Els Comuns s’aboquen a una cruïlla històrica pel relleu de Colau i Albiach

La fundació del projecte polític dels Comuns no va ser plàcida. Les eleccions al parlament del 2015 van obligar a conformar amb urgència una candidatura que aplegués les restes d’ICV, la novetat de Podem i el nucli de Barcelona en Comú, que pocs mesos enrere havia guanyat la batllia de la ciutat. L’experiment es va materialitzar en Catalunya Sí que es pot, una coalició fallida que no va complir les expectatives electorals i que va fer implosió per les tensions internes en el moment culminant de l’independentisme. Arran del desgavell, van fer tornar de Madrid Xavier Domènech, que havia aconseguit guanyar a Catalunya les eleccions espanyoles, per a posar-se al capdavant tant de Podem com de Catalunya en Comú, amb la idea de forçar-ne la confluència. Però un any i cinc mesos després, de sorpresa, va plegar de tots els càrrecs, dient que se sentia “esgotat políticament i personalment”. Domènech havia estat l’únic dirigent dels Comuns –a banda Ada Colau– capaç de guanyar unes eleccions, un perfil prou pròxim al sobiranisme per a poder allargar la mà a ERC i la CUP. Però les tensions internes entre els sectors provinents d’ICV i els més afins a Barcelona en Comú el van cremar. Aquell buit de poder va servir perquè Jéssica Albiach, que el 2015 havia entrat al parlament com a quota de Podem a Catalunya Sí que es Pot, fes un pas endavant com a presidenta del grup parlamentari i amb el temps es convertís en la dirigent més estable dels Comuns a escala nacional, després de Colau.

Avui, els Comuns són en una situació estranya, amb un gust agredolç. D’una banda, són un partit absolutament central en la política catalana i el president Salvador Illa en depèn. A més, una figura destacada del seu partit –Ernest Urtasun– ocupa el Ministeri de Cultura espanyol i és un dels puntals més importants de Sumar. D’una altra, Sumar no té la força que va tenir Unides Podem, perquè el trencament amb Podem els ha debilitat fins al punt que a les darreres eleccions europees Jaume Asens va tenir menys vots que Irene Montero. Electoralment, no han aconseguit de fer forat fora de la demarcació de Barcelona, cosa que en limita radicalment les aspiracions electorals. I, el fet més determinant, han perdut la joia de la corona: la batllia de Barcelona que tenia Ada Colau. Després d’haver-se prestat a un pacte antinatural amb el PP per a fer batlle el socialista Jaume Collboni i barrar el pas a Xavier Trias, Colau s’ha passat més d’un any com a regidora de l’oposició mirant de pactar una entrada al govern de la ciutat, però no se n’ha sortit i fa dues setmanes es va acomiadar de l’ajuntament.

Amb aquest panorama, els Comuns tenen davant una cruïlla determinant de la seva història. És cert que Colau ha obert la porta a tornar-se a presentar a les eleccions municipals del 2027, però ara mateix la principal activitat dels Comuns no passa a l’Ajuntament de Barcelona, sinó al parlament i, arribat el cas, al govern de la Generalitat si Illa decideix d’ampliar-lo en canvi de garantir-se l’estabilitat. I, tal com han fet els partits independentistes, han decidit d’endreçar el partit i adaptar-se al nou cicle polític. És per això que el 16 i el 17 de novembre faran a Barcelona una assemblea nacional per a aprovar la nova ponència política i organitzativa i, sobretot, elegir una nova direcció que guiï el partit els anys vinents. El canvi més significatiu serà al capdamunt de la cúpula: Colau i Albiach pleguen com a coordinadores del partit i d’ara endavant les màximes responsables en seran Candela López –ex-batllessa de Castelldefels i fins ara també coordinadora, al costat de Colau i Albiach– i Gemma Tarafa, regidora de Barcelona en Comú i persona de màxima confiança de Colau. Una nova parella dirigent que manté el vell equilibri entre el sector provinent d’ICV –López va entrar en la política institucional el 2007 com a regidora d’ICV– i Barcelona en Comú, que Tarafa va contribuir a fundar.

Albiach deixarà de ser coordinadora del partit, però continuarà essent presidenta del grup parlamentari i es mantindrà dins la direcció dels Comuns com a “responsable institucional”, un càrrec de nova creació que compartirà amb Ernest Urtasun. A més, l’actual portaveu del partit, Joan Mena, passarà a ser adjunt a les coordinadores, i els diputats al congrés espanyol Aina Vidal i Gerardo Pisarello en seran els nous portaveus.

Reorganitzar-se amb vista a les eleccions del 2027

Ara com ara, si no hi ha avançaments electorals, no hi ha d’haver votacions abans de les municipals del 2027, que els Comuns marquen com a objectiu per a augmentar la força municipal, identificada com un dels seus valors més destacats. Històricament, el seu espai polític ha tingut moltes dificultats per a anar més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona. És per això que les noves ponències estableixen com a objectiu aconseguir tenir presència a cada comarca, de manera que les seves polítiques es transmetin coherentment i adaptades a cada realitat local. Amb aquesta fita, tenen la determinació d’enfortir els seus equips locals, definir nous límits i cercar més influència en les decisions municipals per poder reivindicar després les millores socials assolides.

Més enllà dels canvis organitzatius, les ponències parteixen d’un diagnòstic polític que celebra el fet de “girar full del procés” amb la investidura d’Illa. Anticipen que serà una legislatura centrada en els drets socials, tot i que reconeixen que el PSC té “menys ambició social i transformadora” i que es vol convertir en la referència del centre polític. A escala espanyola, celebren el rumb del govern de coalició entre el PSOE i Sumar en qüestions socials, però diuen que encara falten polítiques efectives per a garantir aspectes com ara el dret d’habitatge, la regulació d’immigrants o la reducció de la jornada laboral.

En aquest context, els Comuns proposen d’articular una majoria popular que integri classes mitjanes i treballadores, moviments feministes, ecologistes i sindicals, i que encapçali els governs institucionals. Una manera, diuen, de superar la dicotomia entre independentistes i espanyolistes que ha regit la política catalana aquesta darrera dècada.

I, a llarg termini, proposen d’establir els principis fonamentals d’un horitzó polític que prioritzi la igualtat, la sostenibilitat i la cohesió social. Creuen que el feminisme és el principal motor de canvi, tant en les polítiques socials com en l’àmbit laboral, per a construir una societat lliure de violència de gènere i que garanteixi els drets per a tothom. La transició ecològica també ocupa un espai central en aquest futur polític, i proposen que Catalunya encapçali la transició cap a un model productiu i energètic que abandoni la dependència dels combustibles fòssils.

Un altre element clau és el que anomenen “projecte nacional compartit”, que consistei a garantir un autogovern fort en un estat espanyol federal i plurinacional que reconegui la diversitat i la singularitat de Catalunya. Defensen un “nou catalanisme” basat en valors socials i populars per a augmentar l’autogovern no pas com un objectiu en si mateix, sinó com a mitjà per a atènyer una societat més justa i equitativa. Amb aquesta idea, diuen que l’acord per un nou model de finançament és una oportunitat perquè es reconegui la singularitat de Catalunya i la voluntat d’un autogovern més ampli, però també com a “una oportunitat per al conjunt de territoris del règim comú que han de veure satisfetes les seves legítimes aspiracions a un finançament just”.

Malgrat que consideren que s’ha acabat el procés d’independència, diuen que això no significa la fi del conflicte nacional, i recorden que Catalunya continua essent l’única autonomia que no té un estatut aprovat pels ciutadans i les seves institucions. “Pels Comuns, que tenim el referèndum com a horitzó, la resolució del conflicte implica referendar un acord. Un acord que cal construir entre les forces polítiques catalanes i després pactar amb l’estat com a culminació del procés de diàleg”, diuen.