Pocs dies en la recent història del país deuen haver deixat un regust més agre en els votants independentistes que el d’ahir. El lamentable espectacle combinat de la divisió de l’independentisme a tot el país i el cinisme extrem d’Ada Colau i els seus resulta pesat de pair. Encara més quan haguérem de veure, a tall de colofó, com un digníssim Joaquim Forn se n’anava cap a la presó mentre Manuel Valls provocava com un pinxo maldestre els veïns de Barcelona en la curta passejada que va de punta a punta de la plaça de Sant Jaume.

Fa temps que vaig deixar escrit que, tal com va acabar el 27-O, necessitaríem un quant temps per a albirar el rumb guanyador i fer la recomposició de les forces. I vaig pronosticar que temia que, per a aconseguir-ho, no calgués deixar passar les conteses electorals immediates i esperar la sentència del judici al Tribunal Suprem espanyol. Crec que no m’equivocava. El temps, aquest temps que tant ha costat de passar, ho aclareix tot, perquè la duresa de la situació en què vivim és tan gran que no hi ha maquillatges de cap mena que puguin dissimular-la. Vivim amb la veritat fuetejant-nos la cara a cada minut. Per això ahir les paraules d’Ada Colau ja no enganyaven ningú i això, encara que avui hi haja qui no acabe d’entendre-ho, és positiu.

Guanyar no és mai fàcil. Guanyar una batalla de la dimensió històrica d’aquesta que anem guanyant els catalans encara ho és menys. Guanyar requereix paciència, persistència i perspectiva, efectivament. Però també aprendre’n. I aprendre’n, desgraciadament, només se n’aprèn de l’experiència. I aquesta és la part positiva d’ahir. Ahir n’hi hagué molts que van aprendre moltes coses. Moltes. Coses que és imprescindible de saber-les abans de guanyar definitivament.

Un dels mals més importants de l’independentisme és la manca de rigor intel·lectual de molts dels dirigents, mediàtics o polítics. La seua manca de capacitat analítica. El seu menyspreu de la profunditat i de l’abast del combat que menem. El seu terrible mètode: de primer identifiquen allò que voldrien que passàs i a continuació articulen una teoria per justificar com arribar-hi. Per això l’endemà de les eleccions municipals molts van projectar els seus somnis on, en realitat, calien anàlisis. Ara, jo vaig deixar escrit: “serà molt trist si passa, de veure com l’independentisme polític continua barallant-se per l’hegemonia ideològica, fent oix a l’altre, mentre l’espanyolisme considera obertament de pactar, si cal, de Colau a Valls sense ni tan sols escabellar-se.” Era evident què passaria, per més burla que en fessen alguns dient que era impossible que Colau i Valls pactassen. Però no ha servit de res negar l’evidència o refugiar-se en el somni de la teoria que no funciona, perquè allò que inevitablement havia de passar ha acabat passant.

I em permetreu que continue remarcant allò que ja vaig dir aquella nit perquè em sembla que, en un dia com avui, és important. Deia, en aquest mateix editorial del 27 de maig:

“És evident, i em sap greu de dir-ho tan cruament, que els votants que van eixir el Primer d’Octubre necessiten polítics que sàpiguen interpretar on som i, sobretot, que deixen de justificar els seus anhels amb elucubracions intel·lectuals justificatives, pensades per a cobrir amb un mantell de respectable ideologia allò que no és sinó càlcul privatiu i egoista. Ha passat un any i mig d’ençà de la proclamació de la república i la lliçó que el carrer ha donat a tothom, de paciència, perseverança i perspectiva, és extraordinària. Les victòries inapel·lables d’ERC a les espanyoles i del president Puigdemont a les europees aclaririen a qualsevol país del món la incongruència monumental de la picabaralla partidista, d’un partidisme que la majoria dels votants ni entén ni fa seu. Però, encara avui, la classe política independentista es manté paralitzada, pensant en les cadires i en els escons més que no en el projecte. I prestant-se, si cal, a desqualificar l’altre, l’altre company, a cada ocasió que en té.

