11.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 12.09.2021 - 12:23
La Diada del 2021 serà marcada per la manera en què la gent ha tornat a donar un colp de puny sobre la taula. Centenars de milers de ciutadans anònims que no volen saber res de les baralles partidistes nefastes i que continuen exigint la independència que vam votar el 2017 han desbordat de nou els carrers de Barcelona. Sorprenent i superant de molt fins i tot les expectatives dels organitzadors.
Tal com ha passat amb uns altres moviments socials d’arreu del món, la pandèmia va frenar la mobilització popular tot just després de l’acte del Consell per la República de Perpinyà, el darrer dia de febrer del 2020. I aquest any i mig de pandèmia, que ha separat aquella manifestació d’aquesta de l’Onze de Setembre de 2021, ha tingut un impacte molt gran, i molt negatiu, sobre el procés d’independència.
Els partits, sense cap pressió del carrer, han acaparat tot l’espai de la política, reduint les reivindicacions populars als seus interessos. I també han colonitzat bona part de l’espai mediàtic –quina vergonya, una vegada més, les tertúlies que vam haver d’escoltar en els mitjans que retransmetien la manifestació; quina desconnexió tan gran de la realitat.
Aquest any i mig, ple de missatges de derrota i impotència, ha estat terrible. Però ara tant se val. Perquè la gent heu tornat a conduir el procés i l’heu tornat a encarrilar per la via que mai no hauria d’haver abandonat.
En l’editorial que vaig publicar divendres explicant per quina raó jo aniria –i hi he anat– a manifestar-me, vaig escriure que no veure’ns, estar aïllats cadascú a casa seua, ha fet mal, ha desgastat, ha afluixat la societat. I afegia: “No tornarem al ple rendiment d’avui per demà, però l’ímpetu, aquest ímpetu col·lectiu que et dóna saber que n’hi ha molts com tu, només es guanya reunint-nos.”
I en la manifestació, en aquesta Diada del 2021, això ha estat el fet més important: l’ímpetu que ha donat a la gent. Que ens ha donat a tots els que hi hem anat. Les cares dels manifestants reflectien una alegria que feia anys que no veia. En moltes de les cares es veia, de nou, aquella sensació de poder, de poder popular, de força indestructible, que teníem abans del 2017 i que vam perdre després, en la lluita a favor dels presos. Ara, aquest dissabte, hem tornat a ser els que érem i ho heu sentit, això. Carregats amb aquesta força que s’adquireix quan saps positivament que en som tants, molts, molts més que no diuen i volen ells.
Ara, alguns us provaran de fer ballar el cap amb les xifres o miraran d’explicar-vos que no sabeu per què us manifestàveu, però que us heu manifestat en realitat per açò o per allò –per allò que els convinga, és clar. No en feu cas. Recupereu serenament les sensacions viscudes i gaudiu d’això que heu protagonitzat als carrers de Barcelona, perquè ha estat molt gros. Tancat ja, segons que sembla, el parèntesi de la pandèmia, ací som de nou.
En aquest sentit, la manifestació ha mostrat algunes coses importants. La primera és la força i la dignitat de l’Assemblea Nacional Catalana. L’ANC ha estat l’ase dels colps aquests anys, assetjada i atacada per tants fronts. Els nous autonomistes, especialment, l’han volguda matar perquè és la base més sòlida del moviment popular. Però amb aquesta manifestació, l’Assemblea ha respost i ha demostrat algunes coses.
En primer lloc, que la seua capacitat mobilitzadora continua essent única. Ningú, ni dins l’independentisme ni fora, pot treure al carrer la gent que treu l’Assemblea. Però és que, a més, aquesta vegada l’ANC ha demostrat d’una manera molt concreta la seua independència i la seua dignitat. No s’ha doblegat a fer una manifestació còmoda per al govern ni per als partits. Ha mantingut la convocatòria per la independència i no ha acceptat de posar-se al servei de rebaixes com l’autodeterminació i l’amnistia, ni s’ha deixat enganyar per deliris com la taula de diàleg i l’ampliació de l’aeroport. I cal agrair-ho. L’Assemblea Nacional Catalana és un pilar fonamental del país, i ho ha tornat a demostrar.
Ho ha tornat a demostrar, a més, llegint molt bé la realitat, no com la classe política. La gent, els manifestants, han respost en els termes en què els convocaven, precisament perquè esperaven això. Perquè necessitaven això. Perquè volien això. I el contrapunt trist, ho hem vist en la manifestació mateixa, han estat els partits polítics o el govern mateix d’Esquerra Republicana i Junts per Catalunya.
Els partits polítics s’han fet fonedissos en la manifestació i això és ben significatiu i cridaner. Uns altres anys, feien grans blocs de manifestants organitzats, lluïen les seues banderes i pancartes i tenien una presència preeminent, visible, reconeixible, però res d’això no ha passat avui. Més aviat els polítics han provat de passar de puntetes i els partits no s’han volgut arriscar a ser xiulats i rebutjats pels manifestants. El fet, impressionant, que alguns dels nostres polítics hagen participat envoltats no de la gent sinó de policies, per a la seua protecció, ho diu tot. Saben què han fet.
Ara vindran les mobilitzacions del Primer d’Octubre i, abans, unes setmanes políticament molt interessants que poden canviar de nou el rumb del país. Teníeu ganes de dir que ja està bé i ho heu fet. Doncs a continuar. Per la independència. Que aquest ha estat el missatge inequívoc de la Diada del 2021, la Diada de la gent.
PS1. Ah!, i gràcies. És un goig viure de prop i participar d’aquest moviment.
PS2. Crec que hi ha una anècdota que ens hauria de fer reflexionar a tots i que ens hauria d’enfortir. Molts de vosaltres portàveu una pancarta que deia: “Hem guanyat, exigim la independència.” No era cap iniciativa de l’ANC. Era la iniciativa d’una sola persona. D’un home de l’Empordà, “un tal Toni”, que va decidir que ell podia fer alguna cosa per originar aquest ímpetu a favor de la independència que necessitàvem. I va imprimir, tot sol, cent mil cartells. Va demanar a uns voluntaris que l’ajudaren a repartir-los i va aconseguir que l’eslògan més visible de la mobilització fos un missatge inequívoc al qual la gent s’agafava de gust perquè era allò que volia dir. Exigim la independència perquè vam guanyar el Primer d’Octubre. I punt. I escolteu-nos. La lliçó? No calen grans organitzacions per a fer coses. Tot depèn de cadascun de nosaltres, un a un. (Si en voleu saber més mireu aquest article: D’on ha sortit la pancarta “Exigim la independència”?)
