Il·lustració: Moisés Mahiques

Sóc a un hospital infantil coneixent les investigacions que s’hi porten a terme. M’han invitat per si em pot interessar alguna cosa per a El cazador de cerebros de La 2, A vivir de Cadena SER o algun dels meus treballs divulgatius. Primera consideració, rellevant pel motiu que explicaré tot seguit: hi vaig encantadíssim i agraït perquè em fascina conèixer quina s’empesquen en els centres d’investigació, però aquest matí invertit i les despeses de transport no me’ls paga ningú. Insisteixo: no em queixo perquè és part de la feina, i en realitat és el que més xalera em fa. Però no és un aspecte fútil.

Una vegada reunits m’expliquen les seves línies de feina i em presenten una investigació concreta que és de les més interessants que he escoltat en temps: aquesta mateixa tarda començaran un assaig clínic amb una nena de dos anys que va venir amb la seva família a posta des de Suïssa, afectada d’un tumor ocular que sol comportar l’extirpació de l’ull, però que una nova teràpia podria evitar. La teràpia es basa en un virus modificat genèticament que ataca específicament les cèl·lules del tumor i les destrueix. Ha mostrat resultats molt positius en ratolins, ha passat totes les fases prèvies d’estudi amb animals i comitès d’avaluació i per primera vegada en el món es provarà en persones. Repeteixo: aquesta mateixa tarda, en aquest hospital espanyol, una nena suïssa de dos anys començarà un tractament únic al món, i al cap d’una setmana els seus pares sabran si el tumor de la seva filla està remetent. És una història enorme. Per descomptat que vull explicar-la!

M’animo i els dic que aquest mateix diumenge ho podem explicar en A vivir. O la setmana vinent quan hi hagi resultats si ho prefereixen. I que, si els pares donen el consentiment per a gravar la nena, sens dubte podem fer un reportatge preciós en El cazador de cerebros, deixant clar que és un tractament experimental, explicant ben bé com s’ha arribat fins aquí i tots els matisos que els vinguin de gust. Fins i tot els dic que el que pertocaria seria tenir un equip d’informatius aquesta mateixa tarda allí i anar seguint la història durant uns quants dies, perquè té un costat humà fabulós, és ciència de primer nivell i aquesta intriga per veure si funcionarà o no comporta una gran emoció. Problema:

—Ah, no. Però això no es pot explicar fins que els resultats estiguin publicats…

What? A veure, jo ja sé com funciona això… Però, seriosament, després no ens queixem que la ciència no arriba a la societat. Aquí teniu una història amb un grandíssim potencial per a arribar a un públic ampli, mostrar com funciona la ciència i demostrar el seu valor. D’aquí un parell d’anys publicareu un article asèptic sobre un tumor estrany, amb estadístiques en compte de persones, que no tindrà cap impacte.

—Ja… Però la farmacèutica que ho porta no crec que vulgui.

—I pel que veig, vosaltres tampoc.

I fitant-los als ulls, amb to pròxim a l’enuig, els dic:

—Llavors, ¿per a què em porteu?

—Bé… Perquè ho coneguis… i altres coses que fem…

—M’interessa això. Si hi ha oportunitat d’explicar-ho, m’aviseu.

Per descomptat el diàleg va ser força més amable, però la meva frustració interior encara més exagerada. Començo a estar-ne tip, d’esforçar-me a anar a parlar amb científics, que t’expliquin coses noves i interesantíssimes, i no poder publicar-les. Després es queixen del periodisme científic «de papers», demanen que s’expliqui «la ciència en acció», que expliquem històries i que ho fem amb emoció. Però el mateix encotillament de la ciència, i la seva prudència, que entenc perfectament, no ho facilita. Assumim-ho d’una vegada.

Dies abans havia estat en el laboratori d’un antropòleg que em mostrava un esquelet en excel·lent estat de preservació d’un homínid, que oferia també una història interesantíssima. «D’acord amb la foto, però no publiquis res ni la pengis en xarxes socials fins que surti l’article, que l’enviem a Nature i ens pot perjudicar.» Li vaig dir el mateix: publicaràs el paper, eixiran moltes o poques notes en dos dies –totes semblants– i adéu. Així no hi ha manera d’involucrar la gent. En realitat, sou freds i distants. Transmeteu dades, però no la història que hi ha al darrere, que és el que connecta amb la part humana. I li vaig parlar del cas de Susana.

Susana Carmona és una neurocientífica que vaig conèixer fa anys durant la meva etapa en el MIT, quan ella feia el seu postdoc. Un diumenge de desembre de 2016 em va escriure per Facebook saludant-me i dient-me que publicarien un estudi molt engrescador que em volia explicar per si m’interessava. Jo anava passejant pel Matadero de Madrid, però com poques exposicions són més interessants que una conversa científica sobre algun tema nou, la vaig telefonar de seguida. Déu n’hi do, si tenia bon tema… Dijous publicarien en Nature Neurosciencedemostrant per primera vegada els canvis cerebrals que patia la mare durant l’embaràs, i que semblaven permanents, perquè dos anys després continuaven essent idèntics. A més de ser cosa nova, també hi subjeia una història bonica: l’estudi el van iniciar Susana i dues neurocientífiques amigues que volien ser mares, es van posar a cercar articles científics sobre efectes de l’embaràs al cervell, van veure amb sorpresa que no hi havia res, i van començar a investigar sense finançament. Elles mateixes van ser subjectes de l’estudi, i van acabar publicant en una de les revistes més prestigioses que hi ha! És genial. Aquesta investigació té elements (proximitat, història, interès general) per a explicar-la de moltes maneres diferents. Susana m’ho explicava, però la notícia estava embargada fins al dijous. «Sortirà pertot arreu», li vaig dir. «Però ja veuràs com totes les notes seran semblants, es limitaran a explicar el que apareix en la informació que envia la revista, sumant-hi algunes apreciacions vostres, però no hi haurà l’estil ni la narrativa que permet aquest cas. Si almenys m’ho haguessis dit abans…» «No em deixava la revista», va respondre Susana. I vaig insistir: «Però és que no és només això. Fins i tot a mitjan estudi, quan t’estàs posant tu mateixa embarassada en un escàner, això és interessant i permet seguir una història in the making. No sols narrar les dades de manera asèptica.»

Això és ciència divulgativament desaprofitada. Explicarem la història a posteriori, amb bona narrativa, però sense la intriga de saber què passa, ni amb seguiment, ni amb discussió sobre el que està ocorrent, allunyada de la gent i de la societat. No veurem una dona embarassada entrant en un escàner, sinó que direm que «un estudi amb vint voluntàries va demostrar que». Així és molt difícil fer periodisme científic que connecti de debò amb les persones. La ciència actual –i alguns gabinets de comunicació– et porta a fer divulgació de pijama escrivint històries sense sortir de casa. A mi cada vegada em compensa menys anar a veure científics als seus laboratoris. Si ho faig, és per plaer personal.

Sé que exagero (ho faig per provocar reflexió) i que hi ha excepcions com la recerca del bosó de ­Higgs. Em direu que les històries també es poden explicar molt bé a posteriori, quan tens tots els detalls controlats i no hi ha lloc a error ni a falses expectatives. Sí, i també pots veure el futbol en diferit. Però no és el mateix. De fet, si ho penseu bé, el que pretén la ciència és que vegem el partit ja sabent el resultat. Però no, no pot ser pas igual d’emocionant.

Pere Estupinyà és escriptor i divulgador científic. Actualment, és presentador del programa divulgatiu El cazador de cerebros (La 2).

Llig més articles de la sèrie El lladre de cervells

QUÈ ÉS MÈTODE?

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb