Ahir, al Paral·lel, ens vàrem reconèixer

Amb tot el què han abocat des de l’altre bàndol, després de sis mesos estem al mateix lloc i amb les mateixes ganes de tindre, finalment, una República lliure i democràtica. Els altres han perdut les llibertats i ni tan sols en són conscients. No han aconseguit treure’ns aquestes mateixes llibertats a les quals ells renuncien només per mantindre una unitat impossible. A més a més, Catalunya pot ser incòmoda per Europa, però Espanya s’ha convertit en un veritable problema. Ja es pot dir: ells han fracassat. S’acosta la victòria definitiva. Somriguem, que ens ho hem tornat a guanyar. I, quan tinguem la República, hauran de deixar anar els ostatges. Els de dins i els de fora. I tindrem el pa sencer.

Gran i encertada emoció. “Nosaltres sabem qui som i sabem què som”

Qui camina incansablement, sense defallir, travessant murs de mentides, d’injustícies, de clavegueres legals, i resulta capaç de continuar caminant amb una rialla, es perquè es un vencedor es posseïdor de la veritat i la justicia.
Visca aquesta República que cada dia es va consolidant.

L’intent d’aplicar-nos la recepta basca se’ls girarà en contra. La recepta basca només es podia aguantar perquè al País Basc i havia terrorisme de veritat.

Ara nosaltres hem de superar la situació, auto-organitzar-nos i, sense violència, fer que no puguin mantenir del domini sobre un poble en contra de la voluntat de la majoria d’aquest poble.

Fem sal!

Són gent de pau. Diguin el que diguin els que defensen a capa i espada que Catalunya sigui una comunitat autònoma d’Espanya. Són gent de pau i encara somriuen, malgrat estar indignats per la injustícia. Persones mot diverses de totes les edats i d’arreu del país es van manifestar diumenge al migdia a Barcelona per demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats en absoluta pau. Sense un crit violent ni un insult a ningú, malgrat la indignació que provoca la repressió contra el món independentista des del moment que es va decidir fer el referèndum sobre la independència el passat 1 d’octubre. Proclames de llibertat que sortien del cap i del cor amb contundència. La il·lusió que dóna la força de la gent, tan bé cantada per Lluís Llach a l’Estaca, es va sobreposar, durant unes hores, a la impotència. La impotència de veure a la presó als líders de moviments socials i de grups polítics absolutament democràtics i pacífics. També la impotència que provoca el fet que una vegada rere una altra impedeixin la formació d’un govern d’acord amb el resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya convocades el 21 de desembre per l’estat espanyol.

Malgrat tot això, quan va acabar la manifestació, centenars de milers de persones de pau, amb llaços i peces de roba de color groc, es van fer amb Barcelona una tarda de diumenge del mes d’abril. Carrers, bancs, cafeteries i restaurants de Gran Via, Passeig de Gràcia i la Diagonal, es van omplir de famílies i parelles de groc. Fins i tot, la majoria de persones que visitaven l’exposició de fotografies del barceloní Xavier Miserachs, Epíleg imprevist, aportaven un toc groc a la Pedrera, l’edifici sinuós que va construir el genial Gaudí. Són gent de pau, que gaudeixen de la llibertat i de la cultura que, malgrat tot, encara els ofereix la capital del seu petit gran país. Simplement desitgen que els deixin en pau i que per fi arribi la primavera al camp de la política. Volen que aquest Sant Jordi ploguin llibres i roses per a tothom.

I com a cirereta de la jornada reivindicativa i festera, l’entrevista al President Puigdemont a Berlin per part del director de TV3 Vicent Sanchís. La qualitat de les persones es capta en els moments més durs, amb un complex avenir al que cal enfrontar-se amb coherència, criteris i honestedat. Penso que no en som prou conscients de la sort de comptar amb les persones que hem escollit per a representar-nos, a la presó, a l’exili i a les institucions dins del territori. La pau interior carregada en aquesta trobada del Paral·lel ens permetrà de tenir la consciència que anem per camins ben fitats, malgrat el perills que generen els mastins del corralito. Eixim en pau amb nosaltres mateixos. En peu de pau, sempre.

Moltes persones, i molta civilitat i moltes estelades. La independència va passar a ser el tema central i la República s’endevinava la solucio. La recuperació dels presos pasarà per la negociació internacional quan s’hagi erigit la República. Altra cosa només és una quimera.

Jo no hi vaig poder anar perquè estic encara convalescent d’una caiguda el diumenge 8. Felicitats a tots els que hi vau participar, vau tornar a fer Història. Ara cal fer caure: 1) la cúpula de la Comissió Europea que aguanta Rajoy en el poder; 2) el propi govern Rajoy; i 3) el club judicial que ha empresonat els nostres nou herois. I com he dit altres cops, tenim dues potes molt fortes en els votants i en el govern a Brusel·les. Ara falta que la tercera, el Parlament, comenci a actuar com a tal. Llavors ja serem imparables.

Aquest, “nosaltres sabem qui som i sabem que som”, es el resum de tota la historia de Catalunya, i per tant continuem caminant. Aquesta frase conté sentiment, cultura, economia, llengua, història. Ni el 1714; ni el decret de nova planta; ni amb la dictadura de Primo de Rivera; ni l’aixecament i rebel·lió militar del 1936; ni la guerra ni els quaranta anys de repressió franquista; ni tampoc els darrers quaranta anys de transició, (monarquia parlamentària bananera); ni el nou colp d’estat per part de Mariano Rajoy i el seu Govern del PP. Per cert el cas de la Cifuentes comparat amb en Rajoy es pa sucat amb oli.
https://iniciativadebate.org/2016/09/04/fue-mariano-rajoy-un-lumbrera-o-simplemente-un-beneficiario-directo-de-caso-redondela/
Nomes els ciutadans de pobles vertaders ens sabem reconèixer en la llibertat, ens reconeixíem com diu molt be l’editorial…“al Paral·lel, com ho vàrem fer al carrer de la Marina, com ho vàrem fer a la Diagonal, com ho vàrem fer al Passeig de Gràcia i a la Meridiana, com ho vàrem fer a la Via Catalana…
Un estat que ens roba 16.000.000 milions cada any i a sobre ens estomaca i ens fot a la presó, no és digne de res.
Recordeu els vídeos que van fer en la campanya electoral dient-nos que ens estimàvem i que tenien molts amics a Catalunya. Recordeu-los un moment i acabareu descobrint que significa el maquiavel·lisme polític.
http://www.rtve.es/noticias/20150925/rajoy-cupula-del-pp-expresan-catalan-su-amor-cataluna-video-campana/1226782.shtml
https://www.youtube.com/watch?v=aM2RPQPuDPY
Ni un pas enrere.
Visca la República.

Jaume Vall, una petita coda :

Divendres prop-passat vaig dir en l’article de na Mercè Ibarz açò:

“L’article t’ha quedat punyent. Tinc davant meu un retall de prensa de l’època en què textualment fa així:

“Columna de Orden y Policía de Ocupación de Valencia”…Soldados que habéis pertenecido al Ejercito Rojo.

“de Ocupación” a València i Barcelona…, de “liberación” a Màdrix.

Ho tenien claríssim, a què vingueren i què érem – i som- nosaltres, i qui eren – i són- ell(o)s
———————————————————————————————————————————-

Guaita si ho saben, si açò que va siluetejar Intel·lectualment Joan Fuster ha esdevingut una “unitat d’agressió” en tots els òrdens de la nostra vida contemporània des d’aquell centre de l’imperi español.

I això ho hem d’assumir des d’ara en avant: facen què facen “ellos”, perquè saben perfectament qui som nosaltres. També. Saben que som els únics que…

Tot estirant del cobertor que cobreix aquell estat, darrere i a sota, només existeix una colla de fanàtics que ensinistra mentalment aquells súbdits que han tingut la desgracia d’anar a nàixer o/i raure sota el paraigua protector d’aquella màfia, que els protegeix a canvi de no pensar ni criticar-los.

Ací, tot seguit, el subtil article de la Mercè Ibarz per al 14 d’abril d’enguany.

https://www.vilaweb.cat/noticies/aquesta-estranya-anomenada-historia-mail-obert-article-opinio-merce-ibarz/

I tampoc no deixem passar els paràgrafs de la carta d’Enric Calpena a l’Oriol Jonqueres sobre el “presentisme” que d’alguna manera critica certes derivades de l’institut de la Nova Història, d’alguna manera, que té una arrel essencialista neo-noucentista i messiànica que un servidor va criticar en 1999 en un article a EL PUNT.

Entre d’altres factors perquè si existeix la llibertat , els esdeveniments no es produeixen mecànicament i a causa d’un albir incontrovertible que puga pasar sí o sí.

Discussió que als grecs ja els va fer entetindre’s amb controvèrsies proto-bizantines.

Aquell article d’un servidor va fer eriçonar les neurones del catedràtic de la Universitat de Rennes (Bretanya nord), En Xavier Barral i Altet.

No-res guanyarem sinó provoquem que -incontrovertiblement- així s’esdevinga.

Saber que podem fracassar-hi ens posa a “tall de realitat”

https://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?p=25584

ot allò que unionistes disfressats de demòcrates ens volien dir sobre que el sobiranisme afluixa i les manifestacions ja no són tan nombroses, ahir va quedar clarament desmentit. No solament continua amb força la nostra lluita sinó que malgrat la tristor que sentíem pels presos i preses polítics, sabem que no podem parar i seguim anant a les concentracions i per això continuen sent multitudinàries. Aquesta és la realitat i és partir daixò que hem d’aconseguir més confiança en el futur de la nostra nació i anar-ho transmetent a la gent indecisa per tal d’augmentar encara més el gruix dels partidaris de la llibertat.
Si va anar tan bé, va ser perquè es va aconseguir que la societat civil organitzada va aconseguir aglutinar molta més gent que sense ser independentista, no tolera que hi hagi presos polítics ni exiliats i que es puguin dictar unes penes monstruoses com les que vol aplicar l’estat espanyol, com per exemple els comuns i els sindicats.
Ara no toca descansar sinó seguir treballant per la nostra República des de cada un dels àmbits de la nostra vida i vetllant perquè els polítics escollits per nosaltres, facin bé la seva feina i la facin el més aviat possible.

El poble no falla mai! Però bona part de la, teòricament nostra, classe politica és una pena. No estan a l’alçada del moment històric que vivim amb el risc que, per culpa seva, l’acabem malbaratant!

Si no fos per aquesta baixesa de mires i de comportament polític, potser ahir estariem de celebració i no reivindicant encara la llibertat i dignitat que tots mereixem i que ningú ens donarà si no ens la guanyem!

Recordeu-ho tots, només el poble salva el poble, o sigui que ja seria hora que en comptes de prendre els carrers per a queixar-nos ho fessim per salvar-nos d’una vegada per totes!

Bones! Com que no sé on dir-ho, ho dic aquí: algú por explicar on és en Pere Cardús? Fins fa poc escrivia gairebé cada dia i ara…Trobo a faltar els seus articles…

Vam ser molts gràcies a que cada dia es fan actes arreu de Catalunya. Són aquests actes i la gent que els fa el que permet mantenir viu el foc de l’esperança i la llibertat.

No seria lògic que poguessin entendre que “descabezando” partits i entitats -que no fan altra cosa que portar a la pràctica el que el poble els demana-, no ens podran vèncer mai? Per molt que al covard govern que tenen li faci por d’asseure’s a negociar, hauran d’acabar fent-ho, perquè resoldre un problema polític -que ells mateixos s’han creat a base d’espoli i d’insults-, només es pot fer utilitzant la política. Donar tota la responsabilitat de la solució als jutges, no ha fet res més que estendre el ridícul que estan fent per tot el món i acabar de reblar el clau. Com que s’esveren entre ells per a veure qui és més feixista i més bèstia, els van passant oportunitats pel davant sense poder-les aprofitar. La solució d’aquest conflicte, com de tots els altres és només el respecte per al contrari, la intel·ligència i la visió de futur. I és clar, si no disposes de res d’això i només saps utilitzar la força, indefectiblement fas el ridícul.

El meu termómetre per mesurar l’emprenyament de la gent és el volum dels carros dels supermercats, l’ocupació hotelera els ponts i la concurrencia de restaurants i bars de tapes els caps de setmana.
No passarà res

Tinc autentica curiositat per sapiguer exactament cuans erem ahir a la mani. Sense tendencies, nomes com una analitica justa e imparcial. 315.000 o 750.000 ? Com pot ser tanta diferencia? No podriem recorrer a un institut que apliques metodologia neutre? Com si ens fem un analisi de sang o urina? La tecnica segur que hi es, amb diferencies estadistiques minimes. Sortim ja de un cop de aquestes mesures tendencioses i sapiguem de una vegada les xifres correctes

Trista per tan de dolor i a la vegada segura de la nostra força per fer camí i seguir fent República.
Perquè en cada acte, petit o gran, estem construint república.
I perquè la partida s’està jugant a favor d’aquest país ple d’Amor des de molts espais diferents.
I la fera s’anirà aniquilant mica en mica amb els seus propis actes.
Llibertat pels empresonats i exiliats i encausats.

El que més em va cridar l’atenció ahir, va ser que la repressió i opressió de l’estat i els mitjans afins, han immunitzat la gent i ja no fan efecte sobre un poble que sap el que no vol.

Ja hem assumit que totes les males arts que puguin desplegar, no son més que la expressió del seu ADN i per tant no canviaran.

Ja no ens desanimen ni la repressió ni les amenaces, perquè el pitjor de tot és seguir dins aquesta gàbia, amagada sota un decorat de pseudo democràcia, que cau a trossos.

Potser no tenim molt clar el detall del que farem, perquè no tot depèn de nosaltres, però… sabem molt bé el que no acceptarem, que és claudicar davant l’opressió.

Ara només falta que tothom prengui consciència que els barrots d’aquesta gàbia que ens empresona, no resisteixen l’embat d’una fera que ja està farta de rebre cops. Fera que no per pacífica es menys forta, si no tot al contrari.

Ells ja ho saben i per això tracten d’impedir, cada dia més nerviosos, que ens acostem als barrots.

Govern ràpidament? Tant aviat com es pugui.
A qualsevol preu? NO.

“LLIURES …ENMIG DE LA TIRANIA”
L’editorial. No és només una crònica des de l’emoció, no són només elogis automplaents… són veritats com punys sobre les que construim amb esperança fonamentada el nostre futur. És un prendre la temperatura de la gent al carrer que no hi sobra cap paraula. Jo no faré cap més comentari, seria sobrer.
“sabem qui som. I sabem què som.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Va ser MOLT encertat.

* Només tinc una temença:
La quasi desparició (com a mínim és, va ser ahir, molt minoritari) del ‘In-Iné-Indépendencia’ (o semblants ‘Ni frança ni espana PPCC’, ‘…’

pot significar per uns quants (molt) que si alliberen els presos o uns presos (més que improbable), es sentiran satisfets i a punt per negociar altra cosa que la total independència i reconeixament -somnii-
(tot i que sempre amb possibiles accord, però DESPRèS)

Ampliar la base seria, integrar nous NO independentistes?:
sigui modificant l’objectiu sigui enganyant-los?
Al meu entendre seria, ambdós casos, un greu error (o mala tàctica de curt termini i amb mals efectes a mitjan/llarg terminu)!

Teo des de
Catalunya Nord

Perdoneu, ja sé que potser no és correcte, però no puc evitar de transmetre el meu pessimisme.

1.- Malgrat la indignació per la repressió dels darrers mesos i haver anat a la mani amb un eslògan d’allò més “generalista” (per la llibertat del presos i contra la repressió), de comptar amb el suport dels sindicats majoritaris i del suport dels Comuns, i fer un matí esplèndid,hem estat menys que fa un o dos anys, ens hem quedat lluny del milió (tot fa pensar). Tot fa pensar que hem perdut gent pel camí; també de convençuda…

2. Això comença a semblar un cercle viciós: ens manifestem (3 ó 4 grans manifestacions en el que portem d’any!!), passem un missatge als polítics (que ho presenten com una fita, ja com un objectiu assolit, com una conquesta), i aquests malbaraten en qüestió de dies o poques setmanes el capital d’il.lusió que s’ha tornat a bastir (cada vegada més laboriosament)…

Resumint: el diagnòstic no pot ser optimista. Els que estem per la República per la via rupturista no comptem amb cap cobertura política institucional i està per veure si no som cada dia menys. Molts de nosaltres tampoc hem après prou a prescindir dels polítics (encara n’esperem senyals, hi confiem), ni a portar la resistència més enllà de la protesta i la denúncia (res que sigui, en la pràctica, prou efectiu). La conclusió és dura: ni som prou gent (o prou decidida); ni coincidim prou en els mitjans, en el mètode; ni acabem de posar-nos d’acord en l’objectiu.

A la base d’aquesta dispersió hi ha, és clar, les dues grans variables de la cosa: els TERMINIS (el temps, el ritme, la durada de la cosa), i el PREU (el cost, el nivell de sofriment que accepten de pagar).

Els errors comesos que haurien fet que no triomfem, tot i, aparentment ser tan a prop del somni, serien els següents:

1.- hem confiat massa en uns polítics que han donat massa i prou reveladores mostres de fluixesa psicològica, moral (perquè simplement no estaven convençuts de l’objectiu o fins i tot no el volien)
2.- no hem sabut o volgut portar la resistència gaire més enllà d’allò simbòlic, testimonial, per por: por de caure en la violència i por de la repressió
– no hem sabut trobar cap “padrí” poderós que pogués contrarestar, ni que fos parcialment, la força de l’Estat espanyol i la dels poders fàctics locals. Hem volgut alliberar-nos nosaltres sols, el que està molt bé (i és com hauria de ser), però llavors no pots caure en absolut en els dos errors precedents

Last but not least, com diuen en anglès: estem sortint de la crisi econòmica, amb el que se’ns acaba un dels motors de descontentament general i transversal.

M’agradaria que el algú pogués, provés de convèncer-me que estic equivocat. Gràcies.

Ens vam reconèixer. Si.
Però dubto que amb manifestacions magnífiques aconseguim la llibertat enyorada de la nostra Pàtria.
L’estat contínua estant convençut de Catalunya és part de la SEVA sacrosanta Espanya.

Com es pot pensar que perque no hi ha hagut tanta gent com en altres manifestacions deixem d’estar convençuts, els que no hi verem ser, del que som del que volem???? Però no per aixó deixaré de ser independentista i de col·laborar dintre del que jo puc fer, perque la Republica sigui possible.
Gracies Vicent pels anims que sempre destil·len els teus editorials. Ens fan molta falta.

Estic amb el que diu en Ramón Vilardell, ja vaig dir algo semblant ahir en un altre article.

Els nostres polítics ERC i PdCat, no tots per sort però si una part poruga que va ser decisiva, ens van fallar el 1-O, el 3-O, el 10-O,…….

Els nostres polítics, ERC (PdCat estava pet sort per a ells sota l’aixopluc de Junts per Catalunya del nostre President) ens han enganyar amb el programa electoral presentat pel 21-D. No ho estan complint i a sobre posen pals a les rodes.

El “gobierno” armat amb la Injustícia espanyola, amb tots els mijans de comunicació nacional-espanyolistes, i avalats per activa PP-PSOE-C’S, o per passiva Comuns-Podemos, ha anat ocupant sistemàticament els espais de gestió i poder que la porugueria de part dels nostres polítics els ha cedit.

Mai havíem estat tant forts com el 1-O o el 3-O, i no es va aprofitar.
Per paternalisme, per manca de convicció, o perquè realment alguns no ho volien i es van veure arrossegats per la il·lusió del poble?

Pràcticament cap, o quasi cap, procés d’independència s’ha fet sense convicció i sense sacrificis, sobre tot si al davant es té un estat imperialista decadent al qual li va la existència en la necessitat de mantenir l’expoli econòmic contra Catalunya.
Des de fora ens ajudaran si ens veuen amb determinació. Primer som nosaltres que hem de demostrar que anem a totes.
Però no ho varem fer.

Cal continuar? Sí, no hi ha retorn.

Però hem de tenir el país, i amb mesures reals, no violentes, i si hi ha de violència que es pugui demostrar clarament que ha estat la espanya franquista la que és violenta.

Mesures via demandes judicials per tot aquí i fora.
Mesures econòmiques que obliguin a la oligarquia econòmica de madrid a forçar una solució. Com ara veure de com treure els estalvis de bancs que han esdevingut espanyolistes com Sabadell i CaixaBank, i bancs que ja ho eren com Santander i BBVA.
Mesures de no ser consumidors de les grans empreses de l’Ibex35. N’hi ha d’empreses mes properes que poden donar serveis semblants, i si són una mica més cares acceptar-ho com una petita taxa de promoció del procés.

Tenim a les organitzacions pro procés grans especialistes en diferents camps que poden anar estudiant i plantejant aquestes mesures, per passar de ser manifestants passius a consumidors actius, però no violents.
Cal fer-ho.

He rebut un watsapp del Centre d´Estudis Estratègics de Catalunya que varen contabilitzar a la manifestació d´ahir 910.000 participants.

Estic amb en Joan F Ruiz. Gràcies per la dada que aportes, Francesc Carreras: m’anima força, però no sé si prou per canviar el meu “diagnòstic”. Si aquesta manifestació no es tradueix, en qüestió de dies (o una o dues setmanes) en quelcom realment contundent i efectiu (tipus vaga general i/o de la investidura d’un President de la Generalitat repudiable per Madrid) m’esquinçaré les vestidures, potser ja definitivament… passant a la lluita ja purament cultural (segons com de portes endins).

És veritat, ens hi sabem. Els nens i els avis que volien ser-hi presents. Exactament igual que el dia 1-O. Nosaltres som l’estat, la nació i serem la república que perdran els borbons.
I tant asserenats com sempre. N’hi ha que fan concentracions, demanen venjança i no controlen els seus violents. Diuen que defensen l’ordre. El seu deu ser un ordre violent. Una llei fóra de la llei. Un colp d’estat, un atac de por.

No sé comes compte la massa de manifestants.
Però, si hi fan amb elicòpter , haurien de tenir en compte el riu de gent que ha surtir de mara, pels carrers del canto nort del Paralel. Érem molts – si se qe ocupa 300 persones; a les hores érem 3 vegades més –
Érem sota els arbres que ja treien fulla.
A TV desde l, elicòpter , no es veuen bé aquests carrers.

No sé com són capaços de banalitzar el concepte “terrorisme” de la manera que ho fan, havent conegut i coneixent quina cara té i devaluant i menyspreant d’eixa manera les víctimes. Totes eixes associacions que periòdicament utilitzen PP, C’s i encara PSOE, no sé com els ho toleren. Corbs i gavines, tots igual d’indignes menyspreables.

Els diagnostics pessimistes son comprensibles pero prematurs. Per arribar a la ruptura politica s’ha de completar el recorregut legal a Europa. Ja l’hem iniciat i va per bon cami. Pero es questio d’anys, no mesos.
Els que, com jo, us impacienteu quan no sentiu parlar de Republica, mireu aquesta entrevista recent amb en Puigdemont.

https://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-segurament-dec-la-vida-a-la-gent-que-treballa-per-a-garantir-la-meva-seguretat/

Per arribar a la Republica, hem de passar pels drets democratics que de moment acaparen les energies. Es una etapa necessaria pero no final.

Força , llibertat i Republica
Cap pessimisme , les critiques tan sols contra els unionistes
Vencerem
🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🏃🏻🏃🏻🏃🏻🏃🏻🏃🏻adeu 👑🇪🇸

Castella sempre ha intentat vèncer dividint, enganyant, emmetzinant, i finalment amb l’enemic afeblit aixafar-lo amb força bruta.
Nosaltres som diversos, però ens cal estar units, i això vol dir no bloquejar-nos entre nosaltres.
Hi ha diversos fronts d’actuació i diversos enfocaments que estan provant sortides.
Que cadascú reforci el que li sembli més coherent amb el seu sentir.
Com un sol poble, accepten que hi ha parts més rebels i d’altres més pacients, uns més passionals i d’altres racionals, lluitadors i negociadors, teòrics i pragmàtics.
Reorientem cada força al lloc més eficient, però no ens aixafem entre nosaltres.

Ahir, al Paral.lel, ens vàrem reconèixer i ens reconeixem cada dia; a l’escola, model d’integració i de qualitat educativa; als esplais, que ajuden a transmetre als nostres infants valors d’amistat, respecte, amor per la natura; ens reconeixem en els mitjans de comunicació, plurals, allunyats de la telescombraria denigrant que practiquen altres cadenes forànies, ens reconeixem en la llengua, en l’associacionisme que mou pobles i barris, en la solidaritat de les maratons, en el club Super 3 quan convida els seus petits socis a unir-se per derrocar el mal tots junts, en la mona i en el sopar de Nadal, en l’alegria de la Festa Major i en la pena dels nostres presos polítics. Ens reconeixem en tantes i tantes coses que ens sabem un sol poble i n’estem orgullosos.

Demano que no busquem més traïdors o porucs entre els partits independentistes. Respecte pels dirigents que hi ha a la presó i a l’exili. També respecte per les seves famílies. Des del sofà de casa tothom és molt valent, oi? Que si Pdecat això, que si ERC allò, la Cup bla bla bla…. Alguns sou molt valents per a criticar des de la seguretat de casa i les vostres famílies i amics. Vergonya us hauria de fer, si us plau, prou!

Jo hi vaig anar des de Terrassa. Molta gent. No entenc el que diu la Guàrdia Urbana de 315.000.- persones. Erem molts més. Espero que això serveixi perquè la classe política entengui d´una vegada que el poder està en el poble. No hi altre veritat que aquesta. Estic una mica tip de tota aquesta comèdia dels tres grups.

Als companys que penseu que hem perdut gent, dir-vos que jo no ho crec. Conec molta gent que no hi va anar per diferents motius, entre elles una de les meves germanes, i parlant dels motius i de si coneixia més gent del seu poble que no hi aniria em va contestar: ” si molta, perquè allá estem tranquils, ja no hi sóm a Espanya, ja hem marxat. I ja está bé que ens repartim i anem uns a unes i a altres no”. Vaig discrepar de la posició i li vaig probar de fer entendre que cada posada en escena és una mostra de múscul, de que ningú no es fa enrera, i que és importantissim evidenciar-ho. Però amb aquesta petita mostra de l’ univers independentista, el que vull dir és que el que potser hi ha és una confiança extrema en que Hi anirà molta gent a les manifestacions, perquè sóm molts i no ens farem mai enrere. Equivocada si vols aquesta postura, i massa passiva en un moment tant fosc i crucial. Però com a mínim no és gent que hem perdut.