Sento que estic fent un gir subtil però profund en el meu enfocament cap a la divulgació científica. I després de més de quinze anys dedicant-m’hi, trobo que té la seva substància. No, no em faré youtuber. De fet, no és qüestió de format, d’utilitzar les xarxes d’una manera o d’una altra, de ser més concís o menys, o si tractar temes més pop o més densos. Es tracta del paper que té la informació científica en les meves històries o programes divulgatius o perio­dístics. M’explico.

Com explicaré en un llibre que sortirà publicat al maig, tot va començar un diumenge al matí en el programa A vivir de la Cadena SER, del qual soc col·laborador regular. Quan vam obrir els micros a preguntes del públic, va telefonar  un pare que ens va dir: «Hola, telefono perquè fa molt temps que sento que les cèl·lules mare són molt prometedores per a malalties com la diabetis. Jo tinc un fill adolescent amb diabetis tipus 1. Ja sé que la ciència avança lentament, però a ell li queda molta vida per davant, i potser algun dia sí que se’n podrà beneficiar. La meva pregunta és: en quin estat estan les investigacions, i quant penseu que falta perquè beneficiïn algú com el meu fill?».

Vaja. De sobte, em va fer vergonya adonar-me que els divulgadors enamorats de la ciència sembla com si arribéssim a l’èxtasi intel·lectual amb el funcionament de les eines CRISPR, les curiositats de la física, les interioritats de la ciència o el que publica Science o Nature, i tendim a despatxar una pregunta així amb una resposta de l’estil «No se sap, perquè la ciència efectivament avança lentament i no s’ha de donar falses expectatives». Malament. Aquesta pregunta tan clara d’un pare preocupat ha de ser el motiu d’un reportatge, encara que el seu plantejament incomodi els investigadors i no permeti donar una resposta exacta. Preguntes com aquesta són les que té la socie­tat, els ciutadans, i de vegades nosaltres no les considerem prou perquè assumim que la nostra missió fonamental com a divulgadors és transmetre el que fan els científics. El que vaig veure aquell dia és que en realitat estem (o almenys jo en aquell moment) més prop dels científics i de les seves idees que de la gent i els seus problemes.

És obvi que hem de continuar rastrejant laboratoris per a descobrir les sorpreses que la ciència ens ofereix. Com a «lladre de cervells», aquest ha estat el meu senyal d’identitat: el ficar-me el més endins possible del cor científic per a treure a la llum debats o coneixements nous. Llarga vida a la ciència impulsada per la curiositat, per descomptat, i a aquesta labor de comunicar als ciutadans els descobriments científics de manera simple i amena. Però no podem (o no puc) fer solament això. Si volem que la ciència tingui un paper social rellevant de debò, hem de plantejar el camí invers i respondre amb ciència a les preguntes i problemes de les persones i la societat. Hem de tractar la ciència com a eina, no com a protagonista.

Alguns pensareu que estic descobrint les sopes d’all. Potser. O potser no sé expressar la profunditat que trobo que està sent aquesta modulació del meu treball com a divulgador. Però és que no em refereixo a respondre ximpleries o preguntes de bar. Estic parlant –i no sols parlant, perquè vaig decidir que aquest fos el focus de la tercera temporada d’El cazador de cerebros– de partir sempre d’un dubte o problema social i utilitzar la ciència per a respondre’l. En realitat, és alguna cosa semblant al plantejament dels companys de #CienciaenelParlamento, que, de fet, ens van donar suport en alguns capítols.

No va ser fàcil, per diversos motius.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Pere Estupinyà. Escriptor i divulgador científic, Madrid. Presentador d’El cazador de cerebros (La 2).

Què és Mètode?