Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Les vint-i-quatre hores posteriors a les eleccions s’han caracteritzat per aquella calma tensa que segueix una gran contesa electoral. Només els comuns i el PSOE han alçat la veu, mirant de vendre el pacte dit d’esquerres, malgrat que no sembla gens possible. Els comuns ho han fet amb la paraula, com correspon i toca, però el PSOE, per si ningú en tenia cap dubte, ho ha fet per la via dels fets, mitjançant la fiscalia.

És cert que veure Jéssica Albiach dient en la mateixa conferència de premsa que no ha d’haver-hi vets perquè això és una cosa del passat i alhora, dues frases més endavant, vetant Junts, fa entendre moltes coses. Com ara per què, vista aquesta manera tan peculiar de raonar, no és estrany que s’hagen quedat clavats on s’han quedat mentre la CUP els passa davant. Però de cap manera no es pot comparar això amb l’amenaça de tornar a ficar els presos a la garjola amb què Pedro Sánchez ha respost al veredicte de les urnes. En el cas dels comuns, en definitiva, és una opinió, que podem considerar com vulguem però que és completament legítima i evidentment democràtica i gens perillosa. Mentre que en el cas del PSOE ja veiem que el recurs a la violència d’estat, lamentablement, trau el cap de nou. Premonitòriament.

Ahir era particularment interessant de fer una lectura encreuada de la premsa internacional, i molt concretament de la premsa espanyola. En general el titular sempre destacava, contundent i indiscutible: l’independentisme ha fet un gran pas endavant. Però en la subsecció espanyola les coses tenien matisos interessants: hi havia molta decepció en la premsa de dretes, un pessimisme gairebé ja emparentat amb el de la generació del 98 i, sorprenentment, una alegria desconcertant en alguna premsa d’esquerres.

Qui no es conforma és perquè no vol, però observar els equilibris que fan uns certs mitjans per trobar algun argument factual que els ajude a donar una aparença de versemblança a les teories és realment divertit. Igual que passa amb els partits, la dreta sociològica sembla que comença a entendre que Espanya no podrà retenir el Principat ni a la força durant molt més temps, mentre que l’esquerra passa precisament ara a capitanejar entusiàsticament el nacionalisme espanyol i a intentar d’apuntalar-lo com siga. Destruïda ja la dreta espanyola a Catalunya, Illa s’ha erigit en el líder del seu bloc nacional, desacomplexadament. Pot posar-se a la boca tant com vulga el president Pasqual Maragall, però el seu joc no hi té res a veure: ell mateix es redueix a ser el cap del bloc electoral espanyol i a aguantar la bandera. Fins al darrer minut.

I aquesta actitud, dissortadament, en la història de la humanitat és coneguda i corrent. Especialment  en els processos de descolonització. L’exemple de l’esquerra francesa durant el procés d’independència de les colònies africanes i asiàtiques és tan pareguda al que vivim ací que fa feredat i tot. Llegint, fa poc, el dietari Tunisie, An I, d’Albert Memmi, vaig topar amb una frase d’aquest il·lustre pensador anticolonial, jueu tunisià, que em va sorprendre de tan reveladora com és també per a la nostra situació actual. “Aquesta gent de l’esquerra metropolitana –diu– es pensen que els interessos de l’esquerra a França coincideixen completament amb els interessos universals”, amb els de la humanitat sencera. Però Memmi, agudament, respon que això és fals i que els seus arguments en realitat són només l’eco de “l’eufòria imperial britànica” –la monarquia britànica i l’esquerra caviar francesa en això són tan indistingibles com una sabata de l’altra, del mateix parell. I en definitiva és això que ara tenim davant.

L’actual procés d’independència ja té onze anys de vida i és, malgrat totes les proves i dificultats, d’una solidesa extraordinària, sensacional. Diumenge l’independentisme va aconseguir la victòria per tercera vegada seguida, en les eleccions al parlament, va sobrepassar la barrera del 50% del vot popular amb molta comoditat i va augmentar de quatre escons la majoria republicana. Però no va fer això i prou: també va acorralar la dreta espanyola, que convertí en marginal, i es trobà finalment que l’aritmètica, ara sí, obligarà l’esquerra, l’esquerra espanyola i la catalana, a liquidar el mite aquest de la divisió entre les presumptes dretes i esquerres com a alternativa i correctiu a l’alliberament nacional.

Segurament no hauríem ni de perdre el temps discutint-ho, de tan ridícul que és tot plegat. Quanta gent de dretes ha votat Illa? I quanta gent d’esquerres ha votat Puigdemont? I Sánchez pot dir-se d’esquerres mentre tanca Pablo Hasel? I Podem mentre calla en tantes coses? Els conceptes dogmàtics no tenen més valor que la propaganda quan l’enfrontament és tan directe i tan brutal com el que disputem els catalans com a poble. Perquè al cap i a la fi tots nosaltres, pensem com pensem sobre qualsevol altra qüestió, rebem la repressió exactament pel fet de ser allò que som nacionalment parlant. No per res més. Però és veritat que, en la mesura que ens obliguen a parlar-ne, bé ho haurem de fer. Fem-ho, doncs, sabent que és la realitat diària, els fets constatables allò que al final compta, més que no pas les declaracions, que se les enduu el vent. I alegrem-nos-en perquè ha arribat el moment de la veritat, el moment dels fets.

Mentre Esquerra no tenia l’obligació d’encapçalar l’independentisme, que ara la té,  podia dibuixar un espai molt interessant de diferenciació respecte dels seus contrincants, parlant de l’existència d’una via àmplia i proposant de fer una pinya amb aquesta xifra dels vuitanta diputats que sumen al parlament els independentistes més els comuns. Bé, doncs, ha arribat l’hora de fer-la. O haurà arribat l’hora de constatar per la via dels fets que és impossible; no perquè no vulga Esquerra i no perquè no fos idealment bo –que a totes dues coses dic que sí immediatament, que n’estic convençudíssim–, sinó perquè no es pot fer, precisament perquè el procés d’independència ja ha avançat massa per a admetre simulacions, aquelles que en un escenari polític normal podien fer-se encara com feia la vella ICV o el vell PSC, però que no es poden permetre ja en un escenari de ruptura, de trencament del marc constitucional i nacional, de revolta ciutadana.

Llums llargs, doncs, que els dies que vindran serviran sobretot per a aclarir aquestes coses. Ben necessàries.

 

Llegiu Marta Rojals: Els comuns, l’última esperança d’Espanya. Insuperable.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.