Les illes Galápagos són un ecosistema únic al món per la singular combinació d’espècies que hi van evolucionar, però també pel seu aïllament geogràfic. Un detall molt singular: no hi ha depredadors. Les tortugues van poder engegantir-se en terra ferma per l’enorme quantitat de recursos disponibles i cap amenaça, i els albatros fan niu en terra sense por que una serp se’ls cruspeixi. De fet, les aus no tenen por. És desconcertant veure a la llunyania un mascarell camablau solitari, atansar-t’hi a poc a poc intentant no espantar-lo, i que ell es quedi mirant-te ben campal amb cara de «qui és aquest paio tan estrany». Havent evolucionat durant milions d’anys sense depredadors, han perdut l’instint d’escapar davant de la mínima incertesa.

Però aquest equilibri trontolla. El 97 % de les Galápagos és espai protegit i des de fa unes dècades Equador és plenament conscient de la importància de preservar aquesta font de riquesa biològica, turística i científica. Hi ha illes que no les poden trepitjar ni tan sols els turistes milionaris dels tours més exclusius, i per exemple la majestuosa Isabela només està habitada uns pocs quilòmetres quadrats en el seu extrem sud-est. Això, però, no va impedir que les cabres portades pels primers habitants s’estenguessin per l’illa menjant l’aliment de les tortugues gegants, que algunes espècies de plantes invasores comencessin a créixer més ràpidament que no les autòctones i que les rates arribades en els vaixells es trobessin amb un festí sense depredadors que les controlessin.    

Francesca havia estat monitorejant el pinsà de manglar i el seu diagnòstic era contundent: només quedaven unes poques desenes d’exemplars, la situació s’havia agreujat i, si ningú feia res, en tres o quatre anys l’espècie desapareixeria. Ella havia arreplegat alguns pinsans i ous dels nius per comprovar si podien créixer en captivitat, i tornar els pollets a l’ecosistema quan no estiguessin en risc. Però era un projecte que feia de manera voluntària, sense finançament i que requeria instal·lacions i viatges costosos amb vaixell.

Quan vaig tornar a les Galápagos al març de 2015 per gravar El Ladrón de Cerebros por Ecuador, en arribar a l’illa de Santa Cruz la primera cosa que vaig fer va ser preguntar per una neozelandesa anomenada Francesca Cunningham. No sabia ni si s’estaria encara a l’illa. Quina grata sorpresa quan em van dir que treballava en un laboratori de la Fundació Darwin, vaig anar a visitar-la i la vaig trobar amb dues becàries en una sala adaptada especialment per a la cria dels pinsans de manglar. Quina alegria. Francesca em va dir que havia aconseguit una mica de finançament, que els pinsans es reproduïen bé en captivitat, que ja n’havien alliberat alguns i l’espècie havia començat a recuperar-se, i que el següent pas –dificilíssim– seria desratitzar l’illa per tornar-la a l’estat natural prehumà, de manera que els pinsans i altres espècies autòctones poguessin continuar subsistint sense la seva ajuda com sempre havien estat fent. Els pinsans del manglar eren una espècie en via de salvació.

Una altra havia estat les mateixes tortugues gegants. Es calcula que a finals del segle XVII hi havia 250.000 tortugues gegants de quinze espècies diferents en les Galápagos. Però a partir del segle XVIII les illes es van convertir en un punt freqüent de parada de pirates i baleners, que, famolencs, en trobar-se un animal tan dòcil i abundant van fer el que imagineu: menjar-se’n la carn i utilitzar el greix com a oli per a fanals. És molt difícil jutjar els baleners d’aquella època amb una mirada actual. Ells no sa­bien que aquelles tortugues eren espècies úniques en el món, en van trobar a manta, i davant de la necessitat d’aliment i recursos energètics els humans sempre hem prioritzat la nostra panxa i desenvolupament. La conseqüència va ser un radical descens dels exemplars de tortugues, quatre espècies extingides i una quasi completa desaparició que es va evitar quan els proteccionistes van començar a lluitar per protegir les tortugues gegants. Va anar de ben poc, però a hores d’ara, i després d’unes quantes dècades de treballs de recuperació, hi ha ja 15.000 exemplars i les espècies estan fora de perill. Però reflexionem: què hauria passat si els baleners i habitants famolencs de les Galápagos haguessin continuat caçant tortugues sense que algú els obligués a frenar i buscar alternatives a aquella font d’aliment i energia tan barata?

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Pere Estupinyà. Escriptor i divulgador científic (Nova York).

Què és Mètode? 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb