Lou Hevly: “A casa hem normalitzat la mort”

  • Entrevista a aquest professor d’anglès especialitzat en catalanoparlants sobre la seva vida i el Parkinson que li han diagnosticat

VilaWeb
Lou Hevly, dimecres a Manresa (fotografia: Adiva Koenigsberg).
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
11.02.2024 - 21:40
Actualització: 12.02.2024 - 15:42
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Lou Hevly (1949) sembla que tingui tres vides. La primera va ser de músic de carrer, un ofici que va practicar, tant a Europa com als Estats Units, durant més de vint anys. La segona vida va ser de professor d’anglès i autor de deu llibres, en què explica anglès als catalanoparlants. Hi ha treballat durant vint-i-set anys amb el guiatge de Josep Ruaix i amb el suport de Carles Riera i Font. La tercera vida és l’actual: d’un pacient de la malaltia de Parkinson. Al seu darrer llibre, El meu encontre amb el Parkinson (Parcir), que acaba de veure la llum, explica aquesta malaltia sense cura, degenerativa, de dins, i hi aporta més serenor que no pas dramatisme. L’obra, prologada pels doctors Valentí Fuster, Victòria Camps i Jaume Kulisevsky, és una barreja de guia útil per als malalts del Parkinson i biografia de Hevly, que en aquesta entrevista feta a casa seva, a Manresa, ampliem.

Lou Hevly, i una imatge d’ell de jove.

La vostra mare a què es dedicava?
—La meva mare era de Missoula, Montana, a l’Amèrica profunda, i va estudiar filologia anglesa a la Universitat Northwestern, a Evanston, Illinois, a prop de Chicago. Es va llicenciar l’any 1946, just quan es va acabar la Segona Guerra Mundial, i, com moltes dones d’aquesta època, es va casar i va dedicar-se a la família. Al cap de molts anys va treballar de secretària del president d’una empresa a Seattle. El pare es va dedicar a la comptabilitat (aquí, empresarials) durant vint-i-cinc anys i després va crear el seu propi negoci de desenvolupament urbanístic integral a Seattle mateix. Tinc una germana, ara jubilada, que també es va dedicar a la comptabilitat.

I vós deixeu la carrera de dret. Per què?
—Perquè pensava que hi havia coses més interessants a fer. Eren els anys entre el 1967 i el 1970, i creia que el món canviava de debò, que tots els qui feien mal arribarien a adonar-se que la vida era molt millor si no en feien. Va ser un moment únic i no cal dir que va durar poc, però estic agraït d’haver-lo viscut. Era una època de canvis socials importants als EUA, i tan sols sabia que no volia fer la feina d’advocat, que hauria implicat entre deu i dotze anys d’estudiar. Amb temps em creixia l’interès per la música, i vaig començar a fer busking, és a dir, a tocar música al carrer.

Música al carrer. Quants anys n’heu tocat?
—Doncs, uns vint, si fa no fa: del 1972 al 1981 a Seattle i del 1981 al 1990 a Europa.

Quin any us n’aneu d’Amèrica i veniu a Europa a tocar el carrer?
—El 1981. Tocava el clarinet amb un grup de música/teatre i quan dues membres del grup es van matricular a una escola de teatre de París, els altres quatre també hi vam anar. Allà vam conèixer un grup de gent que ens va proposar de venir a inaugurar el bar Globus. Sense pensar-ho, vam venir; era als anys vuitanta. Conèixer Europa va ser molt enriquidor, vaig fer uns quants milers de quilòmetres viatjant de Siena a Copenhaguen. Per a un americà, un viatge així era un somni.

La trobada amb la llengua catalana, com és? El primer encontre.
—Recordo el dia que vaig despertar-me aquí, a Manresa, hi havia un cel serè, i davant meu, el massís de Montserrat. Vaig quedar ben impressionat, no havia sentit a parlar mai del català, però el Globus era un niu d’independentistes… per tant, va ser el meu primer encontre amb la llengua. Era el començament de la immersió lingüística i hi havia molta consciència social, la gent parlava català. Hi va haver molts aspectes de la cultura catalana que em van atrapar.

Parlàveu castellà quan vau arribar?
—No, parlava francès, una mica d’holandès. Però des del principi, a Manresa, vaig tenir poc contacte amb castellanoparlants, la majoria de les amistats eren catalanoparlants. Entenc el castellà, puc defensar-m’hi [diu en castellà], però no l’he estudiat mai a fons, l’he parlat molt poc, sempre parlo català. Quan vaig decidir de quedar-me aquí, un amic de la plantilla del Globus em va comprar el llibre Teach Yourself Catalan, d’Alan Yates. Els del Globus sabien anglès, castellà i francès, però sempre em parlaven català. I una altra cosa: no volia ser el típic americà prepotent que espera que tot el món parli anglès. Quan anava a comprar a les botigues de Manresa, quan sentien el meu català rudimentari se’m dirigien en castellà i jo els deia: “Si us plau, em podeu parlar català?” Se sorprenien gratament.

Pareu de tocar música i us poseu a ensenyar anglès. I a escriure llibres per a catalanoparlants que volen aprendre’n. Quants n’heu fet?
—De llibres comparant anglès i català, deu.

I el vostre és el primer llibre que explica la gramàtica anglesa en català?
—És l’únic que conec. Joan Ferrer i Costa, filòleg de Girona, va dir que aquesta sèrie de gramàtica anglesa era la millor col·lecció de llibres d’aquest estil feta en qualsevol idioma.

Lou Hevly, amb la seva obra.

Com és que hi va col·laborar el reconegut filòleg Josep Ruaix?
—Tenia una alumna de Moià que el coneixia i me’l va presentar. Vaig tenir l’oportunitat d’ensenyar-li el que escrivia, es va sentir motivat per la meva feina (va ser un privilegi per mi) i va acceptar de fer-me’n les correccions. I li estic profundament agraït, perquè les ha fetes dels meus onze llibres.

I de tots aquests llibres, de quin esteu més orgullós?
—Això és com demanar quin dels fills t’estimes més. No ho sé. Potser aquest de Phrasal verbs, no n’hi ha per tant. És un monstre, el llibre. És aprendre els phrasal verbs segons les preposicions i els adverbis.

Quants alumnes heu tingut?
—Mil. Més o menys.

I han acabat parlant bé l’anglès?
—La majoria sí!

I la vostra dona, com la vau conèixer?
—Jo feia de voluntari a l’hospital. Als Estats Units, anar a llegir en veu alta a persones que no ho poden fer és força habitual, jo llegia a una noia cega a la Clínica Sant Josep. I ella hi treballava en aquella època.

I arribem al moment en què us diagnostiquen Parkinson. Quin any és?
—Me’l van diagnosticar el 2015. Però el 2012 i 2013 tenia problemes de tremolors. I un dia la pua de la guitarra em va caure. Però va ser el nebot de la Rosa, que, un dia, veient-me pel vídeo del telèfon, va dir: “Què li passa, al Lou?, sembla que està a la parra.” Feia la cara de badoc, que és característica del Parkinson.

Frase del llibre: “Tenir Parkinson vol dir que has d’anar amb compte perquè no només priva la teva llibertat sinó també la dels cuidadors.”
—És molt important donar protagonisme als cuidadors. Dic al llibre que els cuidadors també necessiten ser cuidats. Ser cuidador d’una persona amb una malaltia degenerativa és molt dur, i caure en el rol de víctima només farà que el cuidador se senti més malament. Hem de respectar que tinguin espais, inquietuds i motivacions, perquè van perdent autonomia a mesura que la nostra malaltia avança. En el meu cas, encoratjo la Rosa a no deixar de fer res que la motivi.

És un llibre molt tècnic. Hi expliqueu les medicines i les dosis que us preneu, i la pèrdua de memòria.
—El llibre té una part tècnica, però no és tan sols un manual de Parkinson. De manuals, n’hi ha molts, volia escriure un llibre diferent i divertit. És important que tothom sàpiga de manera rigorosa què és el Parkinson i quins medicaments són útils per a poder viure dignament. La pèrdua de memòria és sovint relacionada amb la malaltia. En el meu cas, tinc alguns lapsus. Mira, van venir uns amics d’Amèrica, i no me’n recordo gens. Perquè tinc les notes de veu al WhatsApp, i les fotos, si no, és com si no haguessin vingut. Afortunadament, tinc bona memòria encara per a les activitats de la vida diària.

El llibre sembla que pari i torni a començar. Per què?
—Vaig parar-lo durant uns quants anys, perquè la malaltia era estable, no patia grans canvis. Quan la malaltia va empitjorar, vaig reprendre el llibre, i malauradament, ara no puc aixecar-me d’una cadira sense fer així [fa moviments repetitius amb els braços per aixecar-se, com agafant embranzida]. Però, tot i això, no em queixo, faig vida normal.

“Els qui tenen Parkinson poden acabar en una cadira de rodes o fer maratons.”
—Això és Michael J. Fox. És de la seva pàgina web. En les presentacions que faig, explico que el Parkinson és una maledicció que destrossa vides. I assabentar-te que la pateixes i que no té cura, representa, sens dubte, un punt d’inflexió a la vida. Però un cop que som aquí, què fem? Doncs continuar endavant. Els quatre genets de l’apocalipsi són els tremolors, la rigidesa, la lentitud i l’equilibri. Depenent com t’afecti, pots fer maratons, o acabar en cadira de rodes. Cal dir que a cada persona l’afecta diferent.

Al llibre també expliqueu que va i ara us troben càncer.
—Sí, càncer de pròstata, fa un any i mig. Controlat. De moment. Vam fer vint-i-vuit sessions de radiologia, tractament d’hormonoteràpia. Ara faig controls semestrals, de moment tot està controlat.

Si haguéssiu de donar un consell a algú a qui troben Parkinson, què li diríeu?
—La patacada inicial quan et diuen el diagnòstic s’ha de pair, es necessita un procés. Li recomanaria que s’informés bé. Un dels objectius del llibre és aquest, justament. Per a la persona a qui acaben de diagnosticar, deixo la porta oberta amb un missatge esperançador: malgrat tot, penso que el Parkinson no és com l’Alzheimer, que no pots ni reconèixer la teva pròpia família, o unes altres malalties degeneratives. Pots viure amb Parkinson molts anys, amb dignitat i qualitat de vida, malgrat tot.

Notícia recent: científics catalans troben en un fàrmac contra el càncer una nova via per a tractar el Parkinson. Us afectaria?
—És una bona notícia i molt esperançadora. Ara bé, els fàrmacs solen tardar anys abans que no siguin disponibles als malalts, però qui sap?

Al llibre parleu de l’efecte que fa saber que et moriràs segur i no gaire tard.
—Pensar en la mort, hauríem de normalitzar-ho, no sabem on ni quan morirem, a la nostra societat encara és tabú, a la gent li fa por parlar-ne. Però quan tens una malaltia degenerativa, saps que et moriràs en un determinat de temps, per tant, ho tens més present en el dia a dia. Potser em queden deu anys. O menys. O més. Vés a saber, el que tinc present és que visc el moment, el dia a dia. A casa hem normalitzat i parlat de la mort, de la vellesa. És molt important de deixar fet el document de voluntats anticipades, perquè si mai arriba el moment que no puc decidir, que ningú més ho hagi de fer per mi. És important de gaudir de l’aquí i l’ara. Patir ara per una cosa que em passarà vés a saber quan és només patir dos cops. Si he de patir, amb una vegada en tinc prou. Quan arribi, qui sap, potser tindré una mort sobtada. No cal patir ara. No creus? Estic agraït que encara tinc una vida plena. I em sento afortunat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any