant. Músic de carrer per mig món, fa vint anys que es va instal·lar a Catalunya, on s’ha dedicat a ensenyar anglès als catalans, amb llibres de gran èxit. Ara ha contret la malaltia de Parkinson i ha fet un llibre del qual parla amb Andreu Barnils en aquesta entrevista: “A casa hem normalitzat la mort”.

PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
11.02.2024  ·  22:06

El problema d’Espanya és que no té alternativa a suportar-se a si mateixa. I Carles Puigdemont sap el que vol. Es pot equivocar, però no és comparable a la grisor que embafa el país. Cal mantindre la posició.

Jordi Masachs
Jordi Masachs
11.02.2024  ·  22:17

Només espero poder tornar-lo a votar aviat. No reconec ningú més com a President. Visca Puigdemont! I visca l’1 d’octubre!

Enric Viver
Enric Viver
11.02.2024  ·  22:22

És casualitat que torni a agafar força la trama russa? Perquè la vinculació de Suïssa amb la traïció sembla que massa recorregut no té.

Mati Sancho
Mati Sancho
11.02.2024  ·  22:37

Tot el meu respecte pel president Puigdemont, m’alegre dels seus encerts. Entre els errors, m’entristeix que el govern del CdR que va triar haja resultat tant “blavero” i, en certa manera, dèspota.
M’encantarà si el seu treball, en el món de la política, acaba amb la independència de Catalunya.

Octavi Ripollés
Octavi Ripollés
11.02.2024  ·  22:40

Com ha d’estar la cosa que es parla d’indults abans de cap condemna, i ni parlem d’un judici previ.

Carles Serra
Carles Serra
11.02.2024  ·  22:41

Amb l’editorial d’avui poca cosa més a dir apreciat Vicent; t’imagines Vicent si aquest Judes de Junqueres i aquesta secta botiflera d’ER hagueren prioritzat el País abans que el partit i la menjadora ?

Ma Àngels Massip
Ma Àngels Massip
11.02.2024  ·  22:43

Com agraeixo aquesta editorial, tornar a posar al President al seu lloc i reconèixer la seva fidelitat a un objectiu li costi el que li costi.
Se’l critica tant pel que fa sense analitzar-ne els motius, que la seva figura és maltractada i menys preada, quan és un exemple de valor i honradesa.
Gràcies.

Jordi Sanahuja
Jordi Sanahuja
11.02.2024  ·  22:45

Molt content de llegir-lo avui. Massa vegades has posat a JxC i a ERC al mateix sac quan la diferència és abismal. Ja amb el darrer editorial vas posar a ERC en el paper del “elefant a l’habitació” assenyalant el què durant 7 anys molts denunciem; impossible avançar cap a la independència amb el “”heroi de la renuncia” del Junqueras, com Resinas el va nombrar encertadament. Les posicions s’estan per fi aclarint a un nivell més ampli de la població i això dona certes esperances que ERC pugui arribar a ser irrellevant i ens poguem concentrar, de nou, en Catalunya i la independència.
Espero que Puigdemont no afluixi, ni amb l’anmistia ni amb res.

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
11.02.2024  ·  22:52

ja era hora Vicent que escrivissis aquesta editorial. Els seus enemics, que són molts, no t’ho perdonaran mai, i per això mateix t’honora escriure-ho.

Dolors Puig
Dolors Puig
11.02.2024  ·  22:56

Gràcies V. Partal per les alabances al nostre President, se les mereix.
Després de tot el què ha viscut i els entrebancs que li han posat de totes bandes, dels d’aquí, dels d’allà i dels de més enllà, segueix amb el cap ben alt i les idees clares.

Marta Cánovas
Marta Cánovas
11.02.2024  ·  23:02

Quin goig d’editorial avui…quin reconeixement més gratificant. Gràcies!

Joan Rius
Joan Rius
11.02.2024  ·  23:09

Jo també veig Espanya com un tot, com un únic enemic.

Jaume Vall
Jaume Vall
11.02.2024  ·  23:10

M’encanta l’editorial. Força sobri, concís, just amb qui s’ho mereix.

Diu també :
“Hi ha un detall que a mi em sembla significatiu….. ”

Doncs a mi, n’hi ha un altre, de detall que em sembla significatiu, i penós. Es tracta del paper d’ERC. Quina enveja malatissa, pròpia d’un “underdog” perdedor respecte del millor contendent: per entendre’ns, el que era el Salieri respecte de Mozart, tot i que sembla que és més una metàfora que la realitat, en el seu cas. Però ja ens entenem.

Com no aniríem de bé, si ERC, després de l’èxit del P. Mas al novembre de 2014 no li hagués agafat un atac de banyes, que li va continuar el 2017 i posteriors. Com no aniríem de bé, si entenguéssim que els ciutadans i electors no són imbécils, i també sabran agrair lleialtat i servei al país, encara que sigui donant suport al primera espasa. Doncs no, enveja de matriu i influència espanyolista.

Com ha de ser de miserable, l’actitud vital de qui, enlloc de reconèixer la qualitat del company/rival, aprendre i millorar, i eventualment vèncer_lo per mèrits propis, només es dedica a segar-li l’herba sota els peus, per tal de que si no pot guanyar l’excel·lència, que la mediocritat s’imposi.

Ens imaginem 2,0M de sobiranistes, amb dos partits, (amb tres, si comptem les CUP) enfrontant-se units a l’estat espanyol ?
Ens imaginem 14 diputats fent força espatlla amb espatlla, enlloc de separats i enfadats?

Quin mal que ha arribat a fer ERC, i els que lideren aquesta formació a la societat catalana. Pel que no han fet, pel que han fet.

I pitjor, pel llegat que deixen, un llegat d’espanyolisme : enveja, mediocritat, menyspreu del sentit comú, devoció pel pensament políticament correcte, encara que sigui contraproduent, falta de coratge, d’iniciatives necèssaries, temor per les enquestes, tracte als ciutadans com si fòssim menors d’edat, i necessitèssim una senyoreta Rottenmehier -ja m’enteneu- que els hagi de guiar (com a súbdits, altra vegada l’herència espanyolista)

Està bé que el Director lloi el P. Puigdemont si aquest s’ho mereix.
També seria desitjable, suport a les seves iniciatives. Suport crític, però suport. (Si és que no ha de témer la represàlia dels mediocres que hem anomenat abans).

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
11.02.2024  ·  23:11

La clau del MHP Puigdemont és que mai ha acceptat el joc que proposa España: ell juga al seu joc que no té res veure amb el d’España perquè és prercisament abanonar-la, marxar i superar la dependència d’ella. I com que ha sigut i és coherent i conseqüent els té desconcertats! A més ja té experiència: mai més confiarà en res que li diguin dews de España ni, atenció!, des de la UE com va fer el 2017, en clar error.

ADRIÀ COMELLAS
ADRIÀ COMELLAS
11.02.2024  ·  23:17

Reconèixer la posició i la feina del President Puigdemont era i és just i necessari. Els derrotistes haurien de fer un pas al costat per bé del país.

Rubén Cruz
Rubén Cruz
11.02.2024  ·  23:18

No sé de quin èxit del 27-O parla en Partal.
Tot l’editorial em sembla un panegíric inflat, com si fos una qüestió de fe, creure en el cèsar o ser un descregut (que ningú vol ser).
No li nego les virtuts que té, i que m’havien fet creure en el Consell de la República que va establir i presidir. Però nego que sigui un portent polític, perquè ha dilapidat el crèdit que tenia: organitza consultes entre els inscrits i, abans que s’acompleixin els terminis per votar-les, ja està negociant el que els inscrits encara no li han autoritzat (ni ho han acabat fent).
En Puigdemont negocia en nom de Junts amb el PSOE, amb el masover, de partit a partit, no de nació a nació. I de cobrar a la bestreta, res. I de defensar una veritable amnistia (en lloc d’un llastimós perdó a una majoria, però no a tothom), res tampoc. A canvi de llençar el GOI a la paperera del TEDH.
Avui té el cable creuat, senyor Partal. I m’ha decebut. Ha sortit a salvar el puigdemontisme, en hores baixes.

Joan Benet
Joan Benet
11.02.2024  ·  23:22

L’error potser va ser el 3, el 10 ja era massa tard segurament. Havia donat temps als espanyols i a la EU a reorganitzar-se.
Jo tornaria a votar a en Puigdemont si la ocasió és presenta.
De Junts no espero res, però saber que en Gonzalo Boye és a la rebotiga m’inspira monta confiança

Maria Rosa Andrés
Maria Rosa Andrés
11.02.2024  ·  23:33

Segurament hi entenc poc de política, però m’ interessa, i el meu President es diu Carles Puigdemont , amb molts encerts i pocs errors, hi pot ser que m’ equivoqui, però el President està al lloc on pot fer política a pesar de tot i tots. Jo em sento al seu costat i només desitjo poder-lo votar tantes vegades com calgui. És l’ únic que entén de política, i no aquesta grisor inútil que tenim a la més alta institució del país. Gràcies per l’ editorial.

Josep Gualló
Josep Gualló
11.02.2024  ·  23:41

Vicent. Aplaudeixo amb molta força l’editorial d’avui. Hem vas desconcertar quan vas escriure que hi havia dues classes de independentistes: reformistes i rupturistes. Enfadat, vaig escriure un comentari dient que “Indepentisme Reformiste” era una paradoxa.

En posteriors editòrials vas deguir dient “independentistes reformistes” i jo ho vaig anomenar la “Paradòxa de’n Vicent”. No sé si he de dir que no et vaig saber entendre, o bé que tu no ho vas explicar pruo clar per a mí.

Ara, passat el temps, penso que no té cap sentit ue jo segueixi furgant en el téma. Avui el que és important i molt per a mi, és que puc llegir a la pantalla el penso del MHP Puigdemont, inclús el canvi de cotxe dins d’un tunel, però expresat de una manera que jo no se fer.

Tant de bò que aques article editórial pugui, fer obrir els ulls a comentaires que opinen que Juns i ERC son iguals i que Carles Puigdemont és un vividor sense cap mena d’escrupols i que només pensa en perpetuar-se en el seu carrec i no té ni el més mínim respecte per els ciutadans que van apeu per Catalunya.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
11.02.2024  ·  23:54

Gràcies per aquest editorial, Vicent.
Ets un periodista honest. Una rara avis en aquests temps. En tant que periodista jo també, avui recordo el que deia Kapuscinski: “Els cínics no serveixen per aquest ofici”. Tu sí que serveixes per ser periodista.

Lluís Mor
Lluís Mor
11.02.2024  ·  23:58

Si un és català, originari d’aquí o d’on sigui, vol la independència per d’amunt de tot i no és tonto, qui el representa és Puigdemont.

A hores d’ara el president Puigdemont és l’objectiu a batre de tota la carronya catalana, espanyola i europea.

El seu principal adversari, despues enemic i traidor de la causa i del 1 – O, tindra malsons, patira ansietat inseguretat i paranoies.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
12.02.2024  ·  00:14

Bon editorial Vicent !

La sorpresa disruptiva serà a les Eleccions Europees en que els seus vots tornaran a dibuixar el mapa de la nació sencera.

Per això mateix commine a fer actes en suport de la candidatura puigdemontista, arreu de la nació i enviar un missatge nítid a tot Europa.

Cal anar rompent barreres mentals amb què ens han maleducat els colonialistes.

Declaració i fet consumat que no féiem des de l’època dels Borja.

I consegüentment política i diplomàcia d’Estat.

Josep Blesa (València)

Jaume Riu
Jaume Riu
12.02.2024  ·  00:14

I ENS DEIEN SEPARATISTES
En la millor tradició del separatisme, Carles Puigdemont veu Espanya com un tot, tant li fa que a Espanya hi hagi Franco o que hi hagi el rei, tant li fa el PP amb Vox, o el PSOE amb ERC i En Común Podemos, tant li fa qui mani a Madrid.

Avui, Vicent Partal ha fet l’editorial amb mirada llarga, sense distreure’s amb una mirada curta del règim del 78 dels partits autonomistes que es presenten a les eleccions constitucionals, ni distreure’s amb l’eufemisme d’una Espanya bona i una Espanya dolenta.

Naturalment, no volem cap amnistia sinó el reconeixement de tot allò que Espanya no hauria hagut de perseguir i reprimir.
Com que nosaltres no reconeixem el delicte, no ens distraurem amb la mirada curta de cap amnistia. Només faltaria.

La mirada llarga ve de lluny, de quan en les estructures d’estat de la monarquia instaurada pel dictador Franco -el rei, la constitució espanyola, el senat, l’audiència nacional, la llei de partits, la llei d’amnistia de 1977…-, hi reconeixíem fàcilment el franquisme, no hi volíem participar i ens deien separatistes.

Joan Font
Joan Font
12.02.2024  ·  00:30

Estic força d’acord amb el que diu en Rubén Cruz (11.02.2024 • 23:18). Penso que posar el President Carles Puigdemont dalt de pedestal, es un error (per mi, no es pot posar ningú dalt d’un pedestal fins que ja no pot fer res per decebre).
Com diu en Rubèn Cruz, ens ha decebut varies vegades i jo afegiria que cobrar per avançat ja no ho podrà fer, tampoc, amb el català al Parlament Europeu. I ja veurem com acaba el tema de l’amnistia.
L’única cosa que, per ara, es pot dir i reconèixer al President es que no ha caigut en el botiflerisme de l’ERC del traïdor Junqueras.

Francesc Puertolas
Francesc Puertolas
12.02.2024  ·  00:32

Cansat de que Aznar, els jutges o VOX li marquin l’agenda, Feijoo ha fet una feijoada que possiblement li costi la presidència del PP i les eleccions gallegues. Roma no paga traïdors. Arriba el moment Ayuso, que és el més semblant a Trump que hi ha a Espanya, (però en cañí).

Manel Moreno
Manel Moreno
12.02.2024  ·  01:01

Per a mi, Puigdemont és el polític de més vàlua del panorama català sense dubte. La seva figura no s’ha descompost ni un bri, malgrat tota la devaluació del procés d’independència que malauradament hem sofert.

El que no veig clar encara és el futur proper que anem a viure-hi, amb relació a la posició de Puigdemont pel que fa a la dualitat de Junts i del Consell de la República, i més si tenim en compte que pot ser hi ha hagut errors greus considerat per molts membres, fins i tot, importants i significatius que ha significat una crisi en tots els sentits dins del mateix Consell.

El fet d’aquesta incertesa davant els esdeveniments que anem a veure, crec que esperona l’atractiu del personatge Puigdemont i promou a la vegada la il.lusió de que encertarà el camí adient per a portar Catalunya al destí anhelat d’independència. Cosa que evidentement no en depén exclusivament del seu lideratge.

De tota manera, pens que el que representa avui en Puigdemont és crucial per al redreçament del procés independentista català.

Visca la República Catalana Independent i la Independència de la Nació Completa.

Guiomar Amell
Guiomar Amell
12.02.2024  ·  01:12

Quan tindrem clar els catalans que se’n senten, i estimen Catalunya que a l’estat espanyol, no manen ni el rei ni el govern tret que sigui del PP, perquè qui mana és el mandarinat composat per els estaments funcionarials de la judicatura, l’ exèrcit i tots aquests cossos institucionals instal.lats en la multiplicitat d’ organismes que els perpetuen i sustenten endogamicament i per això només quan podem electoralment fer incidència es veuen obligats a fer-nos el paripè . Però s’alcen com un sol home a intentar contrarestar-ho per tots els mitjans possibles. Siguem forts, siguem dignes! Però sobretot seguim, seguim i seguim ! Volem ser i seguir essent!

Dioni Mercade
Dioni Mercade
12.02.2024  ·  01:23

Totalment d’acord amb tot el que dius Vicent. Necessitàvem que algú amb coratge transmetés el que molts venim pensant fa anys. Carles Puigdemont amb errors i encerts representa el més noble de la Política, coherència, intel-ligència i fortalesa moral indiscutible. El temps va posant a cadascú al seu lloc i per damunt de tot i tristament ens ha permès reconèixer la misèria de molts polítics que l’envoltàven i que ara ens governen.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
12.02.2024  ·  01:24

LLUITAREM CONTRA EL FORT MENTRE SIGUEM FEBLES I CONTRA NOSALTRES MATEIXOS QUAN SIGUEM FORTS”
LLUÍS M. XIRINACS. 1973.

Puigdemont és fort o feble? No ho sé.

ERC És feble perquè es creu forta i no sap fer-se cap crítica.

JOAN CORCOY
JOAN CORCOY
12.02.2024  ·  04:18

Tant de bo tots els que volem una Catalunya independent persistim, com ell proposa, i tinguem clar què hem de fer ER irrellevant, quan abans millor, per enfrontar-nos de nou al nostre enemic que és l’estat espanyol.

Carme Garcia
Carme Garcia
12.02.2024  ·  05:30

El problema que té Ñ és que ha topat amb una persona integra i no estan acostumats a fer tractes amb aquest tipus de persona.
També ens passa a nosaltres per això dubtem sobre algunes decisions que pren el MHP Puigdemont alguns cops, però fins ara no només va fallar el 10 O.
Espero que no haguem de empassar nos les paraules.

Bonaventura Casanova
Bonaventura Casanova
12.02.2024  ·  06:17

A Europa, un País, una candidatura independentista. I ja sabem que som pocs al País Valencià o Les Illes, però hi som.

Vicent Serra
Vicent Serra
12.02.2024  ·  06:25

Gràcies Vicent Partal per aquest editorial .
Hi ha persones que pot ser veu⁰3

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
12.02.2024  ·  06:31

Estic d’acord amb l’Editorial com la majoria dels comentaris, llevat d’un parell. Les repetides al·lusions a “la mirada llarga”, després de 300 anys, em fan pensar en aquella definició de les rectes paral·leles, nosaltres també tindrem un País, un dia, en el infinit. Salut.

JORDI LERMO
JORDI LERMO
12.02.2024  ·  06:41

Com els catalans som un poble perdedor i acomplexat guanyarà el PSCHOE les eleccions a la Generalitat i se’n anirà tot una mica a la merda fins ves a saber quan. Si fóssim un país com cal, si no fos per ERÑ, hauríem fet o faríem una candidatura conjunta al voltant de la figura del president legítim amb un pacta tancat de 8 anys després d’aconseguir la independència de governar plegats. Passats aquests 8 anys ja podríem ser un país normal, amb esquerra, dreta, verds, extrema dreta i extrema esquerra.
Però tenim els polítics que tenim i sobretot el capella no deixant de tocar allò que no sona.

Albert Miret
Albert Miret
12.02.2024  ·  07:18

Gràcies per la teva clarividència, Vicent, però llàstima que només sigui intermitent.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
12.02.2024  ·  07:28

No és clar que el futur d’un país depengui dels encerts o dels errors d’una sola persona. Quan passa això no és un bon símptoma.
És entenedorque, emmig del neguit i la manca de perspectives clares, ens agafem a un ferro roent. És entenedor però té totes les característiques d’una acció desesperada i de trajecte incert.
També ho podríem veure com “un moment Roberto Benigni”.
Cal seguir confiant en els ciutadans i en que aquests, algun dia tindran la força democràtica suficient per capgirar les coses.
Cal seguir confiant en que “La Vita é bella” …o pot ser-ho.

Ignasi de
Ignasi de
12.02.2024  ·  07:43

Gràcies, sr director!

Montserrat Agulló
Montserrat Agulló
12.02.2024  ·  07:49

Nomès cal seguir l’instagram de C.Puigdemont i els seus ‘posts’ per entendre com és com a persona i com a polític. Que tants c<talans li hagim donat amb el nostre vot la possiilitat de continuar influint en la política catalana i de rebot amb la espanyola és esperançador. Tant el PSOE com el PP el voldrien veure entre reixes.

Àngels Fortuny
Àngels Fortuny
12.02.2024  ·  08:14

Totalment d’acord amb tu , avui . Llarga vida al President !!!

