llei d'estrangeria

Ara fa trenta-sis anys, el PSOE de Felipe González va aprovar la primera llei d’estrangeria de l’estat espanyol per a restringir els drets i llibertats dels immigrants. D’aleshores ençà, entitats, partits i experts han exigit de reformar-la, però el govern espanyol s’hi ha negat sistemàticament, més enllà d’alguns canvis puntuals. De fet, la major part de vegades que s’ha modificat ha estat per a endurir-la.

El govern espanyol, que s’autoanomena el més d’esquerres d’aquests darrers anys, s’acosta a l’equador del mandat sense haver impulsat cap millora substancial per a la població nouvinguda, tot i haver-s’hi compromès. Van crear un Ministeri de Migracions. Van posar-hi José Luis Escrivá al capdavant, que va emparaular-se d’afavorir la regularització dels immigrants. El ministre espanyol va redactar una reforma de la llei, però encara no s’ha aprovat i roman congelada d’ençà del maig per discrepàncies dins el govern.

Mentrestant, la paperassa continua abocant els immigrants a la irregularitat administrativa i a cercar la supervivència en l’economia submergida. La política d’acollida de l’estat espanyol té diverses mancances, però la llei d’estrangeria n’és la pedra angular. Hi ha cinc paranys que ho evidencien.

La contradicció de les arribades legals

L’estat espanyol exigeix entrades legals, però no les facilita. Això condemna molta gent a travessar la frontera en barcassa, sota un camió o saltant la tanca. No sorprèn el nombre d’immigrants que moren provant d’arribar a Europa. Tan sols en el primer semestre d’aquest any, se n’han mort 1.146, segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM).

La llei d’estrangeria espanyola estableix que, per a migrar a l’estat espanyol, s’ha de tenir un visat o una sol·licitud d’asil favorable. Tanmateix, tramitar un visat no és a l’abast de tothom. D’entrada, cal acreditar uns ingressos determinats, tenir un domicili a l’estat d’acollida i pagar les despeses del tràmit. A més, demanar-lo no implica que sigui concedit. La immensa majoria de visats favorables s’atorguen per processos de reagrupament familiar, en què ja hi ha un parent a l’estat de destinació.

El cas del Senegal és demolidor. És el segon país africà amb més immigrants a l’estat espanyol, 76.973, però solament ha rebut 5.813 concessions de permisos de llarga estada aquests darrers deu anys.

A més, també és complicat d’aconseguir una resolució d’asil favorable. El 2020, segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), l’estat espanyol solament va acceptar el 5% de sol·licituds d’asil, un 25% menys que l’any anterior. N’hi va haver 88.762.

Irregularitat administrativa, precarietat i pobresa

Arribar a l’estat espanyol al marge de la llei implica viure en la irregularitat administrativa. Segons estimacions de CEAR, hi ha més de 600.000 immigrants en aquesta situació. Càritas estima que al Principat n’hi ha vora 100.000. La llei d’estrangeria els impedeix accions bàsiques com ara treballar legalment, llogar un pis, demanar una prestació social, denunciar un delicte a comissaria, obrir un compte bancari i visitar la família al país d’origen.

Això causa una enorme escletxa social entre els ciutadans estrangers i els autòctons. Segons que explica l’informe “Fronteres de paper“, de les Entitats Catalanes d’Acció Social, la taxa de desocupació dels estrangers (8,5%) és més del doble que la de la població autòctona (4%), atès que no tenir papers impossibilita la feina legal. L’informe considera la llei d’estrangeria un factor que origina pobresa i una condemna a l’economia submergida.

El 55% dels immigrants que treballen ho fan de forma irregular, segons CCOO

La precarietat laboral ve acompanyada de la precarietat en l’habitatge. El mateix estudi diu que els que emigren sense cap opció residencial acostumen a passar les primeres nits en pensions, mentre cerquen una alternativa, que acaba essent rellogar una habitació, un infrahabitatge o, fins i tot, dormir al ras. El 72% de persones sense llar de Barcelona són de nacionalitat estrangera.

Tres anys per a aconseguir els papers, una absurditat

Aconseguir la documentació és essencial per a sortir de la vulnerabilitat, però el procés és una odissea de tràmits. La via més recurrent és l’arrelament social. La llei d’estrangeria contempla més vies de regularització, menys enrevessades, en casos de protecció internacional, reagrupament familiar i matrimoni amb un ciutadà espanyol, però són situacions força extraordinàries.

En l’arrelament social, el sol·licitant ha d’acreditar una permanència al territori de tres anys pel cap baix, una oferta laboral d’un any a jornada completa i dos cursos d’idiomes, de català i castellà, de quaranta-cinc hores cadascun.

El document que certifica l’estada de tres anys a l’estat espanyol és el padró, que també permet d’accedir a la sanitat i l’educació. Tanmateix, hi ha un gran gruix d’ajuntaments que demanen un domicili fix per a empadronar els ciutadans i, alhora, sense papers és impossible de llogar un pis. És un carreró sense sortida. Bona part dels nouvinguts s’acaba empadronant en domicilis compartits o infrahabitatges, fet que entrebanca el tràmit, que pot arribar a durar mesos.

Una vegada l’estada comença a comptar, cal trobar feina. No val qualsevol contracte, la llei en demana un d’un any a jornada completa, un requisit complicat fins i tot per als autòctons. Si un contracte de tres mesos fos vàlid, bona part dels temporers de la campanya de la fruita es podrien regularitzar, però no és el cas.

Amb tot, els immigrants sense papers es veuen forçats a subsistir tres anys al marge de la llei, sense poder treballar, amb l’economia submergida com a única opció i pràcticament sense cap dret civil reconegut.

L’amenaça constant del CIE

Durant tot el temps que romanen indocumentats, els immigrants viuen sota l’amenaça de ser deportats. La llei d’estrangeria estableix que no tenir papers és un delicte. Poden recloure’ls en centres d’internament seixanta dies com a molt i després expulsar-los. L’estat espanyol té vuit CIE oberts.

Unes quantes entitats socials n’han reclamat el tancament perquè creuen que no són compatibles amb la defensa dels drets humans. La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha dit més d’una vegada que vol tancar el CIE de la Zona Franca, però la promesa, ara per ara, és paper mullat.

Els CIE, la punta de l’iceberg de la política migratòria

El Centre Irídia té oberts deu casos de violència institucional al CIE de Barcelona. En tots deu, els interns relaten agressions físiques per part dels agents i tracte vexatori i degradant. Segons l’entitat, una de les grans dificultats en la investigació dels abusos és que tant els afectats com els testimonis són expulsats pocs dies després dels fets.

D’ençà que hi ha dades (any 2006), hi ha hagut vuit morts als CIE: tres dels quals al de Barcelona i tres més al de Sapadors, a València.

Renovar la documentació, tornar a passar per l’adreçador

L’embolic no s’acaba quan s’obté la documentació. Els immigrats han de continuar complint els mateixos requisits per a renovar l’estada a l’estat espanyol, atès que el permís de residència és temporal. És una concepció utilitarista. És més un premi que no pas un dret. Si un migrant en situació regular perd la feina, no pot renovar l’estada i torna a caure en la irregularitat, una irregularitat sobrevinguda. La continuïtat laboral i vital dels immigrants té traves contínues i, en qualsevol moment, poden tornar al punt de partida.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.