27.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 28.11.2024 - 18:13
Generalment, la justícia arriba sempre al final de qualsevol procés. De primer hi ha els canvis socials, és la societat que assumeix pràctiques noves i diferents. I sol ser darrere seu que la justícia els sanciona, a partir de l’acció legislativa del parlament. És a dir, a partir de la promulgació de les lleis que trenquen amb el passat.
De vegades passa que aquests canvis no responen a un tomb complet i absolut de la societat, compartit per tothom, sinó que hi ha sectors que recelen del canvi, per ideologia, per tradició, per la raó que siga. Ens pot agradar més o menys, però això és ben normal. Especialment quan es tracta de discutir sobre drets.
Els drets sempre s’han guanyat, sempre es guanyen, contra aquells que no volen perdre privilegis. De l’abolició de l’esclavitud al dret de casar-te amb qui vulgues, per a dir dues coses ben diferents. I, per això mateix, els canvis legislatius i judicials són més complicats quan s’han de fer contra la comoditat i el costum d’una part de la població.
D’ací ve que, quan allò que era vist o assumit com a no punible passa a ser punible, és molt difícil d’explicar a aquella part de la població que no vol el canvi que ha de tenir un altre comportament, tant si li agrada com si no. I és ací que entren en joc –sempre han entrat en joc– allò que en diuen les sentències pedagògiques. Sentències que serveixen perquè la gent que encara no ho ha entès obri els ulls i s’adapte a la nova realitat. I que entenga que no pot esquivar-la.
En relació amb això, em sembla exemplar la sentència recent contra el periodista Saül Gordillo. Perquè la jutgessa que la signa, María del Pilar Calvo Resel, no solament fa la feina que hom li reclama –escatir què es pot demostrar, d’acord amb la llei, sobre què va passar–, sinó que va un pas més enllà i fa pedagogia pública de les conseqüències que té per a qualsevol ciutadà la reforma derivada de la llei 10/22, del 6 de setembre de 2022, la llei de garantia integral de la llibertat sexual, coneguda popularment per “llei del només sí és sí”.
És especialment significatiu un llarg paràgraf de la pàgina 23 de la sentència, en què la jutgessa afirma sobre l’acusat: “No ha entès el més que necessari canvi de mentalitat i la protecció de la llibertat sexual de les dones […], pel que fa al consentiment.” Una afirmació que recolza sobre el fet que Gordillo fa una “interpretació interessada d’aquest, quan atribueix a la pròpia perjudicada uns suposats senyals de consentiment que no poden ser vàlids en l’actualitat, atès que s’exigeix un consentiment exprés, el qual, en cap cas, no ha estat acreditat per l’acusat”.
L’expressió “uns suposats senyals de consentiment que no poden ser vàlids en l’actualitat” i l’exigència d’un consentiment exprés són la clau de tot plegat.
Perquè la llei, entre més coses importants, ha eliminat la idea que el consentiment es puga inferir del fet que la dona no hi opose resistència. I, en conseqüència, ha girat radicalment i fonamental tot el focus de l’acció judicial: els magistrats ara han d’analitzar si l’home va obtenir un consentiment actiu o no, en compte d’investigar –com passava abans– si la dona s’hi va resistir o no. Ja no són les dones que han de demostrar que hi van oposar resistència o que es van defensar, com passava abans. Ara és l’home que ha de demostrar que hi va haver aquest consentiment. I és això que Gordillo no ha pogut demostrar.
Evidentment, això és un canvi cultural molt gran. Per als homes, sobretot. Perquè fins ara molts homes podien presumir –o estaven acostumats a imaginar– que hi havia consentiment simplement si no hi havia una negativa explícita o una resistència física activa i evident. Però això ha canviat quan les dones, gràcies a la mobilització i la conscienciació, han aconseguit un canvi legislatiu, aplicat pels partits polítics al parlament. En aquest cas, al parlament espanyol.
I, simplement, ara tot és diferent. I, simplement, d’ara endavant tot serà diferent. Per tant, com més aviat ho entenga la societat sencera, millor per a tothom. I és per aquesta raó que cal remarcar i fer valer la pràctica de la pedagogia judicial: aquesta explicació que la jutgessa fa al conjunt dels ciutadans, quan ens diu que hi ha coses que abans passaven però que ara ja no podran passar. De cap manera.
PS1. Aquest cap de setmana Esquerra Republicana de Catalunya elegirà la seua nova direcció. VilaWeb ha seguit fil per randa el procés totes aquestes setmanes i ara ho completarem amb sengles entrevistes als candidats a la secretaria general. Avui podeu llegir l’entrevista que Odei A.-Etxearte ha fet a Alfred Bosch, de Foc Nou, i demà us oferirem una entrevista a Alba Camps, la candidata de Nova Esquerra Nacional. La nostra voluntat era d’entrevistar també Elisenda Alamany, que fa tàndem amb Oriol Junqueras a Militància Decidim. Però no podrà ser perquè Alemany no ha volgut ser entrevistada, en una actitud que lamentem profundament.
PS2. L’adaptació televisiva de la novel·la de Patrick Radden Keefe No diguis res s’ha convertit en un dels grans èxits de la temporada. En aquest article Emma Granyer repassa les polèmiques que ha desfermat, com ara els anomenats desapareguts o el paper de Gerry Adams.
PS3. El Líban va acollir ahir amb alegria, però també amb molta preocupació, l’alto-el-foc entre Israel i l’Hesbol·là. Preocupació per la devastació que viu el país i perquè sembla molt difícil que l’estat es puga fer càrrec de mantenir la pau i la reconstrucció. Us oferim avui la crònica de les primeres vint-i-quatre hores de pau, escrita per Kareem Fahim a Beirut, i l’anàlisi de Rachel Pannett sobre el paper que podria tenir l’exèrcit libanès en l’estabilització del conflicte.
