D’Alcarràs a Berlín: el cinema català de Carla Simón que entenen arreu

La directora de cinema Carla Simón ha triomfat a la Berlinale amb un film català que parla del desarrelament i la pèrdua de la pagesia

VilaWeb
Joan Safont Plumed
17.02.2022 - 20:31

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El nom d’Alcarràs l’hem sentit, sobretot, amb motiu de la recollida de la fruita i l’arribada, any rere any, de temporers de tot el món a l’època de la collita. Tret d’això, no es pot dir que sigui un poble on hagin passat gaires coses. A banda aquestes notícies estacionals, sembla que sigui un topònim més, un punt, al mapa de la plana de Lleida, on a ningú no se li ha perdut res. No ho és, sens dubte, per a Carla Simón, vinculada familiarment a la població i directora d’Alcarràs, el primer film en català guardonat amb l’Ós d’Or de la Berlinale. Alcarràs, doncs, ja forma part de la història del cinema català.

Acostumats darrerament a haver d’acontentar-nos amb films en castellà fets per directors, actors, productors, tècnics, etc. catalans –accent català, en deia el Departament de Cultura fa pocs dies a propòsit dels premis Goya, i criticava la Plataforma per la Llengua–, i que el nombre de filmacions en català anés disminuint any rere any, Alcarràs és la prova que es pot fer cinema català (en català) i tenir les portes obertes a tot arreu i ser entès per tothom. Perquè el català, no ho oblidem, no és una llengua ni millor ni pitjor que cap altra, senzillament és la nostra. La nostra manera d’adreçar-nos al món. La llengua de Carla Simón –que ja va enlluernar amb Estiu 1993–, però també de Neus Ballús, d’Albert Serra, d’Agustí Villaronga, de Ventura Pons, de Pere Portabella i una llarga llista de directors que han fet possible que el català hagi acabat essent premiat enguany a Berlín.

Parlar del que és universal a partir del que és local

Potser fóra bo que, després de la fita històrica d’Alcarràs, productors i distribuïdors s’espolsessin la por –o l’hispanocentrisme– de sobre i veiessin que si realment el nostre món és el món, si els films són prou bons, arribaran a l’espectador sigui quina sigui la llengua original amb què han estat filmats. Fora provincianisme! I no cal patir per un suposat entotsolament, perquè, com fa Carla Simón, parlant del que és local podem parlar del que és universal i, novament, tothom ens entendrà. Els problemes, emocions, conflictes, somnis i tragèdies del camp de Tarragona, de la Vall d’Albaida o de la serra de Tramuntana també poden ser els de la badia de Nàpols o la plana d’Uppsala. Les administracions públiques també farien bé de tenir-ho ben present.

Imatge de ‘Alcarràs’, de Carla Simón.

El triomf d’Alcarràs, a més, arriba enmig del debat sobre el futur de la pagesia i el clam desesperat d’allò que se n’ha dit les “comarques oblidades” –o la “Catalunya buida o buidada”. El “territori”, en el llenguatge polític incomprensible. Fa poques setmanes ens fèiem ressò del sentiment d’indignació que havia causat a Ponent que el centenari de l’escriptor d’Agramunt Guillem Viladot no tingués el reconeixement oficial que tenien unes altres efemèrides.

Un tema oportú

Simón entra de ple en la qüestió del desarrelament de la terra amb la història d’una família que, després de dècades dedicada al préssec, ha de veure com el propietari de les terres s’estima més arrencar els arbres i plantar-hi molins de vent per a fer energia eòlica. La història dels protagonistes d’Alcarràs és l’ocàs d’un món i d’una manera de viure que, si ens creguéssim de debò la necessitat de la sostenibilitat alimentària, del quilòmetre zero i el producte de proximitat, no deixaríem perdre. I no solament per la bellesa de la floració dels presseguers d’Aitona, tan cars a Instagram, sinó per una qüestió de pura supervivència com a país.

Imatge de ‘Alcarràs’, de Carla Simón.

Un dels principals mèrits d’Alcarràs és que els seus protagonistes són actors no professionals, veïns de la contrada, que els han implicats a construir una ficció plena de la seva veritat. I en la seva variant dialectal, un català occidental tan poc habitual al cinema i les produccions audiovisuals, tret de la humorada i el tipisme.

Ah, no ens en descuidem: Alcarràs va ser un dels pobles on el Primer d’Octubre la Guàrdia Civil va haver de fugir cames ajudeu-me. Gent ferma, la d’Alcarràs.

L’imprescindible

Imatge de l’assaig de ‘Terra Baixa’, al Teatre Lliure (fotografia: Sílvia Poch).

El 23 de novembre de 1990, el Teatre Lliure estrenava Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, dirigida per Fabià Puigserver. Aquell muntatge va esdevenir el testament artístic del director teatral, mort l’any següent, i un dels cims del teatre català del segle XX, amb un jove Lluís Homar en el paper de Manelic. Trenta-dos anys després, Roger Bernat torna a muntar aquell espectacle a la sala del carrer de Montseny gràcies a la tècnica del teatre Verbatim. Una setantena d’actors (sis per a cada representació, d’aquest divendres fins al 6 de març) reconstrueixen aquell muntatge aparentment irrepetible gràcies als auriculars en què escoltaran el text i les indicacions escèniques. Yolanda Sey, Pere Arquillué, Nao Albet, Carlos Cuevas, Paula Malia, Enric Auquer i Aina Clotet seran els personatges d’una obra estrenada l’any 1896 a Madrid –i en castellà–, gràcies a la recreació d’una de les versions més recordades.

Nom propi

La filològa Josefina Salord

La filòloga i historiadora de la cultura Josefina Salord ha estat guardonada amb el premi Ramon Llull 2022, que atorga el govern de les Illes Balears. Salord, estretament vinculada a l’Institut Menorquí d’Estudis, a l’Ateneu de Maó i al Cercle Artístic de Ciutadella, ha estudiat, entre més temes, la figura d’Albert Camus del punt de vista de la seva ascendència menorquina.

L’efemèride

L’escriptor Stefan Zweig i la seva esposa Lotte.

El 22 de febrer farà vuitanta anys del suïcidi a Petrópolis, al Brasil, de l’escriptor austríac Stefan Zweig i la seva esposa Lotte. Expatriat pel fet de ser jueu, l’autor d’El món d’ahir va posar punt final a la seva vida quan creia que el domini nazi sobre Europa era inevitable i invencible. Considerat un dels autors més populars de la literatura d’entreguerres, Quaderns Crema va publicar l’any passat els seus dietaris i, més recentment, Univers ha publicat Missatges d’un món oblidat.

Caldrà estar-ne al cas

El tenor Benjamin Bernheim (fotografia: Les Arts).

El tenor Benjamin Bernheim actua diumenge al Palau de les Arts de València amb un recital de lieder i melodies d’Ernest Chausson, Johannes Brahms i Henri Duparc. Considerat un dels intèrprets amb més projecció del món de l’òpera –amb referents com ara Luciano Pavarotti, Jaume Aragall i Carlo Bergonzi–, Bernheim és un dels noms habituals de les temporades del Metropolitan de Nova York, el Covent Garden de Londres, la Scala de Milà i les òperes de París i Viena.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes