La nit de Reis és una de les més esperades de l’any per la seva màgia. En contraposició, el 5 de gener també és la nit en què va morir Idrissa Diallo, un dels molts interns del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona aquell 2012. L’Idrissa acabava d’arribar a Espanya des de Guinea Conakry amb només 21 anys, i va morir per falta d’assistència mèdica, després de tres dies demanant atenció urgent, segons asseguren els seus excompanys de cel·la.

Les autoritats del CIE van enterrar el cos al cementiri de Montjuïc, sense placa ni identificació. El cadàver de l’Idrissa va quedar abandonat sis anys fins que a principis del 2017 una investigació de La Directa va destapar el cas. Aquest any, les seves restes seran repatriades.

El cas d’Idrissa és un més dels que amaguen els CIEs, institucions públiques destinades a allotjar els immigrants en situació administrativa irregular abans d’expulsar-los del país. Es considera com a estranger tot aquell individu nascut fora de la Unió Europea (o sense parents procedents d’aquesta), que no hagi creat un arrelament al país superior als tres anys o que no disposi de permís de residència o treball. Actualment, a Europa hi ha prop de 280 CIEs, dels quals set pertanyen a l’estat espanyol; repartits a Algesires, Las Palmas, Madrid, Múrcia, Barcelona, Tenerife i València.

Violència sistemàtica i violació dels drets

L’article 62 bis. sobre els Drets dels Estrangers Internats de la Llei d’Estrangeria estableix en els seus punts a i b que els immigrants tenen dret a “ser informats de la seva situació” i a què “es vetlli pel respecte a la seva vida, integritat física i salut, sense que en cap cas puguin ser sotmesos a tractes denigrants…”. A la pràctica, però, les violacions dels drets humans fonamentals per part de les autoritats són una constant, segons denuncien associacions com el Síndic de Greuges, encarregada de defensar els ciutadans de les accions de l’estat. “S’aprofita l’opacitat d’aquestes institucions, que si bé no són penitenciàries actuen com a tals, i el desconeixement que els reclusos tenen de la legislació per incomplir-la”, afirma César Ciriano Vela, Doctor en Dret Administratiu per la Universitat de Saragossa.

Per una banda, Martí Busquets, representant de la plataforma Tanquem els CIE, situa l’origen de l’agressivitat en el personal que gestiona aquests centres: en lloc de ser funcionaris especialitzats com a les presons, se n’encarreguen policies nacionals de “perfil racista i xenòfob”. Per la seva part, César Ciriano, advocat especialista en estrangeria, apunta més alt en la jerarquia de responsabilitats: “Qui regula els CIEs és el Ministeri de l’Interior, que emet la directriu de ser durs amb els residents perquè quan siguin expulsats parlin malament d’Espanya als seus països d’origen”. Ciriano fonamenta el seu argument en què “és incomprensible que es detinguin persones pel simple fet de trobar-se en situació residencial irregular”.

Aquesta incomprensibilitat es fa palesa quan es contemplen les últimes estadístiques recollides a l’informe de Memorias del Defensor del Pueblo como Mecanismo Nacional de Prevención de la Tortura (2011-2016). Segons aquest estudi, l’any 2016 es van ingressar 7.597 persones als CIEs espanyols, de les quals només 2.205 van ser expulsades del país. Gairebé el 71% dels interns (més de 5000) van haver de passar per aquest tipus de centre sense cap més motiu que la retenció i el càstig injustificats.

Les expulsions, que han anat decreixent progressivament en els últims anys, s’aturen per motius diplomàtics, ja que sovint no existeix cap conveni de repatriació amb els països d’origen però, sobretot, per raons econòmiques: cada deportació li costa a l’estat 6.000 euros, entre els quals s’inclouen el bitllet d’avió de l’expulsat i els d’anada i tornada dels dos policies que l’acompanyen. Últimament, s’ha seguit una estratègia per reduir costos que ha acabat sent contraproduent: “S’acompanya el deportat fins a la porta de l’avió i s’embarca sol. Un cop dins, s’hi nega a viatjar; i com el comandant no té cap obligació d’endur-se’l el deixen sortir”, explica Ciriano.

‘Overbooking’ i indistinció dels interns

Un altre element d’especial importància en els CIEs és la decompensació regnant entre la capacitat d’aforament màxima i l’acollida ‘de facto’, que potencia la precarietat d’aquests indrets. La superpoblació del CIE d’Algesires va fer que l’octubre de 2016 un centenar d’immigrants il·legals trobats a Motril (Granada) no fossin ingressats per falta d’espai. Tot i la renovació constant de reclusos cada seixanta dies, termini legal màxim de retenció, la situació segueix plasmant una gran diferència entre les xifres d’asil adequades i les que realment s’hi donen.

Aquest aglutini d’immigrants irregulars acaba derivant en situacions de negligència condemnables legalment. D’una banda, no existeix segregació entre els reclusos comuns i els que han comès delictes, tal com contempla l’article 7 sobre Instal·lacions i mitjans bàsics del Real Decret 162/2014, relatiu al funcionament i al règim interior dels CIEs. Per altra banda, voluntaris de Migra Studium van notificar el 2016, després de visitar el CIE de la Zona Franca de Barcelona, la presència de fins a quatre menors no acompanyats. El mateix Ministeri de l’Interior estableix que en cap circumstància pot ser decretat l’ingrés de menors en aquestes fundacions si no és per raons “d’unitat familiar”, i que en cas de trobar-se sols a Espanya ja existeixen els CRAI per fer-se’n càrrec.

La fi dels CIEs

A causa de les males condicions i a la poca eficàcia dels CIEs espanyols, han sorgit  iniciatives que tenen com a objectiu tancar-los. A Catalunya, l’any 2012 neix la plataforma Tanquem els CIE arran de la mort d’Idrissa Diallo. Des de l’organització tenen com a finalitat acabar amb aquestes institucions i així “crear una societat tolerant on es rebutgi la Llei d’Estrangeria vigent, fruit d’un passat colonial en què es mercantilitzava les persones”, explica Martí Busquets, activista de la plataforma. Pel que fa a la política migratòria, Busquets opina que neix estretament lligada al sistema capitalista: “Si produeixes, aconsegueixes els papers”.

L’alternativa que proposen als CIEs és clara: erradicar-los. Segons explica Busquets, “les persones que migren no ho fan per caprici, sinó per guerres o dificultats que hem ocasionat els europeus”. A més, sosté que els fluxos migratoris no es poden ni s’han de regular: “Les migracions a Espanya no es limiten amb una tanca;  ja que l’únic que s’aconsegueix és jugar amb la vida de les persones”.

Institucions com Tanquem els CIE defensen els drets dels immigrants i vetllen per la seva regularització | Imatge cedida per Tanquem els CIE

Per altra banda, Ciriano creu que s’hauria de fer una reforma de la política migratòria de la Unió Europea, centrant-se en els delictes dels ciutadans i no en la seva nacionalitat o papers. Seguint la línia de Tanquem els CIE, Ciriano també creu que els centres haurien de desaparèixer, però proposa una alternativa més social en cas que haguessin de continuar existint: que es revesteixin d’un caire més educatiu, disposant els interns de més llibertat i de la possibilitat d’accedir a mecanismes per regularitzar la seva situació.

Els CIEs són la punta de l’iceberg de tota una Llei d’Estrangeria comunitària a escala europea. Una política de fronteres que a la pràctica mercantilitza les persones i condiciona la seva lliure circulació.  El periodista i escriptor uruguaià Eduardo Galeano va escriure un poema que parla del ’delicte’ que cometen totes aquelles persones que volen formar part del Primer Món, “Los Nadies”: Que no son seres humanos, sino recursos humanos (…) Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

 

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb