cadena adn crispr mojica
D. Langanzon - Pixabay

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El desembre de 2015, la revista científica Science va decidir destacar les eines CRISPR d’edició genètica com el descobriment més important de l’any. Quasi cinc anys després (o a penes cinc anys després, segons com ho mirem) l’Acadèmia de Ciències sueca va premiar amb el Nobel de Química a dues investigadores, la francesa Emmanuelle Charpentier i l’estatunidenca Jennifer Doudna, per «el desenvolupament d’un mètode d’edició genètica». Sense esmentar les CRISPR en la motivació, tothom va entendre que s’estava en realitat premiant a aquestes eines d’edició genètica l’acrònim tan sonor de les quals es va inventar a… Alacant.

Les CRISPR (repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment espaiades) van sorgir de la imaginació, curiositat i perseverança d’un microbiòleg de la Universitat d’Alacant: Francisco Juan Martínez Mojica. Francis Mojica es va topar amb elles investigant el genoma dels arqueus que habiten les salines de Santa Pola (Alacant). Les va descriure, per primera vegada, en 1993, els va posar nom en 2001 i va deduir per a què servien en 2003, probablement en un dels darrers moments eureka més reeixits (i menys reconeguts) de la ciència espanyola. El nom CRISPR va aparéixer per primera vegada en el registre bibliogràfic en 2002 i l’explicació de la seua funció no va poder publicar-la Mojica fins a 2005, després de sortejar diversos rebutjos de revistes que no estaven disposades a acceptar que un il·licità els explicara que els bacteris tenien un sistema immunitari de defensa, adaptatiu i de base genètica, que empraven per a escapolir-se dels bacteriòfags (virus) que els atacaven.

Francis es va creuar en la meua vida a la fi de 2014, quan ja ens créiem ingènuament experts en l’ús d’aquestes eines i vaig descobrir, amb la seua ajuda, que ignoràvem quasi tot dels vint anys anteriors d’investigació bàsica, callada i allunyada dels focus, que ell havia liderat sobre CRISPR. A principis de 2015 vaig començar a parlar en tots els fòrums del paper de Mojica en els orígens de les CRISPR i recorde moltes cares de sorpresa i perplexitat, i fins i tot de desconfiança, de col·legues que o bé desconeixien la figura de Francis o es negaven a acceptar que ell poguera haver tingut alguna cosa a veure en les rutilants eines CRISPR que, ja en aquells dies, havien proporcionat a Charpentier i Doudna premis i reconeixement internacional. No deuria doncs estranyar-nos que el Premi Príncep d’Astúries de 2015 també triara aquesta parella de brillants investigadores per a festejar la seua proposta pionera de convertir aquell sistema de defensa proposat des d’Alacant en una sofisticada i eficaç eina per a editar qualsevol gen de qualsevol organisme.

Francis Mojica es va quedar fora del premi en 2015. En part, la fundació BBVA va esmenar aquesta incòmoda situació en premiar l’any següent, amb major justícia, la terna Charpentier, Doudna i Mojica amb el Premi Fronteras del Conocimiento en Biologia i Biomedicina. L’any 2016 havia començat amb una inesperada defensa de l’origen alacantí dels sistemes CRISPR que va arribar des de l’altre costat de l’oceà Atlàntic. El gener de 2016, el director de l’Institut BROAD de Boston, Eric Lander, havia publicat un article en la revista científica Cell que va situar Francis Mojica i Alacant en l’origen de les CRISPR.

El paper pioner de Charpentier i Doudna proposant convertir un sistema de defensa bacterià en una eina d’edició de genomes és indiscutible. Aquesta atrevida idea va canviar per sempre la biologia i la nostra interacció experimental amb els genomes d’animals, plantes i microorganismes. Després de coincidir el març de 2011 en un congrés a Puerto Rico, aquestes dues biòlogues van decidir col·laborar per a entendre millor el mecanisme subjacent a aquests sistemes CRISPR. El resultat va ser un article seminal en Science, publicat el juny de 2012, que va resultar disruptiu i transformador per a tota la biologia. Simplificant els components del sistema CRISPR a una nucleasa i una guia sintètica d’ARN que dirigia la proteïna a tallar un lloc precís del genoma, van descobrir la pedra filosofal de l’edició genètica. Una eina senzilla, versàtil i poderosa que permetia alterar a voluntat qualsevol gen. Una tisora programable que les va portar en un tres i no res fins a Estocolm.

No obstant això, tot camí comença amb un primer pas, i després un segon, fins a conformar un trajecte que, una vegada caminat, resulta fàcil de contemplar amb només girar-nos. Però la ruta, nítidament delimitada per caminants anteriors, no va ser allà sempre. Calgué que algú esbrossara la mala herba i localitzara una possible sendera, decidir si era oportú endinsar-se en aquella o en una altra direcció i mantenir-se ferm en el propòsit.

Parafrasejant a un genetista clàssic, res del que van descobrir Charpentier i Doudna pot entendre’s si no és a la llum de les troballes de Mojica, deu anys abans. Francis va posar a un nombrós grup de microbiòlegs a caminar en la direcció correcta amb les seues observacions de ciència bàsica, en descobrir que els sistemes CRISPR havien evolucionat durant milers de milions d’anys en procariotes fins a especialitzar-se en un sistema molt eficient de defensa enfront de virus invasors. La sorprenent paradoxa és que Francis mai va imaginar que la seua proposta de sistema immunitari bacterià tinguera aplicacions fora dels mateixos bacteris, i menys fins i tot que poguera convertir-se en una eina d’edició genètica. Però aqueixa és la bellesa de la investigació no finalista, la que únicament persegueix satisfer la curiositat de l’experimentador i entendre una mica millor el món que ens envolta. La que il·lumina la ment d’altres investigadors que, anys després, interpreten les mateixes observacions des d’un altre angle i generen nou coneixement.

Són molts els investigadors que, com Mojica, van precedir a Charpentier i Doudna, i molts més els que van aparéixer després, en una explosió creativa que ha arribat a acumular milers de publicacions en tot just vuit anys. A Estocolm bé podrien haver replicat a la Fundació BBVA i haver premiat a Francis Mojica per mostrar el camí a Charpentier i Doudna. Però no va anar així.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Lluís Montoliu. Investigador científic del CSIC del Departament de Biologia Molecular i Celular del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC) i del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa en Malalties Rares (CIBERER-ISCIII), Madrid (Espanya). El seu equip ha estat pioner a Espanya en l’ús de CRISPR per a investigar, per mitjà de models animals, malalties humanes rares com l’albinisme. Fundador en 2006 de la Societat Internacional de Tecnologies Transgèniques (ISTT), organització de la qual va ser president fins al 2014. Actualment presideix la Societat Europea d’Investigació en Cèl·lules Pigmentàries (ESPCR) i és membre del comitè d’ètica del CSIC i del panell d’ètica del Consell Europeu d’Investigació (ERC).

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.