Pere Estupinyà

Estic conduint enmig del no-res. Dec portar deu minuts de recta sense creuar-me amb cap vehicle. Fa mitja hora, un cartell m’ha dit que el pròxim poble serà Bajo Caracoles, a uns 200 km. A banda i banda, i durant les quatre hores de viatge que porto des que vaig aterrar a Calafate i vaig llogar un cotxe, pura estepa patagònica: terra ocre molt pedregosa amb matolls d’herbes rodons d’uns 30 cm d’altura que en aquesta època de l’any –l’estiu de l’hemisferi sud– són de color gris, groc i algun verd apagat. De bon començament el paisatge és descomunal, de pel·lícula. Però ja comença a cansar. A més, no puc gaudir-ne perquè haig d’estar pendent dels sots que de manera imprevista apareixen enmig d’aquesta mítica Ruta 40. Cada pocs minuts, als laterals de la carretera apareixen guanacs, animals de la família dels camèlids que semblen llames un pèl més esveltes i menys llanoses. La majoria són vius, però n’he distingit ja uns set o vuit cadàvers penjats per les seves potes posteriors dels filferros de les rudimentàries tanques que intenten impedir-los el pas cap a la carretera. Es veu que les salten fàcilment, però si algun calcula malament i el filferro l’atrapa entre l’inici de les cuixes i l’abdomen, allà s’hi queda a disposició dels còndors que sobrevolen la zona. Quina és la meua destinació? Un allotjament anomenat La Posta de los Toldos on demà em trobaré amb un tècnic de la fundació Rewilding Argentina, que em mostrarà els projectes científics i de conservació que impulsen enmig d’aquest desert. Estic preocupat perquè no m’havia imaginat que la carretera estigués tan malament, i m’havien dit que no arribés més tard de les nou de la nit. En cap punt d’aquests 600 km hi ha senyal de telèfon, ni dades, ni res. Això de no tenir accés a internet pot semblar romàntic, gairebé un alliberament, però resulta que fa una estona l’asfalt va desaparèixer de sobte durant uns 70 metres de pedretes que aquí anomenen ripio, em van relliscar les rodes posteriors del cotxe, vaig colpejar la tanca lateral i em vaig quedar sense paracops posterior, i pensant què hagués fet si el cotxe no hagués arrencat. Anyway; les quatre hores llargues de cotxe que em queden continuen igual. Pel camí de pedres, avance un ciclista que deu estar travessant la Patagònia amb bici en pla gesta o experiència vital. No ho entenc. Per molt que hi pensi, amb aquest vent, clima àrid, camí dur i paisatge monòton, em sembla absurd (i més als dos dies, quan tornant cap a Calafate el torno a veure patint en la mateixa direcció, potser uns 300 km més endavant). Amb dubtes sobre si això meu és també absurd, arribo a La Posta, unes casetes solitàries a les quals s’accedeix per un camí de terra des de la carretera principal. Al matí em trobo amb Franco Butti de Rewilding. Ell és d’aquí, de Perito Moreno (la ciutat, no la glacera). La seva família és ramadera, però ell sempre va estar involucrat en la preservació de la zona, manifestant-se contra la mineria i advertint que havien de trobar altres models de desenvolupament, fins que el va contractar la fundació com a fotògraf i tècnic. Viu juntament amb unes poques persones més en una estació biològica aïllada dins d’una gorja a la qual arribem amb el seu 4×4 i en la qual cada hivern fan un confinament forçat per les nevades. La seva funció, que és la de Rewilding, és restaurar els ecosistemes i espècies autòctones que amb les dècades s’han degradat, i fomentar un desenvolupament social i econòmic basat en l’ecoturisme i la conservació. Com ho fan? El model és interessant: gràcies als abundants fons que tenen d’entitats donants, especialment la fundació Tompkins Conservation, compren grandíssimes extensions de terrenys, els gestionen segons els seus criteris de preservació, els condicionen per a dedicar-los a ús públic i crear oportunitats per a la població local, i finalment els retornen a l’estat amb la condició que els declari parcs naturals. La fundació Tompkins Conservation, creada pels antics amos de The North Face, ja ha completat processos similars a Xile i al nord de l’Argentina, al parc Iberá, on han reintroduït jaguars, ossos formiguers i vegetació d’un lloc que fa unes dècades era una meravella natural, després va deixar de ser-ho, i ara ho és una altra vegada. Pere Estupinyà és escriptor i divulgador científic. Llig l'article complet. Aquest article ha estat publicat en la secció «El lladre de cervells» en la revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací.

Les mentides contra CiU van funcionar també perquè molta gent se les volia creure

País

Opinió

Per autors

Món

Societat

Cultura

Economia

Ciència i Tecnologia

Altres

Subscriptors

Contactes

Pere Estupinyà

Rewilding a la Patagònia

Quines emocions us genera la ciència?

La ciència, com a eina o com a protagonista?

Científic, no m’expliquis la teva vida (o sí)

'Machine learning' i moralitat artificial

La ciència no facilita el periodisme científic

Cèl·lules mare a Miami i gols que valen doble

La ciència és agafar cireres amb els ulls tancats

Immunoteràpia i «Lo Pepe d’Alcossebre»

La ciència perd prestigi

Espècies en via de salvació

Fem divulgació acientífica

Les mentides contra CiU van funcionar també perquè molta gent se les volia creure

Pere Estupinyà

Rewilding a la Patagònia

Quines emocions us genera la ciència?

La ciència, com a eina o com a protagonista?

Científic, no m’expliquis la teva vida (o sí)

'Machine learning' i moralitat artificial

La ciència no facilita el periodisme científic

Cèl·lules mare a Miami i gols que valen doble

La ciència és agafar cireres amb els ulls tancats

Immunoteràpia i «Lo Pepe d’Alcossebre»

La ciència perd prestigi

Espècies en via de salvació

Fem divulgació acientífica

Funcionalitat només per a subscriptors