Barcelona 92: trenta anys després, Espanya ja no és, ni serà mai, el nostre futur

Del 1992 ençà, l’independentisme, és a dir allò que volien frenar amb els jocs, ha anat creixent d’una manera exponencial

Vicent Partal
24.07.2022 - 21:40
Actualització: 25.07.2022 - 08:05
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Per alguna raó que no entenc, algú ha decidit que enguany cal celebrar amb bombo i platerets el trentè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. No sé si això té a veure amb els jocs d’hivern fracassats, si és que ja no saben com entretenir-se o si simplement és una operació nostàlgica, un intent de recuperació d’un país per sort desaparegut –aquella Catalunya còmodament espanyola que existia aleshores i que ja no existeix avui.

Reconec que vaig viure molt malament els jocs i que per això no podré ser mai equànime. Però també reconec que els qui ho vam viure així érem molt minoritaris. En aquella època feia col·laboracions al Temps i al Punt, i la Guàrdia Civil es va endur precisament dos periodistes d’aquestes publicacions, quan assaltà dues redaccions al mig del dia sense que ni la classe periodística, ni encara menys la classe política, reaccionessin a una violació de la llibertat de premsa tan greu. També col·laborava en “L’orquestra” de Jordi Vendrell, a Catalunya Ràdio, i van tancar l’emissió d’avui per demà, com tothom sap, només per haver parlat d’allò que passava. I Vendrell fou víctima d’un ostracisme per part de les autoritats radiofòniques que va durar fins el dia de la seua mort. Vaig haver d’ajudar a amagar durant uns quants dies un dels perseguits per la ràtzia olímpica i els meus dos millors amics d’aleshores van ser torturats a mort a Madrid, a les ordres de Baltasar Garzón i del govern socialista espanyol de torn. I quan dic “a mort” no faig cap hipèrbole. Vaig veure amb els meus ulls els seus cossos completament ennegrits i capolats, vaig escoltar horroritzat com relataven l’infern en què havien viscut i vaig veure els informes mèdics que es van fer quan eixiren al carrer, uns documents que deixaven ben clar que havien estat ben a la vora de l’abisme, tancats en aquella impune cova madrilenya.

Però, aclarit això, també he de dir avui, quan fa trenta anys de la cerimònia inaugural, que amb el pas dels anys he anat apreciant una altra cara d’aquells dies. Que em fa entendre millor la realitat del país, encara que no em canvia gens, ni aconseguirà canviar-me mai, la ràbia i la indignació; ni em farà oblidar qui eren els qui, des d’ací, col·laboraven a empetitir els fets o directament a censurar-los, aquells polítics i periodistes que, quan em queixava, responien que potser sí que s’havien excedit els uniformats, però que era millor no “esguerrar la festa”. I aquesta altra cara és la cara de l’orgull que els jocs van crear sincerament en molts barcelonins i catalans, un orgull que d’una manera que ens era inconcebible el 1992 s’ha acabat girant contra l’eix de la invenció, contra la gran raó de la maniobra, que no era sinó això que ara en volen dir “la concòrdia entre Catalunya i Espanya”. Els jocs, amb l’exposició de Sevilla i la improvisada capitalitat cultural de Madrid, eren la nova Espanya i volien presentar-la al món perquè duràs segles. Han fracassat.

Vist des d’avui, els Jocs Olímpics de Barcelona 92, puc reconèixer que van ser un èxit, però el projecte que els justificava ha fracassat, tot i que van fer mans i mànegues perquè reeixís. Recorde la incredulitat de rebre a casa una bandera, teòricament de Barcelona, que l’ajuntament de Pasqual Maragall va regalar perquè la posàssem al balcó, una bandera tan sols amb dues barres roges en compte de quatre. Jo aleshores, al pis on vivia, no hi tenia balcó i no vaig poder penjar cap estelada ni cap senyera, però la maniobra se’m va fer evident: amb aquella bandera volien evitar la presència de senyeres. La maniobra i la ignorància dels seus autors, però, també va ser una gran lliçó per a mi sobre com els tirs a voltes els eixien per la culata. Recorde, molt divertit, una conversa amb un periodista nord-americà que va escriure en el seu mitjà, un mitjà influent, que Barcelona era plena de banderes separatistes, perquè la senyera als seus ulls era una bandera igual que l’espanyola, groga i roja i amb unes quantes barres, en definitiva; però aquella altra bandera –que ell no sabia que la repartia l’ajuntament amb els diners de tots– li pareixia separatista perquè no tenia ni els colors d’Espanya ni la forma de l’espanyola.

Siga com siga, deia al principi que sóc ben conscient de la meua soledat d’aleshores i aquesta és la lliçó que n’he tret: el significat del passat pot canviar a mesura que s’encara el futur. I és assenyat estar obert a deixar que això passe i respectar-ho. Cal respectar la manera com la gent viu cada moment, perquè no saps quina projecció de futur tindrà.

Del 1992 ençà, l’independentisme, és a dir la consciència nacional catalana –allò que volien frenar amb els jocs, per tant–, ha anat creixent d’una manera exponencial. I amb el pas dels anys cada vegada m’he trobat més sovint caminant al costat de més gent que tenia i té encara avui un record bonic dels jocs. Fins i tot m’he vist cridant “independència” al costat de persones que tenien un càrrec important en aquell temps i que, tanmateix, per a ser ara independentistes, no han hagut de renunciar a allò que van ser, a allò que van sentir legítimament i a allò que van fer –perquè no cal, però també perquè ningú no els ho demanarà.

I per a mi aquesta capacitat de reconstruir-nos com a societat, mirant al futur i superant el passat, és una de les grandeses del moviment democràtic per la independència de Catalunya. I una de les proves de la seua enorme maduresa de fons –per més bajanades que puguem fer en el dia a dia.

En aquell moment, l’any 1992, ho van intentar tot per dividir-nos com a societat i per acorralar-nos i trinxar-nos, als qui rebutjàvem la gran maniobra d’emblanquinament del règim postfranquista, de la corona i, en definitiva, de l’espanyolitat. Però, vist amb la perspectiva dels trenta anys, no es pot negar que molts dels qui aquells dies estàvem separats a una banda –la de la ràbia i les llàgrimes– o a una altra –la de l’alegria i la satisfacció– avui som ací junts, units en la idea que Espanya ja no és el nostre futur ni ho serà mai. I això, ser capaços de fer això, ens fa molt forts com a projecte, com a societat, com a nació.

 

PS. La premsa catalana viu en un clima molt enrarit aquests darrers dies, de manera que ho aprofitaré per reivindicar que VilaWeb, del 2004 ençà, ha fet seu l’objectiu de viure tan sols dels subscriptors i evitar tota possible dependència econòmica del poder polític, un poder que, com veiem, cada dia és més incisiu i més controlador. És per aquesta raó que no ens presentem a les subvencions discrecionals de la Generalitat, que han derivat en un nou escàndol. Però per això mateix necessitem més que mai el vostre suport. La premsa lliure la paguen els lectors i, en relació amb això, tenim un agraïment infinit pels més de 22.000 subscriptors que ja ho fan. Tanmateix, volem que sigueu conscients que en necessitem més. 30.000, pel cap baix.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
24.07.2022  ·  23:09

Soc dels que van viure els jocs des de la complaença. Com que m’agraden els esports vaig seguir-los amb molt d’interès. Poc o res sabía de les ratzies del jutge Garzón.
Però sí que em van servir per descobrir l’independentisme gràcies a tants activistes que xiulaven el rei d’Espanya, o col.laven estelades, pancartes o fulletons allà a on podien (els partits del Barça del Dream Team també hi ajudaren).

Jordi Masachs
Jordi Masachs
24.07.2022  ·  23:19

Hola,
Jo, i potser més gent, estaria disposat a pagar més per la subscripció, perquè la vostra qualitat informativa s’ho mereix. He recuperat la il·lusió de seguir diàriament un “mitja de comunicació (espero ben aviat) de masses”.
Amb admiració
jmc

Josep Usó
Josep Usó
24.07.2022  ·  23:35

En aquell temps fins i tot jo mateix em pensava que alguna cosa havia canviat, a Espanya. Però no hi ha res a canviar. I ara és la gent qui està veient el que de veritat hi ha. I els que viuen de guardar la finca els qui tenen cada dia més por, perquè veuen perillar el seu ofici.

Antoni Cuadrench
Antoni Cuadrench
24.07.2022  ·  23:48

Gràcies pel seu magnífic i detallat relat Sr. Vicent Parpal.
Molt oportú conèixer la cara més fosca dels Jocs que es van celebrar a Barcelona, Cataluñya, fa 30 anys.
La represió pura i dura ens va recordar que els mètodes de la dictadura no s’havien acabat; la possibilitat d’una Catalunya independent estava damunt de la taula de molts despatxos, quan aquí nigú encara ho podiem somniar.
Vull recordar que, malgrat tot, les quatre barres eren presents en molts balcons del centre i molt més en els barris.
Catalunya va demostrar amb nota alta la seva capacitat creativa i organizativa; mundialment des de llavors se sap a on som.
La independència -que ningú ho dubti- arribarà.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
24.07.2022  ·  23:55

Els camins del “reencuentro” són bastant xocants per no dir amargament intransitables. Ara bé, qui vol saber pot saber com les gasten els amics i saludats del BOE.
El joc és obert però encara no ho tenim encarat ni de bon troç. El pitafi especulatiu dels jocs d’hivern n’és un bon exemple.

Josep Jallé
Josep Jallé
25.07.2022  ·  00:08

Avui me’n vaig al llit més optimista que mai perquè la síntesi no pot ser més encertada, director … amigues i amics. I, tots plegats, a seguir creixent amb subscriptors, sense passar pel redós de les subvencions – vergonyants per la repartidora establerta, enguany i … any rere any – car la independència és això: no dependre d’altres, ser el que podem ser, persona a persona. Salut!.

teresa permanyer
teresa permanyer
25.07.2022  ·  00:10

per a mi aquesta capacitat de reconstruir-nos com a societat, mirant al futur i superant el passat, és una de les grandeses del moviment democràtic per la independència de Catalunya. I una de les proves de la seua enorme maduresa de fons –per més bajanades que puguem fer en el dia a dia.
Només així avançarem.
Gràcies, Sr Partal per expressar allò que desitjo com a poble.

Jaume Riu
Jaume Riu
25.07.2022  ·  00:11

EPÍTET
Les ciutats que no són imperials ni són capitals d’estat, no poden avançar de forma progressiva segons una evolució natural sense interrupcions, sinó que ho han de fer a salts de quaranta o cinquanta anys, amb coses com l’Exposició Universal 1988, l’Exposició Internacional 1929, el Congrés Eucaristic 1952 o els Jocs Olimpics 1992.
La natura no fa salts i, en canvi, Barcelona evoluciona de forma expressament antinatural. Un argument més per voler la independència, per no haver de fer salts. Espanya ja no és, ni serà mai el nostre futur.
PS.:
Al llegir això de les subvencions discrecionals i allò de la publicitat institucional en la premsa, torno a pensar que ningú no gosa parlar de premsa pública quan és el diner públic qui financia en gran part aquest negoci polític. Amb Franco tothom ho veia.
Però per altra banda, encara es veu natural i acceptable que es parli de TV3 com a televisió pública quan és igualment un negoci polític finançat en gran part amb diner públic, exactament igual que La Vanguàrdia.
On és la diferència?
En qüestions de periodisme trobo que l’epítet públic no enfatitza el servei públic. Quan es diu periodisme públic es vol dir obedient, que fa el que li demana qui paga amb diner públic.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
25.07.2022  ·  00:46

Vaig viure amb tristesa els jocs per l’espanyolisme que desprenien i era de la minoria que havia fet el clic i ja era independentista. Quan sentia les instruccions que donaven als col·laboradors no podia participar de la seva il·lusió. Se’m va fer tant insuportable que vaig marxar de viatge amb una amiga a Tunísia. Per tant, me’ls vaig perdre expressament perquè m’indignava tant l’espanyolisme que ho impregnava tot.
Per diluir l’impacte de les olimpíades, van fer l’Expo de Sevilla ( l’arribada de l’AVE), i es van treure de la mànega allò de Madrid capital cultural. Quant de diner malbaratat!
L’any anterior, el 91, vaig viatjar a un país europeu -avui desaparegut- i vaig patir de valent quan les amigues cantaven els Manolos. Quin horror mostrar-se tant espanyoles!
Avui dia, les meves amigues són independentistes. Qui m’ho havia de dir! I així molta altra gent que hi ha al meu voltant. Per tant, hem de reconèixer que en trenta anys hem progressat molt. Fa trenta anys, érem molt pocs els qui gosàvem dir que estàvem desencantants amb l’Espanya de les autonomies i que no tenia solució.
Puc afegir que quan Suàrez va fer la política descentralitzadora jo n’era totalment partidària. Però amb el colp de Tejero i la LOAPA es va començar a desemmascar tot.
En fi, tots hem fet una evolució i la majoria en aquest sentit: de trobar-nos còmodes a l’Espanya de les autonomies a ser clarament sobiranistes.

Fèlix Arias
Fèlix Arias
25.07.2022  ·  01:40

Benvolgut director

He cridat Independència al teu costat però no comparteixo la teva visió dels JJOO del 92. Vaig formar part del reduït grup inicial al voltant de Maragall i Abad que va crear i defensar la candidatura de Barcelona i va planificar els jocs per a la nostra ciutat. Com a director del dossier de candidatura, vaig tenir un paper rellevant per dur els jocs a Barcelona. N’estic orgullós del que vàrem aconseguir i de com es van complir la majoria dels objectius que ens van moure a demanar els jocs per a Barcelona. Soc conscient que no tot van ser flors i violes i que els jocs també van generar patiment, per l’operació Garzón i també per les transformacions radicals en alguns barris. Crec que la perspectiva a 30 anys vista presenta però un balanç positiu.

És possible que algú des de Madrid intentés aprofitar els jocs per el que tu anomenes la gran raó de la maniobra “la concòrdia entre Catalunya i Espanya”, però des de l’interior de la candidatura ho vivíem de forma ben diferent. Per una banda era una lluita continua contra “Madrid” que volia impedir que es celebressin els jocs a Barcelona -la darrera maniobra que va estar a punt de reeixir, pocs dies abans de lliurar la candidatura al CIO, la va protagonitzar José María Calviño, per exemple. Per una altra, ens esforçàvem a aconseguir el que per a l’equip de Maragall i Abad era la “gran raó de la maniobra”: sacsejar la Barcelona grisa que ens havia deixat la dictadura i situar Barcelona en el món donant a conèixer que Catalunya era una nació ben diferent d’Espanya.

Per a mi, els projectes que justificaven els jocs de Barcelona eren la planificació urbanística descentralitzada, l’obertura de la ciutat al mar, la pacificació del tràfic en el centre, l’adequació de les infraestructures de telecomunicacions, l’increment i la democratització de la pràctica esportiva, l’orgull de sentir-se barceloní, fer saber al món que la força de Barcelona venia de ser cap i casal de Catalunya, fer oficial el català en una edició dels JJOO, mostrar al món la nostra capacitat i situar el nom de Barcelona en el mapa. Sí, com bé dius, vist en perspectiva els jocs del 92 van ser un èxit i jo afegiria perquè la majoria d’aquests projectes van reeixir.

