Intenten ressuscitar una Catalunya conservadora que ja no existeix

«Que gent tan moderada com Quim Forn, Josep Rull o Jordi Turull siguen empresonats transforma la consciència d'una societat molt més que no ho farien mil lectures de Marx. S'entén tot de colp»

Vicent Partal
Vicent Partal
08.04.2019 - 05:58
Actualització: 08.04.2019 - 07:58
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ahir a La Vanguardia van demanar a Marta Pascal (PDECat) si s’hauria de promoure una nova opció política (contra Puigdemont). Pascal va dir que ‘podria ser una opció’ i a partir d’aquesta resposta tan prudent el diari del comte de Godó va engegar tota una operació mediàtica, amb què pràcticament donava per fet el retorn de la vella Convergència.

L’operació Marta Pascal té dos components bàsics. El primer és afegir-se a l’atac per terra, mar i aire contra el president Puigdemont. És evident que hi ha un desig que les eleccions li vagen molt malament, en què coincideix tot el poder: Puigdemont és la seua bèstia ara mateix, l’enemic a liquidar. Però el segon és molt més interessant, encara. La Vanguardia, i més actors, ara enyoren el pujolisme, l’autonomisme, aquella gent d’ordre amb qui era tan senzill de fer negocis multimilionaris. Però tenen dos entrebancs. El primer és que això ja no funciona així, com La Vanguardia mateix va comprovar amb l’operació Duran i Lleida: zero diputats. El segon és molt més important: volen ressuscitar una Catalunya conservadora que, simplement, ha deixat d’existir.

Tots estem d’acord que en una situació normal les etiquetes són bones per a ajudar a pensar i per a descriure situacions i formular hipòtesis: dreta, esquerra, conservador, liberal, socialista… Però quan la situació és extraordinària, aleshores les etiquetes esdevenen generalment obstacles. Per exemple, és evident que pretendre que avui al Principat el PSC és d’esquerres i Puigdemont de dretes no encaixa gens ni amb la realitat viscuda per la majoria de la gent ni amb els discursos i actituds dels uns i dels altres.

A VilaWeb l’analista Joe Brew ha explicat unes quantes vegades la incongruència dels vells clixés per a analitzar això que ens passa. I em permetreu que faça referència a un parell d’aquests clixés per a sustentar amb dades la tesi que la vella Catalunya conservadora de Jordi Pujol ja no existeix, i que això és gràcies al combat per la independència.

Aquest article, ‘L’independentisme és de dretes? Les dades que ho desmenteixen‘, per exemple, és molt important.

Brew no solament parteix de l’autoclassificació dels ciutadans, que sempre pot ser esbiaixada, sinó que analitza les respostes en relació amb la intervenció del govern en l’economia, els imposts i els serveis socials, el creixement econòmic, l’ecologia, l’emigració i l’eutanàsia, per dir uns quants àmbits. I fent això ja insinua un fet cabdal. Entre el 2014 i el 2018 els votants del PDECat s’han mogut a l’esquerra (d’una posició ideològica mitjana de 4,9 a 4,2 –on 0 és extrema esquerra i 10 extrema dreta–), mentre que els electors del PSC han passat a la mateixa distància però cap a la dreta (de 3,5 a 4,2).

[I segons les dades del CEO de divendres passat la tendència encara és més clara, perquè tant els votants del PSC com els del PDECat coincideixen ara en una posició de 3,9. Amb la qual cosa és remarcable d’observar que d’ençà del 2014 els votants del PSC s’han mogut quatre centèsimes cap a la dreta mentre que els del PDECat s’han mogut un punt sencer a l’esquerra.]

Una part de l’explicació de tot plegat pot provenir d’aquesta altra anàlisi, en què Joe Brew estudia les dades que donen diverses enquestes sobre la visió que tenen els ciutadans respecte del franquisme, un estudi en què es veu claríssima la ratlla que delimita d’una manera essencial avui la societat catalana.

Els votants de PP, Cs i PSC són els qui rebutgen menys el franquisme, encara que evidentment amb matisos importants entre ells. Més endavant vénen els de Podem. I tan sols darrere de Podem i de tots els partits espanyolistes apareixen els votants del PDECat, els d’ERC i els de la CUP. Resulta molt xocant de comprovar que condemnen el franquisme un 63% dels votants del PSC i un 73% dels de Podem; i, en canvi, entre els del PDECat –teòricament conservadors– la xifra s’enfila a un 81%.

Com s’entén que els teòricament conservadors catalans siguen més antifranquistes que la teòrica esquerra espanyola? Quina explicació hi ha per a un fenomen com aquest? Només n’hi ha una de possible, que és l’adscripció nacional. Simplement es fa molt complicat de sentir-se nacionalment català –independentista per dir-ho en termes moderns– i no condemnar rotundament el franquisme, un règim basat en l’anticatalanisme més visceral, per més catalans que hi col·laborassen.

I és sobre aquesta base que cal entendre que des que va començar l’actual procés d’independència, el 2010, l’avanç de l’independentisme polític ha anat paral·lel a un augment de la crítica al sistema, al règim, que possibilitava cada vegada més una situació de subordinació i agressió contra la nació catalana i aquells qui se’n senten part.

I el fet més interessant és que això ha afavorit un canvi sociològic molt notable que precisament Puigdemont explica en la seua persona millor que ningú. El seu discurs ha evolucionat cap a una radicalitat democràtica que és imprescindible per a combatre per l’autodeterminació amb garanties d’èxit. Dins el sistema, simplement no es pot guanyar. Com a exemple, en aquesta entrevista de VilaWeb del desembre, Puigdemont, després de parlar dels temes d’actualitat, enfila una reflexió sobre els drets democràtics i sobre com hauria de funcionar la república que ningú no pot esperar que isca de boca d’un polític conservador. I això encara es veu més clar en aquesta entrevista (segona part) en anglès, a la prestigiosa publicació nord-americana Salon.

I si expliquem que això ha passat entre els independentistes, alhora cal remarcar que l’espanyolisme, inclòs el PSOE, ha anat en regressió cap a l’autoritarisme i cap a la comprensió i la tolerància envers el franquisme. La coincidència estratègica del PSC amb Cs i PP en el bloc del 155 ha estirat l’espanyolisme brutalment cap a la dreta i cap a la reacció. I l’independentisme ha anat escorant-se cap a l’esquerra, fins i tot sense moure’s d’allà on era cadascú. La mateixa persona als anys noranta podia ser un votant moderat de Convergència i Unió, poc disposat a trencar amb res, i avui, en canvi, entén que és imprescindible una ruptura perquè els seus drets democràtics més bàsics són amenaçats. Que gent tan moderada com Quim Forn, Josep Rull i Jordi Turull siguen empresonats transforma la consciència d’una societat molt més que no ho farien mil lectures de Marx. S’entén tot de colp.

S’entén, evidentment, només si es vol entendre. Torne a dir que la caricatura no hi ajuda gens ni mica. I no dic que els votants del PDECat s’hagen convertit en esquerrans necessàriament. Però sí que els votants del PDECat han deixat de ser conservadors. I això hi ha massa gent que no ho vol veure. Segurament perquè se li complica la imatge del país que tenim i perquè si fos honrat es trobaria obligat a abandonar certeses antigues i eslògans exhaurits.

Per tot plegat una operació per a ressuscitar allò que va ser la vella Convergència avui és condemnada al fracàs més absolut: no hi ha espai per a fer-ho perquè la reacció antidemocràtica de l’estat espanyol ha obligat el país a l’enfrontament, i això l’ha apartat completament del conservadorisme. Tant que, i no em puc estar de dir-ho, segons el darrer CEO pràcticament la meitat dels lectors de La Vanguardia són partidaris de la independència de Catalunya. Ves per on…

 

PS. Us recomane molt que llegiu el gran article d’avui de Joan Ramon Resina. Molt.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Marina Adillon
Marina Adillon
07.04.2019  ·  22:30

Jo mateixa!!! Una àvia subscriptora de “La Vanguàrdia” i independentista des de que tinc ús de raó. I com jo, un pilot!. M’encanta llegir opinions de tota mena.

Matilde Font
Matilde Font
07.04.2019  ·  22:53

El fet de posar al límit el govern espanyol, el concepte d’Espanya i les clavegueres de l’estat que existeixen i que han aflorat, han fet que molta gent comproven que en qualsevol moment poden ser l’enemic a abatre. Per tant, veuen la necessitat de fer un país diferent d’aquesta España actual basada en la corrupció.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
07.04.2019  ·  23:02

Jo discrepo en part de l’editorial. No estic tant segura de que aquesta “ressituació” ideològica dels catalans no sigui circumstancial pq la gent això de la dreta i l’esquerra ho interpreta com vol.
Crec que és veritat que hi ha un espai sociologic catalanista, moderat, no indepe i de centre-dreta que s’ha quedat sense gaires opcions per votar. Aquesta gent es redirigirà cap a ERC atès el nou discurs moderat que han engegat o cap al PSC, si no és que s’abstindran.
Ara, al meu entendre, si la Pascal vol anar contra Puigdemont i els presos de jxcat la pifiarà. La campanya contra Puigdemont que ja fa ERC també ha tingut molt mala acollida entre els votants moderats del PdCat i no diria gaire a favor seu i del nou partit, començar endegant una guerra entre antics companys.

Antoni Oller
Antoni Oller
07.04.2019  ·  23:16

Un cop més, gràcies per l’editorial d’avui; m’he sentit molt reflectit. El mes que ve en faré seixanta, i fins entrats els cinquanta, era un votant convergent tradicional, lleugerament conservador, moderadament catalanista. Però resulta que uns fets m’han produït un efecte que Partal descriu magistralment en només quatre paraules: “S’ENTÉN TOT DE COLP” He de dir que aquesta comprensió sobtada, “de colp”, de “tot”, a mi ja em va ser “revelada” abans de l’empresonament dels nostres ‘prisis pilitics’; i per ser honest, he de reconèixer que no va ser “de colp”, no va ser cap fet concret, sinó tot el procés, que em va obrir els ulls sobre l’intent d’alienació cultural que havia sofert durant cinquanta anys de la meva vida. Llavors vaig començar a veure tota la realitat amb ulleres de detectar aquest intent subtil, persistent, però sortosament fallit, d’espanyolització, d’anorreament de la meva nació: ho vaig entendre ‘tot’ (50 anys de vida) ‘de colp’ (en menys de tres anys). Pel que fa a la diagnosi de l’editorial sobre el biaix a l’esquerra de la societat catalana i la impossibilitat de ressuscitar aquell antic espai convergent, estic completament d’acord: fa poc vaig anar al meu poble (gran, però ‘poble’ amb totes les seves connotacions) a una festa popular de presentació d’una candidatura “de marca blanca”, però indubtablement amb pes específic d’ERC si bé també amb molta influencia independent; hi anava amb por del “què diran”… dons bé, la meva gran sorpresa va ser trobar-hi dos antics alcaldes convergents, apa-li! Senyor conde de Godó i cia: ho tenen fotut això; nosaltres també ho tenim fotut, però nosaltres ens en sortirem; el passat no torna mai.

Josep Usó
Josep Usó
07.04.2019  ·  23:17

El 1900, Max Planck explica les dades experimentals de la radiació de un cos negre en funció de la temperatura. Però només ho pot fer suposant que la energia es transmet de forma discontinua. Allò suposa trencar amb la Física del moment. De fet, és el primer resultat del que ara anomenem Física Moderna. I ell estava convençut dels postulats de la Física Clàssica. Malgrat tot, el seu resultat va obrir el camí a considerar que tota aquella Física només era vàlida en determinades condicions. Per entendre’ns, com un cas particular. Amb Catalunya ha passat el mateix. Després de l’octubre del 2017, dir que el PSC és d’esquerres és un concepte obsolet. Superat. Com voler que la gent normal que va ser apallissada, que va veure com apallissaven algú o a la què li van apallissar algun familiar, conegut o veí, ho oblide a canvi d’unes promeses buides. Catalunya ha canviat. Ha fet un salt cap endavant. espanya l’ha fet cap enrere. S’allunyen irremeiablement.

Josep Almar
Josep Almar
07.04.2019  ·  23:53

Felicitats Vicent! Una vegada més una editorial per emmarcar i guardar.

Al marge dels partits hi veig més criteri, perseverància i coherència. Intentar aïllar i menystenir la rellevància del MHP Carles Puigdemont és d’una deslleialtat total, no cap a ell, sinó cap al projecte independentista .

Ens veiem a les urnes.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
08.04.2019  ·  00:00

La Vanguardia,Sr compte de gogó, sempre amb un ‘catalanisme ejpanyolista’

joan rovira
joan rovira
08.04.2019  ·  00:03

Article oportú de la nova manera de fer basant-se en les dades que pensen d’En Joe Brew. La botiga dels partits polítics de la transició espanyola és cosa del bloc del 155 (PP, C’s i PSOE) o l’espanyolisme de dretes i de l’espanyolisme dels equidistants. La majoria de la societat catalana, a pesar de les direccions del PDeCAT i d’ERC, malda per la unitat en la transversalitat ideològica i de classe per tal de decidir la manera de governar-nos des de la llibertat i la radicalitat democràtica de la República catalana.

Ni la rancúnia, ni l’enveja, ni el sectarisme d’alguns dirigents dels vells partits catalans tenen res a fer en el nou esdevenir polític a Catalunya. Un cop provada la naturalitat i solvència de molts nous polítics amb conviccions democràtiques sòlides, les exigències i retrets dels vells guardians de les essències catalanes els apropen a l’espanyolisme sectari intranscendent, dels tòpics de les dretes i de les esquerres, dels quals una gran part de la societat catalana ha desestimat per ineficaç, enganyós i inútil.

Quan queda tant per fer, un lamenta que les pretensions injustificades d’uns pocs facin perdre tantes energies i temps a la majoria. Especialment, quan amb articles com aquest i les eines que utilitza t’adones que la nova societat l’estem construint ja. I, és possible gràcies als electes a l’exili, empresonats i des del govern actual que mantenen fermes les conviccions de la majoria democràtica de la societat guanyades a les urnes l’1-0 i el 21-D. Aquesta és la realitat política a Catalunya i davant d’Europa! L’altre, l’egoisme estèril d’uns pocs que enyoren un país que afortunadament ja no existeix.

Josep Guia
Josep Guia
08.04.2019  ·  00:07

Sí o no a la independència, per classe social:

Baixa 42% sí-48% no
Mitjana-baixa 45-47
Mitjana 51-42
Mitjana-alta 53-44
Alta 36% sí-64% no

(Extret que m’ha arribat de l’enquesta del #CEO)

Victor Serra
Victor Serra
08.04.2019  ·  00:31

Totalment d’acord. La Vanguardia pateix d’una cosa de la que sovint acusa als independentistes. Una manca de realisme clamorosa. No és només que l’antic espai convergent ja no existeixi, potser inclús es podria reconstruïr ràpidament. Es que el que ha canviat més i a pitjor és Espanya. Des de la FAES d’Aznar, des del seu segon mandat, des de que, gravíssim error, se li va permetre accedir al poder amb el Pacte del Majestic, Espanya no ha fet res més que involucionar. I a La Vanguardia ( i el establishment nostrat que representa) sembla que encara no volen entendre que els més perjudicats de tot això són els terceraviïstes com ells. Encara continuen culpant principalment l’independentisme. No fos cas que algun poderós s’enfadés i s’acabessin cagant les calces , com sempre.

Miquel d'Arenys
Miquel d'Arenys
08.04.2019  ·  00:51

Jo crec ,que el votants, no hem de. confondre el partit amb els electors.potser és el partit que s’ ha anat situant més a l’esquerra, però aquest no és el tema.
Molts voten o votem el Pdcat perque no tenim res més que s’ ajusti més adequadamente a les nostres necessitats polítiques i també, cal dir-ho, pel gran respecte que ens fan unes persones que han empés l’ exili i la presó per la causa o causes que tots sabem; tot i que de moment han fracassat,almenys de moment, en el seu objectiu.
Ara bé, poster cal un altre partit, ja no ve d’un, per una questió de métode, un partit que faci les coses diferent, més consistent, amb ,és seny i no tant arrauxat, vaja, amb rauxa però o gaire……La Marta Pascal n’ apunta uns quants de mértodes……..Evidentment la Vanguardia no ha entés res de res i s’ ha cregut que parlava resucitar convergència…..per això ja hi ha CONVERGENTS d’ en Gordó, que es presenten, sí, es presenten, menys a LLeida, ells i d’ altres camuflants amb els socialistes,etc,,…..Jo crec que la Pascal ha parlat de moltes altres coses i la Vanguardia d’ ha equivocat i en Partal l’ ha encertat endivinant la manipulació de LV i en Puigdemont s’ ha etivocat perque s’ha cregut , sembla, d’ entrada . la versió de la Vanguardia.

Elena Triginer
Elena Triginer
08.04.2019  ·  01:20

M’agraden i coicideixo molt amb els teus articles. Grans reflexions.

Pepita Carlos
Pepita Carlos
08.04.2019  ·  07:27

Gràcies Sr. Partal, i satisfeta de ser subscriptora i mai donaré ni un € a cap diari ni publicació anticatalanista. Ho digui que la Vanguardia, cal fer sa una bona reflexió si es que s’és subscriptor.

Jordi Turró
Jordi Turró
08.04.2019  ·  07:41

Progresistes, evolucionistes, adaptatius a noves realitats, versus reaccionaris inmobilistes és més acurat que el papus aquest de l’eix esquerra i dreta.

Gemma R.
Gemma R.
08.04.2019  ·  08:03

Excel.lent editorial. 100% d’ acord. Que el President vulgui empoderar al poble no li perdonen ni li perdonarán mai, tant l’ establishment Espanyol, per a qui és la bèstia negra i l’ enemic públic número 1, com per els partits clàssics catalans que volen seguir amb l’ eterna batalla per l’ hegemonía, i si els treus els vells arguments (“què votareu als postconvergents del 3%? “Uns , i ” Catalunya és terra de seny i no de rauxa” els altres) no saben què fer ni per ón tirar. Per això l’ altre día vaig comentar a l’ entrevista a Joan Tardà, que el principi de realitat que més obvien, és el més important de tots, i el que els fa estar cada vegada més lluny del poble i del païs: la societat ha canviat, i l’ eix esquerra/dreta a Catalunya el representen més independentisme ( a favor dels drets) contra l’ espanyolisme ( a favor de treure’ n per evitar la secessió de Catalunya i el final del Règim del 78). Els matisos entre els grans partits independentistes en politiques socials són petits i poc importants pel moment excepcional que vivim. El President Puigdemont i el President Torra, són els únics que ens escolten i respecten. Això per a mí és el més important, i tindran tot el meu suport sempre, encara que sigui una històrica votant d’ esquerres fins al 2015. Sóc progressista i sempre ho seré, i crec que el President Puigdemont és el més progressista de l’ Estat Espanyol ara mateix, perquè lluita per acabar amb les velles batalletes a Catalunya i amb el Règim del 78 a Espanya, posant-lo entre les cordes perquè torhom enténgui d’ ón vol marxar Catalunya.

Albert Miret
Albert Miret
08.04.2019  ·  08:36

Magnífic editorial Vicent. Davant d’això que comparteixo del tot, penso que arribats a aquest punt que has exposat tan clarament, només queda acomiadar-nos afectuosament i marxar. Pel poc que sé, un complex d’inferioritat tan greu i perllongat com aquest és dificilíssim de curar, i el remei només és possible iniciar-lo si existeix la voluntat de superació del pacient i mai en cas contrari. En una societat com la castellana malaltissa i emmalaltida expressament, seguir intentant pactes és perdre el temps. Mai s’asseuran a pactar res de res, perquè la seva reacció davant d’un obstacle no va més enllà de l’ús de la violència, i si no se supera l’obstacle, llavors és que manca més violència, mai més reflexió.
Crec que realment el paper del President Torra és molt complex, i penso però, que la bondat que va expressar des del principi perquè és un home savi amb els hooligans que el van atacar amb tota la violència possible el va perjudicar i li va fer perdre gran part de la seva autoritat. Ara, com no aprengui a domar feres, crec que ho tindrà realment difícil.

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
08.04.2019  ·  09:19

Als moderats del PdCat: al final a la dreta, porta ERC.

Josep Salart
Josep Salart
08.04.2019  ·  09:47

Bona informació de l’editorial, però no hi donc tantes giragonses al voltant de ZiUUUU.

Durant els vint-i-tres anys d’en Pujol, i amb l’ajut de la Núria Feliu als envelats, molts catalans estaven endollats al valium, mentre que a l’altre braç teníen l’agulla que provocava orticària quan els socialistes preteníen ser catalans (parlo dels Margalls en amunt, i molt respecta pels anteriors). Finsi tot es varen permetre tots plegats trinxar l’Heribert Barrera i poca cosa més d’ERC.
Avui la gent ja no l’hi agrada l’UVI i sí molt la llibertat sense mentides ni sopars de duru ni el cartró dels escenaris de Ben Hur.
I es aquí un enemic comú de tots tots tots plegats, un noi que aposta per posar-se al costat del poble, que fuig de les corbates d’ESADE i dels despatxos de La Caixa.
Per resucitar Convergència no cal el monyo de la Ferrusola, simplement s’ha de convergir amb les idees convergents d’ERC. Lo demés es aire fresc, nous horitzons i ganes de viure en un país com cal.

Vicent, aquests dies que les enquestes surten més que els espàrrecs, no troba que hauríem d’enquestar els 14.000 subscriptors de VilaWeb?

Josep Albà
Josep Albà
08.04.2019  ·  10:34

Estic molt d’acord amb l’editorial, tot i que aquest espectacle de trencaments, disputes, retrets, divisions, etc., etc, que en el fons sembla una cerca desesperada de vots, crec que fa mal a l’independentisme en el seu conjunt. Cansa, desanima i al capdavall dóna aire a l’espanyolisme, que en les coses serioses està unit com un sol home, des de Vox al PSOE.

Pep Agulló
Pep Agulló
08.04.2019  ·  10:48

EL VELL MÓN ES RESISTEIX A DESAPARÈIXER

Allunyant el perill de la contrarevolució, els combatents bolxevics ho expressaven dient què allò vell no destruís allò nou, que tot just naixia: la revolució.

La prova més evident que vivim una situació revolucionària és que els vells esquemes s’esberlen en la realitat. Les velles divisions ideològiques no poden explicar aquest canvi de consciència en molts ciutadans, un canvi sociològic que també ha incidit en la classe política catalana. L’eix dreta-esquerra ha esdevingut un recurs arnat en la contesa electoral. El moviment ha situat la confrontació d’idees en la radicalitat democràtica contra el feixisme.

Però el vell món es resisteix a morir. Crea defenses, anticossos per persistir: el “patriotisme de partit” enfront el de país. Destil·len sectarisme, dogmatisme dels que es pensen posseïdors de la veritat, d’un programa més pur en els valors socials i en ser els únics capaços de conquerir l’objectiu. La unitat amb altres forces és el diable i s’abraonen contra els que la proposen, amb intencions inconfessables.

Assistim a una pugna més enllà de lideratges partidistes. Encara que els aparells polítics ens proposin els seus líders, el moviment n’ha creat de propis en l’onada revolucionària. Per mi és indiscutible l’autoritat d’un David Fernández, d’un Jordi Cuixart, d’un Carles Puigdemont… Tenen la mirada i la voluntat més enllà de l’estret món del poder autonomista. Cerquen la llibertat trencant esquemes i construint noves formes de governar i de concebre la democràcia.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

PS. Interesant el paral·lelisme de l’aportació d’en Josep Usó (23:17) sobre el canvi de paradigma en la ciència quan Max Planck va descobrir la discontinuïtat en la propagació de l’energia. El Quàntum va iniciar la construcció de l’edifici de la mecànica quàntica.

Teresa Solà
Teresa Solà
08.04.2019  ·  11:30

Estic d’acord, en part. Crec que La Vanguardia, que tots sabem com era i és, aprofita tota ocasió, però probablement, es fa venir bé les declaracions de Pascal. Ara bé, qui primer va fer neteja va ser Puigdemont i el PdCat l’havia recolzat i treballat per ell. Suposo que a tots ens costaria d’empassar que passin al davant “gent amiga” que simplement estan on estan per esser-ne. Soc convençudament i tossuda independentista, però reconec que en Mas va cometre errors fent companys de camí a gent que no han estat positius per a la nostra causa, i en Puigdemont va agafar les brides quan tot estava massa embolicat i no van saber gestir adequadament la situació, també per pressions d’altres de l’entorn

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
08.04.2019  ·  12:14

Doncs penso que existeix una Catalunya conservadora capaç de votar Pascal i ERC.

Fa pocs dies un col·laborador important de Vilaweb explicava com les rates van saltant del vaixell. I vaig estar-hi molt d’acord.

Aquesta gent-rata no vol entrar o no ha vist que som part d’una de les poques revolucions de la nostra època.
Una altra revolució és el feminisme.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
08.04.2019  ·  12:32

Magnífica editorial Vicent. Crec que de la Catalunya pujolista en queda ben poca cosa. La il·lusió de canvi amb linauguracio de TV3, el desplegament de l’escola catalana, l’administració república feta per ciutadanas d’aquí, ha donat pas a la lluita per la independència. sempre ajudada per la quinta columna incommensurable situada a la capital del Reino – polítics incompetents i corruptes, policia política d’accións brutals, i judicis esperpèntics que no va somiar ni el mateix Berlanga. Aquella Catalunya ja no existeix.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
08.04.2019  ·  12:41

No hi ha res com entendre una realitat, per poder explicar-la. Molt bona editorial la d’avui, que em fa venir dos pensaments immediats. Al nostre país conviuen dos societats antagòniques, front al mateix fet, reaccions oposades. El segon pensament, no independent del primer, l’inexplicable, incoherent, absurd, interessat i curt de mires posicionament d’erc, retratat perfectament en l’entrevista a Tardà de l’altre dia. Lamentable.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
08.04.2019  ·  13:16

ex-Pdcat – es dividiran entre PSC y ERC
ex-ERC – es dividirant entre Front Republicà i JxCat

Aqui, el problema és:
si les enquestes diuen que ERC guanya, o estan mamipulades o, simplement, vol dir que ERC s’alimenta de molts PdCats però que ERC no perdrà tants votants com sembla a primera vista. I això ho trobo MOLT, però MOLT negatiu.

Em recorda els anys 90 a Itàlia. Berlusconi guanyava a tot arreu però segons les enquestes no el votava ningú.
Crec que si això passés amb ERC seria terrible!. Com ho va ser per Itàlia llavors. Dir: jo no votaré ERC i després votarlo és un dels auto-enganys pitjors per un poble.

En tot cas, dues frases:
– tard o d’hora, adéu ERC (mireu el decrèpit Berlusconi on és)
– jo ja sé qui votaré i, sobretot, per Europa ho tinc molt clar

jordi Rovira
jordi Rovira
08.04.2019  ·  15:14

Hi ha un altre comentari a fer sobre el magnífic article editorial d’avui. Estic d’acord que el procés obliga a moure posicions. I estic d’acord que aquell espai conservador ja no existeix. Què hi ha per conservar davant l’evidència d’un estat que no et reconeix?
En canvi, mai he estat gaire d’acord amb aquells que parlen d’unitat. I no ho estic pel fet d’entendre i fer-me meva la dita que hi ha un temps per a cada cosa i una cosa per a cada temps. Ara sembla ser el temps pel trànsit obligat d’aquesta dreta catalana a posicions revolucionàries per ser dreta catalana. Sembla un embarbussament; però només és l’ús incorrecte d’un adjectiu. Allà on diu català abans havíem d’entendre i llegir catalanista.
Hores d’ara queda molt clar que o defenses el ser català, i li otorgues una forma d’estat; o sinó et passa l’espanyolisme acomplexat peL damunt. I en aquest trànsit el pa ha de ser pa; mentre el vi i l’oli resten al seu lloc. Després ja farem el pa amb oli, o el pa amb vi i sucre.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
08.04.2019  ·  16:32

El gran enemic a batre pels del 155 i l’extrema dreta és la unitat dels catalans.

En aquests moments no es pot parlar de dretes o esquerres pel que fa a Catalunya i el seu desig d’independència o, com a mínim, de poder decidir lliurement. El que és independentista o bé està pel dret a decidir de debò, i no és un fonamentalista ideològic, hauria de tenir clar això i treballar/votar per anar units. Després, a la República Independent de Catalunya ja conformarem el model social que la majoria voti lliurement.
Això se’n diu democràcia i prioritats.

Un que podria ser dels referents màxims d’aquesta unitat és el MHP Carles Puigdemont. Per això es va oferir d’anar a les europees darrera d’en Junqueras. Però no ha estat possible perquè en Junqueras prioritza el seu partit i a ell mateix, per sobre de Catalunya.

El espanyolisme sap això, i del perill d’una unitat sòlida, i per això fa servir tota la potència dels mitjans de comunicació a sou de la oligarquia econòmica espanyola per esgarrapar votants a l’independentisme o per fragmentar lo.

Si no com penseu que ara surten tantes enquestes donant la victòria a ERC?
Doncs per a estimular l’egoisme de Junqueras i el seu desig de, alguna vegada ser el més votat. Així l’espanyolisme aconsegueix dividir el vot català.

O la entrevista ara de La Vanguardia a Marta Pascal?
Per a esgarrapar el que es pugui, per poc que sigui, a Puigdemont.
Resulta sorprenent ara que ERC, la ERC de Junqueras, que ha estat sempre criticant la dreta convergent en contraposició a ells com a referent purista d’esquerres, ara resulti atractiva pels convergents més de dretes. Indicatiu claríssim de què és i què representa ara ERC, just allò que criticava.

Com diu la editorial, la bèstia negre que vol batre el naZionalisme espanyol és el vot al MHP Carles Puigdemont.
Si amb les enquestes que publiquen pro ERC, o les entrevistes sesgades com la de Pascal, aconsegueix que baixin alguns vots a Puigdemont, ho escamparant com una victòria espanyola i com una regressió del suport a la independència.

Tinguem-ho en compte i votem tots, però votem independència no autònomista com la d’ERC o exconvergents conservadors. Votem JxCat o Front Republicà.

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
08.04.2019  ·  17:38

L’amplia base del catalanisme abasta d’esquerra a dreta, tanmateix és bàsicament d’esquerres totes les sinèrgies positives de progrés històric l’han desenvolupat des de l’esquerra sana, Puigdemont, sabem que és home d’esquerra, i que a l’adolescència, es va apuntar a cdc., dins la realitat del seu poble natal. Joan Lluís Lluís català del Nord de Perpinyà li va preguntar fa molts anys. va quedar tot d’una aclarit. La Vanguardia tostemps de democràcia orgànica de put espanyolisme fa el seu paper, aquest i el Periòdico, quedaran en cops temps a consumir-los els PP, C’s,, falangistes diversos i el nou aspecte sorgit, sense ser novetat el VoX: acrònim de Violència, odi, Xenofòbia.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
08.04.2019  ·  18:21

M’agradaria que fos com en Vicent Partal ho explica, no ho veig així. Em sembla que hi ha una unió de dretes i esquerres per la injustícia clara en què ens trobem i que en molts casos ha fet revifar l’antifranquisme que estava somort. Ara bé això és un aspecte i l’altre és que això vulgui dir que els de dretes hagin deixat de ser conservadors.
Dubto i tant de bó m’equivoqui que quan tinguem lq República estiguin disposats

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
08.04.2019  ·  20:19

Sempre he tingut la classe dirigent catalana -al País Valencià no n’hi ha més que de dominant- per intel·ligent. I saben que no es pot fer un vestit nou amb tela vella. Per la resta, subscric del tot, malgrat que és massa llarg el comentari de Joan F. Ruiz a les 16:32.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €