A l’Acampada República de la plaça de Catalunya (fotografia: M. I.).

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Fa dies que hi penso: tot això que estem vivint, com ho explicarà la història? Hi rumio i, de vegades en veu alta, em dic que no ho veuré, que molts no ho veurem. Quants anys hauran de passar, trenta? Menys? En aquesta època és ‘història’ qualsevol cosa que hagi passat fa només cinc anys, o cinc mesos. Ja en tenim algunes cròniques publicades, com ara la del director d’aquest diari, però les coses, en diguem el procés o no, encara estan passant. Potser sí que veurem en deu anys què se’n diu. Ho llegirem en llibres i en premsa (digital i impresa si en queda) i ho veurem per la tele. Ens donaran explicacions del que ara no entenem i del que sabem positivament que s’ha manipulat. Ho sabrem gràcies a documents, converses i tweets (un munt de piulades) que ara ja s’estan conservant en arxius internacionals.

Ho sabrem i és ben probable que no ho reconeguem gaire. La república catalana que va existir durant vuit minuts la tardor del 2017 és el mite que es prepara per fer-nos companyia. Com a tants ha fet companyia la república que aquest 14 d’abril, aquest dissabte, avui, va ser proclamada amb alegria el 1931.

La història és una estranya. Vaig viure la mort de Franco a vint-i-un anys i tot el que va seguir des de llavors ha conformat de manera decisiva la meva vida adulta. Però no he tingut mai com ara la consciència d’estar vivint la història en present. Deu ser cosa de l’edat, com si la vida em donés una altra ocasió d’assistir a una catarsi col·lectiva. També, a lluites internes entre els polítics del procés difícils d’entendre i d’avaluar, ja veurem com ho fa la història. Sobretot, assistim a una ratificació que l’estat és una bèstia sense retop que confirma que la història –aquesta estranya que així anomenem– acostuma a decantar-se del cantó de la bèstia. Sense que li importi gaire la generositat de les dones i els homes i els joves i els vells del carrer que la fan.

Però, què dius, desgraciada –m’avisa la veu de la consciència. A què treu cap, aquesta divagació futurista, amb les bestieses que passen—m’insisteix. Li dono la raó, és clar. Aquest és un article de diari, o sigui que anem als fets.

Hem vist moltes coses grosses aquesta setmana, una setmana més n’hem vist. L’estat criminalitza tot allò que li convé, i ara mateix li convé qualsevol cosa. No pot tolerar que hi hagi una gent que es digui CDR, sent la R de república. Ni cantants que acusin ni artistes que parlin de presos polítics ni una dona que faci piulades polítiques ni posar una pancarta al balcó contra la policia ni tallar un carrer ni deturar una autopista ni dir certes coses, les que siguin. Parlar és ara tibar la corda, delinquir. La llista de delictes s’eixampla a cada segon i tots són ‘terrorisme’. Ens ho va advertir no fa pas gaire un antic ministre socialista dels que van fer el GAL (per als més joves: el terrorisme d’estat dels anys 80): l’estat sap que tot això d’ara ho pagarà car però ho farà i en pagarà el preu que convingui. I tant que sí, ja ho està fent.

14 d’abril. La mateixa setmana que el senat espanyol veta la possibilitat que el govern de l’estat impulsi un congrés d’historiadors que clarifiqui què va passar a Gernika fa vuitanta anys. Vuit dècades i encara no hi ha manera que el govern de l’estat assumeixi l’estudi del que va ser el primer bombardament sistemàtic d’una població civil en temps de guerra. Al·lega que no pot ser parcial (!) i s’haurien d’estudiar moltes altres coses. Facin-ho. No veig la necessitat que els historiadors hagin de ser convocats per l’estat, poden fer la feina igualment i de fet la fan. Quina barra, el senat. Té pebrots que la proposició l’hagi presentada el grup socialista, que durant els anys que va governar no va tallar els fons a la fundació que porta el nom del dictador.

El fet simptomàtic és el no. No i no. Doncs no ha estat l’únic: tampoc no s’impulsarà el reconeixement del Camp de la Bota barceloní, a la ratlla de Sant Adrià, on ara hi ha el Fòrum. S’hi van afusellar 1.700 persones.

És la història, una part grossa de la història. No em vull imaginar quant de temps haurà de passar per a aclarir el que ara estem vivint. La història és una estranya i els dies que duraran anys –per dir-ho amb el títol d’un llibre sobre l’1-O acabat d’editar– duraran, en efecte, molts anys.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.