Ahir a La Vanguardia van demanar a Marta Pascal (PDECat) si s’hauria de promoure una nova opció política (contra Puigdemont). Pascal va dir que ‘podria ser una opció’ i a partir d’aquesta resposta tan prudent el diari del comte de Godó va engegar tota una operació mediàtica, amb què pràcticament donava per fet el retorn de la vella Convergència.

L’operació Marta Pascal té dos components bàsics. El primer és afegir-se a l’atac per terra, mar i aire contra el president Puigdemont. És evident que hi ha un desig que les eleccions li vagen molt malament, en què coincideix tot el poder: Puigdemont és la seua bèstia ara mateix, l’enemic a liquidar. Però el segon és molt més interessant, encara. La Vanguardia, i més actors, ara enyoren el pujolisme, l’autonomisme, aquella gent d’ordre amb qui era tan senzill de fer negocis multimilionaris. Però tenen dos entrebancs. El primer és que això ja no funciona així, com La Vanguardia mateix va comprovar amb l’operació Duran i Lleida: zero diputats. El segon és molt més important: volen ressuscitar una Catalunya conservadora que, simplement, ha deixat d’existir.

Tots estem d’acord que en una situació normal les etiquetes són bones per a ajudar a pensar i per a descriure situacions i formular hipòtesis: dreta, esquerra, conservador, liberal, socialista… Però quan la situació és extraordinària, aleshores les etiquetes esdevenen generalment obstacles. Per exemple, és evident que pretendre que avui al Principat el PSC és d’esquerres i Puigdemont de dretes no encaixa gens ni amb la realitat viscuda per la majoria de la gent ni amb els discursos i actituds dels uns i dels altres.

A VilaWeb l’analista Joe Brew ha explicat unes quantes vegades la incongruència dels vells clixés per a analitzar això que ens passa. I em permetreu que faça referència a un parell d’aquests clixés per a sustentar amb dades la tesi que la vella Catalunya conservadora de Jordi Pujol ja no existeix, i que això és gràcies al combat per la independència.

Aquest article, ‘L’independentisme és de dretes? Les dades que ho desmenteixen‘, per exemple, és molt important.

Brew no solament parteix de l’autoclassificació dels ciutadans, que sempre pot ser esbiaixada, sinó que analitza les respostes en relació amb la intervenció del govern en l’economia, els imposts i els serveis socials, el creixement econòmic, l’ecologia, l’emigració i l’eutanàsia, per dir uns quants àmbits. I fent això ja insinua un fet cabdal. Entre el 2014 i el 2018 els votants del PDECat s’han mogut a l’esquerra (d’una posició ideològica mitjana de 4,9 a 4,2 –on 0 és extrema esquerra i 10 extrema dreta–), mentre que els electors del PSC han passat a la mateixa distància però cap a la dreta (de 3,5 a 4,2).

[I segons les dades del CEO de divendres passat la tendència encara és més clara, perquè tant els votants del PSC com els del PDECat coincideixen ara en una posició de 3,9. Amb la qual cosa és remarcable d’observar que d’ençà del 2014 els votants del PSC s’han mogut quatre centèsimes cap a la dreta mentre que els del PDECat s’han mogut un punt sencer a l’esquerra.]

Una part de l’explicació de tot plegat pot provenir d’aquesta altra anàlisi, en què Joe Brew estudia les dades que donen diverses enquestes sobre la visió que tenen els ciutadans respecte del franquisme, un estudi en què es veu claríssima la ratlla que delimita d’una manera essencial avui la societat catalana.

Els votants de PP, Cs i PSC són els qui rebutgen menys el franquisme, encara que evidentment amb matisos importants entre ells. Més endavant vénen els de Podem. I tan sols darrere de Podem i de tots els partits espanyolistes apareixen els votants del PDECat, els d’ERC i els de la CUP. Resulta molt xocant de comprovar que condemnen el franquisme un 63% dels votants del PSC i un 73% dels de Podem; i, en canvi, entre els del PDECat –teòricament conservadors– la xifra s’enfila a un 81%.

Com s’entén que els teòricament conservadors catalans siguen més antifranquistes que la teòrica esquerra espanyola? Quina explicació hi ha per a un fenomen com aquest? Només n’hi ha una de possible, que és l’adscripció nacional. Simplement es fa molt complicat de sentir-se nacionalment català –independentista per dir-ho en termes moderns– i no condemnar rotundament el franquisme, un règim basat en l’anticatalanisme més visceral, per més catalans que hi col·laborassen.

I és sobre aquesta base que cal entendre que des que va començar l’actual procés d’independència, el 2010, l’avanç de l’independentisme polític ha anat paral·lel a un augment de la crítica al sistema, al règim, que possibilitava cada vegada més una situació de subordinació i agressió contra la nació catalana i aquells qui se’n senten part.

I el fet més interessant és que això ha afavorit un canvi sociològic molt notable que precisament Puigdemont explica en la seua persona millor que ningú. El seu discurs ha evolucionat cap a una radicalitat democràtica que és imprescindible per a combatre per l’autodeterminació amb garanties d’èxit. Dins el sistema, simplement no es pot guanyar. Com a exemple, en aquesta entrevista de VilaWeb del desembre, Puigdemont, després de parlar dels temes d’actualitat, enfila una reflexió sobre els drets democràtics i sobre com hauria de funcionar la república que ningú no pot esperar que isca de boca d’un polític conservador. I això encara es veu més clar en aquesta entrevista (segona part) en anglès, a la prestigiosa publicació nord-americana Salon.

I si expliquem que això ha passat entre els independentistes, alhora cal remarcar que l’espanyolisme, inclòs el PSOE, ha anat en regressió cap a l’autoritarisme i cap a la comprensió i la tolerància envers el franquisme. La coincidència estratègica del PSC amb Cs i PP en el bloc del 155 ha estirat l’espanyolisme brutalment cap a la dreta i cap a la reacció. I l’independentisme ha anat escorant-se cap a l’esquerra, fins i tot sense moure’s d’allà on era cadascú. La mateixa persona als anys noranta podia ser un votant moderat de Convergència i Unió, poc disposat a trencar amb res, i avui, en canvi, entén que és imprescindible una ruptura perquè els seus drets democràtics més bàsics són amenaçats. Que gent tan moderada com Quim Forn, Josep Rull i Jordi Turull siguen empresonats transforma la consciència d’una societat molt més que no ho farien mil lectures de Marx. S’entén tot de colp.

S’entén, evidentment, només si es vol entendre. Torne a dir que la caricatura no hi ajuda gens ni mica. I no dic que els votants del PDECat s’hagen convertit en esquerrans necessàriament. Però sí que els votants del PDECat han deixat de ser conservadors. I això hi ha massa gent que no ho vol veure. Segurament perquè se li complica la imatge del país que tenim i perquè si fos honrat es trobaria obligat a abandonar certeses antigues i eslògans exhaurits.

Per tot plegat una operació per a ressuscitar allò que va ser la vella Convergència avui és condemnada al fracàs més absolut: no hi ha espai per a fer-ho perquè la reacció antidemocràtica de l’estat espanyol ha obligat el país a l’enfrontament, i això l’ha apartat completament del conservadorisme. Tant que, i no em puc estar de dir-ho, segons el darrer CEO pràcticament la meitat dels lectors de La Vanguardia són partidaris de la independència de Catalunya. Ves per on…

 

PS. Us recomane molt que llegiu el gran article d’avui de Joan Ramon Resina. Molt.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb