Confesso que tinc un problemeta, que sospito que comparteixo amb molts companys divulgadors científics: com més va més, allò que m’interessa a mi no coincideix amb el que interessa els meus lectors.

La gran excepció són les temàtiques d’actualitat: si llegeixo en la revista Wired que als EUA hi ha una web on els usuaris comparteixen les seves dades genètiques per a trobar parents llunyans, i que la policia hi va introduir en secret les mostres d’ADN d’un assassí en sèrie que en els anys setanta i vuitanta va matar dotze persones i va violar-ne 45 a la zona de San Francisco; que gràcies a la web va trobar un cosí seu, i a partir d’aquí va anar tancant el cercle per a detenir-lo tres dècades després, a l’abril de 2018, quan Joseph DeAngelo ja tenia 72 anys, em sembla una historiassa fantàstica, i començo a prendre notes entusiasmat esperant que arribi el diumenge per a compartir-ho en directe amb els oients d’A vivir en la SER.

Però quan començo a llegir per plaer temes de biotecnologia, neurociència o fins i tot història de la ciència, amb ganes d’aprendre un poc més de cada camp, em passa que les curiositats de sempre ja no encenen la flama de la sorpresa, i el que a mi em sembla nou i desperta el meu interès sol ser massa sofisticat o estar massa lluny de l’interès del lector de qui vull captar l’atenció.

«Allò que a mi em sembla nou sol estar massa lluny de l’interès del lector de qui vull captar l’atenció»

Em va passar per primera vegada deu fer ja quinze anys, quan començava en això de la divulgació i treballava en el mític Redes: un jove investigador anomenat Manel Esteller ens va enviar el manuscrit d’un llibre que estava escrivint sobre una cosa anomenada «epigenètica». Una cosa complexa de grups metils que regulaven l’expressió dels gens en funció de l’estil de vida. Ningú de l’equip hi va prestar gaire atenció, excepte jo, que com a bioquímic llicenciat de feia poc, vaig veure de seguida que això era tremendament nou. Vaig convèncer l’editora que em deixés fer un reportatge sobre el tema, en el qual vam explicar les implicacions d’aquesta regulació epigenètica i vam dissenyar un 3D per a mostrar de manera molt didàctica el mecanisme mitjançant el qual els metils i histones hi intervenien. Però, encara que jo vaig quedar molt satisfet, imagino els telespectadors veient-lo i pensant: «No entenc res… Què m’estan explicant? Per què? Si a mi això no m’interessa.»

Llig l’article sencer al web de Mètode

Pere Estupinyà. Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador de El cazador de cerebros (La 2).

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb