Llorenç Giménez

Més d’una vegada m’he demanat, i crec que no sóc pas l’únic, com és que som vius, com a país, com a nació, després de tants segles d’ocupació i de repressió. Si mirem el panorama d’Europa, el nostre és un cas excepcional, de difícil comparació. De difícil comparació per la magnitud, la complexitat i la durada del conflicte que ens oposa als estats espanyol i francès, però també per la persistència indefallent, de generació rere generació, a reconstruir-nos, a trobar la manera de continuar creant, de continuar afirmant-nos a partir del passat, però sempre mirant el futur.

La resposta a la pregunta, sempre la trobe en l’admiració que sent per uns referents, moltíssims, que han dedicat tota la vida a fer la feina ben feta, a innovar i a obrir camí, però no a partir de la individualitat i d’un jo obsessiu, sinó de la complicitat amb la societat, sense deixar ni un moment de pensar en un bé comú que va al davant i més enllà de tot desig o necessitat personals.

En un país on els futbolistes són més importants que no els científics és, per desgràcia, habitual que aquests grans referents col·lectius no reben l’atenció que mereixen. Però de tant en tant, sobretot quan se’n van, molts ens sentim desvalguts i entenem què acabem de perdre, el valor de tot allò que han fet.

Avui a València, per exemple, diem adéu a un d’aquests referents, Llorenç Giménez. Un ciutadà modèlic més, compromès amb la seua gent, una columna ferma, de les que aguanten el país i fan possible que existesca.

Llorenç fou un mestre extraordinari, però, sobretot, fou qui recuperà l’art d’anar per escoles i places contant rondalles, encomanant als xiquets el gust per la lectura, emocionant-los amb les paraules, recuperant-los per a l’oralitat i per al plaer col·lectiu. En un món de pantalles individualitzadores Llorenç –el contacontes, com era conegut– demostrà, ens demostrà, que era possible un país molt més ric i millor, si cadascú es dedicava a fer bé la seua part. Ell assumí el risc de convertir en professió el contar contes, i avui els contacontes, els molts rondallaires que hi ha en totes les comarques, tenen el camí obert i les orelles dels xiquets atentes –que és la cosa que ens fa molt millors a tots, com a col·lectivitat.

Hi ha qui pot pensar que contar contes és molt poca cosa. Però contar contes ben contats, amb la intenció que els xiquets aprenguen a estimar la literatura i la llengua, és obrir un enorme canvi social on no hi havia sinó l’enyor d’una vella tradició interrompuda feia molt. Aquest és un país fort perquè té molts Llorenç que saben què han de fer i que ho fan amb una humilitat tan colpidora, com excelsa és la seua feina. Llorenç admirava la tasca de Vicent Torrent i de la gent d’Al Tall, que recuperaren la música popular, la dolçaina. Com admirava la feina dels grans mestres renovadors que li ensenyaren l’ofici, de Ferran Zurriaga a Carme Miquel. Nosaltres podem pensar ara que el país que tenim avui sempre ha estat així, un país amb xiquets embadalits escoltant històries en la nostra llengua, amb una escola que és un moviment de lluita per la dignitat o amb dolçainers en cada cantonada que fan sonar la nostra música pertot arreu del món, fins i tot en els més grans escenaris de roc. Però no ho era. Ho hauria d’haver estat, sí, però no ho era, i han calgut gegants com Llorenç Giménez perquè fóra normal allò que ho hauria d’haver estat sempre.

El negacionisme històric espanyol intenta d’una manera persistent de fer-nos oblidar d’on venim perquè ells saben que és la millor manera de no deixar-nos anar enlloc. Però nosaltres tenim l’exemple de vida d’aquests referents que ens sostenen, que admirem per la seua llibertat, per la naturalitat amb què ens empenyen a tirar endavant. I hem de reconèixer que, si avui tenim això que tenim i podem proposar-nos qualsevol futur és perquè ells han superat, han derrotat, la duresa d’una vida que la propaganda interessada no ens hauria de fer oblidar.

Llorenç nasqué setmesó, i no fou atès en cap hospital, sinó posat en una capsa de sabates embolicada amb cotó-en-pèl i escalfada de manera rudimentària per la seua família. Aquella era la vida de la seua gent, de la nostra gent. Llorenç fou un dels fundadors de l’escola Gavina quan l’ús del català en les aules era tot just era una aspiració que no sabíem si mai arribaria a ser realitat. Llorenç se la jugà fent del contacontes una professió perquè sabia la importància que tenia traure la llengua i la literatura al carrer. Llorenç encomanava felicitat perquè era feliç, perquè desbordava d’optimisme i de bonhomia i difonia alegria pertot on passava. Però això no hauria de fer-nos subestimar el valor del seu esforç titànic, de l’esforç immens que han fet sempre referents com ell.

Xavier Serra sol explicar que Franco deixà la nostra terrà convertida en Somàlia, una comparança tan dura com aguda i clarificadora. Que, per això mateix, generacions i generacions de la nostra gent han hagut de dedicar-se a fer que el país tornàs a ser allò que havia estat abans que l’arrasàs la barbàrie, una societat prou forta i cohesionada que, avui finalment, que pogués somniar un horitzó sense límits. Somniem, doncs, però sense oblidar mai que, si ara podem fer-ho, és gràcies a la feina de tots els Llorenç Giménez i de totes les Teresa Duran, de tots els Ferran Zurriaga i de totes les Marta Mata, de tots els Vicent Torrent i de totes les Teresa Rebull, de totes les Neus Català i de tots els Jordi Cuixart. Això que ara vivim no és gens fàcil, però allò que feren ells era infinitament més difícil i és per això que, amb ells i gràcies a ells, som ací. I ací restarem sempre, alçats per la dignitat.

PS. Aquests vídeos seran ben útils als qui no coneixien prou Llorenç Giménez.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb