De crisi familiar a crisi d’estat: els quatre graons de l’afer Juan Carlos

«Cal ser conscients que el tauler de joc s'ha mogut d'una manera molt substancial amb la fugida de l'ex-monarca espanyol»

Vicent Partal
05.08.2020 - 07:58
Actualització: 05.08.2020 - 09:58
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Primer graó: només una crisi familiar?

El document amb què Juan Carlos ha volgut justificar la seua fugida de la justícia insisteix una vegada i una altra en el caràcter familiar de la decisió presa. Com si intentara despullar-la de qualsevol condicionament polític. L’encapçalament i el final de la carta són molt significatius en aquest sentit.

Aquest èmfasi en la família és, evidentment, una manera de provar d’amagar o, com a mínim, dissimular el caràcter constitucional de l’afer. Un caràcter que ahir remarcava molt bé Javier Pérez Royo, qui recordava que a la constitució espanyola apareix la Família del Rei, amb efa majúscula, i distingint-la del tractament privat que es dóna a les famílies amb minúscula. No és igual una família que la Família del Rei: ‘La Família del Rei, amb majúscula, no té dimensió privada, sinó dimensió política i constitucional.’

Han passat molt poques hores encara del començament de la crisi, però siga com siga aquest primer graó sembla superat.

Segon graó: una crisi de govern?

Ara mateix, la crisi se situa en aquest segon graó. La increïble intervenció pública de Pedro Sánchez ahir en la compareixença de premsa ha fet saltar per l’aire qualsevol rastre de confiança de Podem en el cap del govern de coalició.

Això ha passat, en primer lloc, perquè l’actuació del govern espanyol va més enllà del que es podria entendre com a neutralitat cap a un altre poder de l’estat, i entra plenament en el terreny de la complicitat. Delictiva. La fugida per un aeroport estranger, per exemple, pertany als manuals més elementals dels pactes bruts. La conversa podria ser com aquesta: ‘Vés-te’n, farem els ulls grossos, però tu no poses en compromís la nostra policia, perquè algun dia algú podria reclamar responsabilitats al ministre d’Interior i al cap de govern sobre com és que se’t va identificar –cal fer-ho per pujar a qualsevol avió– i no es va fer res per aturar la fugida.’

El comportament de Sánchez és molt greu, però crec que en tot això que veiem, hi pesa molt més el fet que la crisi és –encara que semble paradoxal– la darrera oportunitat per a Podem. Els de Pablo Iglesias han anat acumulant incomoditats i empassant-se gripaus des que van arribar a la Moncloa, tan contents ells. I Sánchez cada dia els ho paga menystenint-los de manera més oberta, fins al punt de festejar obertament amb Ciutadans. Amb els nefastos resultats electorals obtinguts a Galícia i al País Basc, Podem ha constatat que entrar en aquest govern ha estat un gran error polític. De manera que a bodes em conviden, més encara vist el panorama de retallades i mesures d’austeritat que tots sabem que va aparellat als ajuts europeus. Si no han de treure res de ser al govern, llevat de la seua marginació electoral, per quin motiu no haurien d’aprofitar una ocasió com aquesta per anar-se’n, tenint en compte que les raons per fer-ho les entendria fins i tot un xiquet de tres anys?

Tercer graó: crisi del règim?

Si el govern de coalició PSOE-Podem es trenca, la crisi escalarà immediatament a crisi del règim. Posant cara a cara, d’una banda, Vox, PP, Ciutadans i el PSOE i, d’una altra, la resta, especialment Podem i tots els independentistes. Si s’arriba a aquest punt, la tensió pujarà molts graus i ens situarà en un punt d’ebullició política pròxim al que s’ha viscut a Catalunya els darrers anys però mai vist abans a Espanya.

La qüestió interessant en aquest cas serà fins on poden ser arrossegats i fins on poden aguantar el PSOE i Podem, els dos partits que són a les vores de les dues visions alternatives de l’estat: el règim i la ruptura. El PSOE és la columna vertebral del règim, això és evident, però el règim mateix el considera un estrany i dins seu, dins el seu electorat, hi ha tensions clares. Tots els votants de Vox, PP i Ciutadans tancaran files al voltant de la monarquia, però què pot passar amb els del PSOE?

Passa igual a l’altra vorera. Aquests darrers anys, l’independentisme ha fet passos endavant descomunals que fan impossible cap acord de reforma del règim amb el seu concurs. Però Podem, especialment Podem i no tant Esquerra Unida, viuen en l’espill simètric del PSOE. És evident que no formen part del règim però tenen la temptació de participar-hi.

Per tant, les posicions que la crisi faça adoptar a Podem i al PSOE seran determinants per saber si finalment el conflicte escala a una crisi d’estat, és a dir, a la crisi definitiva.

Quart graó: crisi d’estat

Si Podem suma amb els independentistes i, per tant, es proposa la fi del règim, aleshores la crisi passarà automàticament a ser d’estat, l’estadi superior. Perquè la situació de les diverses nacions és tan diversa que serà impossible fer-ho altrament, sense invocar el procés d’independència. Però, per això mateix, aquest és un graó de la crisi al qual l’independentisme pot forçar l’arribada en qualsevol moment, faça què faça Podem. En el moment on som al Principat, la majoria independentista del Parlament de Catalunya ja podria originar fàcilment una crisi d’estat en qualsevol moment si actués amb la necessària intel·ligència política i aprofitant al màxim l’ocasió a favor del projecte nacional.

De fet, l’independentisme té vies molt diverses per a fer esclatar la situació o per a encadenar una seqüència de fets que porte a la crisi final de l’estat espanyol. Podria fer servir el possibilisme màxim, que seria reclamar una reforma constitucional espanyola des del parlament per a proclamar una república espanyola i obrir immediatament un procés constituent on proposar l’autodeterminació. Seria molt difícil d’explicar a l’electorat i molt perillós, però ho podria fer. Igual com podria recórrer a la via directa de fer efectiva la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 en el moment que la feblesa institucional espanyola siga màxima i, per tant, la seua capacitat de reacció efectiva, de control del territori, mínima.

El president de la Generalitat i els grups parlamentaris independentistes tenen ara unes quantes oportunitats històriques a les mans. També perquè algunes de les discrepàncies que han llastat aquests darrers tres anys el moviment independentista deixen de tenir sentit quan Pedro Sánchez adopta les decisions que adopta i, per tant, fa impossible qualsevol pacte amb ell o els seus.

Fora de les institucions, el carrer ha demostrat de sobres que està disposat a tot. I gràcies a això, la combinació de la política institucional i la del carrer de sobte sembla que tornaria a tenir molt sentit. El control del territori i l’efectivitat de la independència s’han de treballar fora del marc autonòmic, com explica amb una visió molt encertada i clara el Consell per la República. Sembla que s’acosta un moment en què, si cadascú fa el seu paper, les coses poden fer un gir molt determinant.

No ha de ser demà, ni la setmana vinent, però des d’avui cal ser ben conscients que el tauler de joc s’ha mogut d’una manera molt substancial amb la fugida de Juan Carlos. I que tota la feina, enorme, feta els darrers deu anys pel moviment independentista, fins i tot amb totes les seues grans contradiccions, pren tot el sentit amb l’oportunitat política que s’obre ara. No tingueu cap dubte que les setmanes vinents i els mesos vinents seran importants.

PS. Ningú no té avui més autoritat per a parlar de Juan Carlos que Valtònyc. És per això un honor per a VilaWeb que haja volgut escriure les seues reflexions en aquest article: Celebrar què? Aprofitem-ho, fem caure el règim

 

[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari.

Som conscients que per a vosaltres és un esforç i per això entenem perfectament que no ens ajudeu si no podeu: el diari el podreu seguir llegint igual perquè el nostre compromís públic és intentar obtenir la millor informació per a tots, amb independència de que pagueu o no. Però si us podeu permetre ajudar-nos amb una subscripció o fer una donació puntual, creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors o fer una donació en aquesta pàgina. Gràcies]

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
JOSEP AMILCAR ALBERT
JOSEP AMILCAR ALBERT
04.08.2020  ·  22:11

D’acord, amb matissos.
Podemos, igual que Esquerra, va començar a arrossegar-se davant el PSOE tot i els seus menyspreus i encara no han parat. Iglesias, ara demana naturalitzar que PSOE i Podem pensin diferent sobre la monarquia i no veu risc de trencament en el govern de coalició. El cost serà la marginalitat política dels d’Iglesias. Però sembla que pel sou de ministres i del pessebre polític, ja els està bé.
Esquerra amb la taula de diàleg, els seus responsables, encara no han parat de fer el ridícul. A canvi de què? Sembla que els convergents, que tant li agraden a Gabriel Rufián, treien més dels governs espanyols que ells. Perquè, què han aconseguit ells? Llibertat de presos? Diàleg? Negociació ni esmentar-la. I encara els aprovaran els pressupostos perquè si no els prendran el lloc els ultres. El PSOE també son ultres. No recorden el que deia Sánchez durant la campanya electoral dels independentistes?

Esperem que el reagrupament familiar s’emporte tota la borbonada.

Tony F
Tony F
04.08.2020  ·  22:14

Fa uns anys que tinc claríssim que Espanya és desfarà en les seves nacions constituents com un glaçó al sol de l’estiu. És qüestió de temps, uns pocs anys. I situacions com la del rei lladre fugint a una illa del Carib acceleren aquesta desfeta. Espanya no es pot reformar i equiparar a una democràcia europea consolidada i ferma perquè els qui remenen les cireres són els mateixos que les remenaven durant la dictadura feixista. Són uns éssers menyspreables, amarats de nacionalisme agressiu, i amb l’ànima podrida per la corrupció a tots els nivells que els envolta.

Gemma R.
Gemma R.
04.08.2020  ·  22:16

Només puc dirigir-me al nostre President legítim Carles Puigdemont i dir-li :President ens va demanar paciència, perseverança i perspectiva, i hem complert. Estem en aquell moment que tant esperàvem, ara toca a la política fer el pas, sap que no fallarem. Recuperem Catalunya d’ una vegada per totes. No perdem aquesta oportunitat. Aquesta no.

Josep Almar
Josep Almar
04.08.2020  ·  22:23

Més apretar per fer la DUI i menys posar el focus en les corrupteles de la família real. No és només Juan Carlos. Queda la dona, els fills; els nets…España te monarquia per temps.
Catalunya no necessita cap casa real

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
04.08.2020  ·  22:24

Certament estem davant la tempesta perfecta que ens ofereix una gran oportunitat.

En la meva opinió un factor decisiu és la situació econòmica. Crec que fa molts anys que Espanya ha estat ajornant decisions econòmiques impopulars per por a donar una empenta definitiva al suport al independentisme a Catalunya. Els poders econòmics internacionals saben perfectament que Espanya no ha fet els deures perquè estava en guerra contra Catalunya. Els havien promés que primer gunayarien la guerra i despres s’apretarien el cinturó. Però ni han gunyat la guerra ni s’han apretat el cinturó.

Segur que mots poders econòmics internacionals ja no li compraran més a Espanya aquesta moto. Els ajuts pel covid aniran acompanyats de la condició explícita de retallades molt i molt fortes. I no m’estranyaria gens que molts agents econòmics ja hagin fet números i hagin vist que la sostenibilitat del deute espanyol i la possibilitat d’una certa recuperació econòmica estiguin molt més garantits amb una Catalunya independent en pau amb Espanya que amb una Catalunya colonitzada per Espanya i en guerra permanent. En el moment que aquest sigui el consens entre els poders econòmics, el suport internacional quan fem el pas serà molt més ferm que el que varem tenir el 17.

Matilde Font
Matilde Font
04.08.2020  ·  22:25

Gran anàlisi de la situació actual.
“El president de la Generalitat i els grups parlamentaris independentistes tenen ara unes quantes oportunitats històriques a les mans. També perquè algunes de les discrepàncies que han llastat aquests darrers tres anys el moviment independentista deixen de tenir sentit quan Pedro Sánchez adopta les decisions que adopta i, per tant, fa impossible qualsevol pacte amb ell o els seus”.
Aquí està el “quid” de la qüestió. No veig com ningú mínimament decent pot creure amb la persona de Pedro Sánchez.

Josep Usó
Josep Usó
04.08.2020  ·  22:32

De fet, per molt que s’esforcen – i ho fan a consciència- per utilitzar el fugitiu com a tallafocs per a Felipe VI, l’actuació de Pedro Sánchez deixa tota la operació massa a la vista. D’ací cap avant, el que veig és l’esclat d¡una crisi econòmica brutal. Ací serà crucial la posició d’aquella gent que vota psoe, o podemos o fins i tot el pp. Sembla creïble que creguen que tota la culpa és dels catalans. Al capdavall, s’informen com s’informen. De manera que la única possibilitat és moure les fitxes per a assolir la independència. i això passa pel carrer i per les noves fórmules. Esquerra o els del PDCat, en aquest sentit, semblen encara encarcarats en alguna pantalla molt anterior del joc. Potser en aconseguir uns sous que qualsevol dia poden esfumar-se per sempre més. En qualsevol cas, el que sembla fora de dubte és que només ens val la independència. Tota la resta de propostes és inviable. No es pot ressuscitar a un mort.

FRANCESC XAVIER TORRES
FRANCESC XAVIER TORRES
04.08.2020  ·  22:37

Molt bona anàlisi en els dos primers graós
El tercer i el quart no els veig per enlloc. Podem no té capacitat per a res. Al igual que ER, només intentar conservar els càrrecs que té ara.
I una cosa que m’agradaria que parlés. El paper de l’exèrcit. No dubteu que sortirà al carrer si perilla el Rei o la unitat d’Espanya.

Josep Maria Boixareu
Josep Maria Boixareu
04.08.2020  ·  22:40

La fugida de l’emèrit és tota una operació d’estat, amb la complicitat del gobierno, alta justícia, policia i poders fàctics. Que no ens enganyin!

Victor Serra
Victor Serra
04.08.2020  ·  22:46

El rebuig a la monarquia a Catalunya és molt massiu . Què tal convocar les eleccions catalanes en base a Republicans contra monàrquics ? Un resultat aclaparador podria desencadenar moltes coses, deixaria fora de joc Iceta, tindria moltes complicitats més enllà de Catalunya i ens podria acostar a l’oportunitat d’independència, o almenys de referèndum. A vegades una via no directa pot portar a l’objectiu de manera més segura.

Gerber van
Gerber van
04.08.2020  ·  23:03

Com diu l’editorial, ara les coses passaran molt rapid. Podriem, i estem obligats a fer ho, accelerar aquest proces. Per això m’agradaria a comentar els dos ultíms paragrafs sobre la força del carrer.

Falta una mica més d’un mes abans que tindrem la diada de l’11-S. L’ANC va proposar a ‘envoltar’ edificis de l’Estat en pobles i ciutats Catalans. Realment no em va agaradar aquesta proposta ‘de performance’ perquè no fa ni pessigolles a Espanya. Però si podriem convertir la en una mani davant les portes dels presons i, si pot ser, durant uns quants dies, crec que des del carrer podriem pressionar Espanya, encara més afablit d’aquí un mes, amb objectiu d’alliberar els nostres presos polítics. Farem una ‘Presa de la Bastilla’ a la nostre manera: festiu i pacífic.

Francesc Fortian
Francesc Fortian
04.08.2020  ·  23:09

Tenim una oportunitat de reblar el clau i aconseguir la desitjada independència, però abans hem de tenir el sentit d’estat per deixar-nos de baralles de saló i anar tots a una.
Quatre estadis molt ben estructurats, com de costum els teus editorials, ara falta que et creguin d’una vegada.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
05.08.2020  ·  00:06

El Sr Partal o sap coses que ignorem o va ‘de farol’;que es això que va agafar un avió a l’estranger?

Xavier Torres No dubteu que l’exèrcit sortirà al carrer si perilla el Rei o la unitat d’Espanya

Perdoni, però s’equivoca de mig a mig.El ‘garant’ de l’Ordre Constitucional es la GC, actualment.

A més a més, si ho fessin, quedarien Automàticament ‘retratats’ davant Europa i això no s’ho poden permetre..

joan rovira
joan rovira
05.08.2020  ·  00:28

Un editorial molt útil en tant que permet relacionar les quatre crisis de l’estat de Castella, amb relació a la realitat catalana i europea; per tal d’apreciar la seva interrelació mútua des de qualsevol dels tres àmbits.

1. Principat de Catalunya i la Nació catalana
1.1 Autodeterminació Primer d’octubre del 2017
1.2 Despartidització
1.3 Descolonització
1.4 Nou estat

2. Regne de Castella i la sociologia espanyola
2.1 Crisis familiar
2.2 Crisis de govern
2.3 Crisis de règim
2.4 Crisis d’estat

3. Unió europea i el context internacional
3.1 Context jurídic
3.2 Context polític
3.3 Context econòmic
3.4 Nou membre de ple dret

Evolució procés segons els tres àmbits:
*Hem superat 1.1, coincidint amb 2.1 i situant-nos en 3.1
*Estem en 1.2, coincidint amb 2.2, que pot situar-nos en 3.2 (ja hi seríem si no s’hagués donat suport a Pedro Sánchez) i estaríem en el graó següent si ERC s’hagués comportat lleialment.
*No hem començat 1.3, està iniciant-se 2.3; així com, 3.3

CONCLUSIÓ
Està avançant més de pressa la descomposició del Regne de Castella i la sociologia espanyola; juntament amb el nou context econòmic a la Unió europea que el Principat de Catalunya i la Nació catalana en desfer-se dels partits espanyols i autonomistes que impedeixen desenvolupar el que per necessari és inevitable; que el Regne de Castella, baix la forma de govern que decideixin els espanyols, confronta de manera pacífica amb la Nació catalana i la resta de nacions de la Península d’Espanya.

Oriol Roig
Oriol Roig
05.08.2020  ·  01:14

Espero que el MHP Torra llegeixi bé la situació. Ara no és moment de distreure el personal amb eleccions. Cal deixar que l’adversari “es cogui” una mica en la seva pròpia salsa. Que “les altres perifèries” tibin les costures també, ara que la crisi que ve ens tibarà a tots. I que quan sigui l’hora de repartir hòsties, que n’hi haurà, no siguem els catalans els únics a rebre.

Antoni Morell
Antoni Morell
05.08.2020  ·  02:43

Estic donant voltes a la idea de com seria interpretada per Catalunya i com reaccionarien la resta del que queda del 78 i Europa.
Podem imaginar l’enrenou que es generaria, pel contrast de comportaments i actuacions si demà, o a mitjans d’agost, quan la situació estigui més perfilada, el MHP Puigdemont de sobte i sense previ avis es presentés en el Parlament per recuperar el fil dels fets de l’1-10-2017 i següents i seguir com si TOT hagués estat un lapse d’assaig de circumstancies per fer possible ALLÒ que el Poble de Catalunya i el seu Parlament van, proposar, referendar i aprovar…?
L’ambigüitat s’hauria acabat… Caldria definir-se, JA!.

Albert Miret
Albert Miret
05.08.2020  ·  07:55

Suposo que l’amenaça de concentrar a 1.500 soldats a Catalunya ja era en prevenció d’una hipotètica reacció catalana a la fugida del torero d’elefants. L’agrupació forçosa de tots els presidents de les autonomies completament innecessària per fer una pallassada més del Sánchez dient que ell solet acumularia totes les almoines -que només els cansats països caritatius poden decidir on s’apliquen i qui els aplica-, devia ser un intent de mostrar al món una inexistent “unidad de ehpaña” que gràcies a la no compareixença del MH President, també els va sortir rònec. La insòlita i ràpida ronda espanyola del felipó amb l’anguila per tota espanya que ningú entenia, també devia ser per palpar l’ambient i fer-se popular, però al contrari del seu propòsit, li va costar forces esbroncades als carrers. En realitat, si un observa fredament tots els seus moviments incloent-hi la fugida per cames del pare delinqüent coronat, s’adona que -excepte hostiar i si cal matar a la gent que no ens creiem el que ells voldrien-, no saben fer res bé. Han estat mantinguts a cos de rei velocista durant tres-cents anys sense fer res, i ara són incapaços de pensar. El dia que ens declarem independents, ens adonarem que són molt més inútils del que ens pensàvem. Endavant doncs!

Jordi Torres
Jordi Torres
05.08.2020  ·  08:00

Si hi ha un factor determinant que pot elevar aquesta crisi a una crisi d’estat, crec que és l’economia. Aquí estic d’acord amb el Joan Ramon Gomà. No li atorguem a Podemos un pes que no té, ni tan sols el té la política espanyola en general. Espanya és un sindicat d’interessos amb l’únic objectiu d’extraure riquesa, la forma política és una eina al servei del poder extractiu, arribat el moment es pot subsituir, de la nit al dia, si amb això s’aconsegueix mantenir el fluxe dels diners cap als de sempre. Per això la dreta i l’esquerra espanyoles s’assemblen tant, el seu objectiu comú és mantenir en funcionament aquest estat mafiós al preu que sigui, i la idea que aglutina tot això és la defensa fanàtica de la unitat de l’estat. En el fons, no és un problema polític. “Antes roja que rota”, oi?

No vull dir amb això que haguem de renunciar a la lluita política, és clar, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per combatre l’unionisme polític, però no oblidem que el que de veritat preocupa a l’estat i a tots els poders i empreses que l’envolten i se n’alimenten, és mantenir els seus privilegis econòmics.

Per tant, estratègia política i activisme econòmic alhora. No hem jugat de veritat la carta del consum estratègic, només l’hem insinuada i la resposta de l’estat va ser fulminant, tancant la web per ordre judicial. És un senyal clar de la por que els hi fa aquesta mena d’activisme als lobbies econòmics. Si acompanyem les accions polítiques amb una estratègia de consum compromesa amb l’independentisme, a nivell particular i d’empresa, forçarem la crisi d’estat molt abans del que ens pensem.

Joan Cuscó
Joan Cuscó
05.08.2020  ·  08:02

El Rei és el cap de les forces armades.

Joan López
Joan López
05.08.2020  ·  08:06

Puigdemont a fet neteixa amb el pdcat i ara té un partit plenament independentiste. Qui la farà amb ERC per fer net de espanyolistes i que sigui IRC (independentistes republicans Catalunya),crec que s’acoste l’enfonsament del regim del 78 i tenim que estar preparats.

Carles Serra
Carles Serra
05.08.2020  ·  08:38

Estimat Vicent, he espera’t unes hores per donar la meva opinió sobre els quatre graons que fas anàlisi; està clar Vicent que aquest anàlisis no el faries avui 8 del matí, un cop he sentit les noves declaracions amb respecte els Podemitas i Comuns; Avui ja diu el revolucionario Pablito que seguirán en el govern apalanca’n tota aquesta podridura i faxendaria.
Jo crec que les proclames d’aquesta colla de lerruxistes Colau, Asens etc, era un assumpte pactat amb el franquista Pedrito Sànchez, com el despropòsit és tant gran, tenien que marcar diferència “paquet” de cara els seus votants i més veient els resultats de Galícia i País Basc, també mirant les properes eleccions a Catalunya.
Però ja veus Vicent, aquestes diferències només han durat 24 hores, ara toca anar fent algunes proclares més, però com dic, apalanca’n tot aquest sistema franquista i repressor.
EspaÑa com ha dit més d’una persona es inreformable, com ja fa temps algú va dir: dintre de cada espaÑol hi ha un petit franco

Pep Agulló
Pep Agulló
05.08.2020  ·  08:55

EL “CAPO” DE LA FAMILIA

Certament si parlem de la Familia del rei amb majúscules, no podem considerar al personatge com el “cigro negre” de la familia. L’hem de considerar el “capo”. Per tant la familia botbònica és una associació criminal per cometre delictes. Només l’aparell de l’Estat, la prevaricaió de la casta togada i el covard recolzament entrant sense manies a la passiva il.legalitat, dels partits del 78, impedeixen que la nomenada crisi familiar no esdevingui una crisis d’Estat. De moment….

Eduard Samarra
Eduard Samarra
05.08.2020  ·  09:00

Jo, que porto mesos intentant-me explicar, crec que sense gaire èxit, que la clau és trencar la dependència emocional amb Espanya, em sento validat per aquesta article de Valltònyc i més concretament per aquesta pregunta: “Per què ens preocupa tant què passa al país veí? ” Inclús recordo un editorial del director que justificava el perquè d’estar pendents de l’estat que vaig intentar rebatre.

Allò que sempre he reivindicat és que hi ha una diferència, psicològica, entre mirar-se l’estat com un enemic i mirar-se’l com l’amo. Per fer el primer has de deixar de fer el segon. Crec que el nostre poble encara no ha fet aquest pas, perquè si l’hagués fet no celebraria la fugida de Juan Carlos com ho ha fet. Aquí també em sento molt representat per Valltònyc: “la notícia no m’afecta el més mínim.”

I per acabar, una pregunta més d’ell: “Voleu fer mal a l’estat espanyol de debò?” Heus aquí el problema. Faríem bé d’entendre i acceptar que per a fer mal a l’estat espanyol hem de trencar també una altra dependència: la que tenim amb els nostres polítics, perquè ells directament o indirecta formen part de l’estat. Sent esclaus d’ells no podrem mai fer mal a l’estat espanyol. Aquesta és la feina, en clau independentista, més immediata, local i directa que ens hauria d’ocupar ara mateix.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
05.08.2020  ·  09:17

Molt bons els comentaris de Joan Rovira i Oriol Roig
Gracies!

Robert Joan
Robert Joan
05.08.2020  ·  09:30

Bona anàlisi. Llàstima que ahir mateix cap al final de la tarda Podemos va deixar clar que feia costat al PSOE.

Joan Begue
Joan Begue
05.08.2020  ·  09:41

Es divertit fer pronòstics sobre la taula on hi és representat el futur històric d’aquesta Espanya i naturalment les colònies.
Malgrat això, m’agradaria tenir altres taulells on es troben la resta de figurants internacionals, l’UE els EE.UU i quants més fronts oberts millor, ja que la partideta actual no va del rei ni del govern i ni tant sols del nostra parlament.
Qui encara esperi que amb la vacuna del company virus ja jo tindrem solucionat haura de llegir-se novament el reglament.
Deixan aquest escenari general, si que em fa pensar com podrem com a País petit reinventar-nos per encaixar millor dins del nou escenari. Donat per fet que l’oportunitat històrica que tenim davant passa de mil en milers d’anys del petit llibre d’història escrita.
Fa dies que les campanes a mort estant sonant i aquí hi entra anem a plorar al difunt sistema o seiem a pensar sobre el futur que ja el tenim al carrer.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
05.08.2020  ·  10:34

El tauler de joc s’ha mogut, però cal que es mogui més. Crec que l’independentisme ha de jugar a desgastar més el govern de l’estat i les institucions, sense córrer massa, aprofitant el moviment natural de desgast que ja s’ha posat en marxa. Com un cotxe desfrenat que comença a moure’s perquè el camí fa una mica de baixada, només hem de vigilar que no es desviï, la marxa serà cada cop més ràpida fins al barranc. No em sembla que nosaltres haguem de reclamar la reforma constitucional i reclamar la república espanyola, seria perillós i contradictori. Si que hem sembla interessant incidir en el trencament de la coalició PSOE-Podem, sabent -no ens equivoquem-, que Podem no estarà mai al nostre costat. En qualsevol cas la crisi monàrquica anirà rodant cada cop més ràpid i acabarà trencant el règim per dalt però també per baix, perquè al final els espanyols no podran pair tant podriment. Els catalans hem d’estar atents, en el punt màxim d’aquesta descomposició hem d’estar units i fer valdre la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017.

David Mascarella
David Mascarella
05.08.2020  ·  10:40

Gemma R. sense cap ànim d’esmenar o corregir, fa molts dies que he estat demanant com es valoren les paraules següents ( i recents): `caldran molts anys i molta preparació en tots els àmbits abans de fer efectiva la independència’

A vostè i a tots els tertulians ho pregunto de nou: com es valora aquesta afirmació? aquí a l’editorial no es pot, però estaria bé que hi hagués debat en algun dels comentaris

PERE SIO
PERE SIO
05.08.2020  ·  10:58

Bon anàlisi Vicenç de les diverses possibilitats d’un tauler polític que es mou i que, en els darrers dies, s’ha convulsionat.
Crec que el caos d’Espanya pot i ha de ser la solució de Catalunya.
Ara caldrà veure si els polítics independentistes i en especial, els d’ERC, sabran llegir aquests nous moviments o pensen seguir: amb la seva nefasta política del pragmatisme; d’eixamplar una base per deixar passar el temps sense fer res; de competir absurdament per veure, qui presideix i quantes cadires ocupen, en una Autonomia catalana buida i de fireta. Cal preguntar si pensen seguir amb la voluntat de forçar una taula de diàleg, inútil i improductiva, amb un President Pedro Sánchez, triler i mentider i amb un PSOE, rèmora important dels problemes estructurals que pateix l’Estat espanyol.
Qui forma part del problema, mai podrà ser la solució.
Els partits independentistes tenen ara la seva darrera oportunitat.
La sabran aprofitar… ?.

Josep Soler
Josep Soler
05.08.2020  ·  12:23

Si com diu la Gemma R i corrobora amb fets Albert Miret (i d’altres) potser si que es arribada l’hora de donar un cop de puny a la taula i proclamar el que s’hagi de proclamar.
Llegint el llibre d’en Puigdemont, hom te molt clar que qui te la absoluta claredat d’idees respecte del que cal fer en el país (en Valtònyc diria que esta informat i que va en aquesta direcció) es el MHP Puigdemont, assistit aquesta vegada pel president Torra.
No mes queda un escull a superar (altra vegada), que es el de convèncer a Junqueres (que jugui i que jugui net) i òbviament a la gent d’ERC, que es el moment de la independència i que recórrer a estratègies dilatòries dictades per la por (reinstaurar la Generalitat del President Pujol), han passat des de fa molt temps, a la historia.

Andreu Sancho
Andreu Sancho
05.08.2020  ·  12:56

Malgrat la parròquia de la directiva d´ER, la lenta amortització de CiU i Pdcat, així com dels llepa-fils de les CUP, les coses estàn canviant molt ràpidament, i els fets van situant cadascú al seu lloc. La gent ja no s´empassa tanta trola processista. Quan tornem al carrer ja no ens treurà ningú!

Empar Valls
Empar Valls
05.08.2020  ·  13:19

Expliquen per Madrid que l’han obligat a signar la carta. Diuen que els ha costat molt, és evident perquè amb aquest acte queda desprotegit.
Imagineu-vos el podrit que deu estar tot per obligar-lo a marxar.
Volen tallar que es destapi tot i distreure’ns amb la seva carnassa. Com l’han convençut? I a canvi de què?

Jaume Ortí
Jaume Ortí
05.08.2020  ·  14:09

Estic força segur que els catalans no desaprofitarem l’oportunitat de desaprofitar aquesta oportunitat.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
05.08.2020  ·  14:14

Es el moment de prendre els carrers-a Espanya també-, i no en sortim fins que arribi la democràcia.

Francesc Contreras
Francesc Contreras
05.08.2020  ·  19:26

Just quan Ñ ho té més cru sempre troba una má amiga a CAT, el moviment indepe desactivat, dividit, desorientat, sense lideratge, perdut, barallat….

Es indignant

Anton Alabau
Anton Alabau
05.08.2020  ·  21:44

Tot i estar d’acord en no perdre massa temps mirant què passa al país veí, la notícia del campetxano fugat ha tingut un ampli ressò internacional important, i no aprofitar-ho per curcar més l’estaca podria ser un error. Els qui hi entenen d’informàtica i xarxes socials haurien de treballar per fer-ne trending topic del #whereistheking, una espècie de “On és Wally” versió casposa. I pels més joves, una app mòbil del joc de caçar “Pokémons” adaptada al personatge. Si em permeteu el sarcasme.

Jaume Riu
Jaume Riu
05.08.2020  ·  22:47

Cadascú es va col·locant tot sol en el lloc que li pertoca en l’evolució de l’espècie.
L’Estat espanyol, i el règim del 78, i els governs del regne d’Esppanya, i la Família del rei, fa anys que ja han trobat el seu lloc de confort en l’evolució de l’espècie.
Ah, l’evolució de l’espècie és irreversible.

Francesc Font
Francesc Font
05.08.2020  ·  22:58

En tota aquesta història, hi ha un element que no quadra. Personalment, per quatre vegades els meus ingressos fixes, salari, es complementaven amb comissions. Les qual depenien, com a qualsevol venedor, comissionista no real sinó que legal, d’objectius de les vendes, obtenció d’encàrrecs… Però aquestes comissions me les donava, com és lògic i natural, l’empresa en la que treballava, no pas aquell a qui li feia la venda. Aleshores ¿com és que tot just qui ha comprat i pagat el servei de la construcció del famós tren a la Meca, és qui ha donat la comissió al reial comissionista? ¿No serà que en realitat han pagat altres per la reial gestió, però quedava lleig ser ells els qui tenien tot un rei al seu servei?

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €