Lliga Democràtica

Ahir, es va anunciar formalment el començament de les activitats d’un partit que es dirà Lliga Democràtica i que pretén representar un presumpte catalanisme antiindependència. Al capdavant hi haurà Astrid Barrio (un personatge fabricat per TV3 en la seua obsessió per aparentar pluralitat a còpia de destruir la possibilitat de dialogar) i Josep Ramon Bosch, el fosc ex-president de Societat Civil Catalana.

La Lliga sembla que intenta omplir el forat deixat per Unió Democràtica, quan Duran i Lleida va derivar cap a l’espanyolisme, o de grups com Lliures, tots ells fracassats fins ara. Curiosament, té molta menys credibilitat catalanista que aquells altres, però el discurs amb què es presenta apel·la a una mena de catalanisme contrari a la independència que alhora es vol allunyar de l’espanyolisme pur. Després d’haver constatat el rebuig generalitzat que l’espanyolisme provoca al país.

És més que discutible que puga haver-hi espai per a un invent com aquest si tenim en compte que en el seu moment Duran i Lleida, amb l’ajut entusiasmat de l’Íbex 35 i La Vanguardia, només va esgarrapar cent mil vots a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015 i poc més de seixanta mil a les espanyoles següents. I que en les posteriors convocatòries electorals, els qui podrien representar aquest espai o bé no es van presentar o bé van fer aliances sorprenents per a salvar el negoci, com la d’aquesta cosa que s’anomena Units per Avançar i que va portar Ramon Espadaler a seure al costat de Miquel Iceta. Però, segurament, la diferència en aquest cas és que la maniobra ni tan sols busca l’èxit. Perquè la clau de tot plegat és rebaixar l’impacte numèric de l’independentisme, ara que la xifra de votants, a les europees, ja ha arribat a efectes pràctics al 50%.

Efectivament. Nosaltres estem tan imbuïts en les nostres picabaralles partidàries que no som capaços de fer valdre els èxits i d’emmarcar-los en el lloc que correspon. Però a les passades eleccions europees, per primera vegada, el percentatge de votants dels partits independentistes va quedar al tall del 50%. Junts per Europa, la coalició encapçalada pel president Carles Puigdemont, Ara Repúbliques, encapçalada per Oriol Junqueras, i el Partit Pirata, membre de la CUP, van aconseguir entre tots tres el 49,86% dels vots totals, a catorze centèsimes de la barrera. No van faltar ni cinquanta mil vots per a superar aquesta barrera psicològica del 50% del vot popular, que té una importància política indiscutible.

La batalla partidista per això que en diuen l’hegemonia pot acabar espatllant-ho tot, però la realitat, de moment, no es pot discutir. L’independentisme ha continuat creixent després del 155 i l’espanyolisme no. I per tant, ara el risc ja ve del 2% o el 3%. Dels vots. L’espanyolisme necessita ‘abaixar’ el sostre independentista, evitar que supere el 50% amb claredat i contenir-lo tan avall com li siga possible –de fet, feia anys que l’independentisme se situava en el 46% i el 47% del vot total i això, com tots hem comprovat, permetia a l’unionisme de disputar la majoria social, sumant peres amb cols i posant tothom a l’altre bàndol de manera grotesca.

I quina és la manera de fer això, d’abaixar la potència de l’independentisme? La primera és encomanar-se a la divisió del moviment. Però això, vistos els precedents que hi ha, és jugar amb foc. Després del 9-N, ho recordareu, vàrem entrar en una època on Esquerra i CiU no es podien ni veure, però de sobte va arribar Junts pel Sí… Massa arriscat, fiar-se dels insults.

I la segona? Doncs la segona és arrapar el marge més tou del vot catalanista, ni que siga un 2%, per canviar-lo de bàndol. El problema és que això no és tan senzill de fer, ja ho hauria fet algú si hagués estat possible. I per això, en la desesperació, encarreguen aquesta maniobra de manual a gent que té una credibilitat catalanista simplement nul·la, una volta constatat que cap dels invents, fora del catalanisme, els ha funcionat. Aquesta és la raó de fons per la qual jugaran amb la marca, pobre Cambó!, jugaran amb el suport de la premsa espanyolista, especialment de La Vanguardia, i jugaran amb tot allò que troben al seu abast per poder fer creure als qui no acaben d’entendre què fa l’independentisme oficial que hi ha un camí per al catalanisme diferent de la independència. Encara que siga un camí que ningú no veu.

Com en tantes altres coses, al final la viabilitat d’aquesta Lliga dependrà, sobretot, dels errors que puguen cometre els partits independentistes, esgotant la seua clientela amb tanta discussió estúpida com tenen. Hi ha en joc la ratlla del 50%, però em fa l’efecte que ni això no els farà pensar.

 

PS. Televisió del Berguedà ha penjat el vídeo de la darrera conferència que he fet aquesta temporada, precisament, a Berga. Crec que és un bon resum de com han estat les conferències d’aquesta part de l’any, amb una interacció més que interessant amb el públic. Si la voleu veure, el vídeo el trobareu ací.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb