El problema és Espanya. Aquesta és la realitat, certament, però hem de convenir que ells han sabut disfressar-la durant molts anys, cosa que no és gens senzilla. La transició va dur l’autonomia, i a les generacions que vam nàixer sota Franco allò ens va semblar molt. Després, amb el pas dels anys, l’autonomia ha anat desapareixent i la recentralització espanyolista ha desfet el projecte que dibuixava la constitució del 1978. Això d’ara és una broma a tot arreu, tret de les dues comunitats basques. I, en bona part, per això ha arribat l’independentisme català, que obri camí, com sempre.

És una broma, sobretot, perquè l’estat ha actuat amb una deslleialtat majúscula envers les autonomies. Els ha encolomat les càrregues socials i s’ha quedat el diner fresc. Avui no hi ha cap autonomia que s’aguante dreta. Ni una. Però la part pitjor no és aquesta: la part pitjor és que els ciutadans de totes les autonomies són víctimes d’un retrocés increïble en drets i en serveis, directament relacionat amb el model d’estat recentralitzat. Si als anys vuitanta les autonomies servien perquè la gent visqués millor, ara només serveixen perquè les administracions centrals de l’estat visquen infinitament millor.

El cas extrem de tot això som les comunitats que en diuen productives. Bàsicament els Països Catalans i Múrcia. No perdré ni un minut a parlar de la trampa financera de Madrid i tots estem d’acord que els bascs van a la seua. Als nostres països avui vivim pitjor que no vivíem i no cal ser gaire llest per a veure aquesta realitat. L’estat, lliure de la majoria de les càrregues socials, es gasta els diners en festes i desvaris i les autonomies pateixen per arribar a final de mes pagant com cal escoles i hospitals. Per culpa del mal finançament, que és al cor del nou sistema autonòmic post-Aznar, i per culpa de l’espoliació fiscal sistemàtica que hem de suportar.

D’ací vénen els mals, però també per ací arriba la solució. La voracitat de l’estat espanyol no té límits i el problema no té cap solució possible de consens. Ells no canviaran de grat un sistema que els beneficia tant. Per tant, en un moment o altre anem directes a la confrontació. Perquè la mort no l’acceptarem.

El País Valencià va cremant etapes acceleradament en aquesta direcció. Al Principat el debat ja és sobre la necessitat de l’estat propi, l’únic recurs enfront d’un estat impropi que vol continuar maltractant-nos. Al País Valencià encara no hi som, ací, però des de fa mesos hem entrat en la ruta que hi porta. El nou govern valencià i les corts s’han fet un fart de denunciar la injusta distribució de recursos que aplica l’actual versió de l’estat de les autonomies. Han demostrat amb xifres a la mà que no es pot continuar així perquè la societat valenciana quedarà xafada. Han reclamat un canvi a Madrid. Un canvi ràpid i total. I per tot això avui tres polítics valencians hi aniran i presentaran al congrés una reforma de l’estatut que obligue l’estat a invertir al País Valencià, almenys, en proporció al percentatge que representa la població valenciana.

El debat s’ha ajornat durant anys perquè el PP no el volia. Ara fins i tot el PP s’ha trobat obligat a defensar una proposta que s’aprovarà formalment avui, però que tots sabem que no compliran mai. És ben evident que cap govern espanyol, ni del PP ni del PSOE, no complirà una clàusula com aquesta: faria inviable el seu sistema. I, doncs, quin sentit té la cerimònia d’avui a Madrid i per què serà tan important?

Senzillament perquè ens carregarà de raons, als valencians. L’altre dia, quan el conseller Soler deia que ja n’hi havia prou, de pensar que el problema és Barcelona, perquè el problema dels valencians és Madrid no feia una frase ocurrent i prou. Posava lletra a la música que la gent sent en la vida quotidiana. Els socialistes valencians, i potser encara fins i tot una part de Compromís, es pensen que amb un altre govern a Madrid, amb un govern d’esquerres plural, la cosa seria distinta. Però no ho serà.

Al Principat aquest camí ja s’ha fet. Això, que amb els seus seria diferent, ja s’ho pensava Maragall i el tripartit. Al Principat ja hem conegut els zapateros, ja hem vist on van a raure totes les promeses i on ha dut el maragallisme: a la independència. Al País Valencià, perquè la recuperació nacional siga sòlida, cal encara cremar aquesta etapa. I per això és tan important el debat d’avui. Nosaltres hi anirem, ells votaran i després es mofaran del poble valencià. Amb la qual cosa la necessitat de la independència, l’obligatorietat de tenir un estat propi com a única forma de sobreviure en el món globalitzat, començarà a aparèixer a l’horitzó, també entre Vinaròs i Oriola. Potser passarà sense pressa, però passarà. Sense remei. Perquè Espanya no canviarà mai. I perquè la gent no està disposada a aguantar-ho tot.

O no us en recordeu, ja, de la Catalunya que volia el pacte fiscal? I què se n’ha fet?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb