Mir la mar d’enfora.

Mir molta d’estona la mar d’enfora.

No em cans de mirar la mar.

És com una fantasia, un deliri, un tret, un pintar l’aigua de color mar.

Vull crear una capacitat de reverberació tan lluminosa com acaronadora.

Fer imatges, recollir detalls, assaborir impressions.

Tot allò que pot crear una atmosfera d’abstracció lírica, de desencarnació viva, d’al·legoria fugissera.

Condens l’interès en coses mínimes com el zumzejar d’aquestes abelles a l’heura, el cop de perfum de la verdor tallat de fresc, la immensa capacitat de les algues per amollar vida en la llargària d’una agonia inacabable…

L’escriptor avança per tocs tènues de digressions, per camades que no duen enlloc, per aquesta iridescència dels mots trobats ran de l’arena que s’entremesclen amb microplàstics, copinyes trencades o la infinitat de restes de naufragi inclassificables.

Cap excés de paraules, una ascesi de les diccions més lleugeres, una espera lenta de l’inesperat, de l’imprevist, de l’incert, d’allò que no arriba malgrat que forcis fins a l’asfíxia la recerca de la inspiració.

Emperò la fregadissa d’un teixit de fil basta per fer les passes dins l’aire d’un estol d’ocells que desfan la banalitat de tantes de situacions.

La presència que explor en les meves frases vol ser un vertader desafiament a l’era de la vulgaritat, del cinisme i de la burla.

Pou l’oblit de mi mateix i la respiració del silenci en aquest nus d’angoixa eriçat de preguntes sense cap resposta.

Ets un fanàtic de la minúcia!, em crida de mala manera algú quan tomb un cap-de-cantó.

Per què la poquesa excita tant les ments imbecils?

Per què no poden entendre que la meva escriptura funciona en termes de dificultat?

Per què no veuen a les clares que som un debutant etern?

Per què no es temen que tira tira he modificat els contorns del paisatge literari com una baula que s’aferra a l’inconegut sempre seguit?

Per què no volen saber que he practicat un art de matisos i de lítotes en què cada frase compta i no es pot negligir cap detall perquè el més insignificant pot ser el més adequat per desvetlar l’essencial?

Per què intenten esborrar que la meva feina fonamental és la recerca de l’esser a través de la memòria i la comprensió que només la reminiscència dóna un pes de realitat al moment viscut que se’ns havia escapat quan el vam viure?

Per què no puc abastar aquest punt extrem en què el conscient i l’inconscient convergeixen, en què les paraules es formen abans de les paraules?

Per què no veuen que intent captar en l’infinitament petit una simetria que seria com en el temps audible d’una fuga de Bach, una línia de vida?

Per què no comprenen que vull anar en el més lluny de la simplicitat dins una deriva, una desviació, una manera de mostrar els fondals de l’ànima per sorpresa i sense semblar que els cercava?

Per què no em deixen despullar la llengua, desembotonar-la i descordar-la, tensar-la i esmolar-la de manera que, fluint profunda i saborosa, perdi allò que li és propi per a tothom, deixant l’espai a un folklore novell, nerviós i seductor?

Per què no puc escriure les meves opinions més brutals fent-les passar per una lletra d’una infinita delicadesa i una emocionant discreció?

Per què no entenen que mir per un forat del pany del llenguatge els estats d’ànima de l’enamorat i sé que un gest senzill, un mot en fals, una entonació fugaç, un lapsus de la carícia, un vestit sense gust de l’altre, duen l’objecte estimat a un món pla, a un crui ínfim pel qual la lletra s’obri pas i deixa l’escriptor malencònic, destinat a desaparèixer en una frase qualsevulla?

Per què no puc escriure unes línies on cadascuna fos una condensació verbal diabòlica de diamants obscurits per la tinta?

Mir la mar d’enfora, molt de temps: una visió de l’univers.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: