Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El govern espanyol és conscient que una de les seves grans febleses és la mala imatge que té per la violència i la repressió contra els votants del primer d’octubre. És conscient que aquelles imatges de la brutalitat policíaca que han amagat o tergiversat pràcticament tots els grans mitjans espanyols han fet la volta al món, perquè els mitjans internacionals no són pas presoners del relat que pretén imposar la Moncloa. Per això ha intentat contrarestar l’inevitable efecte d’empatia i solidaritat envers el poble català.

Els dies posteriors al referèndum, amb l’opinió pública encara en estat de xoc pels cops de porra, empentes, puntades de peu, trets de bales de goma i estirades de cabells, els representants del govern espanyol es passejaven pels platós de televisió i estudis de ràdio de tot l’estat dient que l’actuació policíaca havia estat proporcionada i que, si hi va haver cap acció de força per part de la policia, fou deguda a l’oposició que presentava la gent concentrada als col·legis. Com que les imatges que acompanyaven aquestes declaracions que emetia la televisió espanyola de torn amagaven sempre les agressions de la policia que tots hem pogut veure a les xarxes, el relat quedava rodó i amb un llacet.

El món ho va veure en directe
Però resulta que el dia del referèndum les principals cadenes de televisió de tot el món eren a Catalunya enregistrant imatges a molts col·legis, començant pel de Sant Julià de Ramis, on havia de votar el president, Carles Puigdemont, i que fou el primer de ser assaltat. Els agents antiavalots esbotzant els vidres del polisportiu a cops de mall i arrossegant gent per terra, empentant sense miraments la gent que es trobaven davant amb les mans alçades, en actitud pacífica, tingués l’edat que tingués, fos qui fos, van fer la volta al món des d’aquell moment.

En canvi, Enric Millo, Sáenz de Santamaría i Rajoy mateix anaven fent declaracions com si tots aquells ferits no hi fossin, menystenint-los completament, repetint que la policia espanyola i la Guàrdia Civil havien fet allò que havien de fer i de manera proporcionada. Perquè feien complir la llei. I punt. Per això, l’endemà passat de l’1-O, quan el ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis, fou entrevistat per Christiane Amanpour, la periodista s’escandalitzava sentint-lo dir que ‘no hi va haver un ús excessiu de la força’.

I ella hi insistia: ‘Torno a veure les imatges i veig com els colpejaven, amb puntades de peu, centenars de persones han estat ferides i molts han hagut d’anar a l’hospital. Veient això, creieu que vau actuar correctament per evitar que els catalans no anessin a votar per la independència?’ Com que Dastis continuava responent, impertorbable, que ‘no hi va haver excessos’, Amanpour li va etizbar: ‘És difícil d’escoltar-lo dient que Espanya és una democràcia europea forta i un país lliure mentre envia la seva policia contra homes, dones i nens que només volien votar. Entenc que potser el vot era políticament inconstitucional, però realment aquesta era la manera de reaccionar?’

De fet, el dia mateix del referèndum Dastis ja es va trobar amb un periodista anglès, de la cadena Sky News, que havia vist en un col·legi electoral, in situ, la violència de la policia contra els votants i que li retreia en directe unes escenes ‘inacceptables en l’Europa del segle XXI’.

Aquesta vegada Dastis també feia l’orni. ‘Escolteu, no estic segur que hàgim vist les mateixes imatges’, deia. Aquesta era la manera de reaccionar del govern espanyol: no, jo no he vist les imatges que dieu que heu vist. La negació de la realitat. Això no ha passat. Com que les televisions espanyoles no ensenyaven el cap obert d’una senyora gran, les empentes a un avi, el trau d’una dona ni l’acarnissament de diversos agents contra un noi indefens que rebia una pluja de cops de porra al cap, doncs això no havia passat.

Evidentment, aquesta estratègia no funcionava, i desenes d’articles i de reportatges en mitjans de tot el món explicaven de quina manera un govern d’un estat de la UE agredia la seva població que va a votar pacíficament. Fins i tot el diputat de Ciutadans Juan Carlos Girauta alertava Dastis al congrés, amb un punt de desesperació, que la diplomàcia espanyola no controlés les informacions que publicaven els mitjans de comunicació del món sobre la violència de l’estat espanyol.

Canvi d’estratègia
Arran d’aquesta evidència, el govern espanyol no s’ha pas quedat plegat de braços i ha activat una nova estratègia que consisteix a incloure Catalunya dins els fenòmens polítics i comunicatius del món empastifats per les ‘fake news’, les notícies falses. Si Catalunya s’associa a ‘fake news’, si hi ha hagut casos d’imatges o informacions falses sobre aquells fets dramàtics, aleshores tot és qüestionable. Aquesta era la idea de la Moncloa: que això s’escampés pels mitjans internacionals.

I hi hagut alguns articles que han alertat de la circulació d’imatges falses sobre la repressió del referèndum a Catalunya. Ho hem vit en aquest article de l’ex-director del The Guardian Peter Preston, que recordava que algunes imatges de ferits que van córrer per la xarxa l’1-O no corresponien a aquell dia, sinó a actuacions policíaques anteriors. ‘No és que les càrregues de la Guàrdia Civil no fossin violentes o espaordidores –diu Preston–, sinó que hauríem esperat una mica més de diligència sobre les imatges de les manifestacions del referèndum català.’

També el Washington Post publicava fa pocs dies un article amb declaracions d’una responsable del compte de Twitter @malditobulo que explicava alguns dels casos d’imatges i informacions falses sobre el referèndum del primer d’octubre. En efecte, aquell dia, i també i sobretot durant el dia de l’aturada general del 3 d’octubre, van circular per les xarxes socials, especialment a Twitter i WhatsApp, moltes imatges o rumors que no corresponien amb la realitat. Per exemple, la foto d’un ferit que en realitat era de les protestes de miners a Madrid el 2012, o la foto d’un home que va circular a Twitter amb l’acusació de ser un infiltrat de la policia en les manifestacions del 3 d’octubre, o l’anunci de la mort de l’home que va tenir un infart durant els atacs policíacs en un col·legi de l’1-O, quan en realitat no havia mort.

És innegable que durant aquells dies va circular molta informació no contrastada, i que sobretot WhatsApp és un dels canals per on més es multiplica. Aquests articles alerten els periodistes que en poguessin fer cas. Però el govern espanyol va tan lluny que es posa en evidència, i fa malbé la seva estratègia. En comptes d’anar introduint subtilment, pels mitjans de què disposi, en l’opinió publicada internacional la idea que s’ha d’acabar dubtant de tot allò que es publica sobre la repressió a Catalunya, és capaç de plantar-se en una entrevista en una cadena de prestigi com la BBC i dedicar-se a dir que són falses les imatges que la cadena emet mentre parlen amb ell.

Tenir la barra de negar allò que veus
Això es va poder veure aquest cap de setmana passat en l’entrevista que el periodista Andrew Marr va fer a Alfonso Dastis. Aquest fragment d’entrevista és un dels vídeos més vists de la BBC i la incredulitat del presentador per allò que li deia el ministre espanyol ha fet la volta al Regne Unit.

‘Moltes d’aquestes imatges s’ha demostrat que són falses’, deia Dastis. ‘De debò?’, li preguntava Marr. I el ministre li deia que si hi havia hagut cap ús de la força havia estat ‘limitat i per causa de provocacions’. I ho deia en el moment que s’emetien unes imatges que havia enregistrat un equip de la BBC directament, a l’escola Pau Romeva de Barcelona.

I més periodistes britànics van reaccionar sorpresos per les declaracions de Dastis. Andrew Connell, de la cadena Sky News, hi afegia un vídeo que havien enregistrar a Barcelona per comprovar de primera mà com disparaven bales de goma contra la gent, com se sentien els trets, i fins i tot ells mateixos eren a punt de ser-ne víctimes.

El conflicte entre Catalunya i Espanya continua essent un dels principals focus d’atenció internacional, i més encara aquesta setmana, quan el parlament donarà resposta a l’intent de cop d’estat per part del govern espanyol que el senat espanyol validarà. Hi ha desenes d’articles cada dia, alguns de favorables i alguns de crítics amb la posició catalana. Però és innegable que l’intent de la Moncloa de fer empassar a la premsa internacional el relat que cada dia construeix la premsa espanyola ha estat un fracàs. Vegeu, si no, a tall d’exemple, la portada d’El País l’endemà de l’anunci de les mesures del 155 acarada amb la del diari britànic The Independent:

 

I la diferència de tractament de l’escandalós empresonament de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez. Enfront del menyspreu i la humiliació amb què el tracten la majoria de grans mitjans espanyols, un vídeo com aquest del Wahsington Post, parlant amb les seves parelles, Txell Bonet i Susanna Barreda, constitueix la millor mostra de la derrota del relat de la Moncloa; de l’intent infructuós de difondre la seva ‘realitat’ i de netejar una imatge que s’ha embrutat per sempre.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.