
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Pocs dies en la recent història del país deuen haver deixat un regust més agre en els votants independentistes que el d’ahir. El lamentable espectacle combinat de la divisió de l’independentisme a tot el país i el cinisme extrem d’Ada Colau i els seus resulta pesat de pair. Encara més quan haguérem de veure, a tall de colofó, com un digníssim Joaquim Forn se n’anava cap a la presó mentre Manuel Valls provocava com un pinxo maldestre els veïns de Barcelona en la curta passejada que va de punta a punta de la plaça de Sant Jaume.
Fa temps que vaig deixar escrit que, tal com va acabar el 27-O, necessitaríem un quant temps per a albirar el rumb guanyador i fer la recomposició de les forces. I vaig pronosticar que temia que, per a aconseguir-ho, no calgués deixar passar les conteses electorals immediates i esperar la sentència del judici al Tribunal Suprem espanyol. Crec que no m’equivocava. El temps, aquest temps que tant ha costat de passar, ho aclareix tot, perquè la duresa de la situació en què vivim és tan gran que no hi ha maquillatges de cap mena que puguin dissimular-la. Vivim amb la veritat fuetejant-nos la cara a cada minut. Per això ahir les paraules d’Ada Colau ja no enganyaven ningú i això, encara que avui hi haja qui no acabe d’entendre-ho, és positiu.
Guanyar no és mai fàcil. Guanyar una batalla de la dimensió històrica d’aquesta que anem guanyant els catalans encara ho és menys. Guanyar requereix paciència, persistència i perspectiva, efectivament. Però també aprendre’n. I aprendre’n, desgraciadament, només se n’aprèn de l’experiència. I aquesta és la part positiva d’ahir. Ahir n’hi hagué molts que van aprendre moltes coses. Moltes. Coses que és imprescindible de saber-les abans de guanyar definitivament.
Un dels mals més importants de l’independentisme és la manca de rigor intel·lectual de molts dels dirigents, mediàtics o polítics. La seua manca de capacitat analítica. El seu menyspreu de la profunditat i de l’abast del combat que menem. El seu terrible mètode: de primer identifiquen allò que voldrien que passàs i a continuació articulen una teoria per justificar com arribar-hi. Per això l’endemà de les eleccions municipals molts van projectar els seus somnis on, en realitat, calien anàlisis. Ara, jo vaig deixar escrit: “serà molt trist si passa, de veure com l’independentisme polític continua barallant-se per l’hegemonia ideològica, fent oix a l’altre, mentre l’espanyolisme considera obertament de pactar, si cal, de Colau a Valls sense ni tan sols escabellar-se.” Era evident què passaria, per més burla que en fessen alguns dient que era impossible que Colau i Valls pactassen. Però no ha servit de res negar l’evidència o refugiar-se en el somni de la teoria que no funciona, perquè allò que inevitablement havia de passar ha acabat passant.
I em permetreu que continue remarcant allò que ja vaig dir aquella nit perquè em sembla que, en un dia com avui, és important. Deia, en aquest mateix editorial del 27 de maig:
“És evident, i em sap greu de dir-ho tan cruament, que els votants que van eixir el Primer d’Octubre necessiten polítics que sàpiguen interpretar on som i, sobretot, que deixen de justificar els seus anhels amb elucubracions intel·lectuals justificatives, pensades per a cobrir amb un mantell de respectable ideologia allò que no és sinó càlcul privatiu i egoista. Ha passat un any i mig d’ençà de la proclamació de la república i la lliçó que el carrer ha donat a tothom, de paciència, perseverança i perspectiva, és extraordinària. Les victòries inapel·lables d’ERC a les espanyoles i del president Puigdemont a les europees aclaririen a qualsevol país del món la incongruència monumental de la picabaralla partidista, d’un partidisme que la majoria dels votants ni entén ni fa seu. Però, encara avui, la classe política independentista es manté paralitzada, pensant en les cadires i en els escons més que no en el projecte. I prestant-se, si cal, a desqualificar l’altre, l’altre company, a cada ocasió que en té.
És en aquest context que es fa necessària, i cal reclamar que es negocie, una nova estratègia unitària entre tot l’independentisme, entre tots els actors, com a resposta seriosa al canvi de paradigma que capitaneja el Partit Socialista. Sense la urgència electoral i després d’haver constatat que els ciutadans entenen que ERC és el partit de referència i que això és compatible amb el fet que Carles Puigdemont siga el polític de referència, molta gent espera ara rigor, generositat i lleialtat de tots els partits al projecte nascut de les urnes del referèndum d’autodeterminació de l’octubre del 2017.”
Avui ho torne a deixar escrit, això, perquè crec que avui és més urgent d’entendre-ho, fins i tot, que no aleshores. Però també per dir que crec que avui nosaltres ens trobem –els polítics haurien de trobar-s’hi– en millors condicions de negociar aquesta unitat estratègica que no pas l’endemà de les eleccions municipals i europees. Simplement perquè les coses són infinitament més clares encara.
És ben clar que l’independentisme creix, de cada dia més, i que ho fa d’una manera certament remarcable, si tenim present la brutal repressió que endurem. En les europees el recompte final ha situat el vot a Junts per Catalunya i ERC al 49,8%, a 5.379 vots d’assolir la majoria absoluta. Evidentment, si, a aquesta xifra, hi afegim els vots del Partit Pirata, membre de la CUP, de Compromís o del PNB, la ratlla és superada, igual que és clarament superada si en descomptem els vots en blanc o nuls. Tant hi fa, emperò. La cosa que importa és adonar-nos que en un any i mig hem passat del 47,5% al 49,8%, i que ho hem fet enmig de la repressió, del desconcert partidista més gran que ens podíem imaginar, de la manipulació mediàtica més poderosa. I amb uns dirigents, alguns molt en particular, que prenen decisions que semblen més orientades a erosionar l’espai de l’independentisme que no pas a fer-lo créixer. En aquest context, allò que ahir va fer Ada Colau, no en tinguem ni un sol dubte, originarà un augment de vot a l’independentisme, car ensorra tota la credibilitat d’un espai polític impulsat –no creat, però sí impulsat– per a impedir que l’independentisme superàs el cinquanta per cent del vot i capitalitzàs amb èxit la lluita contra el règim.
És evident que Ada Colau ha fet allò que ha fet perquè l’independentisme fou capaç d’arribar a guanyar les eleccions de Barcelona gràcies a Ernest Maragall i a Esquerra Republicana. Ella s’hauria estimat més de mantenir l’ambigüitat que tan bé li havia funcionat fins ara i evitar que es fes clarament visible la contraposició entre els dos únics projectes de futur que hi ha: la república catalana de la independència o la monarquia espanyola de la repressió. Però s’ha acabat l’equidistància, i s’ha acabat en un moment bo.
En un moment bo que pot ser excel·lent, si Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, la CUP i els altres espais menors de l’independentisme polític són capaços d’aprendre’n la lliçó i posar la directa sense més dilacions. I dic la lliçó, perquè la lliçó d’unitat, molt més enllà de l’espai polític de Junts per Catalunya, que Puigdemont, Comín i Ponsatí –en definitiva, el Consell per la República– varen donar arran de les eleccions europees, hauria de moure molt tothom a reflexionar, per més que veig que és la lliçó que hom prova de tapar més.
El resultat de les europees i el front amb PSC i Ciutadans forjat per Colau, en definitiva, aclareixen el panorama i demostren que la contraposició entre el projecte independentista català i el règim espanyol no solament no es pot diluir o esquivar eternament, sinó que és l’essència del temps que ens ha tocat de viure. I això, tant si agrada als teòrics de cap de setmana dels partits independentistes com si no els agrada, perquè som en un conflicte nacional i els conflictes nacionals es resolen així.
Em direu, amb raó, que sembla que a molts municipis els partits independentistes no ho vulguen entendre, però aquesta és una altra part de la batalla: la lliçó dels fets, cal complementar-la urgentment amb la pressió que ve de baix, allò que sempre ha acabat apartant tots els obstacles d’aquesta dècada revolucionària. Cal, en conseqüència, recuperar la mobilització del carrer, aquella ANC que amb la contundència de centenars de milers de persones plantava cara a la classe política en defensa de l’interès de tothom. O inventar un altre instrument que ho faça. Perquè el període de reflexió post 27-O ja és punt d’acabar-se i arriba l’hora de l’acció.
Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot
Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.
Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
45 comentaris dels subscriptors

Antoni Biada
15.06.2019 | 22:51
Totalment d´acord amb aquest editorial i el del día 27 de Maig, es veia vindre perfectament.
Quan s´acabarà que E.R.C.primi el seu partit al be comú (la independencia) sembla que estiguin anclats encara als 1930.
L´arbre (el seu partit) no els deixa veure el bosc.
Penos avui al meu municipi Sant Cugat del Vallès, on un pacte a tres: ERC,PSC,CUP, ha desplaçat la llista mes votada: PDCat, i a sobre en RAUL ROMEVA, es veí del poble.
Un veí estímadisim i excelent persona, injustament empresonat, i avui el seu partit ERC , fa un pacte amb el PSC….
Sense mes comentaris…

Lola Tomàs
15.06.2019 | 22:59
Avanço d’entrada que sóc independentista de tota la vida, que no em fa gens el pes la Colau i que he estat defensora de la llista unitària. Però no entenc tot aquest rebombori perquè es deixi investir alcaldessa amb els vots de Valls. I fa dies que hi dono voltes, però no ho entenc.
Entenc que en una democràcia, l’altre/ els altres partits, per definició, no són l’enemic, sinó algú que pensa diferent. La composició política d’una institució és un reflex de la societat. I en una democràcia, ens agradi o no, hi haurà gent més de dretes o d’esquerres. I, sense casar-nos amb ningú, crec que hauríem de poder compartir objectius amb gent, mode aliances transitòries. No acabo d’entendre perquè ens hem d’escandalitzar tant que algú accepti els vots d’un altre en una votació quan es comparteixen objectius. Altra cosa és que acollint aquests vots hom renunciï a principis que el van definir en període electoral.
A la vida quotidiana (a les comunitats de veïns, a les associacions…) fem aliances, o treballem conjuntament amb algú, encara que no hi compartim ideologia. El que importa és l’objectiu comú, el bé comú. I Valls i Colau tenen un objectiu comú: són unionistes. És que si no acabem caient en històries de purismes que per a mi no ajuden a governar. La política té un vessant, a més de l’ideològic, molt pràctic. I s’ha de fer un mix-max. S’ha de governar i per fer això s’ha de ser pragmàtic tb.
Jo entenc la democràcia així. Menys ideologia, més respecte i tolerància, i a sumar per aconseguir objectius compartits. Per això mateix, em rebenta, que dins de l’independentisme no sigui aquesta la prioritat.
Per això mateix em demano si tanta mala bava contra la Colau no és un desplaçament de la la ràbia que sentim perquè hem vist com hem perdut Barcelona per no haver estat capaços de fer llista unitària.

Francesc Josep Robert
15.06.2019 | 23:03
Espctacular article Vicent.
No si val ja a anar badant més.
Ara que fins i tot amb la nostra força hem desenmascarat a l’Ada Colau i la seva gent, que com ja intuïem per moltes de les seves accions previes a la d’avui, representen el cinisme i la destrucció de les ideologies tal com s’han entès fins ara. No són alta cosa que populisme i fanatisme espanyolista en estat pur. Ara ja no podran enganyar a ningú més.

Nuria Boniquet
15.06.2019 | 23:12
No se de què serveix demanar unitat a l’independentisme si ERC ens la nega dia si dia també
Fins i tot va rebutjar que Puigdemont fós el seu número 2 !! El President no demanava encapçalar la llista, no, s’oferia com a número 2 !!
El que no arribo a esbrinar es per què Sabrià demanava unitat fa quatre dies Francament no ho entenc !! ERC demanant fer pinya ?? Què deu voler demanar ERC ?? Per a què els fem falta ??
Hi ha una dita catalana que defineix molt bé què en penso d’aquest brindis sobtat d’ERC, diu : “em fas festes i no me’n solies fer, o em vols fotre o m’has de menester’

Jesús Albiol
15.06.2019 | 23:36
“Guanyar requereix paciència, persistència i perspectiva, efectivament. Però també aprendre. I aprendre,” (com diu V. Partal) és una introducció a la pedagogia que cadascun dels demòcrates d’aquest país hauríem de fer de froma persistent; jo crec que, més que l’independentisme -que també- el que creix de mica en mica és el valor dels principis democràtics i dels DDHH.
Coincideixo amb Lola Tomàs en el pragmatisme de la visió dels pactes sempre que resulten d’aplicar regles democràtiques; no cal escandalitzar-se, el que cal és qüestionar la seua conjugació amb el 155, la repressió, la injustícia, l’acaçament per part de l’estat cap a una ideologia, la subordinació cultural, la prepotència, … tot allò que alguns, com Colau, han denunciat públicament i ara s’ho empassen sense cap problema: qui els vote ha de sentir-se avergonyit en les converses polítiques que es donen als seus cercles de relació.
I sí, la unitat és molt important, però els fets han demostrat que, fins i tot des de la discrepància i competència política, els ciutadans acaben forçant els partits a bastir una estratègia de país que respongue bàsicament als principis democràtics i DDHH. Només cal esperar l’oportunitat (sentència, noves eleccions, crisi europea, …)

Anna CASACUBERTA
15.06.2019 | 23:39
Gràcies sr. Partal per explicar-ho tan bé. Els partits polítics independentistes no estan a l’alçada del que demana el poble. Junts podriem ser imparables i tal com estem actualment no anem enlloc.

Josep Ramon Noy
15.06.2019 | 23:53
Les coses, efectivament, van quedant cada cop més clares. I cal aprendre les lliçons de la realitat quotidiana. Colau ha donat una lliçó important a l’independentisme bonista que vol integrar tothom. Malauradament n’hi ha bastants que no volen ser integrats i que han declarat la guerra oberta, en que val tot: “el que calgui” Iceta dixit. No volen participar en aquesta revolució i mai ho voldran; i cal assumir-ho. Probablement són una minoria , però recolzen la guerra sense manies del règim espanyol contra catalunya i la independència. La lluita per la hegemonia en el camp independentista és un greu error; sobretot si es tenyeix, com es fa i s’ha fet, de colors ideològics d’esquerra i dreta. Això és una revolució, però no és una revolució per arribar al comunisme o al socialisme. És una revolució social, evidentment, però de caracter nacional, i per tant d’arrel burgesa esencialment. I no ha de fer por reconeixer-ho i assumir-ho. Un dels problemes més greus, o el que més, de España és que aquesta revolució burgesa, amb tot el que comporta a nivell econòmic i social, a España no s’ha fet mai. I això priva al poble de eines per a fer cap altre revolució comunista o socialista o senzillament social. Per exemple priva de una democràcia mínimament seriosa, que no tenim en absolut.
Així doncs deixem-nos de hegemonies i fem valdre la transversalitat que sí que es dona al carrer, i que és la nostrra gran força. Perquè al final és certa la sentència : “NOMÉS EL POBLE SALVA AL POBLE”. Més certa que mai!

Mª Teresa Brasó
15.06.2019 | 23:58
No entenc de cap manera els pactes amb el PSOE (hauriem,crec, deixar de dir PSC ) pero els pactes a S. Cugat i Badalona em fan molta angunia. Penso s,esta intentan blanquejar el PSOE?

Ramon Perera
16.06.2019 | 00:12
A Suïssa les coalicions de govern, a nivell municipal, cantonal o federal, no generen necessàriament votants ofesos sinó que són obligatòries per llei. Però les circumstàncies de Suïssa i les de Catalunya són ben diferents. Suïssa és un país independent i tots els seus ciutadans se senten suïssos per un igual, parlin la llengua que parlin, siguin del cantó que siguin.
Però Catalunya no és pas independent i la lluita per la independència és una qüestió de supervivència. I a aquesta lluita cal abocar-hi totes les nostres forces, entre altres raons per que no sabem quin serà el factor que decantarà la balança.
Quan siguem independents ens podrem mirar les coalicions de govern d’una altra manera. Fer-les amb gent que pensa diferent, fer-les pensant en el bé comú, etc.
Per cert, Colau i Valls no pensen diferent sinó igual en allò que ells consideren essencial.

Josep Usó
16.06.2019 | 00:22
Em resulta del tot incomprensible que a hores d’ara, hi haja dirigents de partits polítics que es pensen que ser d’esquerres no és res més que afegir la paraula al nom del partit o anomenar-se així. Són els fets, els que compten. I a una República normal, hi ha d’haver de tot. Les repúbliques monocolors són les bananeres. Com les monarquies. Per cert. Els dirigents d’ERC s’ho haurien de fer mirar. Són el darrer partit d’abans de la revolució catalana que encara no ha desaparegut o gairebé. I ells, amb el president del partit tancat per molts anys i pactant cadires amb els carcellers.

Francesc Xavier Moncho
16.06.2019 | 01:58
Faries bé, Vicent, d’enviar aquest editorial a les direccions dels partits independentistes (o que se’n diuen). D’ERC i la CUP ja dubto que ho siguin, perquè el comportament públic de JxCat és més independentista que els altres i l’obsessió de control autonòmic i local els delata. Vaig fer bé de donar-me de baixa d’ERC després de les declaracions dels nous dirigents.
Comença a quedar lluny aquell treballat pacte per un partit únic anomenat Junts pel Sí…
Doncs ara tocaria una partit únic en clau republicana, un partit de l’estil ‘Junts per la República’.
La suma de vots ens donaria diputats, regidors i consellers extres que gestionant el dia a dia en clau republicana i deixant de banda els posicionaments polítics de cadascú aconseguiria una imatge d’unitat a tot el país més que demanada per la societat civil, però no; ells a barallar-se i mentre ho fan per un tros de pa enverinat (Comunitat autònoma) els altres gaudeixen de la imatge que donem i del tiberi.
En fi. És ben cert que escapçant i apartant els líders del pacte de Junts pel Sí han aconseguit momentàniament la baralla interna, però el Rum-Rum del poble continua creixent i demanant unitat per la República. Un cop en marxa ja es tornaran a barallar per la gestió dels pobles i vegueries. Cadascú, de nou, des de la seva ideologia política.

Antoni López
16.06.2019 | 02:00
La Sra.Colau mai ha viscut com ara i ho ha defensat amb les dents. Llastimosament comprensible però res de nou. No vaig votar per la Batllia de Barcelona perquè ja se que la meva Barcelona no tornarà. Si els partits polítics sabessin lo que em costa anar a votar…tinc la impresió, al votar, que vaig a repartir caramels als nens, que no m’aclariran res de res, que es una antipatia psicopàtica entre els que porten corbata i els descamisats
(que volen portar-ne?). Si una Batllia independentiste era tant important com cantaven MAI NO S’HAURIA DE HAVER PERDUT; PER NASSOS!!
La pèrdua demostra clarissimament que en els llocs clau de la política no hi ha el mes adient. Tornaré a votar quan calgui amb la pinça d’estendre la roba, al nas.

Francesc Alcover
16.06.2019 | 03:07
Compartesc les teues paraules, Josep Usó. Personalment, he viscut la jornada, sobre tot pel que fa a l’Ajuntament de Barcelona, d’una manera molt positiva. He vist com els independentistes ens queixàvem per allò que ha passat al consistori de la capital catalana. I coincidisc amb els motius de l’enuig. Hem vist com un fatxenda francès ha aterrat al nostre Ajuntament mercès a les elits econòmiques més reaccionàries, com gosava menystenir el president de la nostra nació de la manera més barroera possible i pronunciava un discurs altiu i prepotent a la seu del cap-i-casal mateix. Hem vist uns socialistes incapaços de dir res de nou ni que valga la pena, insensibles del tot a una realitat que se’ls esmuny. I hem vist una Colau que obria el primer forat de la seua pròpia tomba política. Tot plegat, naturalment, és indigne i indignant. Sí. Tant de bo que aquesta corporació municipal nefasta siga la darrera de la nostra història nefasta. Tanmateix, mentre m’ho mirava, pensava que ja ens anava bé que passés tot això. Diuen que quan hom arriba al fons del pou, l’única cosa que pot fer és eixir-ne. Doncs, el que hem vist hui és (o potser m’agradaria que ho fos) el fons del pou. Car, si el pou té un fons, deu semblar-se molt a l’espectacle tan lamentable que hem vist hui. Podríem dir que “no és pot caure més baix”. I és, certament, per a estar enfurismat amb la nostra classe política. I n’hem d’estar d’enfurismats. Alhora, però, com diu el Vicent Partal, ha estat molt aclaridor tot el que ha passat. Hui hem vist també com el poble deia que n’està fart i que ja n’hi ha prou de tanta ignomínia. Hem vist un poble escridassar a qui tot just acabava de ser nomenada batllessa de la capital del país. Poca broma. I hem vist també un poble demanant unitat als independentistes i que facen el que han de fer. Perquè més baix no és pot caure. Sí. Però, aquest poble que hem vist hui no era un poble vençut, ni un poble abatut, sinó un poble revoltat, rebel, lluitador i valent. I això és important. Que prenguen nota tots: els uns i els altres. I sobre tot els nostres. Que facen el que han de fer o ho farem nosaltres si cal. Perquè “més baix no és pot caure”.

Lluís Serramitjana
16.06.2019 | 03:18
Fa anys que ja discutia amb companys meus activistes ANC que a colau ni aigua, que era el pitjor enemic que teníem. Si el pitjor, perquè no l’acababem de reconèixer com a contrari a l’independentisme amb el cuento de que val més tenir-los a favor que en contra. Colau, podemos i tot el que els envolta estan tan en contra nostre com la resta de partits espanyols i sucursalistes seus. Com dius Vicent ara per fi s’han desemmascarat i suposo que ja ningú en tindrà dubtes. Ha calgut una bona ostia més perquè ens adonem del que és fer la “puta i la colaueta”, actualització d’una coneguda dita per referir-nos a la indefinició interessada d’algu.

Eduard Gracia
16.06.2019 | 05:13
Totalment d’acord amb la Núria Boniquet, i també amb la Laura Tomàs: el que ha fet la Colau és poc criticable (aceptar uns cots a canvi de res, per què hauria de ser un problema?), el problema és la frustració enorme que tenía els independentistes per haver perdut una alcaldia clau per culpa de la notara manca d’unitat, i de la unitat de l’adversari, que en aquesta ocasió ens ha donat una lliçó. El sectarisme d’ERC sobretot, però també de la CUP I de Barcelona és Capital (que va començar com un projecte d’unitat però es va acabar convertint en una facció més) ens han portat a una derrota important, una més (no sementó JxC perquè han fer tot el possible per a aconseguir la unitat, maltrat que no les hagi sortit bé). M’agradaria molt creure que el lideratge independentista aprendrà la lliçó, però molt me temo que els membres de la cúpula d’ERC es siguin incapaços…

Carme Garcia
16.06.2019 | 07:12
Al meu entendre ER ha enganyat, no ha volgut fer llistas unitaries amb JxCat, per presentarse a les municipals.
Bé ara ja savem la idea que duien al cap: els pactes els farien després de les eleccions, per poder fer fora JxCat dels ajuntaments on havessin guanyat.
Trovo que es de ser traïdor fer el que ells han fet, les ansies de poder els sobrepassant.
El que m’ha desconcertat més es l’actitud de la CUP, que sempre ha dit que llistes unitaries amb JxCat no pot fer perqué resulta que segons ells son de dretes, però en canvi s’ajunta amb el PSOE a moltísims ajuntaments per ferr-los fora, i esperem perque a Girona en Salellas no parará fins aconseguir.ho.
Tot plegat hem fa possar de mal humor i trista de veure que no podrem fer rés després de la sentencia perqué ER no voldrá, però no sols el partit sinó els seus votans, que sembla que no vulguin tirar endavant amb la independencia, ja que no entenc el vot tant massiu cap a ells quan estant aturant qualsevol iniciativa del Presidents Torra i Puigdemont.

Teresa Pou
16.06.2019 | 07:16
Sempre he defensat que el 1-O no es va acabar res , just el contrari va ser el començament de una llarga lluita , per arribar a la llibertat necessitem la política . Fins aquell moment no coneixíem amb profunditat els nostres partits ni els contraris. Per tant desde a les hores i sense l’ eufòria que es va arribar en aquell moment ,anem adesgranant el camí a seguir i anem coneixent els nostres encerts i els nostres errors , és molt vàlid aquest exercici , l’importància d’aquest repte és el més gran que fa un país …..ara anem descarten , sumant , restant , reflexionant , tolerant ,aprenent , buscant , escollint , ens coneixem tots ?, el com ,perquè , a on , amb qui , el quant…perquè el que es va començar i el que fins ara anem fent ha de servir per assolir sens cap dubte un nou país . SEGUIM ….

joan rovira
16.06.2019 | 07:33
L’agressió brutal del passat pretén mantenir-se, mitjançant altres rostres, al país on visc de manera voluntària.
Cap ideologia civilitzada empara, ara i enlloc, el colonialisme del passat; ni el colonitzador neix com a tal, ho fa per interessos personals.
Desmuntar-ho és feixuc, però imprescindible, per la llibertat individual i col•lectiva del país on he escollit viure.

Josep Pasqual Gil
16.06.2019 | 08:53
Ben d’acord, Vicent. No cal buscar explicacions del que ha passat en pactes anti-natura del tot previsibles entre monàrquics. Ahir escrivia en un comentari: “alcaldessa seràs amb una pinça al nas”. Potser ni la pinça li cal, com tampoc Valls l’ha de menester per imposar l’estat jacobí siga espaÑol o francès. Ells fan el seu paper. La causa del fracàs cal cercar-la al propi camp sense excuses de mal pagador.

Agnès Buscart
16.06.2019 | 09:05
Agraïda a tu Vicent i a tanta gent que sap aclarir-nos als que no arribem a tenir una info ample.
Sembla que la pota del Consell de la República és ja l’hora de fer-la forta i com m’agradaria que fos ja.
També necessitem els partits i les associacions i la gent. Tots tenim molta feina per reconstruir-nos.
LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Victor Serra
16.06.2019 | 09:14
Dues reflexions avui pel futur inmediat :
1- Per l’independentisme, anar amb un màxim de dues llistes separades no seria necessàriement dolent sempre i quan s’establissin unes bases de cooperació honesta i d’unitat estratègica per la República i es deixés de banda la batalleta partidista de curta volada.
2- Valls no ha trigat ni 2 minuts a passar factura pels seus vots “gratuïts” . Ha recordat Colau que és alcaldessa gràcies a ell, ha menyspreat els presos polítics de manera inhumana i barroera davant d’un d’ells, s’ha negat a donar la ma al President de la Generalitat… Tota una declaració d’intencions de les polítiques que es podran fer amb els seus vots. Si jo fós un Comú honest estaria horroritzat de veure el que han fet les èlits dels Comuns.
A partir d’aquí hauriem de ser capaços d’aprofitar el moment. No crec que hi hagi el nivell per fer-ho, però com que sóc dels que crec que amb pessimisme no es va enlloc, per mi, no quedarà.

Sílvia Fortuño
16.06.2019 | 09:59
Saben… és força cansat escoltar queixes un dia si un altre també. De probar sempre de dir les coses democràticament educada y de mostrar, però sempre amb bones paraules, “que es noti que nosaltres tenim alteza moral”, alteza moral que fins ara no ens ha dut enlloc, més aviat ens ha dut pel pedregar.
Fer escarafolls pel pacte de l’Ada Colau (res de senyora ni cortesia institucional), es tenir molta miopia, i no puc evitar d’autoreferenciar-me, l’any 2016 servidora en el seu bloc ja va escriure això: http://cort.as/-JkV1
i ara faig un pronòstic, Ada Colau no acabarà la legislatura, entre tots la faran caure, quins li donen suport ja l’han utilitzada i amb l’oposició ja no hi pot comptar, bé… llevat d’ERC que no se sap mai que vol eixamplar o aximplar.
Quan a l’unitat com s’ha comentat aquí, amb ERC dins algú vol la unitat, si ara, estan for, ha posat més travesses que un tren, que no faria dins d’una unitat?, no vull pensar-ho. L’únic objectiu, i reitero l’ÚNIC, objectiu d’ERC és ser el partit que proclami la república i si això ha de trigar 10 ó 20 anys no els importa gens, bé, concretem, l’únic que vol el Messies d’ERC és ser Ell qui probclami la República i no l’importa res més, políticament. Sentir-lo en la fase final del judici, apelant al seu cristianisme com si això fos un valor a l’alça fa força angúnia, solament va fer referència, o referència important, que votar no és cap delicte.
Això és el que tenim, així que anem deixant les bones paraules, les bones maneres i la folklorica alteza moral.

Albert Miret
16.06.2019 | 10:17
Mentre vam ser el poble qui manava el que s’havia de fer vam arribar ben lluny, tan lluny, que els partits perdien la seva raó de ser. Ja no podien dirigir, sinó obeir el que els exigíem. Però ai l’as! Amb la decepció del darrer moment -no per por, com ara argumenten molts, sinó per prudència i per a preservar la vida de molts de nosaltres de la bèstia-, el poble es va desinflar. I quina va ser la reacció dels partits? Tornar corrent a agafar les rendes i restablir l’antic costum de manipular-ho tot en benefici del partit, no pas del poble. Els partits no hi creuen amb el poble. Simulen que hi creuen quan no tenen més remei, però en realitat els fem més por que una pedregada seca. No és que els integrin monstres, és que les maquinàries dels mateixos partits els torna cínics i endogàmics i prou orgullosos per a jugar a les cartes i comprar i vendre ideals polítics amb els teus vots.

Jaume Gras
16.06.2019 | 10:23
“El seu terrible mètode: primer identifiquen allò que ells voldrien que passàs i a continuació articulen una teoria per a justificar com arribar-hi. ” Disculpeu no vull fer de mestretites però crec que potser pequeu del mateix que denuncieu. Les meves conviccions són més fortes que abans de l’1-0 però penso que aquest partits no són capaços de fer el que la seva retòrica els obliga. Potser caldria superar la política emocional que ens han trasmès i ha predominat durant el darrer any i mig per tocar de peus a terra. El moviment està trencat. Solsament faltarà la sentència i unes noves eleccions autonòmiques per comprovar-ho. Unes eleccions que provocarà ERC. Des de fa temps les dues entitats sobiranistes actuen pel seu compte. Omnium ha quedat congelada políticament des de les detencions i l’ANC té molta menys força precissament per aquesta raó, més enllà del gran compromís de la seva direcció. ERC es vol quedar el troç més gros de la trencadissa, un troç que li serà suficient per poder completar amb les altres forces”progressistes”. El recurs del tema social i la seva gran vocació de sacrifici i bona fe és la gran justificació. Un model similar al Pais Valencià i a les Illes, tot i que amb el seu comandament, almenys de moment. Quan això es produexi, i tot apunta que serà així perquè els mateixos ciutadans indepes quan es hora de votar el tall opten ara per ERC, els del PDCAT passaran a ser un força lligada de mans i peus perquè els partits del 155 l’ofegueran. No crec que els d’ERC siguin malvats per natura i els de Junts els bons. El que resulta evident és que les demandes d’unitat d’uns han estat diàfanes i en canvi, als d’ERC ja sabem que això els hi va costar molt d’entendre. Precissament l’alcaldessa Colau se’n va saber aprofitar de la demora d’ERC, com també de les falsedats contra l’alcade Trias, un fet que s’oblida amb massa facilitat, per guanyar l’alcaldia fa 4 anys.Un altre cop de l’Estat, com el d’ahir. Crec que en el posicionament d’ERC ha influit el sectarisme, l’ambició i sobretot la por. Molta por davant de les amenaces del poder. Recordeu que un dirigent del PP va amenaçar al president del Parlament i a la seva família en públic. Imagineu que els hi hauran dit en privat. De tot….Fixeu-vos que d’ençà el 155 i que la trencadissa de la unitat és una evidència l’Estat actua encara amb més descarament públic. L’operació Arrimades els hi va sortir malament. La del Valls molt millor, com vam comprovar ahir mateix…i ara aniran a per la Cambra…..i desprès per l’autonomia….No hauriem de sacrilitzar els partits politics. Són eines per transformar la realitat. Crec que els actuals són incapaços de fer-ho en la direcció que els catalans que volem ser lliures aspirem.

RAMON SERRA
16.06.2019 | 10:27
Ada Colau ha fet el pitjor que podia fer deixant se ajudar per aquesta escoria de persona que es en Manuel Valls que reconeix la seva posicio d’ultra dreta repetint moltes vegades que es d’esquerres.
A França ( mes aviat de la part alta de Paris on viuen LES RICHES ), mentider provocador pinxo. Es vol blanquejar dien que estima Barcelona.
Aquest tiparraco nomes nomes estime els diners i el poder.
No se qui va dir que la politica fa extranys companys de llit. Pero la Colau la seva fruixio per dir i ser bixesual potser l hi anira be amb en Collboni pero en Valls acabarà amb ella per inclos el cinisme te molts mes defectes que ell.
Sra. Colau a parir d’ahir m’he olvidat que voste es l’Alcaldessa de Barcelona. Es una aprofitada.
Mai votaré el seu nom sigui on sigui ni a ningu que tingui al miserable den Valls aprop-.

Pep Agulló
16.06.2019 | 10:46
UNA CLAREDAT QUE ÉS UN TRESOR POLÍTIC PER L’INDEPENDENTISME
A veure, intentaré analitzar no pas donar sensacions que les tinc i són agres.
1/ “la incongruència monumental de la picabaralla partidista, d’un partidisme que la majoria dels votants ni entén ni fa seu”. Cert, però la paradoxa és que hem d’entrar al seu joc electoral en la mida que votem llistes tancades. No ens escapem del partidisme, per ara. És al carrer que tenim tota la potència.
2/ En el seu dia, el moviment 15-M precursor dels comuns em va semblar que les miserables reformes dins la monarquia que preconitzava, era l’embolcall del seu contingut: esborrar l’independentisme, i per tot plegat hi veia la mà de l’Estat espanyol al darrere. El pacte Colau-PSCCC *-Valls per foragitar l’independentisme a Barcelona m’ho confirma encara més. Ha sigut una operació d’Estat.
3/ La no-unitat ha restat victòries a l’independentisme. Contradir-ho només ho fan els patriotes de partit.
4/ Malgrat tot, ja hem demostrat que l’independentisme ha assolit a dins i a fora èxits inqüestionables el rèdit de les quals vindrà. Paciència.
5/ A Barcelona, l’independentisme ha destrossat la cínica equidistància de la Colau, ha desemmascarat l’operació d’Estat. Podríem dir que hem posat al descobert l’ambigüitat de qui sap (ho ha sabut sempre) de quin bàndol bufa el vent del poder quan les fulles són els principis. I ara em ve, allò que ja he repetit però que s’escau:
Els arbres del bosc en veure el llenyataire (Valls) amb una destral, mànec de fusta (Colau), deien: No patiu, és una dels nostres…
Espero que el bosc dels comuns ho tindrà més clar a partir d’ara… Benvinguts a la lluita republicana catalana.
(*) PSCCC= Partit Socialista del Cent Cinquanta-Cinc

Adrià Arboix
16.06.2019 | 10:51
Totalment d’acord amb un dels pensaments-força d’aquest magnífic editorial d’avui: “Els dos únics projectes de futur que hi ha, la República Catalana de la independència o la monarquia espanyola de la repressió. Però s’ha acabat l’equidistància”.

Josep Maria Melenchón
16.06.2019 | 10:54
Entenc aquests balls de bastons per fer jocs de puntes als ajuntaments, no és sinó un reflex dels temps que vivim. El desconcert que portem tots. I en dir tots, és tots.
Després del judici -farsa- i amb la ignomiosa sentència -sigui quina sigui- a les mans una -gran- part dels catalans, podrà païr amb tranquilitat i ajustar els objectius amb la calma necessaria, que són, diguin el que diguin i qui u digui. Anar tots a una. Com a poble lliure independent i república a la construcció definitiva de l’Estat Català. Després i només després, ja ens esbatussarem entre nosaltres.

JORDI PIGRAU
16.06.2019 | 11:06
Rius de tinta.. a la major glória del Tàndem Colau-Valls
O com esquinçar.se els vestits un cop vista la
Presa de Pél..Que no s’ha volgut veure a temps, polítics aficionats..

Josep Albà
16.06.2019 | 11:12
Jo ahir hi va haver coses que van passar que ja les sabia des de fa temps, perquè només un ceg molt fanàtic podia dubtar de què eren en realitat Ada Colau i el seu moviment, per exemple, o de que Valls és un mercenaris provocador i de que els nostres polítics no tenen el valor necessari per escopir-li a la cara quan el veuen.
El que ahir vaig poder confirmar sense possibilitats de dubte és que la rendició d’Octubre no va ser producte de la por, la indecisió o l’error i l’excés de confiança en Europa i la democràcia.
Ahir vaig poder comprovar que la rendició va ser el resultat d’una estratègia perfectament conduïda per PDECAT, ERC i CUP per tal d’impedir la independència.
Qualsevol rastre d’honestedat que pogués quedar en aquestes tres forces polítiques és va acabar ahir amb els pactes que van perpetrar amb l’enemic, amb el Block 155.
Segur que hi ha dins d’aquestes organitzacions polítics ben lliures d’aquesta acusació, i gent decent que s’estira els cabells igual que ho fem molts de nosaltres. Però el que vaig aprendre ahir es que PDECAT, ERC (referència… de què?) i CUP són part de l’enemic. Annexes al Block 155.
O ens lliurem d’ells o ells es lliuraran de nosaltres.

Antònia Renau
16.06.2019 | 11:22
Gràcies per el vostre article,sempre tan clarificador.
Ara les cartes estan sobre la taula i cada un fa el joc que l’interesa. No cal dir que la poltrona i el poder són els dominants de les seves estratègies.
Uns de les incongruències evidents espero un costat la falta de serietat i disciplina fins dels partits, abans ,temps passats, quan un militant se’n anava de les líneas del partit i feia la pròpia interpretació pactant amb formacions polítiques contràries se l’expulsava del oartit ,era. Una conseqüència de u

jordi Rovira
16.06.2019 | 12:16
Un article tant llarg com fantàstic i esperançador. Sí senyor, el camí per a la unitat d’acció és més complex del que ens imaginem. I no val pas només posar la culpa o el pes sobre els nostres polítics. Això ho veiem en tants municipis on l’ajustament de la unitat d’acció municipal entre les diferent perspectives dels companys i amics independentistes presenta alguns grinyols. Res que no sigui normal. Res que estigui lluny del procés normal d’harmonització en el que estem immersos. Res que no sigui resultant de la guerra a la que estem posats. I res, en definitiva, que no tingui molt a veure amb l’editorial passada; on V.Partal intentava exposar les diferents vies per dinamitzar el procés en aquest tram que és tot un punt i apart. Que tothom està posicionat, ja ho sabem. Ara cal que tothom entengui que la lluita contra l’estat és la mateixa cosa que la lluita per la independència. I també cal que tothom entengui que cada pàgina que passarem, és algun llençol que perdrem per aquell “nou” que estem construint. Per tal cosa defenso també l’aspecte positiu i positivitzant en l’esclariment desacomplexat amb que l’unionisme intenta fer front al independentisme. Saben a la perfecció que estan en una cruïlla que els ha posat entre les cordes. Perseverança i sobretot confiança en aquests moments que les aparents derrotes, són unes grans victòries.