És en aquest context que es fa necessària, i cal reclamar que es negocie, una nova estratègia unitària entre tot l’independentisme, entre tots els actors, com a resposta seriosa al canvi de paradigma que capitaneja el Partit Socialista. Sense la urgència electoral i després d’haver constatat que els ciutadans entenen que ERC és el partit de referència i que això és compatible amb el fet que Carles Puigdemont siga el polític de referència, molta gent espera ara rigor, generositat i lleialtat de tots els partits al projecte nascut de les urnes del referèndum d’autodeterminació de l’octubre del 2017.”

Avui ho torne a deixar escrit, això, perquè crec que avui és més urgent d’entendre-ho, fins i tot, que no aleshores. Però també per dir que crec que avui nosaltres ens trobem –els polítics haurien de trobar-s’hi– en millors condicions de negociar aquesta unitat estratègica que no pas l’endemà de les eleccions municipals i europees. Simplement perquè les coses són infinitament més clares encara.

És ben clar que l’independentisme creix, de cada dia més, i que ho fa d’una manera certament remarcable, si tenim present la brutal repressió que endurem. En les europees el recompte final ha situat el vot a Junts per Catalunya i ERC al 49,8%, a 5.379 vots d’assolir la majoria absoluta. Evidentment, si, a aquesta xifra, hi afegim els vots del Partit Pirata, membre de la CUP, de Compromís o del PNB, la ratlla és superada, igual que és clarament superada si en descomptem els vots en blanc o nuls. Tant hi fa, emperò. La cosa que importa és adonar-nos que en un any i mig hem passat del 47,5% al 49,8%, i que ho hem fet enmig de la repressió, del desconcert partidista més gran que ens podíem imaginar, de la manipulació mediàtica més poderosa. I amb uns dirigents, alguns molt en particular, que prenen decisions que semblen més orientades a erosionar l’espai de l’independentisme que no pas a fer-lo créixer. En aquest context, allò que ahir va fer Ada Colau, no en tinguem ni un sol dubte, originarà un augment de vot a l’independentisme, car ensorra tota la credibilitat d’un espai polític impulsat –no creat, però sí impulsat– per a impedir que l’independentisme superàs el cinquanta per cent del vot i capitalitzàs amb èxit la lluita contra el règim.

És evident que Ada Colau ha fet allò que ha fet perquè l’independentisme fou capaç d’arribar a guanyar les eleccions de Barcelona gràcies a Ernest Maragall i a Esquerra Republicana. Ella s’hauria estimat més de mantenir l’ambigüitat que tan bé li havia funcionat fins ara i evitar que es fes clarament visible la contraposició entre els dos únics projectes de futur que hi ha: la república catalana de la independència o la monarquia espanyola de la repressió. Però s’ha acabat l’equidistància, i s’ha acabat en un moment bo.

En un moment bo que pot ser excel·lent, si Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, la CUP i els altres espais menors de l’independentisme polític són capaços d’aprendre’n la lliçó i posar la directa sense més dilacions. I dic la lliçó, perquè la lliçó d’unitat, molt més enllà de l’espai polític de Junts per Catalunya, que Puigdemont, Comín i Ponsatí –en definitiva, el Consell per la República– varen donar arran de les eleccions europees, hauria de moure molt tothom a reflexionar, per més que veig que és la lliçó que hom prova de tapar més.

El resultat de les europees i el front amb PSC i Ciutadans forjat per Colau, en definitiva, aclareixen el panorama i demostren que la contraposició entre el projecte independentista català i el règim espanyol no solament no es pot diluir o esquivar eternament, sinó que és l’essència del temps que ens ha tocat de viure. I això, tant si agrada als teòrics de cap de setmana dels partits independentistes com si no els agrada, perquè som en un conflicte nacional i els conflictes nacionals es resolen així.

Em direu, amb raó, que sembla que a molts municipis els partits independentistes no ho vulguen entendre, però aquesta és una altra part de la batalla: la lliçó dels fets, cal complementar-la urgentment amb la pressió que ve de baix, allò que sempre ha acabat apartant tots els obstacles d’aquesta dècada revolucionària. Cal, en conseqüència, recuperar la mobilització del carrer, aquella ANC que amb la contundència de centenars de milers de persones plantava cara a la classe política en defensa de l’interès de tothom. O inventar un altre instrument que ho faça. Perquè el període de reflexió post 27-O ja és punt d’acabar-se i arriba l’hora de l’acció.