Ahir vaig fer un elogi immoderat de la manifestació de diumenge. El vaig fer perquè diumenge s’havia derrotat per tercera vegada el 155, aquesta volta al carrer, sumant-ho a la derrota política que va significar el 21-D i a la judicial, a Alemanya. La manifestació va ser una expressió poderosa de la capacitat política i social del moviment independentista i de la resistència del país. Aquestes imatges on es compara amb la darrera manifestació unionista haurien de servir per a tancar el debat sobre les falses dues meitats del país que alguns volen imposar. Diumenge al Paral·lel vam tenir una gran prova, una altra, que l’independentisme és la majoria social del Principat.

Però avui és el dia de fer un advertiment, també. Jo no vaig saber entendre què demanàvem o què volíem els manifestants, més enllà de reclamar, com cal que fem cada dia, l’alliberament dels presos i el retorn dels exiliats. La manifestació, en aquest sentit, mancava de direcció política. I no va resoldre una qüestió fonamental: cap on vol anar l’independentisme? El diputat d’ERC Ruben Wagensberg va ser molt clar fa uns quants dies a VilaWeb, quan va recordar que l’objectiu de la repressió era fer-nos parlar de la repressió, fer-nos lluitar contra la repressió i que per aquest motiu deixàssem de parlar i de lluitar com ho hauríem de fer per allò que ha motivat la repressió, és a dir, per la República.

Estic completament d’acord amb ell. Ara no hi ha full de ruta, ‘llums llargs’ que en deia ell. Ja no dic que no hi haja cap full de ruta compartit entre els principals actors de l’independentisme, sinó simplement que no hi ha full de ruta, ni compartit ni sense compartir. Cap. L’independentisme què vol? Què cerca? Aquesta és una pregunta que hauríem de resoldre, si és possible, amb un debat urgent i amb la participació de tanta gent com puga ser.

Pere Cardús, en aquest article que publiquem avui, presenta les grans estratègies que semblen emergir: complir el mandat democràtic del primer d’octubre, eixamplar la base fent acció de govern i forçar la mediació internacional per mitjà d’un referèndum. Però podrien ser més, o bé podríem combinar-les. I no és tan sols això. Hi ha massa preguntes sobre les quals no debatem amb la resolució i el rigor amb què ho hauríem de fer i amb què ho havíem fet temps enrere.  Quin paper ha de tenir el govern de la Generalitat? I això que en diuen l’Espai Lliure de Brussel·les? Hem de fer qualsevol govern, un govern d’enfrontament o deixar passar les eleccions, l’una rere l’altra, com a sabotatge a l’estat espanyol? Al final el problema que tenim avui és la gestió del govern o és la direcció política? I eixamplar la base, com s’eixampla: tirant pel dret o apaivagant la tensió? La República és un somni? Volem que siga un mite cultural, una referència propagandística? O volem que siga una realitat per a implantar si pot ser avui millor que no pas demà? I com ho hauríem de fer i amb quines eines? I com la farem possible tenint en compte allò que va passar a l’octubre? N’hem après, d’allò?

El debat sobre tot plegat és imprescindible. Van passant les setmanes i l’independentisme torna a sentir-se fort, molt fort, però allò que fa sis mesos era certesa sobre com fer les coses ara són dubtes. I, així com ha passat aquests darrers vuit anys, la solució, el full de ruta, no vindrà de les reunions dels despatxos, sinó de la pressió del carrer. No seran els polítics qui decidiran el full de ruta, sinó els ciutadans. Per això la pregunta clau l’hem de respondre tots nosaltres, no solament el president Torrent o el president Puigdemont o el vice-president Junqueras, o el diputat Riera. Tots ens manifestàvem diumenge per exigir la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats i aquesta era la raó per la qual érem, junts, al Paral·lel. Però, més enllà d’això, sabem, com a país, com a moviment de carrer cap on volem anar? Perquè, ara que ja ha quedat clar que podem frenar els dels 155, ens hauríem d’anar traient la son de les orelles si la resposta, com em tem, és que, una volta fet això, ja no sabem gaire bé per on tirar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]