La biodiversitat ha anat canviant tant en l’espai com en el temps. Per exemple, trobem més espècies en els tròpics i menys en la regió àrtica i l’antàrtica, seguint un gradient longitudinal de diversitat, un dels patrons que podem observar de manera més consistent en aquest món complex. El que sabem sobre els gradients temporals de biodiversitat és molt més limitat. Això ocorre perquè faria falta un programa de seguiment continu ben dissenyat, i aquests difícilment persisteixen més enllà d’unes dècades. Però, per sort, tenim restes d’antics organismes: els fòssils. Els fòssils són bàsicament l’únic registre directe de la biodiversitat passada.

La bellesa i utilitat dels fòssils minúsculs

Alguns organismes tenen registres fòssils extraordinaris. En especial, els petits organismes coneguts com microfòssils (fòssils de grandària microscòpica) ens permeten inferir de manera detallada patrons de biodiversitat passats, ja que podem trobar-ne desenes de milers en un sol grapat de sediments i roques (Yasuhara, Tittensor, Hillebrand i Worm, 2017). Per exemple, coneixem el gradient longitudinal de diversitat de diversos organismes marins (Hillebrand, 2004), però no és fàcil saber com era el gradient en el passat perquè, per exemple, els peixos (o la majoria de la resta d’organismes) rarament es conserven com a fòssils. Utilitzant un grup de microfòssils, els procedents de foraminífers planctònics, podem observar la biodiversitat del passat i el seu gradient longitudinal en el pèlag oceànic.

«Petits organismes coneguts com ‘microfòssils’ ens permeten inferir patrons de biodiversitat passats de forma detallada»

Potser els foraminífers planctònics (protozous amb closca que solen fer entre 0,1 i 1 mm) no són molt famosos, però són uns microfòssils molt importants per diverses raons. En primer lloc, se’n conserven milions en sediments i roques i representen un registre geològic i paleontològic quasi perfecte. En segon lloc, quasi totes les espècies cenozoiques s’han descrit formalment, la seua identificació estandarditzada està ben establerta per la seua importància en la bioestratigrafia i la paleoceanografía, i el nombre d’espècies és manejable (no són massa nombroses: se’n coneixen unes 40 espècies planctòniques en total en els oceans actuals); en altres paraules, la seua taxonomia és robusta (Yasuhara, Hunt, Dowsett, Robinson i Stoll, 2012; Yasuhara, Tittensor et al., 2017).

Fins i tot en els oceans tropicals, ben reconeguts com a regions biodiverses, la biodiversitat no roman estable en termes espacials ni temporals. Algunes àrees tenen moltes més espècies que altres. La diversitat d’espècies no varia només amb la latitud, com he explicat en la secció anterior, sinó també amb la longitud. El triangle de coral és un exemple d’això. Es caracteritza per la major biodiversitat marina del món (Bellwood, Renema i Rosen, 2012), però fins i tot la seua diversitat ha canviat amb el temps.

Llig l’article sencer al web de Mètode

Moriaki Yasuhara, professor associat en la Facultat de Ciències Biològiques i l’Institut Swire de Ciències Marines de la Universitat de Hong Kong (Xina).

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb