Les lluites compartides de fa una centúria, és a dir, quatre anys

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Malgrat els partits, l’independentisme continua passant la prova de les eleccions forçades: quan la participació és de rècord, majoria absoluta; quan l’abstenció és de rècord, majoria absoluta. Quan voten en el pic de la ràbia: té; quan ho fan en la vall de la desmobilització i la desgana: té. Quan els dos partits hegemònics miren de fer una treva: pam. Quan estan més a la brega: patam. La realitat és tossuda, a fe. Més fins i tot que els independentistes individualment.

Hom diu que les autonòmiques no serveixen de res, convertida la Generalitat en una gestoria. Però la foto oficial de Catalunya, la que és reconeguda a tot el món (el que ens mira i el que no), surt del fotomaton de les autonòmiques. Una foto que a tu i a mi ens pot importar una mè, perquè figura en un DNI i un passaport impropis, però que de moment encara ens la demanen fins per apuntar-nos al gimnàs. Fa mal, és clar, però són les típiques coses que passen a les nacions sense estat abans de traspassar la ratlla.

L’altra cosa que ens passa, una foto rere l’altra, és aquesta anomalia de tenir un parlament redundant, on les dues nacions que se’l disputen hi aporten sengles espectres d’esquerra a dreta (més la ultradreta en el cas espanyol). Com que en aquest parlament hi ha una nació que nega l’altra, si la foto que busca l’espanyolisme no surt, tant és: els escons que els falten per a fer i desfer a Catalunya ja els tenen al congrés d’Espanya i a l’alta judicatura. Per aquest motiu, perquè per la part nacional ja ho ha donat tot de si, però encara li falla la foto, l’esperança d’una Espanya unida recau en l’anomenat eix social, i en concret en l’esquerra capaç de traspassar els vetos creuats i diluir el terror conegut com a “govern independentista”, aquí i a la Xina popular.

Govern independentista, sí, perquè, ens agradi o no, una proesa com aquesta només la menystenim els independentistes. I com que l’espanyolisme no la menysté tant, d’aquí l’oferiment desesperat dels comuns amb l’escrutini encara calent: “Demà mateix trucaré al senyor Illa i al senyor Aragonès”, s’impacientava Albiach, passant per alt la CUP de tanta pressa, “perquè és a les nostres mans obrir una nova etapa al país”. Aquesta és la feina, ara, que els hereus del 15-M poden fer per Espanya: presentar l’eix social com a esmena a la majoria absoluta independentista, reforçant d’aquesta manera el marc nacional espanyol. Però l’eix social és una entelèquia, a Catalunya, en tant que tota llei progressista que surt del parlament és impugnada per la dreta espanyola en nom dels votants de l’estat sencer. I malgrat que ho saben, els nostres companys comuns, perquè ho viuen, prefereixen insistir en la frivolitat que aquí legislem amb l’ànim de provocar el TC, i no per a la gent, abans que no lligar els caps de per què collons devem voler ser estat, si no és per a desenvolupar les lleis que aprovem conjuntament.

Per acabar-nos d’entendre: si no fos per l’eix nacional, l’espai dels comuns hi seria redundant, al parlament. Perquè, si no és per espanyolisme, no hi ha cap més raó per la qual els seus votants, avui mateix, no poguessin trobar aixopluc entre ERC i la CUP. Per tant, la raó nacional és l’única que sosté l’existència d’aquest espai d’esquerres diferenciat, a Catalunya. Cosa que s’entén encara més quan, durant la campanya de les eleccions, tant la seua líder com els seus referents intel·lectuals apel·laven en vers i en prosa al vot per origen, invocant el fantasma del xarneguisme, magnificant l’amenaça del ridiculíssim feixisme indepe, abandonant el paper transformador de tota esquerra que se’n vulgui dir. Distrets d’aquesta manera, jugant amb aquest foc que sempre crema, ni s’adonaven que els passava a davant el monstre de debò, el màster de l’univers del discurs ètnic i fracturador, el feixisme computable en escons i desenes de milers de vots.

En aquesta hora, els comuns volen fer govern amb ERC i el PSC més reaccionari de la història, i ERC vol fer govern amb independentistes i comuns. Aquesta segona opció pretén recuperar el somni d’una època enyorada, quan els companys comuns encara es movien en una estudiada ambigüitat. Avui, absorbits de ple pel sistema, aquella ambigüitat ja ha estat del tot dissipada, cosa que és millor per a tothom. En aquest sentit, quan parlem d’un parlament amb 82 diputats a favor del dret a l’autodeterminació, em demano si no devem comptar aquells comuns antics de les lluites compartides més que no pas els del present, magníficament retratats per Barnils aquí i aquí. Si les campanyes electorals encara serveixen de res, deixeu-me’n dubtar. Però si m’equivoco, com a somiatruites d’esquerres, valgui la redundància, ja us ho dic ara: no hi haurà paia més feliç al món d’haver-se equivocat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.