El doctor Josep Dencàs, vindicat

  • S'acaba de publicar una biografia del doctor Josep Dencàs, un personatge de trajectòria apassionant, ple de llums i ombres, que destacà notablement com a conseller de Sanitat i Assistència Social

VilaWeb
Josep Dencàs, conseller de Sanitat i Assistència Social, i Bonaventura Gassol, conseller de Cultura, presideixen la inauguració d'un pavelló proinfància d'assistènvia social per a infants al barri del Clot. (fotografia: Arxiu Municipal de Barcelona)
Joan Safont Plumed
13.06.2024 - 21:40
Actualització: 14.06.2024 - 19:28

L’esplanada de la moderna catedral de l’Assumpció de la ciutat de Tànger, inaugurada uns pocs anys abans, és plena com un ou. No hi cap ningú més. Ni cristians, ni musulmans ni jueus de la ciutat internacional s’han volgut perdre el funeral. Amics i coneguts, personalitats… Tots volen presentar els seus respectes: entre les autoritats marroquines, el governador de la província hi ha enviat el seu secretari general i el cap de gabinet i també hi és el president del Tribunal d’Apel·lació i el metge en cap de la província. També hi ha el cònsol general d’Espanya, Jorge Taberna Latasa, i els directors de l’Hospital i l’Institut espanyols. Qualsevol diria que es tracta d’un independentista català exiliat, que fins pocs anys abans de la seva mort era vigilat per l’espionatge franquista.

Ningú es vol perdre el funeral del fundador i director de la Clínica Tingis, oberta l’any 1948 gràcies a l’ajut d’una notable colònia catalana, conformada pel diplomàtic Josep Maria Trias de Bes, l’intel·lectual Joan Estelrich, director del diari España, i el financer i ex-polític republicà Josep Andreu i Abelló, que després del seu pas per Mèxic va dirigir en aquella ciutat el Banc Immobiliari del Marroc, fundat per un altre català, l’advocat reusenc Antoni Pedrol Rius. Andreu seria qui li prestaria els diners necessaris per a obrir aquell centre mèdic modern, amb raigs X i més aparells d’exploració clínica. L’home que acaba de morir, a banda de dirigir una clínica que acabarà tenint divuit llits, col·laborava altruistament amb la Mitja Lluna Roja, l’Asil d’Ancians, la Casa-Cuna, l’orfenat, els boy scouts i la institució tutelar de menors delinqüents. Els més pobres l’estimaven, perquè aquest doctor català els visitava gratuïtament i els pagava les medicines quan no les podien comprar. Fins i tot, es deia que deixava d’amagat diners sota el coixí dels pacients més desafavorits. Un mena de doctor Rieux, honest i bondadós, en una altra ciutat del Magrib. El mort, que encara va poder tornar de visita a Catalunya abans de morir l’11 de febrer de 1966, pràcticament en olor de santedat pels seus conciutadans tangerins, es diu Josep Dencàs i Puigdollers, i encara avui és un nom fins a cert punt maleït dins la memòria política del país.

Retrat de Josep Dencàs, obra de Gabriel Casas i Galobardes (fotografia: Arxiu Nacional de Catalunya).

L’ase dels cops

Precisament, per revisar aquesta condemna infamant i mirar de posar llum a les ambicions i contradiccions del personatge, fa setmanes que s’ha publicat Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït (1900-1966), dels historiadors Frederic J. Porta i Capdevila, Fermí Rubiralta i Casas i Fèlix Vilagrasa i Hernàndez, publicat per l’editorial Base i amb pròleg del desaparegut Joan B. Culla. L’afeccionat als uniformes, les desfilades i els corretjams que jugava a soldadets amb els Escamots d’Estat Català, l’enemic dels obrers, el culpable del desastre del 6 d’octubre de 1934, un covard que va deixar a l’estacada els seus companys i es va escapar per les clavegueres, un filofeixista (o feixista, directament) que, obsedit a aconseguir suports per a una hipotètica Catalunya independent, no va tenir miraments a fer el llagoter amb el vice-cònsol de la Itàlia feixista, un traïdor que va fugir l’any 1936 i vés a saber quins tractes va fer amb els revoltats –tot i que en el vaixell que el portava cap a Marsella va estar a punt de ser linxat pels fugitius feixistes–, un personatge tèrbol que no se sap què va fer a l’exili… Fos veritat o mentida, tot plegat, com assenyala Culla en el prefaci, breu però precís i contundent, que acompanya l’obra, el va convertir en un boc expiatori. Aquella figura en qui els antics hebreus, en el Dia de l’Expiació –o Yom Kippur– li carregaven els pecats del poble, que d’aquesta manera se’n desfeia i quedava net i polit.

El prologuista no s’està de destacar la “politització superficial”, la manca “de currículum previ” i “experiència institucional” i “l’escàs bagatge polític” –i intel·lectual, periodístic o doctrinal– de qui acabaria essent un dels pesos pesants d’ERC, dins el seu sector més independentista, i de les seves joventuts, les JEREC; diputat a les Corts Constituents; al parlament; i, finalment, conseller. De fet, a parer seu, “la indigència teòrica”, i la poca consistència de les seves idees pròpies, les influències de les modes i els interlocutors de cada moment, el portarien a l’errada de pensar de bona fe que la dictadura italiana podia ser una aliada d’una hipotètica Catalunya fora d’Espanya. Dit això, és evident que, com la pobra bèstia a qui els jueus penjaven totes les culpes, Dencàs no va ser l’únic personatge frívol, contradictori, equívoc, superat pels esdeveniments, amb moments d’una total vocació de sacrifici i, alhora, un lògic instint de supervivència d’aquell període. Però, a Dencàs li va tocar de fer el paper que els seus companys de partit i, en algun moment o altre, còmplices o amics –es diguessin Lluís Companys o Josep Tarradellas– li van reservar. D’ençà de llavors, gairebé seixanta anys després de la seva mort, la seva llegenda negra no ha fet sinó créixer, i ha superat el debat historiogràfic, malgrat que, paradoxalment, fins ara no disposava d’una biografia exhaustiva i completa, per esdevenir ase dels cops i arma llancívola en el debat polític nostrat, un vague referent útil per a acusar de tots els mals l’independentisme actual.

Un bon conseller

Però, al costat de tot això, que els autors del llibre contextualitzen i situen, allunyant-se de la temptació hagiogràfica, malgrat l’afinitat política amb el separatisme menys procliu a contemporitzacions que representa històricament el biografiat, hi ha un altre Dencàs que no podem passar per alt. I, en aquest sentit, l’aparició del llibre ha coincidit amb la publicació de l’encàrrec que em va fer el Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya, i personalment el conseller Carles Campuzano, d’escriure un petit estudi titulat El llegat dels consellers de Drets Socials de la Generalitat republicana (1931-1939). Treballant en aquesta qüestió, hom s’adona de seguida que el titular de la cartera d’Assistència Social –sovint aparellada en aquella etapa amb Sanitat, Treball i Obres Públiques– més important, ambiciós i longeu en el càrrec és, sense cap mena de dubte, Josep Dencàs. En aquest sentit, la seva professió de metge i la seva experiència al capdavant de la Clínica Sant Jordi del barri de Sant Andreu van fer que prengués la cartera amb una empenta i una determinació que no van poder tenir els seus antecessors o successors, sovint víctimes de les crisis polítiques –fins i tot, les lluites de faccions dins el partit governamental– del període o d’un repartiment de responsabilitats que tal volta no s’adeia amb els seus àmbits d’expertesa. Tot i la seva joventut, durant l’any i deu mesos que va ser al capdavant del departament, Dencàs va demostrar una gran capacitat política com a gestor i impulsor d’iniciatives en un període que els entesos no s’estan de definir com l’etapa amb més transformacions i més engrescadora dels vuit anys de govern en l’àmbit socio-sanitari. No era únicament un independentista de la flamarada, per dir-ho així, sinó que sabia manar i manar bé. I no s’esperava a l’esdevenidor futur per fer-ho possible. Que en prengui nota qui calgui.

Per exemple, Dencàs va ser el conseller responsable de la creació del Segell Pro Infància, inspirat en iniciatives reeixides a tot el món a partir de la idea d’un carter danès, per tal de recaptar diners i finançar un programa ambiciós per a lluitar contra la mortalitat infantil, un autèntic flagell en un moment en què la crisi econòmica es feia patent. També va ser el responsable de l’assumpció de les competències legislatives en matèria sanitària i d’assistència social i el principal impulsor del desplegament normatiu en aquesta matèria, el traspàs de personal i l’endegament de programes específics, per exemple, contra l’assot de les malalties venèries. És evident que van quedar molts projectes al calaix i molts a l’aire, però diguéssim que el període no va ser ni pacífic ni estable per a poder veure’n els resultats a llarg termini.

Els biògrafs tenim el risc d’enamorar-nos dels nostres biografiats i disculpar-los les faltes, més petites o grans, a còpia d’atribuir els comportaments menys honorables a l’esperit del temps, al comportament generalitzat o les debilitats íntimes. Però què millor que un personatge ple de llums –i en aquest cas, Dencàs en tenia– i d’ombres –que també– per a resseguir-ne la trajectòria i fer-ho, a més, amb la minuciositat que els autors d’aquest volum demostren. Secretament, els envejo, perquè la vida que han escrit no és ni avorrida, ni grisa ni anodina, sinó travessada per totes les tempestes que van abatre’s sobre el segle vint, i, que, malgrat tot, no van aconseguir d’esborrar ni sotmetre una personalitat tan singular com apassionant. M’afiguro que la tasca d’esbandir llegendes, estabornir fantasmes i enderrocar mites, personalment, els ha estat una experiència tan suggeridora com vigoritzant.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor