06.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 06.03.2024 - 22:21
El 7 de març de 2009 encara faltaven uns mesos per a la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt (Maresme). Aquell dia, milers de catalans recorrien els carrers de Brussel·les, a Bèlgica, amb pancartes que diuen lemes en anglès com ara: “Europa, votarem sobre la independència” o “Catalunya, el següent estat a Europa”. La manifestació va reunir tres mil persones, segons la policia belga, i deu mil segons els organitzadors, i va esdevenir la primera mobilització important a l’exterior d’un procés que tot just començava.
La plataforma Deu Mil a Brussel·les va ser la impulsora de la iniciativa, amb un motiu nítid. “És conscient Europa, és conscient el món, que a Catalunya hi ha un conflicte? Crec que no”, explicava aleshores el portaveu de la plataforma, el químic Enric Canela, en una entrevista a VilaWeb.
L’objectiu era internacionalitzar el cas català i posar la independència a l’agenda política. En el manifest de la protesta, Deu mil a Brussel·les reivindicava: “Volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic, els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret, volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu, volem votar.” I demanava als partits catalans que posessin “la independència com a objectiu en els seus programes electorals i l’autodeterminació com a prioritat en la seva acció de govern”.
Enric Canela, en declaracions a VilaWeb, destaca d’aquell moment que va ser una feina col·lectiva, amb coordinadors i tot el territori, i que, sense tenir una idea clara de què podia passar, el moviment va anar creixent: “Jo diria que en aquell moment hi havia ganes d’alguna cosa.” La indignació i la il·lusió de fer alguna cosa eren evidents aleshores, amb mobilitzacions, la qüestió de l’estatut, i l’actitud del PP i promeses incomplertes del PSOE. De fet, uns mesos abans, l’any 2008, s’havia publicat un sondatge de la UOC que revelava que per primera vegada l’independentisme guanyaria un referèndum a Catalunya.
Malgrat això i aquella mobilització social, ara fa quinze anys, el suport dels partits polítics va ser mínim. De fet, cap eurodiputat català no va assistir a la manifestació. Solament Raül Romeva, aleshores eurodiputat d’ICV, hi va donar suport: “Europa es construeix amb els seus pobles i ciutadans, la idea de l’estat nació és completament arcaica i condemna la UE a fracassar.”
Per contra, l’eurodiputat de CiU Ignasi Guardans no era del parer de fer la mobilització, i deia que ell optava per convèncer Europa “amb la seducció” i “no amb l’exigència, el mal humor, la protesta, la demanda i la denúncia”. El socialista Raimon Obiols rebutjava que Catalunya es presentés a Europa “com un poble oprimit a la recerca de la seva independència contra un jou colonial” i criticava els qui optaven per “crear noves fronteres”. Per la seva banda, l’eurodiputat del PP Aleix Vidal-Quadras responia: “Si la gent es vol manifestar per una cosa absurda té tot el dret de fer-ho. […] Proposar disbarats forma part de la llibertat.”
Entre les formacions amb representació parlamentària, hi havia presents alguns dirigents de CDC, com ara, els diputats Jordi Cuminal i Albert Batalla i el responsable d’Immigració, Àngel Colom; i d’ERC, la portaveu parlamentària, Anna Simó, el diputat al congrés espanyol Francesc Canet i el candidat a les eleccions europees, Oriol Junqueras. També hi va haver dirigents de l’SNP escocès, el Sinn Féin irlandès, l’Eusko Alkartasuna basc, el BNG gallec i el Plaid Cymru gal·lès, a més de personalitats com el director del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena, la cantant Núria Feliu, la membre de Sobirania i Progrés Elisenda Paluzié i l’activista Èric Bertran.
Canela recorda que sí que hi havia polítics que posteriorment van tenir un paper molt destacat, com ara el president Carles Puigdemont, aleshores diputat i cap de llista de CiU a Girona, o el president Pere Aragonès, que havia estat elegit diputat en representació de les JERC. “Va ser més Aragonès que no pas Esquerra en aquell moment, Aragonès amb les joventuts estava ben motivat, en aquell moment”, diu Canela.
Una de les crítiques més furibundes va ser de la delegada del govern de la Generalitat davant la Unió Europea, Anna Terrón, que va menysprear la manifestació. “No sé què vénen a reivindicar, si és la presència de Catalunya i del català, crec que això ja està perfectament reconegut en l’àmbit europeu”, i retreia: “Seria molt trist que Catalunya es convertís en el típic cas particular empipador a Brussel·les.”
Continuïtat i una ILP tombada per unanimitat
En la mateixa manifestació de Brussel·les, es demanaven signatures de manera simbòlica per a presentar una iniciativa legislativa popular (ILP) a favor d’una proposició de llei de convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació per al 12 de setembre de 2010. La comissió promotora d’aquesta iniciativa la va registrar el 6 de maig al parlament. Els promotors deien que esperaven rebre els suports dels partits que tenien reconegut el dret de l’autodeterminació en els seus estatuts i ponències, i citaven CDC, UDC, ERC, ICV i EUiA. No obstant això, el 15 de juny, una setmana després de les eleccions europees, la mesa del parlament va decidir de no admetre-la a tràmit perquè considerava que no s’ajustava al marc competencial de la Generalitat.
La mesa ho va blocar, perquè deia que no complia els requisits de l’article 1 de la llei de la iniciativa legislativa popular, que establia: “Poden ésser objecte de la iniciativa legislativa popular les matèries sobre les quals la Generalitat té reconeguda la seva competència i el parlament pot legislar, d’acord amb la Constitució i l’Estatut, llevat de les matèries que l’Estatut reserva a la iniciativa exclusiva dels diputats, els grups parlamentaris o el govern, dels pressupostos de la Generalitat i de les matèries tributàries”. Per tant, que era “inconstitucional i antiestatutària”.
Malgrat aquest contratemps, el procés va continuar. I unes setmanes més tard, el 4 de juliol de 2009, el ple de l’Ajuntament d’Arenys de Munt va votar de convocar una consulta sobre l’autodeterminació el 13 de setembre, que es considerava un primer pas per a fer un referèndum el 2010. Canela explica que hi ha una relació directa entre la ILP i la consulta d’Arenys, perquè el regidor Josep Manel Ximenis tenia una moció preparada, la va treure del calaix i la va presentar arran del debat creat sobre la consulta amb la iniciativa. “Va ser tota una cadena.”
La plataforma Deu Mil, amb el lema “Cap a l’ONU per l’estat propi”, va fer una manifestació a Ginebra, el maig del 2010, amb l’objectiu de portar el cas català a les Nacions Unides i lliurar al president del Consell dels Drets Humans una carta en què es denunciava l’incompliment del dret d’autodeterminació per part de l’estat espanyol.
I després, què?
Després d’aquest moviment impulsat al marge dels partits, hi va haver un moment crític, diu Canela, amb la falta d’acord entre Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament, que no es van presentar a les eleccions al parlament del 2010. “Van treure uns quants diputats, però per mi és la primera trencadissa i és responsable de moltes altres coses.”
En aquest sentit, és del parer que quan es creà l’ANC, que havia de ser transversal, ja hi va haver “cops de colze immensos per col·locar-se davant al cap d’un cert temps”. “L’ANC ja va començar amb una crisi al cap de poc”, diu Canela, que considera que sempre hi ha hagut un problema de personalismes. I s’arribà a l’octubre del 2017 amb un govern que no feia res i no tenia res preparat.
Sobre el moment actual, Canela considera que falten dues coses: una idea i lideratge polític. “A nosaltres no ens coneixia ningú, diria, molt poca gent, i la gent va venir perquè va venir per una idea, que es va estendre.” Sobre la manca de lideratge polític, destaca, per exemple, que Lluís Llach a l’ANC “pot ser una revolució per alguna cosa”. “Ell tampoc és un lideratge polític, però sí que és un lideratge social. Té un lideratge social. Podria aglutinar coses? Sí, i tant. Però hauria d’haver-hi una altra cosa més darrere, davant. Hauria d’haver-hi algun lideratge polític.”
“No sé què farà la Sílvia Orriols, no sé què farà la Clara Ponsatí, no sé què farà la llista cívica”, diu, però totes les revolucions surten d’espurnes i poden passar en el moment més inesperat, afegeix. Ara “som en una situació que tant pots caure cap a la dreta com caure cap a l’esquerra. Som al pic d’una muntanya i som molt a prop d’aquest punt d’inestabilitat, en què podem caure cap a l’anul·lació o bé cap a una revolució, cap a la independència.”
