Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La lingüista M. Carme Junyent no para quieta. Tres llibres en poc més de mig any. Al setembre es va posar a la venda El futur del català depèn de tu; al febrer es va publicar Els colors de la neu, signat amb Pere Comellas; i ara fa pocs dies ha arribat a les llibreries El català, la llengua efervescent, un volum que ha coordinat i prologat i que aplega setanta-set “visions sobre el terreny”. Són setanta-set articles de sociolingüistes, professors, activistes i més per a fer una diagnosi de l’estat de la llengua, veure’n els límits actuals i projectar solucions.

Un llibre i un debat que van néixer a VilaWeb

Tot va començar quan quatre joves van anar a veure M. Carme Junyent: “Eren conscients que formaven part de la darrera generació de catalans que havia tingut referents culturals en català a la infantesa i a l’adolescència”, explica al pròleg. Les reunions es van estroncar provisionalment pel confinament, però ja havien deixat l’esperó per a continuar. “Vam mantenir les reunions –diu Junyent en declaracions a VilaWeb–, i en va sortir la idea de fer una sèrie d’articles a VilaWeb per generar debat.” Junyent es refereix a la “Llibreta de vacances“, una sèrie d’estiu per a despertar la inquietud, per a començar a estimular aquest debat que els joves demanaven. I el debat de debò va arribar a la tardor, també a VilaWeb. La sèrie “El futur del català“, publicada durant tot el mes de novembre i coordinada per ella mateixa, responia a la crida que havia fet en el seu quadern d’estiu, adreçada a “lingüistes i sociolingüistes de totes les edats, acadèmics i obrers de la llengua, amb trajectòries diverses i, cosa més important, de Perpinyà a Alacant i de Lleida a Mallorca”.

El debat ja s’havia engegat, però encara havia de créixer. I de seguida l’editor de Viena Edicions, Enric Viladot, va demanar-li d’aplegar aquells articles en un llibre. Fou llavors que ella va saber veure l’avinentesa de donar més gruix a les aportacions. De trenta autors van passar a setanta-set i el mapa es va eixamplar: ara ja no anava de Lleida a Mallorca, sinó de la Franja a l’Alguer. “M’han retret moltes absències –diu Junyent–, però són de gent que escriu habitualment als mitjans i ja sabem qui són i què pensen. Conec molta gent que té moltes coses a dir i que no són conegudes. Ara les hem tingut en compte. D’això sí que n’estic orgullosa.” I afegeix: “Entre aquesta gent diversa hi ha sobretot gent jove, gent amb idees i propostes, gent que té una visió molt diferent de la llengua perquè ha viscut experiències molt diferents, gent que et dóna mirades alternatives que a mi m’han fet reflexionar molt.”

El jovent, el jovent!

El jovent és la clau que obre tots els panys, però el poder sembla que no se n’adoni. Junyent ho explica ras i curt: “De gent jove, me’n ve a trobar molta. I, si t’haig de dir la veritat, em sorprèn molt que em vinguin a trobar a mi perquè com a ‘aconseguidora’ sóc un desastre. Això em fa pensar que no se’ls escolta ningú. I això sí que és preocupant.” I ho rebla així: “Estic segura que, amb el mínim suport imprescindible, aquesta colla serien capaços de crear un món referencial en català per a criatures i joves que acabaria essent beneficiós per a tots.”

Certament, una bona part del problema i de la solució està en el paper crucial de la gent jove. Per això és interessant de llegir què hi diuen els quatre intrèpids que la van anar a veure i que van contribuir a impulsar aquest debat. Són Pol Cruz-Corominas, economista i llicenciat en dret i periodisme; Albert Lloreta, realitzador audiovisual  i fundador de Bonobo Films; el Modernet, activista per la llengua, molt actiu a Twitter; i Arnau Rius, historiador, publicitari i coimpulsor del Canal Malaia.

Cruz-Corominas se centra en la transformació digital. Amb una embranzida admirable, s’arromanga i va per feina, fa una anàlisi àgil de la situació i proposa solucions: pantalles del 3/24 a les parades del Tram, irrupció de TV3 en el contingut digital a YouTube i TikTok, l’entrada urgent de productes digitals en català a les escoles… I tot plegat ho recús així: “Lluny d’una dicotomia entorn digital/material, assegurem-nos que els poders públics basteixin estratègies que el facin avançar en paral·lel i convertim-ho en la nostra principal fortalesa.”

L’article de Lloreta és una bona cleca a una administració adormida que simplement les veu passar. Defineix amb precisió els tres eixos en què s’ha de fonamentar l’acció pública: lleugeresa, velocitat i experimentació. Diu, amb sorna fresca i sacsejadora: “És una bona idea promoure i projectar un ecosistema de youtubers en català, però encara més és fer-ho en el moment adequat i no set o vuit anys tard.” I ho remata, al final: “Una administració lleugera, capaç de llançar àgilment 200 projectes digitals originals cada any, asseguraria la immersió digital del català, una tasca central per a la supervivència lingüística dels propers vint anys.”

El Modernet escriu un article adreçat directament als joves compromesos amb la societat per somoure’ls, per fer-los veure que no es poden desentendre de la llengua, així com no es desentenen de l’ecologisme, del feminisme, de l’antifeixisme i de qualsevol altra lluita de transformació: “Per què el català és l’única lluita que la nostra generació té abandonada? Com pot ser que estiguem a primera línia de totes les batalles menys d’aquesta?

Arnau Rius, en canvi, s’adreça als qui no som joves i, carregat de raons, ens retreu el cofoisme en què hem caigut, en què vam caure fa temps, que ens ha fet creure durant massa anys que ja ho teníem tot guanyat. “Qualsevol política aplicada a casa nostra ha d’incloure una estratègia lingüística integrada”, diu. I demana exigència i obligatorietat, sense apocament, en totes les àrees: salut, empresa i coneixement, finances, educació, món audiovisual… Resumint: “O la defensa del català reneix i empelta totes les àrees de poder amb mà esquerra, o la salut de la llengua que ens llegareu sortirà als llibres d’història.” Empassem-nos la saliva i prosseguim.

De la Franja a l’Alguer, passant pel Solsonès

La diversitat de situacions que encabeix el llibre és enorme, perquè la realitat és enormement diversa. A la Franja de Ponent (Carles Terès) es pot dir que la consciència de parlar català s’ha pràcticament perdut. Al Solsonès, en canvi (Ester Baiget), el català es manté vigorós, és la llengua franca, la immersió funciona, la major part de la immigració s’integra en català… I, tanmateix, ací i allà es manté, ara com fa quaranta anys, el corc que empeny la llengua cap al pedregar: la submissió lingüística, el maleït i atàvic costum de canviar de llengua quan l’interlocutor parla castellà.

Per això, a l’hora de pensar en solucions, la tasca de la sociolingüística és imprescindible: cal analitzar les polítiques que es duen a terme i decidir noves actuacions. I cal també saber interpretar les dades. Perquè tant poden donar motius per al pessimisme com per a l’esperança. Mirem el cas de l’Alguer (Francesc Ballone): tan sols un 30% de la població hi parla català; encara pitjor: tan sols un 3% dels pares s’adreça als fills prioritàriament en la nostra llengua. Tanmateix, un 77% de la població vol conèixer el català i un 92% és partidari que l’ensenyament de la llengua formi part de la programació regular de l’escola.

El catalanisme lingüístic ha de recuperar la iniciativa

El llibre aconsegueix l’objectiu proposat, que és estimular el debat. Però, sortosament, va més enllà. D’aquest debat dels setanta-set, no en surt tan sols un diagnòstic, sinó també solucions, camins de futur. La major part de les opinions coincideixen que cal superar tot allò que als anys vuitanta anomenàvem “normalització lingüística”, perquè no ha funcionat: la immersió lingüística escolar ha fracassat; el pes del català als mitjans de comunicació s’ha anat reduint; i, sobretot, no hem guanyat la batalla al carrer, on la submissió lingüística és constant. Per això calen noves propostes que actualitzin els arguments del segle passat. Hi ha qui parla d’una llei d’igualtat lingüística que almenys garanteixi que el català no estigui en inferioritat de condicions (Alícia Martí); hi ha qui reclama pragmatisme i un pla estratègic possibilista a vint anys vista (Albert Branchadell); hi ha qui, encara més directament, demana un pla per a afrontar “els símptomes catastròfics” que presenta la llengua (Jordi Ginebra). Diversos articles (Alà Baylac, Carles de Rosselló, Mònica Barrieras…) coincideixen a dir que cal crear un discurs nou i defensar-lo desacomplexadament. Montserrat Sendra ho resumeix amb encert: “Cal que el catalanisme lingüístic recuperi la iniciativa i deixi d’assumir els discursos supremacistes castellans, que només busquen liquidar la llengua.”

Aprofitar els punts forts

Analitzar la situació per fugir del cofoisme no vol dir caure en un pessimisme estèril. De punts forts n’hi ha, i cal saber-los aprofitar. Per exemple, que el català té un modest però persistent prestigi internacional: “L’any 2019 més de 3.500 persones van fer cursos [de català] a 139 universitats de 27 països” (Anna Subarroca). Alhora, aquest prestigi també el té ací, sortosament; i això fa que hi hagi gent que no té el català com a llengua inicial, però sí com a llengua d’identificació i d’ús habitual: “Si a Catalunya hi ha 5 milions –aproximadament– de persones que diuen que saben parlar català i 2 milions que l’han après a casa, això vol dir que tenim 3 milions de persones que l’han après com a segona llengua” (Vanessa Bretxa). I això no vol dir res o ho vol dir tot: “El català el parla i el vol parlar –de formes diferents i variades– gent molt diversa que ha vingut a parar a les nostres contrades o bé que ja ha nascut aquí de pares immigrants” (Maite Puigdevall). I ací arribem a la mare dels ous: la llengua sobreviurà si aprenem a mantenir-la a tot arreu, sense dimitir: “Canviar de llengua és letal per al català, i a més provoca el dolor de la renúncia a qui ho fa i el sentiment d’exclusió a qui ho rep, sobretot si té la sensació que se’l discrimina pel seu aspecte ‘estranger'” (Pere Comellas).

Entre els punts forts no podem passar per alt el multilingüisme, esmentat d’una manera o altra per una vintena de coautors del llibre: “Les més de 300 llengües que es parlen és una fortalesa del país i obre noves possibilitats al català, que té una certa capacitat d’atracció” (Narcís Iglesias). I és en aquest context multilingüe on el català ha de reeixir: “Lluitar pel futur del català en un marc de plurilingüisme equitatiu –o desentendre-se’n– és lluitar per un món just –o renunciar-hi” (Isidor Marí). També la immersió a l’escola, és clar, s’ha de considerar un tresor a preservar. I a revifar: “Cal, doncs, que la comunitat educativa es comprometi a fer que el català sigui, efectivament, l’eix vertebrador de l’ensenyament-aprenentatge” (Mariona Casas). Però, i en sortint de l’escola, ens hauríem de fer aquesta pregunta: “Hi ha continuïtat i coherència entre la llengua de l’escola i la llengua de les activitats de l’entorn?” (Pere Mayans). 

Som els primers dels últims

Per definir la situació actual del català, Junyent diu al pròleg del llibre: “Som els primers dels últims i els últims dels primers o, dit d’una altra manera, de totes les llengües amenaçades, el català és la que té més possibilitats de sobreviure.” D’ací ve la importància d’aquest llibre, d’aquests llibres, en què ha intervingut: per sortir-nos-en, per salvar la llengua, cal arromangar-se i actuar. Ella ha vist amb lucidesa quins eren els primers passos: estimular la reflexió i, de seguida, aprofitar l’efervescència que se’n derivava per fer una diagnosi de la situació i proposar solucions. Si el 2020 va fer arrencar el debat amb la sèrie de VilaWeb, ara ha plantat la llavor d’aquells articles i mols més en la terra fèrtil d’un jovent inquiet i preocupat, que és el present i el futur alhora.

Li demanem si té consciència d’haver començat a despertar una societat adormida: “De cap manera. Crec que em veuen com a algú que, almenys, no calla i que diu el que la majoria constatem. Però desperts ja ho estàvem, i alerta també. Només cal trobar la manera que els responsables facin la seva feina.”

Podeu comprar El català, la llengua efervescent, El futur del català depèn de tuEls colors de la neu a la Botiga de VilaWeb

Entrevista a Carme Junyent (3-9-2020): ‘El bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva’

El futur del català, un quadern de tardor per a un debat pendent

Llibreta de vacances

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.