Molt sincerament crec que la llavor del 92 explica també el creixement espectacular del sentiment independentista d’aquests darrers 10 anys i que per tant, la lluita per aconseguir els jocs i l’esforç perquè fos una edició memorable – i per cert, lliure de corrupció – va pagar la pena.

PS: tinc una explicació per la fal·lera per recordar els 30 anys del 92. Qui vam participar-hi tenim ja una edat, vam celebrar els 25 però no sabem quants de nosaltres podrem celebrar els 35.

joan rovira
joan rovira
25.07.2022  ·  03:30

El 17 d’octubre del 1986, a la tercera ronda de la 91 Sessió del COI a Lausana, Barcelona era escollida seu dels XXV Jocs olímpics d’estiu del 1992.

L’1 d’octubre del 2017, Catalunya va celebrar i guanyar el referèndum d’autodeterminació i el 27 del mateix mes va declarar la independència i deixar-la en suspens.

La diferència entre un (aconteixement) nacional i un (esdeveniment) mundial que tenen com epicentre a Catalunya i Barcelona permeten tota mena de lectures tant personals com professionals.

Però, el que voldria emfasitzar en aquesta nota és el diferent paper de les respectives elits polítiques, professionals i mediàtiques involucrades en (l’esdeveniment) de fa trenta anys i (l’aconteixement) recent.

Mentre fa trenta anys la majoria van col•laborar de manera plausible a fer efectiu i exitós (l’esdeveniment) no fan el mateix amb (l’aconteixement) nacional. Oposant-se o dilatant l’implantació de l’aconteixement nacional. Per què?

En aquest sentit, resulta estimulant tal com explica l’editorial la maduresa col•lectiva que ha experimentat la societat catalana o (demos) a la vegada que es fa evident la caducitat i anacronisme de la mentalitat colonial que perviu forana al país, encara.

En conseqüència, al meu entendre, cal autocrítica de les elits actuals totes (polítiques, professionals i mediàtiques) en tant que col.laboradores del sistema colonial. Tan poc capaces es veuen de participar en el canvi de model polític, social, econòmic i cultural en marxa arreu del planeta?

Llavors, la societat catalana té un problema important, tal com manifesta el professor Resina, anterior a la generació dels Jocs. I si no és capaç de fer efectiva la independència, valdria més orientar-se i reintegrar-se a l’imperi “germànic” de la UE davant l’allau de moviment de poblacions en curs.

PS. Cal sacsejar la nostra història oficial, mitjançant l’autocrítica de les elits catalanes, per permetre fer efectiva la història real dels catalans. Cal actuar, en un sentit (independència) o un altre (reintegrar-se), com a poble català, de manera urgent i decidida.

Carles Blas
Carles Blas
25.07.2022  ·  06:24

Jo era massa jove per tenir una opinió ben formada, però era contrari als Jocs. Ara sé tota la brutícia. Gràcies Vicenç per recordar el currículum del jutge Garzón, el gran ‘defensor’ dels drets humans.

A Fèlix Arias, li diria que s’ho faci mirar, com els que intenten treure un balanç positiu de la dictadura franquista perquè va es van construir embassaments.

Només cal mirar la Barcelona gentrificada, gràcies als que hi veuen només les coses que els interessen (simplement perquè s’hi van omplir/s’omplen les butxaques).

Fa vint anys que vaig marxar, i em sento tan català com aleshores, però ja no reconec la meva ciutat.

Isabel Blazquez
Isabel Blazquez
25.07.2022  ·  07:26

Contenta d’haver-me subscrit al vostre diari, és el que em representa en tot, políticament i socialment, i més ara després de veure cap on van les ajudes públiques.
Gràcies pel relat, quin patiment…

Víctor Mata
Víctor Mata
25.07.2022  ·  07:38

Van ser uns dies d’indignació veient com l’espanyolització s’ensenyoria d’una Barcelona que crèiem lliure i catalana, també d’indignació per les tortures que anunciava TV3 mitjançant un periodista que per això va ser apartat del TN. Recordo d’anar a rebre ls Marató al Clot amb una senyera independentistai l’angoixa que vem passar per ser els únics que la portàvem. Finalment davant de tanta espanyolitat vem optar per marxar de la ciutat. Ufff !!!

PAU BOLDU
PAU BOLDU
25.07.2022  ·  07:48

Nomes cal veure a on es l’ideoleg del feixisme espanyol, un ta TETE MARAGALL i els seus torturadors. Arrapat al poder, el molt franquista de casa bona vol morir cobrant nomines publiques, del Porcioles, a erc y al cielo. Quina vergonya d’esser espanyolista i dins erc.espanyolisme.ibex35

Josep Canals
Josep Canals
25.07.2022  ·  07:52

Gràcies Vicent i gràcies Vilaweb.

Josep Navarro
Josep Navarro
25.07.2022  ·  08:00

Com esmenta el meu admirat el senyor Usó, jo també em vaig deixar encisat per la bellesa del espectacle dels Jocs que va saber molt bé fer el senyor Bassats. Malgrat que hi havien les previsibles mostres d’ espanyolistes, Barcelona es va mostrar al món, vibrant i innovadora. Espanya es ha enganyat un altra vegada. Però és admirable el canvi de mentalitat nostra en pocs anys. Si una cosa ha fet el – Procés -, es desemmascarar, i desacreditar a aquest estat que patim.

Carme Tulleuda
Carme Tulleuda
25.07.2022  ·  08:02

Jo penso que la inversió en infraestructures i la modernització de les ciutats són polítiques a les que està obligada l’Administració.
Els ciutadans paguem els nostres impostos i l’administració competent els ha de revertir en el nostre benestar.
Ja veiem el gran interès de l’Estat espanyol en utilitzar els impostos dels catalans per qualsevol cosa que no sigui invertir-ho en el nostre territori.
Els grans esdeveniments internacionals sempre han estat la manera d’obligar Espanya a invertir a Catalunyaa.
Comencem amb l’Esposició Universal de 1888. El Memorial de Greuges del empresariat català a la Reina Maria Cristina. Finalment es van poder enderrocar les muralles i començar a construir la Barcelona que coneixem!!
Sempre perjudicant les classes més baixes, això sí!!
A Madrid no li cal tot això. Sempre ha tingut el que ha necessitat.
La rivalitat Madrid -Barcelona és normal. Madrid no veu amb bons ulls aquests esdeveniment a Barcelona. Madrid volia una Barcelona emmurallada i una ciutat antiquada en tots els sentits.
Van ser uns Jocs Olímpics Espanyols ubicats a Barcelona. Tota la “flor i nata” de l’ Estat eren aquí, marcant territori.
La política de seguretat adequada era fer una neteja general de gent molesta. Els independentistes eren els que molestaven més en aquell ídol.li hispano català que es volia mostrar arreu del món mundial.
El prestigi de Barcelona al món, el triomf de Barcelona sobre Madrid, l’orgull de ser catalans (d’aquí va sorgir el sentiment independentista?????).
Si us plau, deixeu-nos tranquils de tanta demagògia embafosa.

Núria Llonc
Núria Llonc
25.07.2022  ·  08:03

Jo també estic disposada a pagar més per la subscripció, tal com proposa Jordi Masachs.

Maria del Mar Serra
Maria del Mar Serra
25.07.2022  ·  08:12

La ciutat comtal no és capital. Fa més de 300 anys que és o no és segons els interessa o desinteressa a la capital del reino.
Catalunya serà només quan sigui estat.
La censura als mitjans subvencionats és un escàndol. Pitjor que mai. Resistiu!

Carles Serrano
Carles Serrano
25.07.2022  ·  08:25

Avui sols diré: gràcies Sr. Partal. Gràcies per unes reflexions de vegades ignorades, però, del tot necessàries.

Pauli Morer
Pauli Morer
25.07.2022  ·  08:39

Els jocs de Barcelona van ser una mostra de nacionalisme espanyol amb una mica de regionalisme català, aquest ficat amb calçador per la Generalitat i amb les queixes habituals de la pijo-progressia que li feia nosa tot el que tingués la mes mínima semblança de catalanitat. Malgrat l’aparent bon rotllo tant el conflicte per la llengua i els símbols com la repressió del Règim mostraven que o ens sotmetíem o ens reprimien i que o ens alliberavem o ens destruïen.

Pep Agulló
Pep Agulló
25.07.2022  ·  08:39

ELS DEL 92, ELS JOCS SEMPRE POLÍTICS…

Com els pocs orwellians que vam combatre tant el feixisme com l’estalinisme, sempre hem estat sols. Veure en Samaranch i en Maragall saltant d’alegria em produïa nàusees, perquè glorificava el neofranquisme i l’espanyolitat de Catalunya amb l’escalf de l’esquerra “oficial”… Després les detencions i les tortures que es van amagar…

Encara aquests dies fantasiejava: a veure si en aquesta commemoració per TV3 no hi hagués un tall de connexió i una retransmissió pirata mostrant al món la monstruositat de les tortures, però no, res…

NO PUC SER EQUÀNIME EN POLÍTICA…

Josep Salart
Josep Salart
25.07.2022  ·  08:45

RABHA HMMANE

Un moment que estic adormida i no em concentro:

si no s’entén lo del bombo i platerets, com es que VilaWeb fa una ronda d’entrevistes als col.laboradors del Régim d’aquell esdeveniment tant insultant per nosaltres?

L’editorial diu que reconeix que van ser un èxit?

Èxit el què? La destrossa urbanística, la corruptela generalitzada, l’esquerra divina disfressada, que uns paios corrin per una medalla, la venda de Coca-Cola?.

Èxit? no tinc el grau de comprensió que pot tenir vosté i algún comentarista que encara li ve un orgasme sideral..

.. i avui, encara un grup de saquejadors integrants d’un partit polític que es fa dir d’ERC arrastrant una llufa com en Canadell, volen tornar estafar-nos.

No, jo no renovaré la subscripció. Faré cas del meu marit, m’ho va advertir. Sembla una cosa i ne’s una altre.

Jordi Torres
Jordi Torres
25.07.2022  ·  08:52

Per raons que no venen a tomb, els jocs em van agafar molt lluny de Catalunya així que no vaig poder viure de primera mà l’ambient de la ciutat olímpica. En tornar, els meus amics, molts d’ells voluntaris olímpics, m’explicaven com d’emocionant havia estat tot plegat: l’atmosfera de complicitat que s’hi respirava, com estaven d’orgullosos quan explicaven la seva ciutat a algú de fora… La meva dona, que llavors no coneixia, també va ser voluntària i recorda els jocs de Barcelona amb aquest mateix sentiment de feina ben feta. No cal dir que ella també és independentista.

Així doncs, sé per pròpia experiència que poden coexistir la vivència íntima d’uns jocs olímpics positius i la realitat que descrius a l’article, Vicent, d’una repressió espanyola atroç en l’intent de supressió de qualsevol indici de catalanitat. Potser perquè érem molt joves, potser perquè molts ignoràvem el que estava passant fora dels focus dels telenotícies. La informació ho és tot i els humans som contradictoris, suposo. En qualsevol cas crec que l’aparició de Barcelona i, per extensió, de Catalunya al mapa global va ser molt beneficiosa i va permetre congriar un sentiment de país que després, en molts casos, ha esdevingut part fonamental del moviment independentista.

També estic convençut que si els espanyolistes poguessin tornar enrere en el temps, una de les primeres coses que farien seria esborrar la candidatura olímpica de Barcelona i traslladar-la al Madrid dels “cafés con leche in the plaza Mayor”.

Rita Rey
Rita Rey
25.07.2022  ·  08:57

Gràcies per aquesta editorial. Emocionant, perquè descriu exactament el que vam sentir la minoria que rebutjàvem els Jocs, ens assabentàvem de les detencions orquestrades pel Sr. Garzón i encara que no els coneixíem patíem per ells amb el cor encongit.
Els nascuts a la postguerra sabíem com les gasten aquesta gent.
Avui és vergonyós escoltar els mitjans de comunicació com ho blanquegen tot.

Maria C. Colomer
Maria C. Colomer
25.07.2022  ·  09:34

La “operacion Garzon” va començar setmanes abans dels jocs. Detenint persones sobtadament, maltractant-les i torturant-les. Vaig apropar-me per saber-ne més.
No sabia això de les banderes regalades a Barcelona.
Estavem amatents a què i com s’expressaria alguna veritat a les cerimònies, per ex. a l’Escala. De senyeres, les botigues en tenien poques. No-res d’estelades.
Vaig treballar a una vil.la olímpica. Els periodistes esportius no estaven per observar res, fora de les seves notes de ritual.
Hi va haver intrució de gent com Plácido Domingo que va exigir cantar pq. Barcelona era Espana. I li varen col.locar. A l’espectacle d’inauguració varen colar-hi genets i dones andaluces…
Tots els jocs olímpics són jocs polítics i de propaganda ídem. Quan un atleta guanya o fa tal rècord, no és aquell atleta o el seu equip que guanya: és l’estat Tal que ha guanyat. Fixeu-vos com ho diuen els reporters.

Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
25.07.2022  ·  09:48

Agraiexo aquest editorial. Dels Jocs de Barcelona, només em va interessar l’espectacle de la Fura. No em van interessar ni aquells jocs ni cap altres.
Aquest editorial ens fa palès que no hem caigut en la nova trampa de l’Estat, n’hem après tot i l’ineficàcia del govern català.
De tota l’operació Garzón no hi ha paraules i cap acció reparable.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
25.07.2022  ·  10:29

Doncs jo vaig viure els jocs molt malament, tant que vaig marxar de Barcelona a instal·lar-me a un altre poble. És veritat que molta gent ho va viure amb orgull però el què es va mostrar al món, des del meu punt de vista, va ser Espanya i una Barcelona espanyola, no catalana. El canvi de rasant que van suposar els jocs va provocar una mutació tan dramàtica a la ciutat que ha estat impossible de gestionar a favor dels veïns. Barcelona es va obrir al mar, d’acord, però com?; enderrocant fàbriques i naus d’un valor arquitectònic que només en queda el testimoni iconogràfic per plorar la pèrdua, com sempre ens ha passat en aquesta ciutat que sembla que només pot créixer enderrocant a tort i a dret –com ha passat a l’eixampla i a tants altres llocs-. Qui va fer el negoci especulatiu de la Vila Olímpica?, en aquells temps jo tenia clar que, seguint la tradició històrico-xoriça, algú havia planificat el seu enriquiment. Els lloguers actuals d’un pis a la Vila Olímpica oscil·len entre 1500 i 2000 euros al mes. No és un barri pels barcelonins. El cinturó de ronda va néixer esquifit, molt desproporcionat amb la mida i la importància de la ciutat. Ens han manllevat la Rambla, el barri Gòtic, la Boqueria, etc . Barcelona és un parc temàtic, van canviar masses coses en poc temps, s’han perdut botigues emblemàtiques, aquelles que expliquen la ciutat, i carrers com Ferran o Passeig de Gràcia –per exemple- s’han despersonalitzat totalment. Barcelona, arrel de les olimpíades, s’ha mort d’èxit, però s’ha mort i ha provocat el desplaçament de milers de veïns que no poden pagar els lloguers . El més greu és que cap administració, ni l’Ajuntament ni la Generalitat, han sabut gestionar el tsunami turístic que ens ha vingut a sobre, ni gestionar ni controlar. Barcelona s’ha convertit en una macro-festa per comiats de solters del nord d’Europa amb l’alcohol barat –exposat fora de les botigues i bars de la Rambla- on es pot dormir a terra i pixar, sense problemes, a les parets. Algun polític, pocavergonya, va tenir la barra de dir que tot això respon a la mediterraneïtat. Podria seguir, però més val deixar-ho aquí. Mentre explotava la nostra ciutat, es construïa el TGV ruïnós Madrid-Sevilla per compensar “l’ajuda de l’estat”.

Tomas Pérez
Tomas Pérez
25.07.2022  ·  10:40

Coincideixo amb vos en que els Jocs Olímpics de Barcelona 92, van ser un èxit, però el projecte que els justificava ha fracassat i que trenta anys després, Espanya ja no és, ni serà mai, el nostre futur. Algú deia que cal celebrar aquesta efemèride en dècades curtes, perquè algú sempre és queda pel camí, la veritat és que a mi el que m’agradaria és celebrar ser un país lliure independent
Perdonar el que no podem oblidar crea una nova forma de record. Canviem el record del nostre passat per l’esperança per al futur.-Lewis B. Smedes.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
25.07.2022  ·  11:00

Felicitats sr Partal completament d´acord fa 30 anys ens van obligar a viure uns jocs espanyols i aixi pogué tapar un projecte de independència. Ara la societat catalana fa un tomb i aquesta capacitat de tirar endavant aixo els fa molt mal a madrid. Nosaltres ja no tenim res a veure amb espanya seguim volem independència

Victor Serra
Victor Serra
25.07.2022  ·  11:06

Malgrat tot el que expliques, que és veritat i que és absolutament increïble que a hores d’ara ningú ho hagi investigat ni ningú n’hagi pagat les conseqüències, jo ho recordo com una experiència molt positiva. Heu de pensar que abans dels jocs viatjaves pel món i quasi ningú sabia on era Barcelona, i evidentment no tenien ni idea de Catalunya ni del català. Allà va començar una projecció sense la qual no seriem on som. També cal anar molt en compte amb els que mitifiquen la Barcelona i la Catalunya d’abans dels Jocs. Era molt pitjor que la d’ara. Molt més grisa, mot més bruta, molt més provinciana. El projecte d’aquella Espanya no va funcionar, però no per culpa dels catalans. Van ser els espanyols ( que sempre es van mirar els Jocs de Barcelona amb enveja, la majoria absoluta d’Aznar i les traïcions del PSOE de Gonzalez i Guerra el que la van fer fracassar. A nosaltres ja ens va bé.

Maarten De
Maarten De
25.07.2022  ·  11:54

Jo escoltava en 1992 “l’Orquestra” i em recordo molt bé la Operació Garzón. Fins a aquest moment pensava que Catalunya podria tenir un futur dintre d’Espanya, però des del 29 de juny de 1992 ja no ho veig igual.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
25.07.2022  ·  12:07

I vinga mirar endarrere! És la millor estratègia per no parlar del present. Mobilitzacions i llista cívica!

Gerber van
Gerber van
25.07.2022  ·  12:27

Molt bon analísi sobre els Jocs de ’92. Sabia poc de Catalunya perquè encara no vivia aquí. El què explica Vicent Partal sobre què va passar aleshores és realment xocant.

Sobre els pagaments a la premsa, sembla Catalunya i Espanya no són els unícs qui ho fan. Recentment el ministre president dels Països Baixos, Mark Rutte, va promoure en Davos que cal subvencionar la premsa per battre el fake news. Queda tot dit. (Des de minut 33: https://www.youtube.com/watch?v=eOsKFOrW5h8)

Carme Sanglas
Carme Sanglas
25.07.2022  ·  15:55

A mi m’agradaria poder tenir una VilaWeb-ràdio i una VilaWeb-TV.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
25.07.2022  ·  18:25

Voldria fer-hi una matisació.
Si algú que no hagi viscut aquells dies llegeix això d'”aquella Catalunya còmodament espanyola que existia aleshores i que ja no existeix avui” pot semblar que hi havia un espanyolisme majoritari a la societat i no, no era així. No crec que en Partal hagi volgut donar entenent això però algú molt jove pot arribar a aquesta conclusió.

Si que és cert que als anys 80 i 90 l’independentisme militant era cosa d’una minoria i que la immensa majoria de la gent (catalans de soca-rel i immigrants espanyols que feia relativament poc que eren aquí) no es ficava en merders un cop mort Franco. Però això no implicava que hi hagués un sentiment d’espanyolitat. Els espanyols ja ho sabien, que els catalans no eren ben bé espanyols I ben pocs catalans et deien que se sentien espanyols.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
25.07.2022  ·  19:06

Vicent, tu i la gent heu dit moltes coses i, encara que algunes siguin contradictòries d’unes altres, no podem obviar que, malgrat tot, els Jocs van ser un èxit . Un èxit total? No! Quan un poble anhela crear un esdeveniment molt important i ha de suportar el llast d’un altre país invasor i veure com, a redós de l’esdeveniment, l’invasor pot agafar saba per enaltir les seves conviccions és, aleshores, quan hom se’n adona del fiasco ideològic, cultural i lingüístic de l’esdeveniment en qüestió. Però, esportivament parlant els Joc foren un èxit, afegint a aquest èxit col·laboracions com la de la Fura dels Baus que, deixeu-me dir, no han estat mai superades. Espanya com sempre, va fer tot el possible per anorrear el mèrit d’un poble, el català, i arrogar-se tal mèrit en benefici propi. Mentre formem part d’un estat com l’espanyol, sempre serà així.

Oriol Martí
Oriol Martí
25.07.2022  ·  22:34

Benvolgut Vicent, i els benvolguts amics lectors que heu fet els comentaris:

Com a víctima directíssima de les Olimpíades del 1992 -vaig ser un dels detinguts de l’operació Garzón i “adequadament” torturat, al punt de témer per la meva vida- recordo aquell any com un dels pitjors.
Aquesta magnífica editorial -com sempre- ens coloca davant del mirall incòmode de com la dominació espanyola va per tots ens camins i medis possibles.
En general, valoro molt els teus editorials i els vostres comentaris.
Però avui, m’he sentit terriblement implicat a nivell personal. I també ho havia de dir.
Cal posar les coses sobre els peus de la memòria real, no la fabricada.
Del 1992, res a celebrar!!!
Moltes gràcies Vicent.
Oriol Martí

david graupere
david graupere
25.07.2022  ·  23:37

Va esser ambivalent… sí a l’esport com a projecte d’humanitat (de Roses i Empúries com a primeres ciutats catalanes), no a l’usatge potiner d’espanyolitzar-nos.

david graupere
david graupere
25.07.2022  ·  23:37

Va esser ambivalent… sí a l’esport com a projecte d’humanitat (de Roses i Empúries com a primeres ciutats catalanes), no a l’usatge potiner d’espanyolitzar-nos.

Salvador Molins
Salvador Molins
26.07.2022  ·  06:47

Res de celebracions, amb Ñ no!

Ben al contrari cal destapar l’operació Garzón amb tota la cruesa i realisme. Que tothom ho sàpiga!

El nostre nord, ja marcat, és implementar la Independència declarada amb la DUI del 27 d’octubre de 2017

Per sort el no als JJOO d’hivern ha reeixit, i aquesta nova espanyola no es farà a Catalunya.

Recordem-ho:

Espanya contra Catalunya: repressió, submissió, espoliació, negació, suplantació, domini, trinxament de lleis, imposició de llengua, …. Liquidació de la sanitat, liquidació de l’ensenyament, limitació de les comunicacions, privació de les TV, limitació de les vies ferroviàries, …

I els fills de sa mare volen uns JJOO … ??????
Nooooooo !

No als JJOO d’hivern espanyolitzadors.

Objectius que persegueixen:

Omplir quatre butxaques, quedar bé i fer que se’n, parli deu anys seguits.

Per als catalans i per a Catalunya res de res.

No, gràcies! Sr. Aragonès, Lambán i “españoles todos”.

Els Jocs d’Hivern són una operació d’estat, de l’estat espanyol.

“La pastanaga dels jocs és la via pactada entre les elits per a retornar a l’autonomisme”

No als Jocs Olímpics d’hivern a Catalunya !

Inversió: 1.700 milions d’euros durant 10 anys.

El total de l’espoliació espanyola en els mateixos 10 anys serà de
160.000 milions d’euros.

Balanç negatiu, contra Catalunya:
158.300 milions d’euros que ens robaran des de Madrid aquests propers 10 anys.

No volem tractes amb Espanya.
No volem tractes amb lladres, imperialistes, torturadors, repressors, mentiders, supremacistes, …

No volem tractes amb els espanyols, ni amb els que els hi fan costat.

No és qüestió de partidisme sinó d’aturar als colonitzadors de Catalunya i tots els qui en són còmplices i els donen suport.

Si espaÑa no escolta ni respecta Catalunya, i la reprimeix i castiga, per què, traïdors i enemics del vostre Poble, els doneu suport polític? Per què els blanquegeu i els renteu la cara davant d’Europa i del món?

Reafirmem cada dia i cada hora el Mandat del 1r d’octubre de 2017:
“Edificar la República Catalana Independent”
I comprometem-nos en completar la DUI catalana del 27 d’octubre de 2017.

Stop als JJ.OO. d’hivern !

Sols volen mantenir sotmesa Catalunya parlant-ne durant 10 anys seguits més, assegurant-se les seves poltrones i omplint les seves butxaques.

Noooooooooo !
No és no!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes