25.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 26.01.2025 - 10:18
Quedem amb la Carme Elias al seu barri, el seu lloc segur. Ens porta el bar on cada dia va a fer un tallat. Ens explica que allà tothom la coneix, i que fins i tot ha fet una colla d’amics amb qui fan petar la xerrada. La Carme ve amb el seu germà, en Joan, el seu gran aliat d’ençà que li van diagnosticar Alzheimer. Durant la conversa, demostra una vegada i una altra com n’està, d’agraïda, del seu germà i la resta de la família, perquè li han sabut respectar l’autonomia, encara que són molt presents durant el dia, ja que, com més va, la malaltia es fa notar més.
Després de veure el documentari Mentre siguis tu a 3Cat, la setmana passada, no sabia com me la trobaria. I com diu ella, està molt bé, encara que la malaltia es fa present. En alguns moments s’oblida d’allò que ens ha explicat minuts abans, però la realitat és que m’hauria quedat hores parlat amb ella. Sobretot parlant de la seva professió. Se li il·lumina la cara d’una manera… Els ulls parlen com no ho he vist mai. Ho podeu comprovar en les fotografies que acompanyen aquesta conversa. En tot moment sabia com volia ser fotografiada, quina llum havia d’utilitzar el fotògraf… Tot demostrant el seu domini amb la càmera. Espero que gaudiu tant com jo d’aquesta conversa en una terrassa de Gràcia amb la Carme Elias, una de les grans actrius del nostre país, que ara s’ha convertit en una gran activista de la vida.
—Comencem pel més important. Com esteu?
—Estupenda. No farem un drama només començar, no trobes?
—I la relació amb el vostre amic Al [és com li diu ella a l’Alzheimer], com va?
—Bé, tenim les nostres anades i vingudes, saps? És com una parella que s’entén i no s’entén. Ho porto bé, és millor acceptar que barallar-te. I en aquesta acceptació, hi ha moments més difícils, moments més tranquils, però es porta bastant bé l’Al. No va molt de pressa. Quan et fan un diagnòstic, et sembla que tot passarà molt de pressa i no, la cosa va tranquil·leta. I jo estic prou bé. També és veritat que faig una vida tranquil·la, no m’arrisco. No he de sortir a un escenari, per exemple. Sí que faig entrevistes, com ara amb tu, però estic relaxada… Em pensava que a hores d’ara ja no hi seria, ja no estaria en aquest món. Va més lent del que jo em pensava i estic molt ben cuidada.
—Cada dia que aconseguiu passar bé és una victòria?
—No ho visc així. Sí que valoro més el dia a dia, però no ho visc com una victòria. No sé si ja t’ho he dit, perquè me n’oblido, però jo faig una vida tranquil·la. No és com quan havia de pujar a un escenari. Allò sí que era molt fort. Sortir a l’escenari, era com llençar-me d’un precipici i no saber com me’n sortiria. Parlo de quan encara no m’havien fet el diagnòstic. Sabia que alguna cosa no anava bé.
—De fet, el documentari comença així. Ens ensenyen com va ser gravar amb Clàudia Pinto el film Las consecuencias. Us quedàveu completament en blanc fent una escena, era molt complicat.
—Ah, sí? Veus, jo això ja no ho recordo… Sé que hem fet el documentari, però no recordo què surt i què no. Clar, en aquell moment no tenia diagnòstic, no em trobaven res. Va ser complicat.
—Com és el vostre dia a dia?
—La veritat és que és molt tranquil, és agradable inclús. Un cop has acceptat això perquè saps que no hi ha una lluita possible, el millor és amigar-te. Tinc la sort de tenir aquí al meu costat aquest germà meu que és el capità de la família i és el que gestiona totes les coses de les quals jo no en sóc capaç. El meu dia a dia és molt agradable. Sóc molt conscient que sóc conscient, encara. I això em fa viure d’una manera tranquil·la.
—Del que no sé si sou conscient és com esteu ajudant amb aquest documentari, el llibre i entrevistes a famílies que tenim persones malaltes amb Alzheimer. No tothom sap explicar el que us passa com ho feu vós. I escoltant-vos, aprenem moltes coses els familiars.
—No n’era conscient, però ara que ho dius, ho rebo amb molt de gust. Que bé. De totes maneres, és que és molt estrany això. Moltes vegades penso que s’han equivocat amb el diagnòstic. Penso que no pot ser. Però és veritat que després passen cosetes, i penses, vigila… Tinc la família al meu costat que és importantíssim. Tinc la seva protecció, sé que no estic sola, però sóc autònoma. Visc sola. És veritat que tot s’ha restringit, no puc exercir la meva gran vocació d’actriu, però de vegades penso que m’hauria d’atrevir a fer alguna cosa [Riu].
—Ara potser no ho recordeu; tanmateix, fa poc vau tornar a pujar a l’escenari… Vau fer Cartes d’amor amb Ramon Madaula, sota la direcció de Sílvia Munt.
—Ah! Era una lectura! Això ho puc fer, perquè llegeixo, i està tot controlat… No em feia por això. Va ser un plaer. Els vaig dir que hauríem de fer més actuacions, perquè a mi l’escenari em crida. Però sembla que no ha pogut ser… No és fàcil. Però a mi l’escenari no em fa por, el contrari, em dóna vida. És que ha estat la meva vida!
—És el que més trobeu a faltar, l’escenari?
—Sí, a mi m’encanta l’escenari. No sé si és el que més trobo a faltar… El trobo a faltar, però no tant, perquè ja ha passat molt de temps i ja ho he assimilat. I faig una vida molt gustosa, la veritat. Ara si em preguntessin què faig cada dia, no ho sé, vinc aquí a fer el cafè amb els meus amics. Gent que he conegut aquí, i fem una mica de tertúlia. Llegeixo, escric, cuino, faig coses de mestressa de casa.
—En el documentari expliqueu que, els primers anys, la malaltia va ser un secret que només sabia el vostre entorn més proper. Va haver-hi un moment que vau decidir explicar-ho…
—Veus, això que expliques quasi no ho recordo, però sé que és veritat!
—Com d’important ha estat fer-ho públic i poder-ne parlar?
—Quan em van proposar de fer-ho públic, vaig entendre que estava bé fer-ho. De fet, convertir-me en activista de tot plegat m’ha ajudat molt. He escrit un llibre, he fet un documentari… Eren coses que no m’esperava i, tot plegat, m’ha donat molta vida. M’ha donat vida de la que a mi m’agrada, la vida professional que jo he estimat. I si fent això he ajudat algú, és magnífic.
—També us heu tornat activista de reclamar una mort digna.
—Sí! Em sembla que és més digne morir amb la consciència, no? Ja he deixat escrit quan i com, llavors, adeu, no? Trobo que està bé que se’ns respecti això, no? Perquè no és viure dignament. Necessites que t’ho facin tot. No hi ets. Pot ser que tinguis una acció-reacció, però després no hi ets. I, llavors, trobo que viure d’aquesta manera no és viure. Vaig tenir una amiga, ara ja fa anys de tot això, a Madrid, que quan jo ni sospitava que a mi em podia passar una cosa així, va tenir aquest diagnòstic. Quan em van diagnosticar, me’n vaig anar a Madrid a visitar-la, perquè ella encara vivia, una senyora més gran que jo, una gran actriu. Quan vaig arribar allà, va fer… Ah! Em va reconèixer! I, immediatament, la seva cara es va transformar, es va quedar a no se sap on. I vaig dir, això no ho vull. Per això demano una mort digna. Trobo que viure d’aquesta manera no és viure i és tenir tot un conjunt de coses al voltant que estiguin per tu i persones. No cal, no ho vull. Jo sóc molt gran, encara em moriré abans… [Riu]
—En el documentari expliqueu que al final, amb aquesta malaltia, aquesta mort digna, és complicada, perquè és difícil de saber quan ja no hi ets. No ho podeu dir vós…
—Jo ho tinc escrit, i la meva família ho té clar!
—Per tant, ho deveu haver parlat molt.
—Tampoc tant! Jo tinc escrit: quan passi això, i això, i això… I quan totes aquestes coses sumin, ja no cal ser-hi, no? I ja et dic, com que jo he tingut aquesta amiga, i he vist aquestes reaccions, vaig dir, fins aquí. No cal anar més enllà… Ets un ésser que ja no hi és. Pot tenir una reacció, però no existeix. Crec que no val la pena viure així. Crec que no és digne viure així. Està bé se’ns respecti això, no? Necessites que t’ho facin tot… La neteja, que et donin el menjar… tot! Això no ho vull! Això no és viure! Per això ho tinc tan clar. I crec que la meva família amb això serà coherent. Respectaran la meva decisió.
—Serà l’última mostra d’estima.
—Exacte! I mira que em cuiden, eh! Jo encara visc sola, però evidentment tinc una vigilància. Tinc molt a agrair. No sentir-te sola en un moment així és molt important. No em puc imaginar passar tot això sol. Sé que sóc molt afortunada en aquest sentit.
—En el documentari també surt el vostre fill…
—Afortunadament ja és un home. I pot viure la seva vida. Això em té molt tranquil·la. A més, sé que té qui el cuidarà si jo no hi sóc. Això no em preocupa. Està tot organitzat. Ja he fet tot el que havia de fer. He signat tot el que havia de signar.
—Després de veure el documentari em sorgeix un dubte, continueu gravant?
—No, no s’ha donat. És una cosa tancada. La Clàudia no viu a Barcelona. I també la distància de les amistats que hi són, vulguis que no, també es va diluint una mica, no? Hi som tots, però hi som d’una altra manera, que no podem estar tota l’estona junts. La vida continua endavant, però la meva s’atura aquí. Que no s’atura, sinó, que estem avui aquí i demà allà, però vull dir s’ha aturat en alguns aspectes, com ara el professional. La seva contínua endavant. No puc esperar que sempre tothom estigui pendent de mi, tinc la sort de tenir el meu germà com a referent familiar. Ell em porta l’agenda, ho controla tot. No sé què seria de mi sense ell. Suposo que hauria de buscar algú, però tinc la sort que ho fa el meu germà. Però clar, tot va canviant. Hi havia molta gent al meu voltant que ja no hi són. Al meu voltant hi ha un cercle més tancat.
—En el documentari, per això, queda molt clar que per a vós els amics també són família.
—Els amics són família, però també tenen la seva vida. I la seva vida és més viva que la meva vida. I, per tant, van quedant-se pel camí també. O sigui, el camí, si no fos per la meva família, jo no el podria fer amb amics. Estaria sola. O quasi sempre estaria sola, exceptuant alguns moments. Sense la meva família seria molt complicat. Hauria d’estar en un centre. Comprenc que els meus amics no hi siguin tant, perquè tenen la seva vida. Només faltaria.
—Costa això de sentir que depens d’algú…
—Més que dependència, m’agrada pensar que tinc la seva vigilància. Perquè respecten molt la meva independència encara. Arribarà un moment que entenc que no podrà ser així. Però de moment estic bé, això va molt més a poc a poc que no pensava. La meva família em vigila, però ho fa molt intel·ligentment. Jo encara visc sola, faig una vida molt autònoma, molt ben vigilada. Em dono el meu espai, però alhora tenen el control.
—És molt important, tenir aquest control de l’espai. Vós al barri us sentiu segura, fora ja no…
—Si em traguessin del barri, em costaria tot molt més. Em sentiria molt desprotegida. Em sentiria com una barca en un mar enorme… Que no sap si l’onada li ve per aquí o per allà… En canvi, aquesta protecció tan intel·ligentment portada és vital. Sóc molt manaire, he fet una vida molt autònoma, per això agraeixo tant que em respectin la independència, però a la vegada que hi siguin… Agraeixo molt com ho està fent tota la meva família.
—Vós sou conscient que teniu la malaltia, ho noteu en el vostre dia a dia? Fa ràbia quan en sou conscient?
—No, ara ja no tinc ràbia. A veure, he passat per molts estadis. Ara és una acceptació de tot. És una acceptació i a més a més, sóc una persona molt gran. Ara mateix no sé dir-te quants anys tinc exactament, però més de setanta… Per tant, he viscut, he fet la vida que he volgut, professionalment he fet el que he volgut, això és molt important, naturalment he passat per tot, com tothom, però no tinc una cosa de dir: ostres, si haguessis fet això… Sí que la tinc, perquè tots en tenim, però vull dir que no, que en realitat he estat fidel a la meva vocació. Ja no sé què em preguntaves… Veus?
—És igual la pregunta, el que dèieu era molt interessant…
—Ja, però no sé si et parlo del mateix que t’he parlat abans… Vull dir que això em dóna satisfacció. Saber que he estat fidel al que jo volia, venint d’on venia. A mi no em tocava ser actriu, diguem. Va ser inesperat. Però des de joveneta vaig anar a un curs de teatre al barri. I els meus pares em van fer costat. Mira que en aquell moment era una professió que feia por. Era el pitjor. En canvi, els meus pares em van respectar. Els feia molta por, sobretot a la mare. Feia por perquè era un ambient molt obert, molt progre, per dir-ho d’alguna manera, com aquella època, no? I els feia una mica de por, però després van veure com era la cosa, i que jo era feliç pujant a l’escenari.
—Quan parleu del teatre se us il·lumina la cara.
—Sí, sí, teatre, cine, televisió… Sobretot el teatre, que tens el contacte amb el públic. És meravellós. Si miro enrere em dic: Maria del Carme, que em deien a casa, has viscut la vida que t’hauria agradat viure. Què més vull, no? Ara em toca això, és el que em toca. Ho he d’acceptar. No és només un discurs, sinó que ho intento practicar, però de vegades tens mals sentiments… Però s’ha d’acceptar el que hi ha. El que hi ha és el que hi ha i no hi ha res més.
—Dieu que plorar també va molt bé.
—Sí, treure llàgrimes és ideal. M’agrada tancar-me dins el llit i plorar. De vegades corro, me’n vaig al llit i ho trec tot. No passa res.