illustració Moisés Mahiques emocions ciència
Il·lustració: Moisés Mahiques

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Fa pocs diumenges, en l’A vivir de la SER dedicàrem la secció de ciència al transhumanisme i explicàvem que, com a corrent filosòfic, és interessant, però que els tecnooptimistes més devots exageren desemesuradament dient barbaritats com ara que «ja ha nascut la persona que viurà mil anys». Ho vam citar literalment perquè és el que afirma el gerontòleg britànic Aubrey de Grey, però ho vam fer recalcant que és una cosa sensacionalista, sense base i amb el propòsit de vendre llibres. Doncs bé; als pocs dies una companya d’El cazador de cerebros em va dir: «ma mare et va escoltar diumenge, i estava flipant perquè vau contar que ja hi ha persones que viuran mil anys!»

Quina emoció us suggereix aquesta anècdota? Pot ser que us faci somriure, enfadar, reflexio­nar o que us deixi indiferents. Segurament, algú sense interès per la ciència es quedi igual i ho oblidi sense més, mentre que als entusiastes ens genera algun tipus de resposta emocional, ja sigui frustració, sorpresa, diversió… I ja sabem que, com més emoció, més atenció i més retenció. Per això recordem unes coses i no unes altres.

Jo reconec que en aquest cas concret em va fer simplement gràcia, perquè no és un tema tan transcendent, però em va fer reflexionar. En concret, em va recordar un estudi que analitzava l’impacte de la informació sobre vacunes que em va generar gran neguit: els investigadors van passar un fullet amb mites i realitats sobre les vacunes a voluntaris i van constatar que, passades unes hores, la majoria d’ells distorsionaven el seu record i confonien alguns mites amb realitats, i de fet augmentava la seva reticència a la vacunació. Aquest fullet era contraproduent. Estava preparat amb tota la bona intenció, i el seu contingut era rigorós, però generava l’efecte contrari al que pretenia. Una cosa semblant va ocórrer amb això d’allargar la vida mil anys, i segurament amb molts textos contra les pseudociències.

El cas és que, si el recordo, és perquè em va generar una emoció, igual com recordo un assaig clínic de teràpia gènica perquè em va despertar esperança, una conversa amb astròlegs que em va indignar, un descobriment cosmològic que em va fascinar o un article sobre intel·ligència artificial que em va preocupar. Per això, des de fa temps defenso que estimular alguna emoció (la que sigui) és clau per a qualsevol producte de divulgació científica i que si el que fem és interessant i amè, però genera indiferència, no tindrà impacte. I, per això, l’índex del meu últim llibre A vivir la ciencia (Debate, 2020) està organitzat per emocions. L’esperança és l’emoció que engloba les històries d’un capítol, la curiositat, un altre, l’enuig, la diversió… i així fins a deu emocions que m’adono que predominen en els meus interessos científics particulars.

I ara arriba quan us pregunto: Quines emocions us genera a vosaltres la ciència? Hi ha persones als qui no els en genera cap i per això s’estimen més altres lectures. Però imagino que, a vosaltres, lectors de Mètode, us en genera moltes i ben diferents. Però quina és la més prevalent, la que més pesa?

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Pere Estupinyà.Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador d’El cazador de cerebros (La 2).

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.