Els advocats de la família Pujol clamen contra els “buits insuportables” de l’acusació

Després de més d’una dècada de procediment, les defenses de la família Pujol Ferrusola han pogut buidar el pap, avui, en la presentació dels informes finals. I ho han fet, a bastament, per a demanar l’absolució dels acusats: consideren que el fiscal Fernando Bermejo no ha estat capaç de provar la corrupció a gran escala de què parla a l’escrit d’acusació; que tampoc no se n’ha sortit a l’hora de demostrar que hi va haver emblanquiment de capitals; que bona part dels delictes fiscals ja són prescrits; i que l’origen dels fons a Andorra no eren pas les comissions per adjudicació irregular d’obra pública, sinó la deixa de l’avi Florenci Pujol. 

El primer de parlar ha estat Cristóbal Martell, advocat del fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, per a qui demanen vint-i-nou anys de presó. Martell ha dit que la tesi del fiscal era un “escrit florit” amb “un frontispici ambiciós” però sense columnes que el sostinguessin. “No hi ha res, res, senzillament res, en l’escrit d’acusació, i la cosa pitjor és que durant el judici ha passat això mateix”, ha dit. A parer seu, Bermejo, que ahir va fer una intervenció molt tenyida de política, gairebé d’impugnació moral del pujolisme, ha mirat de maquillar la incapacitat de determinar quins concursos públics es van “embastardir” a còpia de repetir afirmacions gruixudes no contrastades. La resta de lletrats s’han pronunciat en la mateixa línia.

Un dels elements centrals de la disputa entre el fiscal i Martell és el delicte d’emblanquiment de capitals. Bermejo és conscient que no ha pogut provar de manera incontrovertible que es van modificar concursos, i per això ahir va insistir que el delicte d’emblanquiment “no exigeix la plena identificació del delicte antecedent ni la reconstrucció exhaustiva de l’origen concret dels fons; n’hi ha prou amb l’acreditació de la seva procedència il·lícita”. Avui Martell l’ha contradit: a parer seu, certament no cal que hi hagi una condemna sobre un delicte previ, “però això no relaxa les exigències probatòries”. És a dir: l’activitat delictiva que produeixen els diners que cal emblanquir s’ha de concretar igualment.

En aquest punt, la clau és la deixa. El fiscal la considera una invenció perquè no hi ha cap testament que l’acrediti, però ell tampoc no especifica cap interpretació alternativa sobre l’origen dels diners a Andorra. A tot estirar, com que els primers moviments s’hi detecten a principi dels noranta, Bermejo fa vagament referència a l’efervescència de negocis que hi havia en aquell temps a Barcelona, amb motiu dels jocs olímpics, però res més. Martell li ha retret que fa trampa, perquè diu que és natural que els Pujol no tinguin manera de demostrar que la deixa era una deixa, si Florenci mateix pretenia amagar-la. “No és fàcil de reconstruir la vida i molt menys el patrimoni dels nostres avis, assenyaladament quan és opac, perquè és opac!”

Tant Martell com els advocats de la resta de germans –Jaime Campaner, Francesc Sànchez i Pau Ferrer– també han negat que hi hagués un esforç planificat i coordinat per a fer impossible la traçabilitat dels diners –esforç en què insisteixen les acusacions perquè precisament revelaria la voluntat d’emblanquir. La creació, l’any 2010, d’unes fundacions a la Banca Privada d’Andorra diuen que tenia un altre objectiu: amagar la titularitat dels comptes bancaris no declarats davant possibles treballadors del banc que els poguessin delatar, però no pas davant les autoritats. Quan van obrir les fundacions, feia poc que havia esclatat el cas d’Hervé Falciani, el banquer suís que va publicar una llista de clients d’HSBC.

L’altre element de disputa és el delicte d’associació il·lícita –tot i que ahir Bermejo s’hi va referir com a “organització criminal”, cosa que Martell ha atribuït a un lapsus freudià. L’advocat del primogènit addueix que una reforma del 2010 va suprimir del delicte d’associació il·lícita la responsabilitat dels membres passius, definició en què creu que encaixen la resta de germans, que presumptament es limitaven a beneficiar-se de la fortuna; i que, segons la llei, calen “més de dues persones” per a constituir una associació il·lícita. De manera que, diu, el pare i el primogènit tots sols no en podien constituir cap. A més, Martell ha retret a l’acusació que, malgrat atribuir al president Pujol el paper de capatàs de la trama, “en tot el judici no s’ha vist cap testimoni ni cap esforç probatori” dedicat a demostrar que manipulés cap contracte.

Campaner i Sànchez, advocats de Josep i Oriol Pujol, respectivament, han fet més èmfasi en l’origen de la causa, que consideren il·legítim. El fiscal Bermejo va negar que ningú hagués ordit “un atac contra Catalunya” perquè les investigacions no van començar amb l’operació Catalunya, sinó amb la denúncia de Victoria Álvarez –tot i que va passar per alt que cobrava amb fons reservats de l’estat. Campaner ha respost avui que després de la denúncia d’Álvarez hi hagué divuit mesos d’inactivitat processal, de manera que el punt d’inici real s’ha de situar en la famosa portada del diari El Mundo, i Sànchez li ha recollit el testimoni tot recordant les amenaces que van denunciar els directius de la Banca Privada d’Andorra, que la policia espanyola va extorquir per obtenir dades de la família. La causa, ha dit Sànchez, ha pretès perseguir qui considera “el pare espiritual d’una manera d’entendre el país”. 

La intervenció més encesa ha estat la d’Oriol Rusca, advocat de Mercè Gironès, ex-dona del primogènit. Rusca ha criticat amb molta duresa el paper de l’inspector Álvaro Ibáñez, que va signar els informes de la UDEF que apuntalen la causa –ha arribat a dir teatralment que algunes incorreccions metodològiques que va haver d’admetre Ibáñez li van fer venir “ganes de suïcidar-se”. Segons el seu advocat, Gironès no participava en els negocis del seu ex-marit perquè no tenia ni claus del despatx i havia de tenir cura de tres fills.