L’oblit de Guillem Viladot, d’Agramunt i de les comarques de Ponent

El fet que l'escriptor Guillem Viladot no aparegués a la llista de commemoracions oficials ha despertat una campanya d'indignació i orgull a les comarques de Ponent

VilaWeb
Joan Safont Plumed
06.01.2022 - 20:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les commemoracions oficials sempre són una matèria delicada. Ací i a l’estat francès, d’on s’ha importat aquesta mena de grans fasts oficials, d’homenatges, d’immortalitat. Originen polèmiques quan els protagonistes tenen algun episodi incòmode arraconat a l’armari del passat, o bé una biografia que no lliga massa amb el valor de la seva obra. Però també se sol incidir en la presència d’aquells col·lectius que tan sovint han estat els subalterns de la història. No debades, a l’Hexàgon, Emmanuel Macron va decidir de posar remei a la presència predominantment masculina entre les glòries nacionals del Panteó fent-hi entrar Joséphine Baker, nascuda als Estats Units, dona i negra.

D’un temps ençà, els anys han anat aparellats als noms de creadors, genis i patricis amb motiu dels aniversaris rodons. Aprofitant centenaris de naixença o de mort, per exemple, s’ha intentat de tornar a la palestra noms que el temps va fent oblidar. Aquests darrers anys ha estat el torn de Joan Triadú, Felícia Fuster, Teresa Pàmies, Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa, etc. Josep Carner també va tenir el seu any, coincidint amb els cinquanta anys de la seva mort a Brussel·les. La difícil tasca a l’hora d’avaluar l’èxit de la commemoració en qüestió –jo mateix vaig ser comissari de l’any dedicat a la Colla de Sabadell– és saber si una vegada passat l’aniversari, el commemorat continuarà viu o tornarà al racó dels mals endreços.

Una llarga llista de noms, amb força dones

Enguany, sembla evident que, per dret propi, dos noms seran els grans protagonistes de les celebracions literàries: Joan Fuster i Gabriel Ferrater, nats tots dos el 1922. Ara, a partir d’ací, el 21 de desembre la Generalitat va aprovar com cada any una llista de commemoracions, en què s’inclouen els 750 anys de la Recopilació dels Costums de Tortosa i dels Costums de la Mar; 500 anys de l’arribada d’Ignasi de Loiola a Manresa; els 150 anys de la fundació de l’Ateneu Barcelonès; i els 100 del començament de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. A més dels 150 anys del naixement de la pedagoga i promotora de l’educació de les dones Francesca Bonnemaison i de la mestra i primera batllessa de Catalunya, Natividad Yarza, s’hi afegeixen els centenaris de l’empresària Júlia Bonet –fundadora de perfumeries Júlia–, de l’actriu i locutora radiofònica Maria Matilde Almendros, del fotògraf Francesc Català-Roca, del primatòleg Jordi Sabater i Pi, del polític Ramon Trias Fargas i els 50 anys de la mort de la promotora de l’educació de les dones Esperança Bru.

A la llarga llista, en què cal celebrar la notable presència femenina i la coincidència en el llistat de dones que van impulsar l’educació i l’emancipació femenina, hi ha hagut un oblit especialment sentit a les comarques de Ponent: la de l’escriptor i farmacèutic d’Agramunt Guillem Viladot, autor d’una notable obra literària escrita als marges de les modes, les geografies, les tradicions i els cenacles del poder –també del de la literatura– i, alhora, impulsor de la poesia concreta a la literatura catalana, juntament amb Joan Brossa i Josep Iglésias del Marquet. De fet, tots tres van ser els protagonistes de la primera exposició de poesia visual als Països Catalans, feta, precisament, a Lleida l’any 1971.

Una campanya d’orgull a Ponent

Guillem Viladot
Fotografia: Fundació Guillem Viladot.

Tot i els tràmits i gestions fetes, finalment Viladot no es va incorporar al llistat oficial. Una notícia que va caure, tal com deia Teresa Ibars, com una galleda d’aigua freda a les comarques de Ponent. Ràpidament, la Fundació Guillem Viladot Lo Pardal, dedicada a la memòria de l’escriptor, es va posar en marxa per tal que s’inclogués el seu nom en les celebracions literàries de l’any 2022, i després d’un notable rebombori a les xarxes socials i una allau d’adhesions, el Departament de Cultura ha afegit Guillem Viladot a les personalitats recordades, tot i que sense caràcter oficial, “per la gran importància que poden tenir per als diversos sectors de l’activitat cultural o per la transcendència i l’arrelament en un àmbit territorial concret del país”.

L’oblit de Viladot no és una anècdota, sinó que a Lleida i les seves comarques, que de fa anys coven una certa sensació de territori de segona, de terra maltractada, de desconeixement i llunyania, ha fet mal. Malgrat la caricatura lleidatana que en algun moment va triomfar, és una terra dura que les ha vistes de tots colors, que ha donat sang, força i aliment a la resta del país –cal no oblidar que els presidents Macià i Companys hi estaven estretament vinculats–, però que les forces destructores han intentat d’aniquilar –Lleida va patir com cap altra la violència durant la guerra i la postguerra– i separar, amb aquell Leridanismo que no era sinó una forma més d’espanyolisme. Dèiem que l’oblit de Viladot no és una anècdota i la reacció d’orgull, indignació, amor propi i reivindicació tampoc ho ha estat. Faríem bé d’estar atents a allò que passa a Ponent.

L’imprescindible

Resten pocs dies per veure l’exposició “El rei d’Etiòpia”, de Toni Catany. L’origen de la mostra és el viatge que va fer el fotògraf a Etiòpia, per a cercar un rostre per Escariano, el rei africà de Tirant lo Blanc, per un llibre amb fragments de la novel·la de Martorell que havia de fer a mitges amb l’escriptor Josep Piera, Manuel Forcano, que li va fer de guia, i Antoni Garau. L’exposició es pot veure al claustre del convent de Sant Bonaventura de Llucmajor fins al 28 de gener.

El nom propi

Joaquim Carbó

Entre els cinc finalistes del premi Josep Pla 2022 ha estat una sorpresa de trobar-hi el nom del veterà Joaquim Carbó, que el 24 d’agost arribarà la venerable edat de noranta anys i que presentava un original amb un títol ple d’humor negre: Sense futur.

L’efemèride

Exemplar de la Veu de Catalunya.

El 8 de gener de 1937, en plena guerra, va desaparèixer un dels diaris més emblemàtics de Barcelona: la Veu de Catalunya. Portaveu de la Lliga Regionalista i impulsor del catalanisme, va ser el rotatiu més important i longeu publicat en català, amb noms com ara Enric Prat de la Riba a la direcció i Eugeni d’Ors, Josep Pla i Eugeni Xammar a les pàgines principals.

Caldrà estar-ne al cas

Imatge de ‘Turandot’, en la versió escènica de Franc Aleu (fotografia: ACN).

Amb motiu dels cent setanta-cinc anys de la seva fundació, el Gran Teatre del Liceu ofereix de manera gratuïta per als usuaris registrats a la seva plataforma audiovisual Liceu+ les produccions de Núria Espert (1999) i Franc Aleu (2019) del Turandot de Puccini. Amb aquesta iniciativa, engegada arran de la pandèmia, el teatre vol potenciar Liceu+ com a espai de difusió de l’òpera i del seu patrimoni històric i musical.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes