La ciència, com a eina o com a protagonista?

VilaWeb
Il·lustració: Moisés Mahiques

Pere Estupinyà

07.07.2020 - 05:15

Sento que estic fent un gir subtil però profund en el meu enfocament cap a la divulgació científica. I després de més de quinze anys dedicant-m’hi, trobo que té la seva substància. No, no em faré youtuber. De fet, no és qüestió de format, d’utilitzar les xarxes d’una manera o d’una altra, de ser més concís o menys, o si tractar temes més pop o més densos. Es tracta del paper que té la informació científica en les meves històries o programes divulgatius o perio­dístics. M’explico.

Com explicaré en un llibre que sortirà publicat al maig, tot va començar un diumenge al matí en el programa A vivir de la Cadena SER, del qual soc col·laborador regular. Quan vam obrir els micros a preguntes del públic, va telefonar  un pare que ens va dir: «Hola, telefono perquè fa molt temps que sento que les cèl·lules mare són molt prometedores per a malalties com la diabetis. Jo tinc un fill adolescent amb diabetis tipus 1. Ja sé que la ciència avança lentament, però a ell li queda molta vida per davant, i potser algun dia sí que se’n podrà beneficiar. La meva pregunta és: en quin estat estan les investigacions, i quant penseu que falta perquè beneficiïn algú com el meu fill?».

Vaja. De sobte, em va fer vergonya adonar-me que els divulgadors enamorats de la ciència sembla com si arribéssim a l’èxtasi intel·lectual amb el funcionament de les eines CRISPR, les curiositats de la física, les interioritats de la ciència o el que publica Science Nature, i tendim a despatxar una pregunta així amb una resposta de l’estil «No se sap, perquè la ciència efectivament avança lentament i no s’ha de donar falses expectatives». Malament. Aquesta pregunta tan clara d’un pare preocupat ha de ser el motiu d’un reportatge, encara que el seu plantejament incomodi els investigadors i no permeti donar una resposta exacta. Preguntes com aquesta són les que té la socie­tat, els ciutadans, i de vegades nosaltres no les considerem prou perquè assumim que la nostra missió fonamental com a divulgadors és transmetre el que fan els científics. El que vaig veure aquell dia és que en realitat estem (o almenys jo en aquell moment) més prop dels científics i de les seves idees que de la gent i els seus problemes.

És obvi que hem de continuar rastrejant laboratoris per a descobrir les sorpreses que la ciència ens ofereix. Com a «lladre de cervells», aquest ha estat el meu senyal d’identitat: el ficar-me el més endins possible del cor científic per a treure a la llum debats o coneixements nous. Llarga vida a la ciència impulsada per la curiositat, per descomptat, i a aquesta labor de comunicar als ciutadans els descobriments científics de manera simple i amena. Però no podem (o no puc) fer solament això. Si volem que la ciència tingui un paper social rellevant de debò, hem de plantejar el camí invers i respondre amb ciència a les preguntes i problemes de les persones i la societat. Hem de tractar la ciència com a eina, no com a protagonista.

Alguns pensareu que estic descobrint les sopes d’all. Potser. O potser no sé expressar la profunditat que trobo que està sent aquesta modulació del meu treball com a divulgador. Però és que no em refereixo a respondre ximpleries o preguntes de bar. Estic parlant –i no sols parlant, perquè vaig decidir que aquest fos el focus de la tercera temporada d’El cazador de cerebros– de partir sempre d’un dubte o problema social i utilitzar la ciència per a respondre’l. En realitat, és alguna cosa semblant al plantejament dels companys de #CienciaenelParlamento, que, de fet, ens van donar suport en alguns capítols.

No va ser fàcil, per diversos motius.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Pere Estupinyà. Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador d’El cazador de cerebros (La 2).

Què és Mètode?

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

Fer-me'n subscriptor