Els familiars dels desapareguts es neguen a veure l’adaptació televisiva de ‘No diguis res’

El 14 de novembre va arribar a la plataforma Disney+ la minisèrie Say nothing (“No diguis res”), l’adaptació del llibre homònim del prestigiós periodista Patrick Radden Keefe, que, amb tan sols nou capítols, mira de resumir tota la investigació periodística que va fer durant anys sobre el conflicte nord-irlandès (l’anomenat The Troubles).

Fa tot just dues setmanes que s’ha estrenat, però Say nothing no és tan sols una de les sèries de l’any, sinó que, a partir d’ara, serà una de les imprescindibles per a entendre la història del Nord d’Irlanda. De fet, són molts els qui ja l’han recomanada als quatre vents, tot assegurant que la sèrie és tan bona com llibre. Ara bé: mentre el món gaudeix d’aquesta sèrie i els entusiastes del tema el reviuen, a alguns dels personatges implicats no els fa gens de gràcia que tornin a obrir-se unes ferides que, avui dia i mig segle després, encara no han acabat de cicatritzar. Entre els milers de reaccions sobre la sèrie, destaquen les dels familiars dels anomenats “desapareguts”, persones que, acusades de traïdores o delatores, eren segrestades, assassinades i enterrades per l’IRA. De fet, aquest ha estat un dels principals conflictes després del procés de pau que va acabar amb l’Acord de Divendres Sant el 10 d’abril de 1998. Per això, no és estrany que Radden Keefe utilitzés la desaparició de Jean McConville el 1972 com a punt de partida del llibre, i que s’ha mantingut també com a punt de partida de la sèrie.

Michael McConville, fill de Jean McConville, ha confessat que no té gens d’interès en la sèrie i que no pensa mirar-la. Segons que recull la BBC, Michael McConville ha declarat fa poc que “Disney és conegut per l’entreteniment”, però que la mort de la seva mare “no és cap entreteniment”, ni per a ell ni per a la seva família. “Aquesta és la nostra realitat, cada dia, d’ençà de fa cinquanta-dos anys”, afirma. A més, McConville també critica el moment de publicació de la sèrie, que considera massa proper a l’aniversari de la mort de la seva mare. Va ser l’1 de desembre de 1972 quan els membres de l’IRA van entrar a casa els McConville i van segrestar la mare, tot deixant els deu fills orfes –l’home de McConville havia mort un any abans de càncer. Segons algunes declaracions, McConville era considerada una delatora i l’acusaven d’haver ajudat un soldat britànic, tot i que no s’ha pogut demostrar mai. De fet, els seus fills sempre han defensat la innocència de la seva mare. Aquest ha estat un dels casos més mediàtics dels anomenats casos dels “desapareguts”, però la sèrie també es fa ressò dels de Joe Lynskey, Seamus Wright i Kevin McKee. En total, van ser setze, però només s’han trobat els cossos de tretze. Els tres cossos que no s’han arribat a trobar mai són els de Joe Lynskey, Columba McVeigh i Robert Nairac.

La neboda de Lynskey, Maria Lynskey, va declarar fa poc al programa Evening Extra de la BBC que, quan Patrick Radden Keefe els va parlar de la producció de la sèrie, ja estava molt avançada. “Ja havia començat, no es podia aturar pas”, va dir. I va afegir: “Vam dir-li [a Radden] com ens sentíem amb aquest tema i que no hi estàvem d’acord.” Joe Lynskey va ser un monjo cistercenc que, més tard, es va convertir en membre de l’IRA provisional. Va desaparèixer el 1972, després d’haver ordenat l’assassinat d’un altre membre de l’IRA, de la dona del qual s’havia enamorat. En un principi, la família va creure que havia fugit als Estats Units, i no va ser fins el 2010 que l’IRA va reconèixer que l’havia executat i enterrat. Va ser llavors quan Lynskey va afegir-se a la llista de “desapareguts”.

Maria Lynskey està d’acord que la història ha de ser explicada, “perquè és història”, però que no és fàcil per a algú que està involucrat en els fets. “És fàcil veure un drama sobre aquests esdeveniments si no hi estàs involucrat”, deia. Tot i que creu que la sèrie pot ajudar els joves “a mantenir-se lluny de la violència”, també va assegurar que ella no la miraria pas. “Conec aquestes famílies, sé què han passat. Veure com segresten la teva mare quan ets un nen, o veure el teu germà amb una pistola apuntant-li el cap… De cop, es converteix en una realitat, és com si els tornessis a veure”, declarava. Actualment, la Comissió Independent per a la Localització de les Restes de Víctimes (ICLVR) treballa en un procés formal per a identificar les restes humanes trobades a la tomba del poble d’Annyala, al cotat de Monaghan, a l’altra banda de la frontera. En un comunicat, la comissió va assegurar: “El calendari i la ubicació coincideixen amb la desaparició de Joe Lynskey el 1972.” John Hill, cap d’investigació de l’ICLVR, va declarar que la família Lynskey es mostrava optimista.

Tothom espera reaccions de Marian Price, però encara no ha dit res al respecte.

De cinc-centes pàgines a nou capítols

La sèrie és innegablement bona, especialment els cinc primers capítols, però és inevitable trobar-hi a faltar trames que Radden narra de manera profunda i amb una precisió quirúrgica al llibre, com ara el Diumenge Sagnant el 1972; les dues vagues de fam dels presos de l’IRA el 1980 i el 1981 per a protestar per unes condicions més dignes a la presó i contra la retirada de la condició de pres polític –una nova norma que permetia al govern britànic d’empresonar sense judici previ qualsevol sospitós de formar part de l’exèrcit republicà armat i que finalment va causar la mort de Bobby Sands a la presó de Maze– o l’escapada de la presó de Brendan Hughes amagat en un matalàs, entre més.

La sèrie comença essent una molt bona adaptació del llibre, i s’acaba reduint a la vida de les germanes Price –interpretades magistralment per Lola Petticrew i Hazel Doupe, de joves, i per Maxine Peake i Helen Behan, de més grans–, la recerca del cos de Jean McConville –interpretada per Judith Roddy, actriu que, per cert, també surt a la recomanadíssima sèrie Derry girls, el director del qual ha dirigit els dos primers capítols i els dos darrers de Say nothing a petició de Patrick Radden Keefe– i el salt a la política institucional de Gerry Adams al capdavant del Sinn Féin –interpretat, primer, per Josh Finan i, després, per Michael Colgan.

Així i tot, una de les coses que ha cridat més l’atenció i que no ha passat per alt a cap dels espectadors és l’enunciat que apareix al final de cada capítol de la sèrie, en què s’especifica que Gerry Adams sempre ha negat haver estat membre de l’IRA i d’haver participat en cap acte violent. A vegades, fins i tot, s’amplia el text per incloure-hi les seves negacions dels assassinats específics que ha tractat l’episodi. De fet, un dels moments més impactants de la sèrie és en un dels darrers episodis, en què un periodista pregunta a Adams si té les mans “tacades de sang.” “No, ni de bon tros. Estic completament en pau”, respon Adams amb una fredor que fa feredat. Una fredor que pot veure’s en declaracions reals de Gerry Adams, com ara, aquesta que va recuperar la CNN del 2014 amb la periodista Christiane Amanpour aprofitant una recent entrevista a Patrick Radden Kefee a la cadena:

Every episode of “Say Nothing” ends with a disclaimer: “Gerry Adams has always denied being a member of the IRA”. @praddenkeefe tells me “There are many, many people who were in the IRA who would tell you otherwise. In fact, Adams is really the only person out there who, with a… pic.twitter.com/2UzAmSD4zI

— Christiane Amanpour (@amanpour) November 22, 2024

Patrick Radden Keefe sempre s’ha mostrat molt contundent amb aquesta qüestió. Més d’una vegada, el periodista ha assegurat que Gerry Adams formava part de l’IRA. Fins i tot, Joshua Zetumer, un dels creadors de la sèrie, ha declarat a The Irish News que no és tan sols Radden Keefe qui considera Adams membre i dirigent de l’IRA, “sinó gairebé tots els historiadors.” Així i tot, per representar d’una manera justa el punt de vista de Gerry Adams, van voler incloure l’enunciat al final de cada capítol. “Volíem assegurar-nos que representàvem de manera justa el seu punt de vista, encara que no hi estiguéssim d’acord”, declara Zetumer al diari irlandès.

El llibre, un dels millors del segle

El dia de Tots Sants del 2018, es publicava en anglès Say nothing: a true story of murder and memory in Northern Ireland, i dos anys més tard, el setembre del 2020, el llibre va publicar-se en català a l’editorial Periscopi.

No diguis res va ser un èxit de vendes a tot el món d’ençà del primer moment: tan sols a Catalunya ja se n’han venut més de 20.000 exemplars i se n’han imprès set edicions. Als Estats Units, va estar-se sis setmanes seguides a la llista dels llibres més venuts de The New York Times i va rebre un gran reconeixement de la crítica. A VilaWeb, Xavier Montanyà en va fer un extens reportatge en què en destacava: “L’estil és el d’un dinamisme cinematogràfic, i la investigació, profunda i rigorosa, aconsegueix de revelar veritats sobre els fets i els màxims responsables d’algunes accions que la direcció de l’IRA i, després, el Sinn Féin, han volgut tapar i esborrar de la història. […] El llibre va desplegant davant nostre un relat documental panoràmic real que no té vocació de llibre d’història, sinó que, més aviat, és la història.” El fragment de Montanyà justifica per què, posteriorment, The New York Times va classificar No diguis res com el dinovè millor llibre del segle XXI.

L’èxit del llibre, doncs, recau en l’escriptura prodigiosa de Radden Keefe: és capaç d’escriure sobre els pitjors horrors viscuts durant la segona meitat del segle XX al Nord d’Irlanda i fer-ho amb un dinamisme propi d’un enjòlit. El novel·lista irlandès John Banville, de fet, explicava que precisament per això No diguis res era el millor llibre sobre el Nord d’Irlanda que havia llegit mai. “Es llegeix com un thriller, i alhora ofereix un retrat complet de la tragèdia d’aquells anys terribles de conflicte tribal en un racó oblidat d’Europa. Una sinistra obra mestra.”

Després de gairebé una dècada de premis i aplaudiments –el 2019, Patrick Radden Keefe va guanyar el premi Orwell de no-ficció política pel llibre–, No diguis res ha arribat a les pantalles casolanes en forma de sèrie a la plataforma Disney+, i el rebombori i la follia col·lectiva sobre la història i els personatges han tornat a revifar en l’esfera pública. És una molt bona notícia, perquè, malgrat tot, acaba essent un document de memòria històrica. És just recordar, doncs, la cita de Viet Than Nguyen que Patrick Radden Keefe fa servir com a introducció al llibre: “Totes les guerres es lliuren dues vegades, la primera, al camp de batalla; la segona, a la memòria.”