M’ha sorprès que el govern socialista, primer, i la dreta espanyola, després, hagen alçat la barrera per a provar de frenar la crisi constitucional oberta per la fugida de Juan Carlos al·ludint al respecte a un suposat ‘pacte constitucional’. Pedro Sánchez s’hi va referir en la conferència de premsa de dimarts, però vaig pensar que era una manera poc afortunada de fer la viu-viu i prou. Ahir, però, la concordança de Vox al PSOE a l’hora de referir-se al ‘pacte constitucional’ com a argument per a blindar-se en la defensa de la monarquia em va fer pensar que ja no era cap casualitat sinó un guió. Això sí, sorprenentment pobre i ben demostratiu del moment de desconcert que sembla que es viu a Madrid.

Sorprenentment pobre perquè no hi va haver cap pacte constitucional de cap mena sobre la monarquia espanyola i ningú no pot invocar-lo sense ficar-se en un embolic de trànsit molt difícil. Les corts espanyoles es van limitar a sancionar la decisió de Franco, sense discutir-la. I els partits democràtics, conscients del gripau que s’acabaven d’empassar i per dissimular les seues vergonyes, es van llançar a l’operació d’emblanquir el monarca. Recordeu aquelles teories delirants, que tantes vegades hem sentit, segons les quals Juan Carlos era ‘un rei republicà’?

La realitat és que en cap moment del procés constituent del 78, de la redacció de l’actual constitució espanyola, es va posar sobre la taula la possibilitat de discutir sobre la forma de l’estat. I si no es pot discutir sobre una cosa, quina mena de pacte es pot invocar?

La truculència del procés constituent del 1978 ha estat prou explicada per a no haver d’insistir-hi gaire. D’entrada, ni tan sols es van convocar les eleccions prèvies amb caràcter d’eleccions constituents, fet que ja indica la gran feblesa del procés. Però en el cas concret de la forma de l’estat, la cosa és molt més greu encara.

Juan Carlos va ser rei, i va ser acceptat com a tal, tenint en compte l’única legitimitat a la qual podia acollir-se personalment, que no era sinó la victòria militar de Franco el 1936. I és això que es va acceptar, sense cap mena de discussió gràcies a les pressions militars, per part d’unes forces democràtiques que a partir d’aquella constitució van ser incorporades al poder.

I això va passar malgrat que ell no era pas el rei d’Espanya, una figura que encarnava el seu pare pel que fa a la legitimitat monàrquica. Clar com l’aigua: Juan Carlos només pot dir que era rei per una decisió personal de Franco, cosa que queda demostrada en el fet que el dictador li reclamà explícitament l’adhesió a la victòria feixista en la guerra. I quan dic això no parle de teoria ni en abstracte.

La fórmula amb què Juan Carlos, el 1969, és assenyalat com a futur rei, la que ell llegeix públicament per acceptar l’encàrrec, diu exactament això: ‘Rep de la seua Excel·lència el Cap de l’Estat i Generalísimo Franco la legitimitat política sorgida el 18 de juliol de 1936, enmig de tant de patiment, trist però necessari perquè la nostra pàtria recupere novament el seu destí.’ La ‘legitimitat política sorgida del 18 de juliol del 1936’ és una frase que no pot ser més clara. I per si no fos prou, quan accedeix al tron, ja mort Franco, Juan Carlos jura, ‘des del record emocionat a Franco’, defensar els principios fundamentales del Movimiento, cosa que mai no farà amb la nova constitució –agafant-se a l’argument que ell ja és rei quan la constitució es promulga.

El vídeo, per si algú ho ha oblidat o ho vol veure ara:

Per això, des del punt de vista, diguem-ne, tècnic diversos autors han defensat que la constitució espanyola no va ser mai una constitució vàlida, perquè no va partir de la taula rasa i el reconeixement d’igualtat entre els actors que tot procés constitucional implica per si mateix. Va passar que el franquisme polític va obrir la porta a la integració de les forces democràtiques en el seu marc, però mantenint al seu costat el control dels poders de l’estat. I aquesta és la raó per la qual va haver-hi temes intocables que ara reboten –no solament el rei: d’on penseu que ve l’absurd i antidemocràtic poder judicial espanyol? I per això, per fer etern, atado y bien atado, el pacte que tant els afavoreix, la reforma de l’actual constitució espanyola és a la pràctica un impossible.

Ahir vaig explicar que aquesta crisi podria escalar a partir de quatre graons i per això em sembla d’una potineria monumental refugiar-se en una concepció, la del pacte constitucional, que no resisteix cap anàlisi seriosa i que, si som capaços de posar-la en qüestió de manera adequada, impacta directament contra el cor del règim, salta de cop al tercer graó. L’error comès pel règim és enorme i per això tot trontolla. Ara veurem si algú ho sabrà aprofitar.