jaume vall
16.06.2019 | 12:25
Molt clarificador sobre el temps anomenat “postmodernitat” en el que ens toca viure.
No es prima la qualitat destil·lada que es fonamenta en l’experiència adquirida i el talent propi, sinó que es prioritza l’estètica, per buida i cridanera que sigui, si això permet assolir la quantitat màxima de receptors (No em refereixo només a l’estètica formal, vestit, aparença, també a l’estètica del discurs correcte, encara que es prostitueixi la paraula).
No es té en compte la veritat, sinó la interpretació de la veritat.
No es tracta l’igual ni el subordinat, tampoc el poderós, en funció del tracte que mereix, sinó en funció del profit del qual se’n pot obtenir (que és una manera de dir, que aquests són els meus valors, si no li agraden, en tinc d’altres.
Benvinguts a la societat líquida de Bauman on tot flueix i no hi ha conceptes sòlids. Benvinguts a la clarividència moral d’Arendt on tot es legitima en l’acció que ha de ser / hauria de ser coherent al discurs.
Si sacseges, però no barreges, els dos referents filòsofics del s.XX, obtens una tercera idea : “Quan tot és veritat, perquè tot es pot justificar com a veritat, és que res és veritat.”

Xavier Mateu
16.06.2019 | 12:29
No se el que estem fent ni per que no ho veiem clar.
La historia es circular. El 1907, els catalans, indignats, entre altres motius, per la catalanofòbia, el militarisme hostil de l’exèrcit i la pressió del mateix Alfons XIII, que pretenien “castellanizar Cataluña”, van crear una organització que fou batejada com a Solidaritat Catalana amb gent de totes les tendències. El seu manifest deia que eren una confluència construïda mes enllà de diferències polítiques, religioses i socials. Malgrat l’oposició dels lerrouxistes que van cridar a incendiar convents i registres de la propietat i a violar monges, a les eleccions del 21 d’abril de 1907 els diputats solidaris que varen obtenir escó van ser 40 dels 44 que s’elegien, el 90%, i això va donar, a la llarga, pas al naixement de la Mancomunitat de Catalunya. El sociòleg frances Angel Marvaud va observar: “Catalunya ja s’ha divorciat moralment de la monarquia espanyola”.
Ha passat mes d’un segle, es pot saber que estem esperant per a unir totes les nostres forces? Creem l’espai i quan l’haguem aconseguit ja tindrem temps de decidir, democràticament, quina societat volem. Si nó ho fem així, desunits, mai deixarem de ser la colònia que som, des del 1714. Un territori annexionat per la força de les armes. Com va dir, el 2002, Torrente Ballester: Por justo derecho de conquista. El que està clar, es que com a iguals ni ens volen, ni ens tractaran mai. Es genètic.

Francesc Gilaberte
16.06.2019 | 12:31
Tal com ho veig, l’unitat estratègica reclamada sempre per tothom i a tot arreu s’ha anat en orris em molts dels pactes municipals. En conseqüència, trigarem un mínim de 4 anys en poder parlar de independència.
“Gràcies” ERC per “fer cas” al Poble i per “eixamplar” la base cada cop més estreta. “Gràcies” també per avantposar el partit a Catalunya. Faig extensiu l'”agraïment” a la CUP, a qui sempre se’ls ha de donar menjar a part.
Visca Catalunya Lliure !!*!! malgrat els partits dits “independentistes”

Salvador Aregall
16.06.2019 | 12:52
Estic molt d’acord en que cal recuperar aquella ANC que capitanejava el procés i pressionava de forma efectiva els partits polítics. Ara ja estem en una altre realitat, ja hem fet moltes manifestacions, ja hem tirat les cartes i la jugada és clara. L’ANC està en un segon o tercer pla, els partits polítics no representen ni bé ni malament el moviment independentista, no el representen. No ens vam cansar durant mesos i mesos d’alertar que l’Ajuntament de Barcelona no es podia perdre?. Com és que ens hem atomitzat per combatre el nacionalisme espanyol a la nostra capital, quan ells ens han demostrat tantes vegades que tot si val per la unitat d’Espanya?. La realitat és que l’independentisme ha perdut la ciutat de Barcelona, ha perdut democràticament i els resultats confirmen, diguem-ho clar, que la majoria de ciutadans de Barcelona no són independentistes, perquè no hem estat capaços d’anar junts i ells sí que en són. La dreta de l’Ibex , l’espanyolisme del PSC i l’”esquerra” seduïda pels cotxes oficials i que considera que el nacionalisme català és la dreta i la burgesia … un maionesa que només lliga contra l’independentisme. Aquesta etapa de confusió i patiment va per llarg. No hi ha lideratges prou potents i la llum que vam encendre al carrer Marina es va apagant. Jo no confio gens amb el TDHE, no confio amb els estats europeus que no els hi fa gens de gràcia la nostra revolució. No crec en la independència de la justícia europea, no quan hi ha en joc la pervivència d’un estat tan gran com Espanya, amb un deute del 100% del seu PIB. Només crec en la nostra gent que, ara com ara, està orfe.

eva salas
16.06.2019 | 13:15
Benvolgut Partal, el nostre temps és independent del cronològic: opino que els catalans estem suspesos en un temps etern e impertorbable, des fa segles, en la lluita fraticida que ens sotmet.

Rosa Gispert
16.06.2019 | 13:21
Gràcies Vicent Partal per seguir predicant al desert com també fa el president Torra. Aquest període d’eleccions i el posicionament posterior de TOTS els partits (encara falta la cirereta de l’abstenció d’ERC en l’investidura de Sánchez, que no dubto que farà) han deixat clares dues coses
Tota la moguda del procés ha estat aprofitat per ERC i la CUP per intentar carregar-se l’espai ex-convergent.
Els tant cacarejats eixos esquerra-dreta o unionisme-independentisme han estat esborrats del mapa mental per l’eix que ha dominat sempre la política: manar-no manar i per fer-ho carregar-se l’oponent més proper.
Aquest és el nou paradigma de la política catalana, a imatge i semblança de la política espanyola, que són els que van començar.

Josep Salart
16.06.2019 | 14:47
Estem així per la manca d’unitat independentista. I estem mancat d’unitat perquè no tenim ni vergonya, ni dignitat, ni empatia ni rés de rés per fer-nos lliures. No som lo suficientment llestos, som ganduls, cómodes i covards.

Carles Amela
16.06.2019 | 14:57
Ara diuen (diuen, diuen, diuen), que el PSOE és d’esquerres.
Els espanyolistes no saben fer res més que mentir?
Volem unitat d’acció per assolir la República Catalana independent!!!
Fora d’Espanya i fora d’Europa! Catalunya a l’EFTA!!!

Roser Caminals
16.06.2019 | 15:50
D’acord amb l’article, però ERC encara s’ha de guanyar el tíitol de “partit de referència.” Ha tret la tallada més grossa però tota sola no en tindria prou poder. Si fracassen els intents de pactar amb el PSOE i els Comuns, com estan fracassant, veurem si es desperta i canvia de tàctica.
El vot independentista ultrapassaria el 50% sense el frau al vot exterior. Una majoria de nosaltres som independentistes, i només una petita minoria dels nostres vots (menys del 20%) arriben.
Atenció a Hong-Kong. Aixó pot aconseguir la mobilització massiva, fins i tot contra un estat comunista poderosíssim.

Pau Josep Saracho
16.06.2019 | 17:24
El símptoma del problema és la actitut del president Torra vers en Valls. Quan aquest darrer es permet de no saludar al President de la Generalitat de Catalunya i Torra passa de llarg intentant ignorar el gest. Torra és el President de tots els catalans i no es de cap manera acceptable una manca de respecte com la d’aquest xixarelo maleducat. Com no es de cap manera acceptable que els brètols de Ciutadans no s’axequin dels seients quan sona l’himne de Catalunya. Som massa perucs, ens manca confiança i decisió i ens sobra en excès aquest “seny” covard del que ens agrada tant presumir. Ahir, Valls hagués hagut de ser expulsat fulminantment del Palau de la Generalitat, perquè no va ofendre solament a Torra, en va ofendre a mi i a totes les institucions i a tos el catalans.

Joan F Ruiz
16.06.2019 | 19:05
Que Colau és una oportunista/arribista és cert, va fer servir la PAH per arribar al poder, i un cop tastat s’ha oblidat de perquè havia fet el viatge.
A mi em sorprèn que algú estigui descol·locat pel que ha fet la Colau ara acceptant els vots del PSC del 155 o els dels catalanofòbs de C’s. Em sorprèn perquè només cal tenir present que sense la maquinària d’ICV, autèntics vividors de la política barcelonina molts anys, i eina de l’espanyolisme suposadament d’esquerres, la Colau no hagués arribat a batllessa fa 4 anys. I darrera d’aquesta maquinària tenim naZionalistes espanyols facciosos disfressats d’esquerrans, en Joan Coscubiela, sí, el que va ser aplaudit al Parlament per la bancada espanyolista PSC-PSOE/C’s/PP.
Tenim també Rabells, i altres embrutant la història de la esquerra a Catalunya que va representar el PSUC, enterrat sota les sigles ICV.
Però bé, el que cal tenir clar és que Barcelona no és independentista no per l’èxit de la Colau, si no pel fracàs de la ERC de Junqueras.
Per L’egoisme d’assolir la hegemonia pseudo-independentista per sobre de qualsevol altre objectiu i al preu de sacrificar Catalunya.
Units els independentistes haguéssim tingut majoria absoluta, però ERC, no volia això, i a més amb l’ajut del diari ARA i de TV3, ha forçat el menysteniment de JxCat acusant-los-hi de la manida etiqueta ser dreta (fals són més transversals i socials que ERC), i el menysteniment de Primàries Barcelona, o del Front Republicà al 28A. Aquests dos blocs, si més no Primàries Barcelona, no haurien existit, i haguessin sumat vots, si s’hagués format un sol bloc independentista. De la CUP ja no ho tinc tan clar, van a la seva bola, i fins i tot van boicotar Front Republicà.
Per tant Maragall, la ERC de Junqueras, que no es queixi, ha aconseguit enganyar a molts votants mirant només pel seu partit i per les seves cadires.
Quina diferència hi ha amb el que ha fet Colau ara? Cap.
No Sr. Partal, ERC no ha esdevingut pas un partit de referència de l’independentisme. Ha gaudit de suport mediàtic, i denegació del mateix als opositors independentistes. Es tractava d’eliminar al company de viatge i per com els han votat, la feina de TV3 i el diari ARA, ha tingut èxit. Però ha fracassat davant l’unionisme.
Aquesta és la agre veritat.
Molt diferent del suport rebut dels votants a Carles Puigdemont, autèntic referent de l’independentisme, que, malgrat els pals a les rodes, ha arrasat.

Joan Arumí
16.06.2019 | 23:00
Si serveix d’alguna cosa… Perqué a mi ja poques coses em poden sorprendre. Ja em sona la sensació que tot es prefabricat. Crec que deixaré de preocupar-me i nomes m’activaré a l’hora de votar, si es que encara em deixen.

Rubén Cruz
17.06.2019 | 19:16
Dissabte passat, 15 de juny, a més de les coses ja explicades i conegudes, es va desemmascarar el PSC com a Partit Sucursalista i de la Cort.
Fins ara, ha fet gala de catalanisme i ja tenia jo mig empassada la coartada amb el clàssic mite de l’escola catalana, versió nostrada del de la Caverna nostrada.
És català qui viu i treballa a Catalunya. Molt bé. I perquè a més formi un sol poble amb la resta d’estadants, sense escarafalls i amb igualtat d’oportunitats, el batejavem català pel procediment d’immersió linguística. Molt rebé. I com ens ensenya la vida, quan el catecúmen / neòfit fa la primera comunió, comença a veure el món amb ulls no tan ingenus, a entendre d’interessos i de costos, i acaba fent apostasia si més no durant la joventut i l’edat adulta (la de les inversions i els rendiments)
El Collboni ha trencat la tradició del primer sacrament, l’inaugural, i s’ha dirigit als inmigrants llatinoamericans (com ho acabava de fer el peper Bou) per anunciar-los que són ben acollits a la comunitat dels catalans sense haver de renunciar a la seva llengua. Que ja venen batejats de casa, vaja. La qual anunciació té dos avantatges: primer, suggerir al món (sense dir-li) que la llengua és un (altre) motiu de divisió i fractura social a casa nostra; i segon, que els postmoderns ja no han de triar entre els plaers adults i una fe anticuada que sempre acaba a un calaix.
I el Collboni va administrar la primera mentida de la nova secta, perquè vivim envoltats de castellà esdevingut espanyol per la força de l’Imperi, que és tant com dir per la gràcia de Deu. La veritable immersió ja es va produir a casa de cadascú, fa segles.
I per palesar la bonaventura, ell mateix va traduir les seves paraules (un gest inèdit que marca una nova trinxera, al costat i en fraternal pugna amb els corcs taronges de la política)… Que potser hi havia algú que no li entenia? Massa i tot
S'ha afegit la noticia a Favorits