Aquest any que s’acaba ha estat ben significatiu, a Barcelona, pel que fa al camp de les llengües amenaçades. A l’abril s’hi va celebrar el I Congrés Internacional de Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades, que va aplegar especialistes dels cinc continents per compartir els intents més diversos d’aturar el procés d’homogeneïtzació lingüística que viu la humanitat. I ara fa pocs dies, s’hi han lliurat dos premis ben significatius en aquest àmbit: Matthias Brenzinger, de la Universitat de Ciutat del Cap, ha estat guardonat amb el Premi Internacional Linguapax 2017, i Jon Landaburu, per una altra banda, ha rebut el Premi Internacional Ramon Llull. Aquests dos premis tenen una característica comuna: ambdós distingeixen actuacions en favor de la diversitat lingüística. De fet, ambdós afegeixen la diversitat lingüística a uns altres objectius: en el cas de Linguapax, l’educació multilingüe, i en el cas del Ramon Llull, la catalanística, tal com indica el seu nom, Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística i Diversitat Lingüística.

Si hi ha res remarcable de tot plegat és que una societat com la catalana, amb una llengua en situació precària, és capaç d’eixamplar la mirada per abastar la gran quantitat de llengües amenaçades del món i fer-los un racó en el seu imaginari. Especialment en el cas del Ramon Llull, un premi concebut per a experts en catalanística o catalanòfils que entre els guardonats compta amb institucions com l’Anglo Catalan Society, la Deutsch-Katalanische Gesellschaft, la North American Catalan Society o l’Associazione Italiana di Studi Catalani, a més de grans intel·lectuals que han fet de Catalunya o el català el seu objecte d’estudi. Podeu consultar la llista de premiats ací. Que la Fundació Ramon Llull i la Fundació Congrés de Cultura Catalana acordin de ‘reconèixer l’aportació teòrica o pràctica d’una persona de qualsevol país que hagi significat una important contribució al coneixement, reconeixement, promoció o defensa d’una o més cultures i nacions sense estat’, tal com indiquen en els seus objectius, és un fet tan extraordinari que pot semblar una raresa, però és un exemple que tots aquells que es vanten de ser cosmopolites no han tingut mai el valor d’emular. Els uns, amb llengües imperials, escombren tot el que no entenen, mentre que els altres, amb dificultats per sobreviure, són capaços de defensar decididament la diversitat.

Linguapax és una altra de les entitats que s’ha anat orientant cap al coneixement i la promoció de la diversitat lingüística i actualment té delegacions a tots cinc continents. De fet, s’ha convertit en un dels organismes internacionals més prestigiosos i més innovadors en bona part per les sinergies que ha estat capaç de generar. Segurament el premi d’enguany n’és una mostra evident: un africanista que ha estat proposat per Linguapax Àsia.

Més enllà d’aquesta anècdota, però, hi ha una mena de carambola històrica que ens torna a portar a Barcelona. Matthias Brenzinger és un especialista reconegut arreu del món i és, a més a més, un pioner en la recerca dels processos de substitució lingüística o mort de les llengües. Per més estrany que pugui semblar, l’estudi d’aquest fenomen en l’àmbit de la lingüística és molt recent. Molt pocs lingüistes en feien cas si no era per lamentar la pèrdua de dades. Al tombant de mil·lenni hi va haver una eclosió de publicacions sobre el tema, però aquesta eclosió té un precedent claríssim que podem situar l’any 1992. Aquell any es va publicar un monogràfic de la revista Language sobre les llengües amenaçades. Algú podrà recordar aquest fet perquè és a partir d’aquí que es parla de la possibilitat que, durant el segle XXI, s’extingeixi el 90%-95% del patrimoni lingüístic mundial –recordo un article enfurismat de Camilo José Cela fill sobre la qüestió. El monogràfic era la publicació d’un panel de la Linguistic Society of America presentat l’any anterior, on havien participat els autors dels articles. També l’any 1992 a l’Université de Laval, al Quebec, se celebra un congrés en què l’estudi de les llengües amenaçades ocupa un lloc central –se’n van publicar les actes l’any següent. I el mateix 92, Brenzinger edita el llibre Language Death amb les contribucions al Simposi Internacional sobre Mort de les Llengües a l’Àfrica Oriental, fet el 1990. L’obra és pionera, doncs, i més si tenim en compte els objectius que esmenta l’editor: ‘L’objectiu general del simposi era proporcionar estudis de cas que ajudessin a comprendre millor els processos de substitució lingüística i promoure recerques posteriors que conduïssin a una teoria sobre la mort de les llengües.’ I és aquest objectiu que, amb la perspectiva del temps, mostra que l’estudi dels processos de substitució lingüística i fins i tot el desenvolupament d’aquesta branca del coneixement no es poden entendre sense l’aportació del guardonat amb el premi Linguapax d’enguany.

En ciència passa sovint que es desenvolupen branques del coneixement perquè, d’una manera o d’una altra, són a l’ambient. La teoria de l’evolució, l’estructuralisme o l’ecologia en serien bons exemples. Doncs amb l’estudi de la mort de les llengües deu passar una cosa semblant. Encara que Louis-Jean Calvet atribuís aquest desenvolupament als efectes del mil·lenarisme, segurament abans ja passava alguna cosa. El Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades es va crear a Barcelona l’any 1992 i el mateix any es va publicar el llibre Vida i mort de les llengües que va molt lligat al seu naixement. Aquest llibre, però, va ser escrit de manera inopinada, si no atzarosa. Va ser un encàrrec de l’editor Xavier Folch fet l’any 1989. I vet-ho aquí que un editor amb idees va ser l’inspirador d’un projecte que, com tants altres, enguany ha celebrat el 25è aniversari.

Carme Junyent, directora del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]