31.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 01.11.2024 - 00:46
Han passat poques hores, encara, d’ençà de la catàstrofe que ha destruït l’Horta Sud, la Ribera i la Plana d’Utiel.
Per això no sabem quin serà el balanç final de la tragèdia, però tots temem que l’horror de la xifra definitiva serà immens.
És veritat que la xifra de morts va ser excessiva a partir del primer minut, però tenim raons per a pensar que s’acostarà a uns nivells tan extraordinaris que cap polític no els podria aguantar.
La xifra de morts –lamentablement, tot sembla indicar que passarà això– serà tan alta, ja és tan alta, de fet, que no es podrà disfressar de cap manera com si fos “natural”. No se’n podrà llevar el component polític. Els morts de Mazón seran massa. Fins i tot per a Mazón.
I la veritat és que, acostumat a la seua prepotència habitual, a aquesta manera tan estudiadament extravertida que el president Mazón té de comportar-se, ahir, quan vam veure quina cara feia al costat de dos dirigents polítics espanyols en visita, no vaig poder evitar de pensar que ell mateix sap que està acabat. Que serà molt difícil que puga eixir-ne viu, políticament, d’aquesta situació.
Tanmateix, estic segur –i ja podeu comptar que això serà així– que el dirigent del PP valencià farà tant com siga a les seues mans per mantenir-se a la presidència de la Generalitat. Ho sabem tots. Sabem que ho intentarà.
De manera que s’imposa, a partir d’ara mateix, el contraatac. El contraatac polític de la disminuïda i massa poc operativa oposició a les Corts, però sobretot el contraatac de la gent al carrer.
Perquè al parlament valencià les xifres són les que són. I no n’hi ha prou per a expulsar Mazón de palau. Però el carrer ja és tota una altra cosa.
Ho és perquè hi ha una indignació creixent i creixentment transversal. No es poden amagar la gravetat dels actes de negligència i desinformació del president de la Generalitat.
Tot va contra ell: la desproporció en el nombre de morts, el caos durant les hores prèvies a la tragèdia i el mal funcionament de l’ajut posterior. I són coses que ofenen i indignen, més enllà de les línies partidistes. Per això hem vist, per exemple, batlles del PP encarant-se amb el Consell per la manera de gestionar la crisi. Per la manera de gestionar-la sobretot d’un president Mazón que, a mesura que aquesta crisi ha anat creixent, s’ha anat fent fonedís. No va als llocs on hauria d’anar. No apareix allà on hauria d’aparèixer. No dóna la cara.
Aquesta indignació és la que cal organitzar, la que cal convertir en una força imparable de dignitat i en una eina de pressió col·lectiva que ja té una convocatòria fixada el dia 9 de novembre. Per a aconseguir de forçar la dimissió del president i per a intentar de forçar la convocatòria d’eleccions avançades. Però, sobretot, per a recuperar el País Valencià de les urpes d’aquesta gent tan perillosa, d’aquests personatges que no tenen cap escrúpol a jugar amb la vida de la nostra gent.
PS. Estem vivint uns dies extraordinàriament difícils, dels pitjors que puc recordar. La redacció de VilaWeb sencera, però especialment els nostres periodistes i col·laboradors que treballen des de València estan completament bolcats a narrar i explicar aquest episodi apocalíptic que s’ha abatut molt especialment sobre l’Horta Sud. Entre els molts articles que estem publicant aquests dies m’agradaria remarcar especialment els testimonis. Testimonis de gent important o de gent anònima que amb la seua veu fan tangible per a tots nosaltres l’horror que han viscut.
Gent com el gran editor Vicent Olmos que ha vist destruïda sa casa. Gent com el músic i cantant Borja Penalba, que ha viscut escenes que diu que no se li esborraran mai de la memòria. Gent com els editors de la revista infantil Camacuc als quals els ha quedat només el cotxe i res més que el cotxe. O gent com l’escriptor Ferran Torrent, que ens dóna un testimoni apocalíptic del que va viure.
Però també gent anònima del carrer, uns entre tants. Com tota aquesta de Paiporta que poden conèixer en aquest relat fet per Esperança Camps i Jesús Prats. Allí, com bé diuen els autors, la vida ha quedat entre parèntesi, soterrada en el fang i entre els morts. O com aquests veïns de Godelleta que ha anat a trobar Laura Escartí.
I com costa d’imaginar que nosaltres poguem estar vivint en una certa normalitat al mateix temps que coneguts, amics, familiars, veïns nostres estan vivint les hores més amargues i dures de la seua vida.