Agustí Delgado
Agustí Delgado
12.02.2024  ·  08:17

D’acord amb tota l’actuació del president Puigdemont, excepte amb voler obtenir el suport del govern actual d’Israel per a la independència de Catalunya. Per aquí no passo.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
12.02.2024  ·  08:42

Cada vegada tinc més clar que vaig fer bé votant al President legítim de Catalunya.
Sinó no estariem on estem.

Pep Agulló
Pep Agulló
12.02.2024  ·  08:46

PUIGDEMONT TRENCA LA FAL·LÀCIA DE L'”EIX-SOCIAL”…

“Aquesta actitud autocentrada…de veure el món partint dels interessos de Catalunya” és pròpia d’un estadista independentista, i això trenca amb l’històric ideal de l’independentisme d'”esquerres”, o la mateixa ERC, de cercar diferències en l’eix social, en els governs d’Espanya, allà on només hi ha plans d’anorrear Catalunya, per activa o per passiva…

Ai, l’esquerra espanyolista, quant de mal fa a la CUP i a l’independentisme d'”esquerres”.

L’independentisme només té un nom, qualsevol adjectiu afegit és un regal a Espanya, una arma de divisió del moviment independentista…

D’aquí que, en el successiu bipartidisme dels governs espanyols, sempre hagin distingit políticament, “dretes” (PP) i “esquerres”(PSOE). I aquest greu error els ha guiat històricament en les seves polítiques buscant sempre el famós eix social dins l’Estat i els seus governs, adaptant-se, així, al punt de vista del relat d’Espanya… Per això Puigdemont és tan odiat, perquè els esbomba les seves misèries…

… En aquest sentit, Puigdemont ho té assumit, ell ha fet la seva independència (un xic en el sentit de Xirinacs), i així veu la lluita de la nació contra Espanya… Em sembla prometedor…

Edgar D'Andrea
Edgar D'Andrea
12.02.2024  ·  08:52

Quan injustament es critica Puigdemont pel seu accionar a l’octubre del 2017, la gent s’oblida qui era el seu vicepresident… qui en teoria hauria de ser la seva mà dreta: un traïdor a Catalunya, cosa que el temps ens va anar revelant amb claredat.

Pepi Oller
Pepi Oller
12.02.2024  ·  09:05

Tant de bo.
El resultat de la valoració que cadascú fa del President i de les expectatives que pugui generar sempre depèn de si es té més en compte tot allò que ha fet O del que no ha fet .

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
12.02.2024  ·  09:17

Per una vegada coincideixo amb espaÑa: el MHP Puigdemont és l’únic estadista català que no poden domar, i per això el volen neutralitzat (o controlat, com en Junqueras).

Cal que separem la figura del President Puigdemont del partit (Junts) pel qual es presenta quan hi ha eleccions. Ell les guanyaria igualment amb unes altres sigles, però el partit, sense ell, seria víctima del combat entre les seves dues ànimes (els nostàlgics de la sociovergència i dels càrrecs, per una bsnda, i els puristes de l’independentisme irredempt, per l’altra). Aquesta divisió interna, interessadament atiada per espaÑa, podrà fer encongir electoralment el partit, però no mentre hi hagi Puigdemont al capdevant, fins i tot sense cap càrrec orgànic. Aquest proper juny, a les eleccions europees, ho podrem tornar a comprovar.

Si els treu la son als espaÑols (i als seus sipais junqueristes de Catalunya), no hi ha cap dubte: tots amb el Molt Honorable President Puigdemont!!

Adrià Arboix
Adrià Arboix
12.02.2024  ·  09:22

President legítim.

PILAR SERRA
PILAR SERRA
12.02.2024  ·  09:27

Senyor Partal ,realment avui ho ha clavat en dir que el President Puigdemont tant li fa qui hi ha a Madrid. Ell té el cap posat amb la independència i aquest és l’objectiu.
Seguim

ISABEL CASALS
ISABEL CASALS
12.02.2024  ·  09:34

gràcies Vicent per aquesta meravellosa editorial!

Roser Campi
Roser Campi
12.02.2024  ·  09:42

La tasca d’un estadista s’ha d’avaluar pels fets.
En 300 anys sols hem tingut una ocasió clara de ser independents, l’octubre 17. El president Puigdemont era al capdavant i no se’n va sortir. Ni va arribar a presentar batalla.
No havia aconseguit un govern cohesionat. Tampoc no ha aconseguit ni controlar bé el seu partit. Era difícil? Clar. Per això ens cal un gran estadista.
Quina victòria pot atribuir-se, ell?
No parlo de la persona, ni dels seus motius, no en sé res. Parlo dels fets.
Algú creu encara en alguna”jugada mestra”? Que el lligam sentimental amb un President no ens emboiri l’enteniment, o no podrem avançar. Crec que en això el periodisme hi té molta responsabilitat.

Joan Royo
Joan Royo
12.02.2024  ·  09:51

Un editorial que calia, ha posat Puigdemont on li correspon. Un president per damunt d’ideologies, amb un objectiu que ve d’antic, la llibertat de Catalunya. Som anàrquics, és clar, però de l’anarquia a vegades apareixen personatges irrepetibles, i Puigdemont és d’aquests que de tant en tant fructifiquen i connecta amb el sentiment més profund dels catalans, la llibertat.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
12.02.2024  ·  10:01

Cada nou dia, llegir l’editorial és com assomar-te a la finestra i respirar aire fresc, renovat. Ens reafirma i fa créixer nostres conviccions i determinació de continuar lluitant fins assolir la Independència. Gràcies, Vicent; gràcies Vilaweb

Francesc Ermi
Francesc Ermi
12.02.2024  ·  10:03

Amb Espanya, com en molts altres àmbits de la vida, cal ser proactiu, mai reactiu.
Si ets proactiu pots arribar a tenir el control de la situació, si ets reactiu sempre estàs en mans de l’altre.
Aquesta es una de les diferències entre Puigdemont i Junqueres

Jordi Torres
Jordi Torres
12.02.2024  ·  10:29

Puigdemont és el meu president. Amb la seva feina des de l’exili, mantenint la lluita i la dignitat en moments molt difícils, s’ha guanyat tot el meu respecte. Oimés quan ho ha fet contra un estat que no ha dubtat a utilitzar tots els mitjans legals i il·legals per a destruir-lo. La comparació de la seva fermesa (i la del seu equip!) amb el que ha passat i passa a casa nostra és feridora: Tenim uns representants electes que pidolen un plat de llenties amb els pantalons abaixats mentre ens expliquen sopars de duro, i uns mitjans públics que miren de fer-nos passar amb vaselina que això de ser espanyol està molt i molt bé, com si fos una opció individual, banal, quasi bé estètica, i no un maltracte imposat.

Ara bé, com a independentista escaldat provo de no cauré en personalismes i, per aquest motiu, el to hagiogràfic de l’editorial se’m fa bola.

El MHP Puigdemont no només es va equivocar el 10-O, també l’ha espifiat més vegades i ara va camí d’una altra espifiada monumental amb la investidura d’un president espanyol i la negociació d’una amnistia que pot acabar fent més mal que bé. Tampoc m’ha agradat la gestió que ha fet al Consell de la República, amb el cop de timó que va eliminar l’Assemblea de Representants d’un dia per l’altre. Puigdemont és humà, i com a tal l’hem de tractar. Amb el respecte guanyat, però sense pedestals. Les hagiografies les hem de reservar pel dia que siguem independents, llavors ja erigirem les estàtues que toqui.

Lluís Cabot Ardil
Lluís Cabot Ardil
12.02.2024  ·  10:36

Parlant de SINGULARITAT, el que és molt peculiar és:
A) El Sr. Puigdemont sent INDEPENDENTISTA, com aquell que diu abans de néixer; va estar 40 anys a CONVERGÈNCIA.
B) Sent INDEPENDENTISTA, crec que NO SAP com assolir la INDEPENDÈNCIA.
C) Sent INDEPENDENTISTA, va fracassar en l’intent l’octubre 2017.
D) Sent INDEPENDENTISTA, no ha aconseguit cap suport extern per a la causa.
E) Sent INDEPENDENTISTA no ha sabut com a Líder, ni que el JxCat ni que el CdlR, siguin uns ens amb UNITAT i UNANIMITAT.
F) Per aconseguir l’escissió d’un territori, a més de ser INDEPENDENTISTA, cal ser molt PRAGMÀTIC i saber despertar dels SOMNIS unilateralistes.
Sr. Partal; penso que has començat la teva personal campanya a favor del Sr. Puigdemont, amb vista a la proximitat de les eleccions les de l’europarlament i les de la Generalitat.
Un bon LIDER sap tenir sempre els peus a terra, i envoltar-se de gent amb una bona experiència, capacitat i preparació.
El Sr. Puigdemont, se li pot aplicar això: “”en el regne dels cecs, el borni és el rei”” només quan ens referim a JxCat i al CdlR.
Hi ha força interès a presentar el Sr. Puigdemont, com el LIDER ESPIRITUAL de l’INDEPENDENTISME; però, ni avui és Líder, ni ho va ser ahir, ni ho serà demà.
Per cert; quan tinguis ocasió, pregunta-li com va La Millor Negociació de la Història des del 1714.

Josep Navarro
Josep Navarro
12.02.2024  ·  10:39

Tant de bo en Puigdemont hi estiga escarmentat. El poder és molt llaminer, i la dretona espanyola, pactaria amb els catalans. Com sempre hi han fet. Fa bé el president de jugar amb tots. I com diuen… – De moliner camviaras, però de lladre no t’ escaparas-. Els del PSO€, es mereixen una ensorrada.

Josep M Grinyó
Josep M Grinyó
12.02.2024  ·  10:47

I resisteix l’hostilitat de propis i estranys, que inclouen els suposats assenyats i les autoanomenades forces de progrés.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
12.02.2024  ·  11:20

L’aplicació contra Catalunya del decret 155 de la constitució espanyola encara és vigent. La restitució del govern català legítim ni la del seu cap el M. H. P. Puigdemon encara no s’ha aconseguit. Per a mi, el govern actual de la Generalitat és interí. Llàstima que pel novembre de 2017 no s’aconseguís un govern català a l’exili com volia el President Puigdemont;les pors i les traïdories no ho van fer possible, tampoc l’assoliment d’un Consell de la República inqüestionable i unitari. Cal reconèixer al President Pugdemont, com ho fa avui aquest editorial, la seva clarividència i resiliència per mantenir encesa la flama per la Independència i plantar cara a l’Espanya post franquista. Gràcies Vicent pels teus comentaris.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
12.02.2024  ·  11:26

Felicitats per la editorial és indiscutipla que Puigdemont és i será una figura clau per els que volem la independència.
Tinc dubtes que aquesta maniobra del pp inesperada sigui una trampa ja que espanya no és de fiar

Eduard Castellón
Eduard Castellón
12.02.2024  ·  11:27

Vull felicitar de tot cor al Sr. Partal pel seu article d´avui, ens feia falta que algú com vostè ens recordi de tant en tant la tasca política que fa el nostre president a l´exili.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
12.02.2024  ·  12:00

No es tracta de pedestals. En la seua humanitat, Puigdemont és la millor basa que tenim per dur la nació a la independència necessària si volem salvar la llengua i la cultura que l’estat advers, per no dir enemic declarat, malda per eliminar a benefici del castañol, castellà a l’article 3 de la C. del 78, español per la majoria que no se la creu, de la RAE a VOX passant per tots els seus partits. Estic esperant poder-lo votar a les europees que, com diu Blesa, ho podrem fer també al PV, les Illes i la Franja de ponent. Molt bé, Vicent, calia l’editorial.

Montserrat Castello
Montserrat Castello
12.02.2024  ·  12:01

Molt encertat l’editorial i l’enfoc de qui és, des de sempre, el President Puigdemont. Espanya és un tot, com és natural. D’una llarga tradició tirànica, poden dir que són blaus O vermells, formen part del mateix tipus intolerant i genocida.

Joan Josep Ozcariz
Joan Josep Ozcariz
12.02.2024  ·  12:15

Sr. Director. Quan publicarà una entrevista amb el MHP Puigdemont?

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
12.02.2024  ·  12:20

Molt bona descripció Sr. Partal.
Ho diu un ex-votant del que va ser ERC, i que des del 2017 NO vota la ER del Gran Botifler Oriol Junqueras.

Abans de llegir altres comentaris he anat a cercar el del Sr Lluís Cabot, tot respectant el seu dret de lliure expressió, de vegades penso si no és un sobrenom d’en Sergi Sabrià o en Sergi Sol, els Goebbels de Junqueras (per cert un Junqueras a qui tenen ara apartat dels focus mediàtics perquè no es taqui més).

A vostè, Sr Partal, li acusa de fer campanya pro el MHP Carles Puigdemont, patètic.
Als de la ER de Junqueras (torno a recordar que NO és la meva ERC) els cou el que vostè digui que el MHP Carles Puigdemont pensa en la dualitat Catalunya-espanya, dues nacions, no en partits Junts-PSOE o en Junts-PP, com si que fa ER, que prioritza el partit i les menjadores pel davant de Catalunya.

He llegit aquests dies articles de pro-ER, per convicció o, més aviat, per menjadora, car els mitjans on publiquen estan subvencionats per la Generalitat d’Aragones.
A tots ells es pretén devaluar al MHP Carles Puigdemont, carregant a sobre d’ell tots els pecats de l’octubre de 2017, i de pas devaluar el mateix 1-O, però ni una paraula de la gran conxorxa de Junqueras amb la Sàez de Santamaria per minar des de dins l’independentisme. Lo dit, mantenir entre cotons Junqueras i demonitzar Puigdemont, per així agradar als seus amos, el deep state espanyolista.
Cert que al 2017 el MHP va pecar de bonisme, de creure la mediació dels Omeya, dels Urkullu, del mateix Rajoy proposant (falsament) de dialogar, però això és tot, malauradament se’ls va escoltar, ara no ho faria.

La posta en valor dels 7 diputats de Junts, pot aconseguir molt, però si no és tot lo cercat, sempre serà infinitament més que el fet els darrers 5 anys per la ER de Junqueras quan tenia el doble de diputats que ara, i podia haver pressionat més als seus amics espanyols.
Ara, amb la meitat de diputats, els d’ER estan fent moltes enceses proclames, però buides, com va ser la tauleta de “diàleg”, perquè s’han vist amb el cul en l’aire, però tot i així segueixen signant el que sigui que els presenti el seu amo, el PSOE.

Només espero que els catalans honestos, no els botiflers ni els de menjadora, obrin els ulls i votin a totes les properes conteses electorals, no votin ER, i no facin cas d’apostols de l’espanyolisme disfressats d’independentistes indignats que promouen l’abstencionisme.
VOTAR SEMPRE, si no passarà com a València o Balears, que el franquisme ha entrat a sac a esborrar tot lo català. Ens va la supervivencia.

Joan Andreu Juan
Joan Andreu Juan
12.02.2024  ·  12:38

Jo crec que el gran problema de Puigdemont és Junts x Catalunya.

Per una banda, el president necessita un partit, però aquest partit on els seus membres s’apunyalen indissimuladament, on expulsen les diputades que denuncien assatjament, on avui guanya l’ànima indepe i demà guanya la del peix-al-cove, és una rèmora.

Puigdemont no ha estat prou valent o no ha sabut, bastir un nou partit i passar pàgina a Convergència. Ha cremat la Crida i ha cremat el Consell de la República.

I encara així, encara som moltíssims els qui el seguiríem, perquè com dius, Vicent, és un indepe de veritat i sap qui és Espanya.

En fi, ja veurem què passa els propers mesos, però amb Junts serà molt complicat tot.

Lluís Riu
Lluís Riu
12.02.2024  ·  12:55

En el marc del trist moment polític actual, l’editorial ens retorna el sentiment de DIGNITAT !

MIQUEL MILLAN
MIQUEL MILLAN
12.02.2024  ·  13:02

Espot publicitari den Puigdemont a Vilaweb a tota màquina. La seva parròquia, eufòrica als comentaris. Sembla que en Partal sap el que hi ha dins del cap del presi millor que el presi mateix. O potser només s’ho imagina, confonent els desitjos amb la realitat. En Puigdemont ha desmostrat ser el rei Mides però a l’inrevés, tot el que toca, (persones, idees, CxR,…) queda cremat fins a les cendres.
Seguim sense sortir de la roda del hàmster.

Maria Antònia Espelt
Maria Antònia Espelt
12.02.2024  ·  13:16

El felicito Sr.Partal.Feia molt temps que era necessari un reconeixement al President Puigdemont per la seva tasca i patiment.Espero es torni a presentar al Europarlament.Ja te el meu vot.

Joan Descalzi
Joan Descalzi
12.02.2024  ·  13:45

Gràcies per l’editorial i aprofito per dir-te que al meu parer el President Puigdemont és l´únic punt de referència política que ens queda per lluitar per la Indepèndencia.

Anna Maria Mussons
Anna Maria Mussons
12.02.2024  ·  14:50

Sense el MHP Carles Puigdemont a on ens podríem agafar? Ell representa la nostra esperança i la força que ens queda. Sense el President Puigdemont aniríem del tot a la deriva. Gràcies per posar-lo en valor i, d’aquesta manera, ajudar-nos a tots en aquestes hores baixes.

Xavier Mendez
Xavier Mendez
12.02.2024  ·  15:12

A Miquel Millan: potser prefereix el Mosen Junqueras i la seva secta botiflera o potser els patetics de Sol i Sabria.

Cap probleme, pot ser el Sr. Cabot te la soluçio.

La gran majoria dels lectors opinen be del MHP Puigdemont.

Xavier Borralleras
Xavier Borralleras
12.02.2024  ·  15:20

A aquestes alçades, amb tot el que se sap del “procés” de pendren’s el pel a tots, i parlar de la defensa de la República Catalana per part dels polítics nostrats, sembla d’una ingenuïtat terrible, Sr. Partal. Pel demès, a Escanya, que els torejin tant que vulguin però prou preses de pel.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
12.02.2024  ·  16:13

Curiosament JxC va abstenir-se en els decrets òmnibus quan podia haver votat No i obligar-los a refer.
Ara ha votat No a la llei d’amnistia quan podia haver-se abstingut.

Esperem que no vagin de xarxa i segueixin en el No si el PSOE no fa desaparèixer la menció al terrorisme. I de passada si no exclou als policies, com deia molt bé en Casulleras és un error molt greu mantenir-los com si fossin víctimes.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
12.02.2024  ·  16:24

M’afegeixo al comentari del Joan Font (00:30). No dubto de l’honorabilitat, la catalanitat i l’independentisme del president Puigdemont. Però l’apreci que li tenim no ens ha d’amagar la realitat dels fets, i els fets son que, fins ara, s’ha mostrat incapaç de culminar cap projecte (ni la independència del país, ni la Crida, ni el CdR). I en el seu partit s’ha imposat la neoconvergència peixcovista.
A un estadista se li demanen fets reeixits, no només bons discursos i brillants idees.

PEPE PEDREGAL
PEPE PEDREGAL
12.02.2024  ·  16:55

Vicent Partal, una editorial extraordinaria i sobretot realista i honesta.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
12.02.2024  ·  16:56

[Nota: aquest comentari contenia un insult directe contra una persona, que ha estat esborrat seguint les normes del diari i el criteri del director. VilaWeb creu en la llibertat d’expressió i estimula i respecta la crítica dels lectors, però estem convençuts que això no és compatible ni amb la mala educació ni amb la violència verbal. Qualsevol comentari o discrepància sobre aquesta pràctica el podeu adreçar a director@vilaweb.cat]

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
12.02.2024  ·  17:41

Negociar la amnistia com ha fet el President Puigdemont es fer autonomisme.Els beneficiaris d’aquesta amnistia no han comes cap delicte’i per tant es basa en una mentida la qual cosa la fa al meu parer inacceptable.

M. Carme Serrat
M. Carme Serrat
12.02.2024  ·  18:04

Després de llegir tant l’editorial com la majoria de comentaris tinc més clar que mai que amb aquest pensament Catalunya mai serà independent.
Sembla que no es tingui en compte la quantitat d’errors que aquest senyor ha comès i que un verdader líder no es pot permetre.
Al meu entendre cap dels polítics que varen ser al govern durant l’octubre del 2017 ens portarà a la independència. Despés de sis anys continua flotant en l’ambient el llirisme absolut i es tornarà a votar a uns partits que la seva missió és continuar amb l’autonomisme com ens estan demostrant.
Hem cobrat per avançat? I això no és el pitjor.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
12.02.2024  ·  18:23

CAL RESISTIR TOTS ELS EMBLAVINS.
ÉS URGENT LA LLISTA CÍVICA
I L’ANC TÉ EL DEURE D’IMPULSAR-LA
Llegiu l’interessant comentari de Jordi Sancho a una informació de Vilaweb
https://www.vilaweb.cat/comunitat/members/jordi-sancho-morillo/activity/560668/

Roser Caminals
Roser Caminals
12.02.2024  ·  18:33

Excel.lent editorial.
La singularitat de Puigdemont és que és un estadista entremig de partidistes.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
12.02.2024  ·  19:14

Les irregularitats mantingudes per Espanya en tot ordre i amb protagonisme atribuït tant a l’esquerra com a la dreta, dona peu a pensar en que l’enemic espanyol no té cap diferència dins de la mateixa Espanya. L’enemic del poble català es diu Espanya, i Espanya de dretes i Espanya d’esquerres no existeixen com a enemics. Tots són la mateixa cosa el mateix concepte letal per a Catalunya. i com a tal cosa i com a tal concepte ens l’hem de contemplar, talment són dolents, no ja per a nosaltres solament, sinó que també per a l’univers humà en general, integral, viral. Hem de defugir tots els raonaments originats en ments truculentes hispanes que, si més no, tracten d’escalfar-nos el cervell amb promeses, falses promeses que mai no compliran.
Mantenint-nos ferms sempre !! És l’única manera de reeixir en la victòria final.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
12.02.2024  ·  19:48

Tot el suport i tots els reconeixements que calguin pels encerts que hagi tingut, ara bé, mai el president Puigdemont tindrà una altra oportunitat de ser decisiu com la que va tenir l’octubre de 2017, segurament perquè tampoc ho podria ser encara que, ara sí, volgués anar a totes peti qui peti.

Som (o ens hem/han tornat) un poble molt innocent, que pensem que fent les coses molt bé i demostrant al món que tenim raó, tothom acabarà veient que els espanyols són molt dolents i nosaltres molt bons, la independència acabarà arribant encara que no vulguem. I això no passarà mai.

Hi ha una gran diferència entre fer la independència fent tot el que calgui per aconseguir-la i viure amb la il·lusió, amb l’esperança que un dia potser serem independents.
De mica en mica, alimentant mites, ens hem anat situant en aquest segon grup.

Tothom sap què cal fer per a fer la independència amb la lògica forta oposició, per tots els mitjans possibles, d’Espanya. Res a veure amb tribunals, sentències o amb amnisties.
No crec que sigui bo deixar-ho tot en mans d’una sola persona. Les declaracions i el simbolisme són importants, però hi ha d’haver alguna cosa més per evitar que Espanya no acabi fent que ens convertim en residuals i merament reivindicatius.
Pedestals, quan s’aconsegueixi la independència, abans no.

Josep Soler
Josep Soler
12.02.2024  ·  19:55

Fins ara no he tingut oportunitat de llegir el vostre editorial sr. Partal i francament hagues estat un pena no lle llegir-lo i no gaudir- lo
Coincidim al 100% amb el diagnostic que avui ens feu i celebro que per fi, es comenci d’entendre, almenys de forma implicita, que tanta proclama feta en els medis per cercar un lider pel nostre pais, contituia mes que un desencert, una forma mes d’eliminacio de les nostres espectatives per arribar a la indepdndencia.
Per qui no ho volia veure, la suplementacio de lideratges per part de grups mediocres i fins i tot de traidors a la causa, no era res mes que un intent desesperat per no arribar mai al port que al final ens espera.
Celebro i agraeixo el vostre editorial.

Jaume Ferrer
Jaume Ferrer
12.02.2024  ·  20:16

Senyor Bou: Vostè llegeig les editorials de vilaweb?

Ramon Samarra
Ramon Samarra
12.02.2024  ·  21:37

Jo penso igual que el tertúlia Joan Andreu Joan, però crec que tinc la solució, que el MHP es posi el front de la LLISTA CÍVICA que impulsa l’ANC. Aquí no tindríem cap rèmora, segur.

Salvador Manich
Salvador Manich
12.02.2024  ·  23:12

A diferència de la resta de polítics que corren per aquí, Carles Puigdemont té Catalunya al cap. Això el fa un home d’estat, no de partit. Crec que és l’únic líder amb carisma que en aquests moments té la capacitat de moure alguna cosa a favor del nostre país. I és sorprenent com treu de polleguera l’estat Espanyol.

Joan Guàrdia
Joan Guàrdia
12.02.2024  ·  23:19

Bon editorial. Analitzar, interpretar, valorar. Bons comentaris. Llàstima que malgrat l’avís del director, alguns comentaris es desfoguen amb insults de traïdors i botiflers contra ERC, avui, contra Junts o la Cup o l’ANC o Òmnium un altre dia. Em sobta que costi tant d’entendre que els necessitem a tots, i en paral:lem cada elecció situa les forces de cada partit.

Salvador Molins
Salvador Molins
13.02.2024  ·  02:05

No tinc temps de fer cap canvi.

“El millor dels seus encerts”:
La DUI, …

Ara, ja al mes de març de 2023 i davant l’emergència de nous lideratges, i perquè de cap manera ens oblidem del Mandat del 1r d’octubre del 2017 i de la DUI catalana que encara hem de completar, cal que siguem clars i valents com Costa i Fachin i tots els determinats amb fermesa en la defensa de la Llengua, la Nació Sencera i la Independència de Catalunya.

Així, el que torno publicar ací, ja ho he publicat altres vegades, no és sols una teoria, és una paràbola, una imatge motivacional del que vivim, del que defensem, del perquè lluitem, del compromís del Poble Català expressat solemnement per un Referèndum d’Autodeterminació, el del 1r d’octubre de 2017, guanyat amb un 90% de “Sí” (afirmatiu) a la pregunta “vols un estat català independent en forma de República?” i una participació pel cap baix del 43% del cens electoral, sense comptar els vots robats per la policia espanyola a cops de porra.

No! no és cap broma, aquest Mandat, expressió del Dret de Decidir de tot poble, en aquest cas del poble dels catalans, només pot ser revertit per un altre Referèndum vinculant, clarament expressat i votat amb la mateixa i sola pregunta.

Cal que quedi ben clar i que ningú ho dubti que un Referèndum no és una imposició sinó una votació democràtica basada en els resultats d’un 50% dels vots + 1.

Empresonaments, judicis farsa, taula farsa, repressió, multes, inhabilitacions, destitucions, … això sí que és una imposició i una sèrie de violències amb el consentiment i la complicitat per acció o omissió d’una part del poble contra l’altra part del poble, i per més gravetat, encara, és que són actituds, com la dels qui viuen a Catalunya i no van anar a votar en aquest Referèndum d’Autodeterminació vinculant del 1r d’octubre de 2017, arrenglerades amb les forces d’ocupació espanyoles a Catalunya. Però, ai las, alguns d’ells sí que van anar votar i després, incomprensiblement han girat com un mitjó i han abandonat a la resta trencant la unitat i la confrontació imprescindibles.

El Poble de Catalunya no pot acceptar cap acord de cap taula farsa i incompleta, ni d’un govern que incompleix repetidament els compromisos electorals pels quals va ser escollit, que es recasa una i una altra vegada amb l’enemic espanyol … I fins i tot coqueteja amb la seva bandera. Les mostres de vergonya cada dia són més grans, més descarades.

Ací teniu, doncs, la Teoria i imatge motivacional que abans us he esmentat:

TEORIA DEL FORMATGE DE LA INDEPENDÈNCIA

De moment, la Independència és com un formatge partit en dos.

La primera mitja part és tot el bo, que no és poc, que ja tenim des del 1r i el 27è d’octubre de 2017, el Mandat d’Edificar la República Catalana Independent, i el fet d’haver-la ja declarat, és el mig formatge que ens fa catalans lliures dins i fora del trist i permanent esclavatge. És un formatge que ens el podem menjar cada dia i cada moment, aquell esperit de quan et lleves i veus el nou dia que tens per davant i exclames:

“Sóc català lliure! res del que pugui passar em farà trontollar en la meva determinació de ser-ho i viure-ho”

i

“Som un Poble que de sempre i més concretament ara, malgrat tot, caminem cap a la Independència, caminem vers la plena Llibertat”.

La segona mitja part d’aquest formatge, paràbola i imatge motivacional, representa i és tot allò concret que hem de fer i hem de construir per tal de fer efectiva la nostra plena independència; per a tots nosaltres també és el sentiment de frustració i fracàs de no haver pogut concloure-ho encara; per als que pateixen la represàlia directa és molt més dur i feridor, sols els pot quedar la profunda convicció de ser defensors directes de la terra i la llibertat, com Xirinacs, com Mandela, com Luter King, com John Adams, com Woodrow Wilson, … “Benaurats aquells que són perseguits per causa de la Justícia” digué Jesús de Natzaret dalt la Muntanya, en el mític discurs de les Benaurances. O com deia el ja finat Pere Casaldàliga, des de la selva del Mato Grosso, “és l’hora dels Pobles”.

També, cada dia i cada moment, ens hem de menjar aquesta amarga segona part, junt amb Hong Kong, junt amb el Tibet i el Kurdistan, junt amb la Selva Amazònica i els Pols sud i nord, … i ara també Ucraïna, Crimea, Donbass, … ai las!

Aquesta lluita ens esperona i ens ha d’esperonar a ser més lliures i més catalans cada dia, allunyar-nos més i més dels enemics de la nostra Terra, dels enemics de la nostra Llengua i dels enemics de la nostra Independència.

Per això, per completar tot això, per anar reblant el Mandat que nosaltres ens vam atorgar a nosaltres mateixos, cal que ens censem tots com a ciutadans de la nova República Catalana Independent, de fet censar-nos al Cens del Consell de la República (CdR) i a més, d’esperit, reafirmar així el nostre vot, aquell del 1r d’octubre, no deleguem als polítics la tasca d’independitzar-nos, aquests no, amb ells esdevé impossible, caldrà que votem gent més ferma i veritablement compromesa amb la Independència del nostre Poble, aquests, els polítics, ai las! han fallat. Tampoc perquè hagin fallat no ens hem de fer enrere! També ells poden renàixer i reeixir.

ARA MATEIX:

No defallim, els terratrèmols del 14F, dels indults, els pactes contra natura, l’enganyós “Pacte de Claredat” pensat per imposar-nos un referèndum que mai acceptarà Espanya que sigui d’autodeterminació vinculant, i que per tant es tracta d’un altre engany pensat només per encimbellar ER, Junqueras i Aragonès, i també pensat per entabanar de nou a tots els catalans. No ens amoïnen, no ho consentim, tot això passarà!

Prou sabem que les institucions catalanes autonòmiques són presoneres d’Espanya, però la voràgine dels esdeveniments ens descol·loca i ens hem de tornar centrar. Els indults no són la fi del món i la lluita per l’alliberament de Catalunya continua. Esquivem la temptació, no jutgem banalment als altres, tornem-nos aixecar. El Mandat es viu, República Catalana Independent …, qui s’ho creu que algú l’ha enterrat o l’enterrarà? Serà endebades!

Honor, respecte i admiració pels qui pateixen, han patit i patiran per causa de la Llibertat de Catalunya!

Catalans! que res no ens faci oblidar ni un segon el Mandat del 1r d’octubre. Som ací per a la Independència urgent, no ho oblidem.

Mantinguem viva la flama, continuem i incrementem les nostres tasques d’alliberament nacional, fem que llueixin les estelades i fem que la paraula INDEPENDÈNCIA ressoni per tot arreu, de forma contínua i persistent.

“La INDEPENDÈNCIA és llibertat”, “La INDEPENDÈNCIA és vida”, “La INDEPENDÈNCIA és Catalunya”, …

Il·lusionem-nos, coordinem-nos, enxarxem-nos sobre el territori, entrenem-nos per quan arribi el moment oportú i necessari. Fem-ho per trencar aquell “no hem sabut organitzar-nos” o qualsevol vençut “no podrem” o qualsevol anàlisi erroni “no hi ha res a fer”.

Ara és urgent, com solem dir i com ens va ensenyar Joan Fuster: “o ara o mai” !

Catalunya no nega als altres.
Catalunya s’afirma com Nació lliure entre el concert universal de les nacions que han d’ésser respectades i lliures.

Tots, els catalans lliures, necessitem mobilitzar-nos junts com l’oxigen que respirem!

Reafirmem el Primer d’octubre, comprometem-nos completar la DUI del 27 d’octubre de 2017, enxarxem-nos al territori i preparem la Llista Cívica com van fer els Països Bàltics, tot esperant la concreció del Gran Pacte emanent de la Conferència Nacional de l’independentisme civil unilateral.

Visquem la Llengua, la Nació sencera i la Independència, són indestriables!

Completar la DUI, un camí d’esperança.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any